SENTIR-SE AFORTUNAT

Hi ha un fenomen a la nostra societat que no he sigut capaç d'entendre des de que era un xiquet: el futbol.

Se suposa que és un esport, però en realitat és molt més que un esport, és quasi una religió, com diria Karl Marx, "el futbol és l'opi del poble".

Els governs de la dictadura franquista varen ser molt criticats per utilitzar el futbol com una manera de manipular la gent i desviar l'atenció dels vertaders problemes dels ciutadans, però la veritat és que els governs que han vingut després no es pot dir que han fet molt per canviar esta situació sinó més be al contrari, tant el PP com el PSOE s'han aprofitat del futbol de la mateixa manera que ho feia el dictador.

Jo de vegades he arribat a pensar si no m'estaria perdent un dels grans plaers de la vida al no ser aficionat al futbol perque veia als meus companys discutint sobre futbol d'una manera tan apassionada o comentat el partit de la setmana i els veia tan interessats i emocionats, que pensava: què tindrà el futbol que tant els agrada.

Per una altra banda, també he de dir que pense que si tot el temps, esforços i diners (privats i públics) que se dediquen al futbol se dedicaren a una altra causa més noble (com eradicar la pobresa al món, o el canvi climàtic, per exemple), ja faria molt de temps que s'haurien aconseguit resoldre molts dels grans problemes que ens afecten.

Amb tot açò que he dit crec que ja he deixat prou clara quina és la meua opinió sobre l'esport “rei”. Podria continuar parlant de la discriminació que pateixen altres esports com el bàsquet, el rugbi o el handbol. també es podria escriure un llibre parlant sobre les relacions entre els grans clubs de futbol i l'especulació immobiliaria, però preferesc fer-ho curt i passar directament a tractar un altre tema d'actualitat relacionat directament: Gol TV, la TDT de pagament que el govern socialista ha aprovat amb "nocturnitat i traïdoria" en un Consell de Ministres extraordinari a meitat del mes d'agost.

Era realment urgent i necessari que el govern espanyol aprovara amb preses i correguent eixe decret llei per a que un grup empresarial d'uns amiguets seus se forre?

En aquest blog hem parlat en altres entrades de la corrupció del PP, amb casos escandalosos de corrupció, afavorint empreses dels seus amics. Però pense que açò també es podria considerar com un cas de corrupció, encara que tal vegada més subtil.

El cas és que, com he dit al principi, no m'agrada el fútbol i no entenc perquè li agrada tant a la gent, ni m'interessa massa, però sembla ser que n'hi ha molta gent que està realment interessada en aquest esport i per a molts d'ells potser serà un greu problema la creació d'aquesta nova televisió de pagament, entre altres coses perque, encara que tinguen diners de sobra per a pagar el que calga per vorer els partits (no crec que siga el cas de la majoria dels aficionats, però bé, m’imagine que deixarán de fer altres coses per tal d'estalviar diners per a vorer eixa nova cadena de TV). Damunt, l’aparell descodificador de TDT que quasi tots tenim ja ales nostres cases no val per a vorer eixa nova cadena, cal comprar-se un altre aparell (!), supose que amb el seu corresponent comandament a distància, piles, etc.

Això si que em sembla greu, com si no tinguérem prou catxarrets electrònics a casa: TV, TDT, DVD, VHS, Disc dur, etc. etc.

Algú ha calculat el cost mediambiental de tots eixos catxarros?

Qui se farà càrrec de desfer-se d'ells quan d'ací uns anys siguen inservibles perque haurà eixit una altre sistema diferent. I no estic parlant sols de l'aparell en si, sinò del cost de distribució, la gasolina que caldrà consumir per a dur-los a tots els racons de la nostra geografia, l'espai que ocuparàn a les botigues, l'embalatge, etc.

Sincerament, pense que malbaratar d'eixa manera tants mitjans públics i privats per a que uns quants se forren a costa de les passions d'un "pseudo-esport" com és el futbol, em sembla una barbaritat. No té trellat ni forrellat, no hi ha dret a això quan n’hi ha altres prioritats molt més urgents com l’aplicació de la llei de dependència, per exemple.

Per això el títol d’aquest article, em senc afortunat de no ser aficionat al futbol per a no tindre que comprar-me un aparell d’eixos i passar d’esta manera a ser còmplice d’un desgavell com molts altres als que ens tenen acostumats els nostres governants, té igual que siguen del PP que del PSOE, no són iguals però se semblen molt, els dos partits són dos cares d'una mateixa moneda, perque al remat són els principals responsables de tot aquest despropòsit.

"Te quiero un huevo, tío"

No sé si per sort o per desgràcia, molts dels meus amics i coneguts són simpatitzants del PP. Jo pense que és bo tindre amics de totes les ideologies, està bé escoltar totes les opinions i els diferents punts de vista sobre la realitat que ens envolta i els fets que ens afecten.

No solem parlar molt de política (entre altres raons per tal d’evitar la confrontació), però quan ho fem, quasi tots els partidaris del PP que conec, diuen sempre les mateixes coses, utilitzen els mateixos arguments per a defensar als seus líders, això em fa pensar que tots beuen de les mateixes fonts, és dir que tots llegeixen els mateixos diaris (El Mundo , La Razón, Las Provincias, ABC, etc.); veuen les mateixes cadenes de televisió (Antena 3, Canal Nou, etc.) i escolten les mateixes emissores de ràdio (Cope, Onda Cero, Intereconomia, etc.)

Em resulta curiós vorer com sembla que tinguen la lliçó ben apresa, tots diuen les mateixes coses:

- El PSOE vol trencar el principi de solidaritat amb les comunitats autònomes més pobres i per tant dividir Espanya.

- La culpa de la crisi i de tots els mals que patim és de Zapatero.

- Els partits d'esquerres promouen la promiscuïtat sexual entre els jovens al despenalitzar l’abortament.

- ZP discrimina a la Comunitat Valenciana, etc.

- Etc.

Amb açò no vull dir que no tinguen raó mai, segurament algunes coses de les que diuen són veritat i alguns dels arguments que utilitzen per a defensar les seues idees són coherents i tenen trellat. Però moltes altres vegades, no.

Però de tots els arguments que esgrimeixen, els que més em criden l'atenció són els que utilitzen per a defensar als dirigents del PP que estan involucrats en casos de corrupció:

"Ja veus tu la campanya que li estan fent a Camps per quatre trages de res, això no té importància, amb tot el que furtaren els altres"

Un argument molt recurrit és queixar-se de que quan manava el PSOE, durant l'época de Felipe Gonzalez, n'hi havia més corrupció. Com si això els donara llum verda per a poder furtar tot el que volgueren.

Eixos arguments me fan molta gràcia, sobre tot, tenint en compte que el PP arrivà al poder amb un codi ètic que deia que cada vegada que un càrrec del PP estiguera imputat per un càrrec de corrupció dimitiria, sense esperar al juí. Este codi ètic l'han incomplit en moltíssimes ocasions (Fabra, Zaplana, Camps, etc.) i no sols això. El més fort de tot és que no sols no han dimitit, sinó que han continuat presentant-se a les eleccions i han fet que la resta de temes que ens afecten als ciutadans queden en un segon pla, plantejant les eleccions com una espècie de referèndum per a recolzar al "pobret líder" que havia caigut en desgràcia i que era víctima d'una campanya per part dels mitjans de comunicació, deixant de banda els problemes que de veritat interessen als ciutadans, convertint les eleccions en una prova per a revalidar la majoria absoluta del dirigent en qüestió.

Però el cas és que ni es parla dels fons dels casos de corrupció, com seria per exemple saber quants milions d'euros hem tingut que pagar els contribuents de més a conseqüència de que la Generalitat i molts ajuntaments del PP contractaren esdeveniments i obres per mig de la xarxa d'empreses del “Bigotes” o perquè els ciutadans tenim que pagar per participar en una carrera popular que organitza l'Ajuntament de Catarroja mentre que alguns dels esdeveniments que varen organitzar les empreses de la trama corrupta costaren més del boble que haurien costat si els hagueren organitzat altres empreses.

També crec que val la pena recordar que quan se varen investigar els casos de corrupció del PSOE de l'anterior etapa, el PSOE va acabar perdent les eleccions. Diguent açò no estic intentant defensar al PSOE, que per suposat ho va fer malament i no deuria d’haver comés cap delicte de corrupció, sols dic que eixe no és un argument vàlid per a defensar a polítics corruptes (“fer com fan diuen que no és pecat”)

No obstant, ara el PP està traguent inclús millors resultats. Significa això que els ciutadans estan a favor de la corrupció i que per tant no els importa que els seus governants siguen uns corruptes?

Jo crec que no, jo crec que la gent no vol que els seus governants siguen uns corruptes, el que passa és que la gent pensa que té igual qui estiga governant, que si estigueren els altres farien més o manco lo mateix. I això és molt trist, que la gent estiga tan decebuda de la política que se resignen i accepten com impossible de canviar una situació tan anòmala, que trenca amb les regles del joc de la democràcia i l'ètica i els principis més bàsics de la convivència en societat com és el de no apropiar-se dels diners públics de forma il·lícita per a benefici propi.

Com digué aquell “gran” polític president de la Generalitat Valenciana, nascut a Cartagena: "pero que te has creido, yo estoy en política para forrarme"

Restaurants Xinesos

Encara me’n recorde de la primera vegada que vaig entrar a un restaurant xinés, anava caminant amb ma mare pel centre de València, al costat del Jardí Botànic i varem vorer un, era la primera vegada que se trobàvem amb un d’estos restaurants que anys després seria tan comú vore-los pels carrers dels notres pobles i ciutats, estic parlant de fa més d’un quart de segle, quan jo encara era un xiquet.

Tant a ma mare com a mi ens va cridar l’atenció i decidirem entrar, ma mare sempre ha segut una dona molt valenta i avançada per a la seua època, (encara que entrar en un restaurant xinés no es pot dir que siga una aventura digna d’Indiana Jones, per a nosaltres en aquella època tenia un puntet de risc emocionant).

El cas és que volíem tastar la famosa cuina xinesa i ma mare, com a bona mestressa de casa, no va pensar sols en nosaltres dos sinó, també en la resta de fills i mon pare que romanien a casa. I va demanar menjar per emportar, ens digueren que sí, que ens el podien preparar per a endur-se’l. El cambrer xinés ens va preguntar molt amable què volíem, nosaltres com no tenien ni idea sobre la cuina xinesa, li demanàrem que ens fera una selecció de plats típics. Ell ens va preguntar que per a quantes persones volíem el menjar i ma mare, sense pensar-s’ho massa va traure un bitllet de 1000 pessetes i li va dir: “no vull gastar-me més d’açò”, recorde que a mi em varen semblar prou diners (em va sorprendre la generositat de ma mare), sembla que al cambrer xinés també li va semblar un bon tracte perque se n’anà quasi corrents a preparar la comanda.

Al remat s’emportàrem prou de menjar per a tota la família dels plats més típics (“rollets de primavera”, “arròs tres delicies”, “pollastre amb ametlles”, etc.)

Així és com va començar la meua relació amb els restaurants xinesos, els quals per a molts dels jovens valencians dels anys huitanta i noranta eren llocs on se podia anar a sopar amb els amics a un preu molt raonable i un servici molt bo. Des d’aleshores no he deixat d’interessar-me per les diferents cuines orientals (vietnamita, japonesa, tailandesa, etc.) i les seues respectives cultures.

Per a nosaltres va suposar una revolució per aquella època, els restaurants xinesos eren llocs on se podia anar a sopar d’una manera un poc més especial, amb un tracte i una atenció per part dels cambrers que si volies trobar en un altre tipus de restaurant tenies que gastar-te molts més diners. N’hi havien de millors i pitjors però, en general els restaurants xinesos sempre oferien un plus d’amabilitat i d’atenció dels seus empleats. Amabilitat i bona educació que he pogut comprovar al llarg dels anys és un tret característic de la cultura xinesa sempre que he tingut l’oportunitat de tractar amb ells a nivell professional.

SEREM UNS "FRiKYS"?

De vegades pense que les persones que ens interessem per la política i som valencianistes, som una minoria de gent rara. Sembla que cada vegada més la majoria de la població està més preocupada per altres temes i no li donen importància a la política, especialment quan es tracta de fer política en clau valencianista.

Moltes vegades em passa, quan parle amb amics, que em miren amb cara de sorpresa perque dic que no hi ha dret que passe tot allò que està passant al Pais Valencià:

- Estem a la cua del finançament de les comunitats autonòmes.

- Tenim una balança fiscal negativa.

- Les nostres institucions (Generalitat i ajuntaments) són les més endeutades per habitant.

- Som la comunitat que menys inversió rep de l’estat per habitant (malgrat ser una de les que més impostos paga)

- Estem per baix de la mitjana en renda per càpita i en qualitat de vida.

- Tenim un dels índex més alts d’atur

- L’agricultura està arruïnada amb uns preus de vergonya.

- La nostra industria s’està enfonsant i ningú fa res per evitar-ho.

- Ens estem carregant el medi ambient i el paisatge, construint camps de golf i urbanitzacions per tot arreu.

- Etc.

En mig de tot aquest desgavell i la situació tan precària que vivim els valencians, el PP continua revalidant la seua majoria absoluta de manera insultant elecció rere elecció, (malgrat els nombrosos casos de corrupció en que s’han vist involucrats molts dels seus dirigents)

Ens han fet un estatut de vergonya, que fins i tot va ser posat com exemple per Alfonso Guerra. Un exemple de com, segons ell, deurien de ser tots els estatuts de les altres comunitats autònomes, un estatut sense ambicions, que no intenta aconseguir unes majors quotes d’autogovern per a la nostra comunitat autònoma ni es preocupa per recuperar drets històrics dels valencians, un estatut que no parla del finançament, ni tracta de millorar en res la nostra relació amb l'estat. Un estatut en definitiva empobridor i conservador, l'estatut de la vergonya.

Mentre que tota la resta de comunitats autònomes han aprofitat la reforma dels seus estatuts per aconseguir millorar molts aspectes claus per al seu desenvolupament com el finançament o l’aigua, totes les comunitats autònomes, des d’Andalusia fins a Catalunya, passant per Aragó o Castella la Manxa, han fet un estatut més ambiciós i progresista que el nostre. Estatuts que seran un instrument clau per a millorar la qualitat de vida dels seus habitants.

Per què ens passa això? Sembla com si els valencians tinguérem que sentir-se culpables si intentem lluitar contra la discriminació històrica que patim.

I el que més em preocupa d’aquesta situació és la resignació de la gent, és com si fora inevitable que tot això passe. Alguns diuen: “el que passa és que els valencians som uns meninfots”

Per això de vegades pense que els que pensem que un altra situació per al nostre País és possible som uns "freakies", pareix que un sentiment de resignació junt amb un de culpa, s'ha instalat entre la majoria dels habitants de la nostra Comunitat Autònoma, em fa l'efecte que tot lo món assumeix com una veritat incontestable la incompetència dels valencians com a gestors polítics i per a defensar els nostres interessos com a societat o poble.

Sembla com si tot lo món tingues prou amb no quedar-se sense feina i que ningú es palntejara participar en política (ni que fora a nivell local) per a intentar canviar aquesta situació.

Per això cada vegada aprecie i valore més l’esforç d’algunes persones com els militants del Bloc que malgrat no obtindre bons resultats electorals, continuen treballant per el seu poble de manera incansable. I per això pense continuar recolzant-los, encar que em miren amb cara de sorpresa com diguent, este tio és un “friky” quan dic que pense que tota aquesta realitat es pot canviar i que el nostre pais podria estar a la alçada d’altres comunitats autònomes de l’estat espanyol i fins i tot en quant a benestar dels ciutadans, infraestructures, drets civils, etc. Sense necessitat d’estar tan endeutats amb una millor gestió dels nostres polítics.

OBERT PER VACANCES

Molta gent aprofita els mesos d'estiu per desconnectar i descansar, fins el punt que canvien totalment l'estil de vida que duen normalment. Estes persones solen anar-se'n al poble, al xalet, o a un apartament a la platja durant unes setmanes, un mes o més. Els més afortunats se’n van de viatge a algun lloc interessant d’arreu el món.

Jo no canvie tant el meu estil de vida durant les vacances (en part perquè no tenim una segona residència on poder anar a refugiar-nos i canviar d'aires), bàsicament intente desconnectar de la rutina diària, descansar de la feina, i fer totes eixes coses que m’agraden i que habitualment no puc fer perquè no tinc temps, com per exemple, escriure un blog (o bloc, no sé com es diu correctament, és igual). Per això, encara que estic de vacances, no vaig a deixar d'escriure les entrades d'aquest (que no sé si les llegirà molta o poca gent , tan se val)

Doncs bé, bàsicament eixa era la idea que volia expressar amb esta entrada: aquest blog està obert per vacances, per si algú que no té res més millor que fer i vol fer-li una ullada de quan en quan, espere no decebre als meus hipotètics seguidors.

P.D. Me n'he adonat que parlar de les vacances, del període estival, de desconnectar de la feina, de dies llargs sense molt que fer, em relaxa i m'ajuda a gaudir més de les vacances perque és com si fora més conscient de que estic de vacances. Proveu-ho, ja voreu com funciona.