Ni fam, ni fem, ni fum

Hui he assistit amb Jesús Monzó i altres companys del Bloc de Catarroja a l'acte de presentació de la Coalició Compromís al Jardí Botànic de València.

Els líders dels tres partits polítics que formen la Coalició ens han explicat el perquè de presentar-se conjuntament a les pròximes eleccions autonòmiques. 

Els tres representants han parlat molt bé, cadascú amb el seu propi estil.
Enric Morera parlava d'una manera molt planera, se li veia tranquil i segur de si mateix, l’experiència com a diputat i síndic del grup parlamentari a Les Corts se li nota. Només començar la seua intervenció ha fet referència a les treballadores de Canal Nou que han patit assetjament sexual darrerament.

També ha parlat Mònica Oltra, representant a Iniciativa del Poble Valencià, ha estat molt bé, com sempre, amb el seu estil, més emotiu, apassionat i entusiasta que tant agrada i mobilitza a la gent, se li nota que creu en tot allò que defensa amb tanta passió.

A mi personalment m'ha cridat especialment l'atenció la intervenció de Carles Arnal (tal vegada perquè no és tan conegut, al menys jo no l'he vist parlar tantes vegades en públic), el secretari general del partit Els Verds ha dit que en aquesta coalició estan representades les tres branques fonamentals de l'opció valencianista, d'esquerres i ecologista necessària per a canviar la política de la Generalitat Valenciana. De fet la coalició Compromís és el grup parlamentari de les Corts que més propostes fa i que fa una oposició més activa i constructiva, amb tan sols 4 diputats, mentre que el principal partit de l'oposició (PSPV-PSOE) amb 37 diputats i molts més assessors “ni está ni se le espera”.

Carles Arnal ha esmentat una frase de Josep Vicent Marquès: “Volem un país sense fam, ni fem ni fum” en clara referència a les polítiques depredadores del medi ambient que ha estat duent a terme el Partit Popular al País Valencià que ens han empobrit, han destruït el paisatge i han contaminat el medi ambient i, malgrat tot no han servit per a crear riquesa ni llocs de treball, ja que som una de les comunitats autònomes de l'Estat amb una taxa més alta d'atur.´

El PP ens ha estat venent fum, dient-nos que l'organització de grans esdeveniments anava a solucionar tots els problemes del nostre País, però en realitat ha servit per a ben poc i han costat molts diners dels contribuents, tal vegada si s'hagueren organitzat d'una altra manera haurien sigut de més profit, però en realitat no han servit per ajudar a l'economia valenciana a eixir de la precària situació en la que es troba.

Els líders de les tres formacions polítiques han fet una aposta clara i contundent per la necessària transparència de l'acció dels polítics i la necessitat d'una regeneració dels governs, s'han de tindre les mans netes i la consciència tranquil·la. No es poden repetir els casos de corrupció que han protagonitzat els polítics del PP i del PSOE recentment al nostre país.

Ha segut un acte de presentació de la Coalició que ha mostrat d'una manera senzilla i clara que representen una alternativa seriosa, creïble i amb un programa raonable i equilibrat que pot liderar el canvi de govern a la Generalitat Valenciana.

Ara tan sols falta que els ciutadans ho vegen així i aposten per ells per a que obtinguen una representació suficient que els permeta dur a terme un nou estil de fer política i acabar amb els abusos dels governs del PP que ja porten massa temps governant de manera irresponsable i sense trellat.

És temps de canviar, d'anar a més, d'ocupar el lloc que ens pertoca als valencians a Europa i al món. No podem continuar amb les polítiques de clientelisme i servilisme patètic que fan que els dos príncipals partits polítics (PP i PSOE) continuen governant per a oferir “noves glòries a Espanya” en compte de defensar els interessos de tots els valencians i valencianes. Ja està bé d'afavorir a una minoria privilegiada que només pensa en omplir-se les butxaques sense escrúpols ni miraments.

EL NAIXEMENT D'UN NOU MODEL DE COTXE

Un dels somnis que teníem molts quan estudiavem disseny industrial a la universitat Jaume I de Castelló era poder dedicar-nos algun dia a treballar per al competitiu i interessant món de la indústria de l'automòbil.

El que no s'imaginàvem era que, com passa sovint en la vida, la realitat superaria amb tanta diferència la ficció. Tant per les coses bones com per les roïnes. No esperàvem que anava a ser un món tan dur, complicat i apassionant al mateix temps.

Treballar en el disseny i desenvolupament d'un dels productes mes complexes i avançats que es fabriquen hui en dia en serie és sense dubte un repte. Puc dir que em considere afortunat de poder dedicar-me a aquest sector. 
També he de dir que he patit temporades de molt d'estrès i molta pressió per culpa dels terminis de lliurament dels projectes. He patit moltes vegades la lluita deslleial d'alguns companys que intentaven aconseguir millorar la seua situació mitjançant maniobres polítiques, en compte de pels mèrits propis. Però això és un altre tema.

Si damunt tens la sort, com és el meu cas, de poder dedicar-te a esta professió sense canviar el teu lloc de residència i continues vivint al país on viuen els teus pares, la teua família, els amics, etc. Aleshores pots considerar-te més que afortunat, un privilegiat.

No ho dic perquè no n'hi haja molta indústria de l'automòbil a la Confederació Ibèrica de Nacions, que sí que n'hi ha (som la quarta o cinquena potència mundial fabricant cotxes). Dic això perquè, malgrat que n'hi ha tanta industria de l'automòbil, la majoria de llocs de treball d'este sector estan relacionats amb la producció, som molt poquets els que ens dediquem al disseny i desenvolupament de nous models.

Des de fa unes setmanes, estic treballant a la factoria que la multincaional Ford té a Almussafes, col·labore al llançament d'un nou model. Es tracta d'un cotxe completament nou (no és un "restyling"): nova plataforma, noves carrosseries, nous motors, etc. La planta líder, que és responsable del seu llançament a nivell mundial, és la valenciana. Després es fabricarà també a altres plantes, però la primera i la que té la responsabilitat de liderar el nou projecte és la nostra (ja vorem si som capaços de fer-ho bé, jo espere que sí).

Una de les coses que més m'agraden del naixement d'un nou model de cotxe és quan comencen a passar els primers vehicles per la cadena de muntatge, barretxats amb els de la producció actual. Un exèrcit d'uns 20 o 30 enginyers acompanya a la nova criatura al llarg de la línia, semblen un eixam d'abelles al voltant d'un pot de mel.

El millors operaris, els més experts i hàbils han segut entrenats per a muntar les noves peces, estàn nerviosos, no poden fallar. Mentre intenten instal·lar les peces se n'adonen dels errors que de vegades tenen degut a un mal disseny o a que els enginyers de producció no han sabut seqüenciar bé l'ordre de muntatge. Encara així i tot, els esforçats operaris no es queixen (al menys durant la fase de llançament, després, quan comence la producció en sèrie sí que ho faran), continuen intentant muntar les peces fins que aconsegueixen que tot encaixe i tot contra rellotge perquè la cadena de muntatge no para i els companys que venen després estan esperant el seu torn per a muntar les seues peces.

Mentrestant, l'exèrcit d'enginyers que els acompanya està també nerviós i van prenent notes i comentant entre ells, no poden dir res als treballadors de la línia, els operaris  han de muntar les peces ells a soles. Després comentaran amb els responsables de cada àrea els problemes o possibles millores que han detectat.

En mig de tot aquest rebombori se pot escoltar parlar diferents llengües, sobre tot valencià, alemà, anglès i castellà (no sé si per este ordre). Afortunadament jo puc parlar i entendre tres d'eixes quatre llengües, si no em sentiria com un dels treballadors que construïen la torre de Babel.

EL CARRER BANDA DE L'EMPASTRE

No sé si serà cosa de l'edat (ja m'acoste als 40) o que definitivament soc un "friky", el cas és que de quan en quan me passa que pense que els temes que a mi m'apassionen interessen als demés. De vegades em senc com el "abuelo cebolleta" contant històries als seus nets.

L'altre dia aní a fer-me unes ulleres noves a una òptica a la que feia temps que no anava, de fet la xica que m'atengué no era la mateixa que l'última volta que aní. Era una xica prima i jove amb ulls blaus, no vaig a negar que em resultà atractiva (totes les dones amb bata blanca sempre resulten una mica més atractives), era una d'estes xiques joves que no tenen per on agafer-les, semblen gambes anèmiques (com diria la meua sogra). No passa res, jo no havia anat a eixa òptica a lligar, tan sols volia fer-me unes ulleres noves perque les que duia estaven ja molt velles.

El cas és que quan la xica mirà la meua fitxa emmagatzenada a l'ordinador em digué: "Los datos que tenemos aquí son los actuales o han cambiado?" (encara constava la meua adreça de fadrí). Li vaig dir: "No, han cambiado, ahora ya no vivo en esa dirección" i vaig començar a dictar les meues dades per a que les actualitzara a la seua base de dades.

Com de costum (moltes vegades me passa) em digué: "Ese nombre de calle existe de verdad o te estás quedando conmigo?" Jo li vaig dir molt seriòs: "No, és cierto, la calle se llama así. Nunca has oido hablar de la Banda del Empastre?" El meu amic (que per cert és fill del propietari de l'òptica) va confirmar que eixe nom era real, de manera que no vaig tindre que traure el D.N.I. per a demostrar-ho.

No sé perquè li vaig dir: "¿Es que nunca has oido hablar de la banda del Empastre? Pues era una banda muy famosa que tuvo mucho éxito durante la primera mitad del siglo XX. Pregunta a tus padres, que seguro que la conocen"

Però la xica ja no m'escoltava, em va dir: "el teléfono sigue siendo el mismo?"

Jo vaig pensar: "Ja he tornat a actuar com el "abuelo cebolleta", com si a esta jove l'interesara la història de la Banda de l'Empastre. Evidentment estava molt més interessada en l'última discoteca de moda o escoltar els "40 Principales" que en averiguar l'origen  del nom del carrer on viu un dels seus clients.

Jo ja m'havia oblidat del tema fins que hui he anat a recollir les ulleres i la xica, sense que jo li diguera res, m'ha amollat: "Sabes que le he preguntado a mis padres y me han dicho que sí que conocen la Banda esa"

Jo m'he emocionat i he intentat continuar explicant: "Sí, era una banda que actuaba en las plazas de toros, eran músicos y humoristas, era un espectaculo parecido al del bombero torero..."

Però ella ja no m'escoltava, m'ha dit amb desinterés: "Sí, ya claro. Son 270 euros, me vas a pagar en efectivo o en tarjeta?"

"Con tarjeta" li he dit jo i he pensat: "A quin sant esta jove em parla de tu?"

És broma, no passa res, comprenc que no a tot el món li apassiona la història com a mi.


(O serà que realment estem fent-se vells?)

EL REI PROPOSA UN PACTE D'ESTAT CONTRA LA CRISI

Quan vaig començar a escriure aquest blog no m'esperava que anava a tindre tanta repercussió, em va sorprendre molt gratament veure com el nombre de lectors augmentava, especialment quan escrivia alguna entrada que per alguna raó resultava interessant  (moltes vegades les que menys m'esperava que tindrien èxit). També és veritat que quan passava molt temps sense escriure, el nombre de lectors es reduïa considerablement, com és lògic per una altra banda.

Una cosa que no m'haguera imaginat mai és que les meues propostes anaven a ser tingudes en compte per institucions i persones tan importants com el rei de la Confederació Ibèrica de Nacions.

El cas és que el rei (o algú dels seus assessors o dels molts empleats de la casa real) llig aquest humil blog. I no sols això, fa cas a les meues propostes, la prova més evident d'aquest fet és que està intentant dur a terme la proposta que vaig llançar el 3 de desembre  de fer un pacte d'estat per a solucionar la crisi econòmica, com ja vaig dir, la situació és suficientment greu com per a que es re-editen els pactes de la Moncloa de 1977. 


No pretenia que fora el rei qui agafara el bou per les banyes i reclamara aquest pacte d'estat, però ja que els líders dels principals partits (PP i PSOE) no fan res constructiu per a eixir de la crisi, em sembla bé que el cap de l'estat prenga el protagonisme i isca als mitjans de comunicació anunciant que es reunirà amb les diferents forces polítiques i els agents socials.

No em mal interpreteu no sóc monàrquic, jo considere la monarquia una institució anacrònica, fora de lloc, que no deuria d'existir hui en dia, de la mateixa manera que pense que no hauria d'existir el Senat o les diputacions, les quals no aprofiten per res només que per a lliurar medalles d'or a impresentables com Francisco Chirivella (amb els vots a favor del PP i PSOE) 

Si n'hi ha una cosa que resulta evident de tot aquest embolic és la incapacitat del govern socialista, presidit per Rodríguez Zapatero, per a eixir de la crisi. Mentre la resta de països del nostre entorn ja estan remuntant, la Confederació Ibèrica de Nacions continua enfonsada en la pitjor de les crisis des de fa molts anys.


Ja sabem que les causes d’aquesta crisi no podem trobar-les només dins de les nostres fronteres, que moltes de les causes tenen el seu origen en la crisi financera internacional. També sabem que l’economia ibèrica ha patit especialment a causa de la seua dependència del sector de la construcció i per la mateixa raó per la que estaven tan bé fa uns anys ara estem tan malament, perque que la bambolla immobiliària s'ha desunflat. Tot això està clar. Però també està clar que les mesures que s'han pres fins ara no han resultat eficaces per a reviscolar l'economia. 
Jo no sóc expert en economia (com el 90 % dels qui estan opinant sobre economia els darrers mesos), però hi ha una cosa que resulta evident: la millor manera d'eixir de la crisi no és prendre mesures que beneficien tan sols als aturats, augmentant les prestacions per desocupació, perquè està demostrat que per la “picaresca” dels habitants de la Península Ibèrica, quantes més ajudes dones als aturats, més augmenta la quantitat de persones sense feina.


Aquesta com moltes altres mesures han servit sobre tot per a augmentar el deute públic però no per a acabar amb la crisi. I ara, com veuen que l'estat s'està quedant   sense diners i que la situació és insostenible, han decidit prendre mesures contra els treballadors, com augmentar els impostos, especialment els indirectes que són els més injustos (com l’IVA, del 16 al 18%), o augmentar l'edat de jubilació. I sobre tot, són incapaços de transmetre confiança als consumidors ni a les empreses per a que invertisquen. Un desastre.

Per altra banda, el PP no es pot dir que estiga fent una oposició constructiva, en aquest com en molts altres temes d'estat, es deixa dur per la seua ànsia de poder i intenta aprofitar la complicada situació econòmica per a utilitzar-la com el principal argument de la seua estratègia d’assetjament i enderrocament contra el govern. No estan a l'alçada de les circumstàncies. Quan pitjor van les coses, millor  per a d'ells.

És una llàstima que uns personatges tan mediocres siguen els líders dels dos principals partits. Però que li anem a fer, mentre els valencians no tinguem diputats a Madrid d’un partit com el Bloc que estiga disposat a colaborar a resoldre els grans problemes d'estat, ens limitarem a ser espectadors que veuen els bous des de la barrera i no podrem intervindre en l'arena política per tal d'intentar millorar l'economia i reduir l'atur. El desprestigi del nostre estat a nivell internacional està sota mínims, els problemes que estan patint moltes famílies que no poden viure amb un mínim de dignitat, les empreses que estan tancant, etc.

Per què molts valencians són tan poc valencianistes?

Els que tenim familiars a altres comunitats autònomes i anem a visitar-los de quan en quan o hem tingut l'oportunitat de viatjar una miqueta pel món i conèixer moltes persones d'altres nacionalitats (francesos, anglesos, alemanys, etc. ) tenim clar que els habitants del País Valencià són molt poc patriòtics en general.

Si parles amb un francès o un aragonès o un gallec, per exemple, sempre te dirà com de bo és el seu país, estan tots enamorats de la seua terra i pensen que tot allò  que prové del seu país és el millor del món: el ví, el menjar, la cervesa, els paisatges, el pa, les ciutats, el caràcter de la seua gent, el seu estil de vida, etc. són els millors (com és lògic). Per un altra banda, també n'hi ha alguns que són molt humils i reconeixen que no tots els productes originaris del seu país són tan bons, alguns anglesos, per exemple, reconeixen que les seues dones no són les més boniques del món.

Esta situació resulta més evident encara quan parles amb habitants d'altres comunitats autònomes de la Confederació Ibèrica de Nacions (CIN), sempre et diuen que la seua comunitat autònoma és la que menys diners rep de l'estat, que no hi ha dret, que totes les inversions del govern central se'n van a altres comunitats autònomes, que la seua és la que més ho necessita, etc. Encara que siguen de les comunitats que més inversions reben per habitant (com Castella i Lleó; Extremadura; Aragó, etc.), els habitants d'aquestes comunitats sempre es consideren injustament tractats.

Mentre que el País Valencià és una de les comunitats autònomes més discriminades, és una de les que més aporta a les arques de l'estat i de les que menys rep i no obstant això, molts valencians no veuen la necessitat de defensar els nostres interessos, alguns diuen amb resignació: “El problema és que els valencians som uns meninfots”. O també: “els valencians és que no tenim uns bons polítics que defensen els nostres interessos,  al contrari que altres comunitats autònomes com Andalusia o Catalunya que tenen polítics molt bons”. Altres inclús reconeixen amb resignació: “tenim el que ens mereixem”.

En definitiva molts valencians es pot dir que són molt poc valencianistes i la cosa és encara més trista si tenim en compte que tenim motius de sobra per a sentir-nos orgullosos, tenim una història que ens avala com uns dels pobles més pròspers i feiner de tota la mediterrània, bons comerciants, artesans, llauradors. Molts empresaris i treballadors valencians han fet que el nostre país estiguera entre un dels més desenvolupats de la Península i d'Europa durant molts segles.

Els darrers anys es pot dir que el País Valencià no està passant per un dels seus millors moments, des de fa més de cinquanta anys està governat per polítics mediocres i incompetents que no han sabut defensar els interessos dels seus habitants i han fet que un país amb una gran història passe a ser una regió més de l'estat espanyol i eixa situació s'ha agreujat amb els darrers governs del PP, que porta governant des del 1995 ininterrompudament, 15 anys, quasi res.

Aquesta situació es complica més si pensem que, ens agrade o no, formen part d'un estat on “el que no llora no mama”. 

Darrerament el PP valencià ha començat a plorar, queixant-se de la discriminació a que ens té sotmesos el govern central. I és veritat, té raons més que de sobra per a queixar-se, serem una de les últimes comunitats autònomes en tindre el tren d'alta velocitat i serà un tren de segona categoria perquè les seues vies no arriben soterrades a l'àrea metropolitana, no tenim el finançament que ens pertoca per a poder tindre una sanitat i educació en condicions, els xiquets valencians han d'anar a escola en barracons, les llistes d'espera a la seguretat social són de les més llargues de tot l'estat, etc.

Tot això és veritat, però el problema és que reclamen totes eixes inversions i infraestructures tan sols per a desgastar al govern central perque és socialista, perquè quan Aznar estava governant a Madrid, les inversions de l'estat al País Valencià eren encara menors i el finançament igual o pitjor, però aleshores el govern del PP al País Valencià no es queixava, ja que els que governaven a Madrid eren del seu partit polític. 
No reclamen el que ens pertoca perquè realment siguen valencianistes o defensen els interessos dels valencians, si ho foren de veritat , farien valdre la famosa “clausula Camps” de l'Estatut d'Autonomia per a reivindicar un millor finançament o la reserva de l'aigua del Xúquer que vol la comunitat de Castella la Manxa, per posar tan sols un parell d'exemples. 
Totes eixes reivindicacions les utilitzen per a intentar que el PSOE no torne a guanyar les  eleccions generals, però si tornara a governar el PP a Madrid, segur que farien el mateix que feren durant els huit anys que Aznar va estar governant a Madrid i Zaplana al País Valencià: discriminar la nostra comunitat autònoma donant prioritat a les inversions en altres comunitats i no invertir ni un euro al nostre País.

Per això jo em pregunte: “perquè molts valencians són tan poc valencianistes i continuen votant al PP o al PSOE quan eixos dos partits han demostrat que no fan res per defensar els interessos dels valencians i governen mirant i pensant en els interessos d'altres comunitats autònomes, seguint les indicacions de les seus centrals del seus respectius partits polítics a Madrid?”

VIATJAR EN AVIÓ

Ja feia molt de temps que no viatjava en avió, vora dos anys. Fa anys solia volar molt sovint, quasi tots els caps de setmana. 

Ja no me'n recordava de que les hostesses d'avió ja no fan l'explicació que feien anys enrere, abans d'enlairar-se l'avió, sempre deien la següent frase:

“En compliment amb les normes internacionals de l'aviació, a continuació explicarem unes advertències de seguretat”.

No sé perquè, però m'encisava eixe moment quan ens explicaven com haurien d'actuar en cas d'emergència. Em quedava mirant-les amb molta atenció, sense parar atenció a tot allò que deien, tan sols em fixava en el seu somriure, i com movien els braços per a indicar les eixides d'emergència o com se posaven el jupetí salvavides i com feien com si l'unflaren, primer tirant de les anelles i, per si això fallava, amb la boca, es movien molt espai, amb un ritme especial, seguint les explicacions de la gravació o la veu d'una tercera persona.

No sé perquè sempre m'ha agradat molt viatjar en avió. Una de les coses que més m'agrada és l'amabilitat de les hostesses i com van vestides, d'una manera tan elegant i femenina, amb eixe mocadoret al coll i el barret tort a l'estil francés.

Ara, en compte d'eixa explicació, que a mi em semblava tan sexy i divertida, projecten un video a les xicotetes pantalles de l'avió, un vídeo fet per ordinador on els personatges que apareixen no són de carn i osos sinó animacions en 3D. La cosa més horrible i impersonal que me podia imaginar.

Al menys les hostesses continuen sent tan amables com sempre, amb eixe somriure fals tan encantador (a mi m'agrada pensar que és autèntic) i tan educades, eficients i simpàtiques. Crec que no he vist mai a una hostessa de vol enfadar-se, perdre la paciència sí, posar-se nervioses també, però mai enfadar-se com se pot enfadar una cambrera d'una pizzeria de barri, per exemple, elles sempre guarden les compostura, encara que estiguen cagant-se en tot dins del seu cabet.