Bon Nadal.

Una de les constants que ha caracteritzat este blog des del seu naixement, ha sigut la falta de puntualitat a l'hora de publicar entrades en commemoració de dates destacades. No passa res, després de tot una de les finalitats principals d'este blog (igual que de molts altres) és servir d'entreteniment per al seu autor i, si de pas pot fer somriure a algun lector dels que passen per ací de tant en tant, doncs millor que millor.

Per això, encara que amb una miqueta de retard, volguera felicitar a tots els lectors d’este humil blog les festes nadalenques i desitjar-vos que les passeu amb harmonia en companyia dels vostres familiars, amics i persones més volgudes.

No farteu massa ni abuseu de l'alcohol ni del tabac, com se sol dir: "si et passes t'ho perds".

Bon Nadal, bones festes i un molt feliç any 2012, ple de noves i grates experiències a tothom.

L'emoció de crear un nou objecte

Els que no hem tingut fills no sabem què es sent al ser pare o mare, segurament serà una experiència meravellosa, res a veure amb el fet de ser oncle o padrí d'un xiquet recent nascut, per exemple, deu de ser molt millor, més emocionant, una sensació inoblidable.

En el meu cas, podria dir que he tingut la sort de viure una experiència semblant, no tan important en la vida d'una persona, ni de bon tros, però n'estic convençut que té molt a veure amb l'experiència de la paternitat. Estic parlant de l'emoció que sent un dissenyador quan veu un dels seus dissenys fabricats per primera vegada.

Encara me’n recorde del primer disseny meu que vaig veure fabricat, treballava a una fàbrica de rètols de metall que es trobava a Museros, era a una empresa xicoteta, d'uns quinze treballadors. Era el meu primer treball com a enginyer en disseny industrial, després d'acabar la carrera, fa ja un bon grapat d'anys.

Durant la carrera, com és lògic havia dissenyat moltes coses, tot tipus de productes: cadires, taules d'oficina, cotxes, motos, diferents aparells electrodomèstics, mobiliari urbà, cuines, etc. però mai havia vist com un dels meus dissenys es produïa industrialment i no em podia imaginar que el fet de conèixer a una de les meues creacions en viu anara a causar-me tanta emoció.

La meua "criatura" era un rètol d'uns 2 metres de llarg per 1 metre d’alçària, fet de llautó. La veritat és que el disseny original no era meu, ja que es tractava d'un disseny gràfic al qual havia afegit la tercera dimensió (a més era prou lleig), es tractava el nom d'una empresa, ja no me’n recorde de quina, la meua tasca havia consistit en industrialitzar un producte partint d'un disseny pla, donant-li relleu i fent-li algunes xicotetes adaptacions per tal que es poguera fabricar amb els mitjans de producció de l'empresa, en realitat res massa complicat per a un enginyer en disseny industrial, però encara així i tot, em va causar molta emoció.

Des de llavors he desenvolupat molts altres dissenys, la majoria d'ells molt més complicats i he vist com moltes de “les meues obres” es fabricaven i com eren utilitzades per milers de persones pel carrer (este és un dels avantatges de treballar per a la indústria de l'automòbil), però sempre em quedarà el record d'aquell primer objecte, el qual, quan el vaig vorer per primera volta tirat per terra, després que el descarregaren del camió que  l’havia dut des de la fundició, em va produir una emoció tan gran com si es tractara del meu propi fill.

Anàlisi dels resultats de les eleccions generals

Encara que amb una miqueta de retard, farem una valoració dels resultats electorals de les passades eleccions generals, ja que un dels objectius d'este blog des del seu naixement ha sigut aportar una visió diferent sobre fets que ens envolten, allunyada de la que solen donar els mitjans de comunicació convencionals.

Està clar que el resultat de les eleccions generals del 20 N no és un bon resultat per als partidaris d'una ideologia progressista com la que representa la Coalició Compromís, que es podrien situar a les antípodes d'un PP que ha arrasat, tal i com estava previst.

El PP ha sigut el gran triomfador d'estes eleccions, però no tant com els resultats a simple vista farien pensar, ja que, encara que han tret majoria absoluta, tan sols han augmentat al voltant d'un 5 % el percentatge de vots, passant d'un 39,8 a un 44,6 %, un resultat molt allunyat del 53 % dels escons que han obtingut gràcies a la llei D’Hont i a l'aritmètica conseqüència de les circumscripcions provincials que afavoreix que els grans partits puguen aconseguir la majoria absoluta amb un percentatge de vots molt per sota del que haurien de traure si el nostre fóra un sistema proporcional. El PP ha sigut el partit que més s'ha beneficiat del sistema electoral tan injust que patim, no hagueren tret majoria absoluta si no fora gràcies a la llei d’Hont i al sistema d'assignació de diputats per províncies que fa que a moltes províncies tan sols traguen representació els dos partits més votats.

A partir d'ara, els dirigents del PP del País Valencià ja no podran continuar culpant a ZP i al govern central de tots els mals que patim els valencians, la qual cosa els deixa en una situació una miqueta més complicada, ja que el govern central, ara en mans del PP, segurament continuarà sense fer les infraestructures que necessita el País Valencià i sense donar-nos un finançament just. Per no parlar dels casos de corrupció que no paren d'eixir a la llum i que afecten directament als dirigents del PP. A partir d'ara, almenys ja no podran continuar culpant a uns altres dels seus problemes, ja que el PP ens governa a tots els nivells de l'administració (que no són pocs): local, provincial, autonòmic i des del govern central.

Per una altra banda, podríem dir que el PSOE continua amb la seua línia descendent, encara que molts pensaven que el resultat anava a ser encara pitjor per als socialistes que amb un 28.7% dels vots han tret un 31% dels escons.

Una de les formacions que més ha crescut ha sigut IU, que amb un 6,92% dels vots ha tret tan sols un 3% dels diputats, menys de la meitat de la representació que li correspondria si tinguérem un sistema electoral proporcional.

Respecte a la Coalició Compromís-Equo podem dir que ha aconseguit un resultat històric, ha aconseguit un diputat a Madrid, podríem dir que es tracta d'un resultat pitjor del que esperaven molts dels afiliats i simpatitzants d'esta formació política que fins i tot van arribar a somiar amb tindre un grup parlamentari propi, amb cinc diputats.

Estava clar que era molt difícil, sobretot si tenim en compte que a estes eleccions, la gent sol votar pensant en clau del conjunt de l'estat i per això, molts votants que a les últimes eleccions autonòmiques i municipals van votar la coalició valencianista, esta vegada han votat a partits amb implantació a tot l'estat espanyol, molts d'ells segurament ho farien pensant que era molt difícil que la Coalició Compromís traguera representació i per això han optat per a votar altres partits, pel famós vot útil. Esperem que a partir d'ara això ja no torne a passar, ja que està clar que la coalició valencianista té representació a Madrid i ja no caldrà votar a altres partits polítics per l'argument del vot útil.

Per a acabar, tan sols un comentari per a tots aquells que diuen que el sistema electoral beneficia als partits nacionalistes o regionalistes en detriment dels partits minoritaris que es presenten a tot l'estat, açò no és cert, almenys pel que respecta als resultat electoral a la nostra comunitat autònoma, ja que els partits més beneficiats del sistema actual són els dos grans partits, PP i PSOE que han tret clarament una representació molt per damunt dels resultats que els correspondrien per percentatge de vot, com podeu vore en el quadre que vos deixe a continuació, els únics dos partits que han tret un percentatge de diputats per sobre del percentatge de vots han sigut PP i PSOE, els altres tres partits que han obtingut representació parlamentària han tret un percentatge d'escons molt per baix del que els correspondria pel percentatge de vots obtingut.

Eleccions Generals 2011. Resultats al País Valencià
Partit:	Escons:	Vots:	% de vot:	% d'escons:
PP:	20	1388465	53,3 %	60,6%
PSOE:	10	695691	26,7 %	30,3%
EU:	1	169381	6,5 %	3,0%
UPYD:	1	145823	5,6 %	3,0%
Compromís:	1	125150	4,8 %	3,0%
Total :	33	2635449

Si voleu saber més sobre les raons que ens fan als valencianistes estar tan contents del resultat electoral, ací vos deixe un enllaç que explica molt bé l'evolució històrica del percentatge de vots del Bloc i de la coalició Compromís i la seua fidelització elecció rere elecció.


Tenim motius per alegrar-nos, per fi, després de 70 anys, al Congrés dels Diputats n'hi haurà un diputat valencianista que defensarà els interessos dels valencians i valencianes i farà sentir la veu d'un gran poble a Madrid, Joan Baldoví.

Eleccions generals.

Darrerament, l'activitat d'este blog ha baixat, per moltes raons, però principalment perquè l'autor ha hagut d'atendre altres obligacions com el treball, familiars, amics, etc.
De fet, he arribat a plantejar-me descansar una miqueta d'escriure i deixar el blog en "stand by", però hi ha dos raons per les quals he descartat eixa idea: 
Primera: perquè quan publique les entrades al Facebook o Twitter tenen molt bona collida i la segona perquè quan torne a llegir entrades antigues m'agraden, així que, malgrat el fet que els blogs són un mitjà de comunicació en decadència (cada vegada hi ha menys gent que llig i escriu blogs), jo he decidit mantindre viu el meu, ni que siga amb menys freqüència, i continuar publicant entrades de tant en tant.

Com tots els lectors habituals d'este blog saben, la política és un dels principals temes sobre els quals sol parlar este blog, no obstant això, últimament no hem parlat molt sobre este tema. Les raons són moltes: una certa saturació (que crec que és compartida per la majoria de la societat) i sobretot un sentiment que tot el peix està venut, a hores d'ara l’únic dubte que ens queda no és quin partit guanyarà les eleccions, sinó si el partit que les guanyarà, les guanyarà amb majoria absoluta o absolutíssima. De totes maneres, jo com no podria ser d'una altra manera, diré la meua sobre este tema.

La posició d'aquest blog respecte a este tema no ha canviat des de la primera vegada que va demanar el vot per a la Coalició Compromís. Ara intentaré explicar quines són les raons que ens porten a tornar a demanar el vot per a la Coalició Valencianista.

És clar que el PP guanyarà les eleccions amb unes xifres obscenes i que per tant, les polítiques de dretes que representen s'implantaran a tot l'Estat, ja sabem en que consisteixen: retallades socials, deixar de donar les ajudes per a la dependència, congelar el sou als funcionaris, donar bonificacions fiscals als que vulguen comprar-se una segona vivenda per a reactivar el mercat immobiliari, abaratir l'acomiadament dels treballadors, retallar les indemnitzacions als aturats, etc. 
Tot açò no és nou per als valencians i valencianes que portem molts anys patint les conseqüències de la negativa del govern de la Generalitat a aplicar la llei de la dependència, per exemple, mentre altres comunitats autònomes s'han estat beneficiat àmpliament d'esta llei.

I què podem fer els valencianistes per a tractar de pal·liar les conseqüències del tsunami blau? que per una altra banda és el que demanen els mercats, els quals sembla que són els que ens governen realment hui en dia.

Els valencians i valencianes, que no volem que el tsunami blau acabe amb el poc que ens queda d'economia productiva, de drets socials, de dignitat com a poble, hem de votar a la Coalició Compromís perquè ja ha quedat més que demostrat que els diputats del PSPV-PSOE elegits pels votants de la nostra terra, quan arriben al Congrés dels Diputats no defensen els interessos dels valencians i valencianes, sinó que voten en clau de partit i si la direcció del seu partit a Madrid els diu que han de votar en contra dels interessos dels valencians no dubten ni un minut, fan el que manen els directius del seu partit per tal de no perdre l’escó.

Per tant, tots els valencians i valencianes que vulguen tindre una veu forta a Madrid que defense els seus interessos, han de votar a la Coalició Compromís, com ha demostrat Mònica Oltra que es pot fer, amb valentia i sense complexos, amb Compromís.


Les enquestes abans de les eleccions autonòmiques de maig li donaven un 3% d'intenció de vot a la Coalició Valencianista i en realitat varen traure un 7%, més del doble. Esperem que es tornen a repetir els bons resultats de la Coalició a les les darreres eleccions autonòmiques i municipals, les enquestes li donen entre un i tres diputats a Madrid, tan de bo tragueren el doble per a poder formar grup parlamentari propi. 

Una bona notícia per al medi ambient.

Fa uns dies, va eixir publicada una notícia molt positiva, almenys des del meu punt de vista: el Tribunal Superior de Justícia ha dictat una sentència que ratifica la paralització del macro-projecte urbanístic Nou Mil·lenni.

No és la primera sentència en contra d'este P.A.I, que no ha tingut massa credibilitat des del principi, quan es va presentar, entre altres raons perquè no resulta raonable construir uns 13000 vivendes en una zona d'horta protegida al terme de Catarroja, quan hi ha milers de vivendes  buides a l'àrea metropolitana de València.

Des del primer moment que les regidores d'UV van trencar el pacte de govern que havien format amb altres partits (PSOE, EU i Bloc) per a ajuntar-se amb el PP, van ser moltes les veus que es van alçar en contra d'eixa barbaritat urbanística, fa ja més de sis anys. Era l'època de el “boom” immobiliari i semblava que els preus dels bens immobles no pararien de créixer mai.

Com és possible que tanta gent pensara que eixe projecte urbanístic anava a ser la salvació per al poble de Catarroja?

Jo estic convençut que molts habitants de Catarroja van votar al PP pensant que el projecte anava a tirar endavant i que seria molt positiu per a l'economia del poble. No culpe als ciutadans que van votar al PP pensant que el PAI serviria per a donar feina a molta gent. Els responsables d'este desgavell són els polítics que van fer creure a grans sectors de la població que eixe model econòmic de creixement era possible.

Estava clar que es tractava d'una bambolla immobiliària, que seria pa per a hui i fam per a demà, no es podia mantindre eixe ritme de construcció indefinidament, era com “la pescadilla que se muerde la cola”. El model de creixement consistia en que, ja que la construcció donava ocupació a molta gent, esta gent comprava pisos, però eixe model no podia durar indefinidament, no es tractava d'una economia productiva, sinó un model econòmic basat en l'especulació i un creixement que no era sostenible. Est és el model econòmic que ens ha portat a la situació de crisi en la qual ens trobem ara.

I mentrestant l’Ajuntament de Catarroja, encara governat pel PP, contínua obstinat a dur a terme el projecte, i es gasta milers d’euros de diners públics en pagar advocats per a la defensa d’un projecte que, en cas d’executar-se benficiaria principalment a una empresa privada, com ha denunciat Jesús Monzó al seu blog.

Jo me n'alegre i felicite a tots els que d'alguna manera han lluitat perquè el macro-projecte no es duga a terme, espere que algun dia es paralitze definitivament i es torne a protegir eixa zona d'horta, es tractaria sens dubte d'una molt bona notícia per a l'ecologia, el medi ambient i les persones que vivim a Catarroja i els pobles de la rodalia.

Des d'aquest humil blog celebrem la decisió del Tribunal Superior de Justícia i volem donar l'enhorabona a totes les persones que han treballat perquè es paralitze esta barbaritat urbanística, especialment a la gent de la plataforma Salvem Catarroja.

El pintor intolerant.

Ahir vingué a casa un pintor que ens va enviar la companyia d'assegurances a que reparara els efectes d'una fuga d’aigua.

No sé perquè la majoria de professionals que envien les companyies d’assegurances em semblen tan incompetents. Serà perque sóc aficionat a fer xicotetes reparacions en casa i per això pense que un professional hauria de fer-ho molt millor que jo, que sóc un simple aficionat?

O serà perque en realitat molts dels llanterners, electricistes, pintors, etc. que treballen per a les asseguradores no són realment bons professionals, ja que si ho foren no treballarien per a estes companyies sinó que serien autònoms i així  guanyarien molt més diners?

El cas és que el xic que vingué, jo diria que tenia uns 28 anys, va ser un cas paradigmàtic d’estos professionals que podríem qualificar com a “poc professionals”.

Al poc d’arribar a casa, començà a contarme una història que deia que li havia succeït mentre venia , esperant que un semàfor canviara a verd:

-         Pintor: Me ha pasado un caso viniendo hacia su casa...

-         Un ciutadà qualsevol: Qué ha pasado?

-         Pintor: He visto como unos chavales arañaban un coche que estaba parado en el semaforo en rojo, han pasado a su lado con las bicicletas a toda velocidad y han rayado un Nissan nuevecito, le han hecho una raya, vaya putada!

-         Un ciutadà qualsevol: Vaya, qué mal me sabe, pero los chicos han parado?

-         Pintor: Qué va, se han dado a la fuga los muy sinvergüenzas! Como saben que la ley del menor les protege...

-         UCQ:  Qué edad tenían?

-         P: Unos 15 ó 16 años, carne de cañón, eso es lo que son.

-         Hombre no diga eso, tampoco será para tanto, que eso le puede pasar a cualquiera.

-         P: Qué va, que no, que se lo digo yo, esos chavales acabarán en la cárcel, son delincuentes en potencia.

-         UCQ:  Bueno, eso nunca se sabe...

-         P: Cómo qué no! Esos chavales son basura! Porque Catarroja se ha llenado de basura!

(Com veia que el relat  s’anava animant, vaig provar a donar-li corda...)

-         UCQ: Sí, la verdad es que tienes razón, cada vez hay más gentuza aquí en Catarroja, se está volviendo insoportable vivir aquí (quan en realitat pense tot el contrari, però bé, tot siga pel “show”, vaig pensar) ¿Y tú de donde eres?

-         P: Yo? De Mislata.

(No vaig poder evitar pensar: en Mislata, tampoc es pot dir que la situació siga molt millor...)

-         P: Sí, ya sé lo que está pensado, que anda que en Mislata... Pues sí, tiene razón, Mislata también está llena de basura, es que no hay derecho...

-         UCQ: Sí, desde luego, cuanta gentuza anda por ahí suelta... (continuava amb la meua estratègia per provar fins a on voliar arribar...)

-          P: El problema es que aquí en España les protege la ley del menor, porque si no...

-         UCQ: Si no, qué haría?

-          P: Hombre, pues en otros paises, estas cosas se resuelven con un arma, les pegas cuatro tiros y ya está, se ha "acabao" el problema.

(Açò si que no m’ho esperava, segons el "pintor/expert en lleis", si no fora per la llei del menor, podríem disparar impunement a qualsevol xaval que per accident fera una ratlla al nostre cotxe!)

-          P: El problema es que ya no hay orden.

(Jo estava pensant: ara ve quan comença a parlar de Franco, que amb Franco açò no passava, etc. etc., però no, no va esmentar Franco)

Mentrestant anava treballant de mala gana i estava fent una destrossa a la paret que suposadament havia vingut a reparar, fins que no vaig poder aguantarme i li vaig dir:

-         UCQ: No le parece que eso no se está quedando bien? Ahí hay un desconchón, no lo ve?

-         P: Sí, es que esta pared és una mierda, no coge bien el Aguaplast

Quan evidentment el que estava passant és que no feia bé la seua feina, fins que em va dir:

-         P: Por aquí ya se ha salido el agua otras veces, no?

-         UCQ: Sí, pero nos lo arreglaron y quedó muy bien...

-         P: Ya, pero es que se nota que esto ya ha sido masillado antes y por eso el Aguaplast no coge bien 

Conforme parlava anava rascant el material que havia utilitzat per a tapar el clavill. Jo estava un poc preocupat perque no sabia com acabaria la cosa i no volia que em deixara la paret feta un desastre i que al final em tocara reparar-la a mi. Així que  vaig dir-li, parafrasejant la película “El milagro de P. Tinto”:

-         UCQ: Aquí es que lo que haría falta es sanear, no?

-        P: Sí, efectivamente, usted lo ha dicho, eso es lo que haría falta, sanear!

(Ho deia amb un to convençut, com si li haguera donat la clau del problema. Ja començava a acollonar-me, m’imaginava que tombaven tota la paret per tal de “sanejar” i que al final tindríem que fer una obra major per a poder reparar un desconxat en la paret sense importància)

-         UCQ: Entonces, ¿qué hacemos? (Li vaig dir, emprant un to conciliador, intentant negociar per tal d'evitar la desfeta)

-         P: Esto es que además no está bien seco del todo, se nota que no se agarra bien el material porque todavia rezuma humedad de dentro de la pred, habria que dejarlo secar por lo menos una semana o diez dias más...

("Menos mal", vaig pensar)

-         UCQ: Bueno, pues nada, vamos a hacer eso. Aunque me extraña que no esté seco todavía porque la fuga se reparó hace más de dos meses...

-         P: Sí, ya, pero a veces pasan estas cosas, que la pintura que habia antes no dejaba que se evaporara bien la humedad y por eso todavía está húmedo por dentro.

-         UCQ: Vale, no pasa nada, lo que usted diga, que es el experto...

En definitiva que el pintor que vingué era "més rar que un gos verd", i damunt mal professional, la veritat és que m’alegrí de que al final no acabara de fer la feina i se n’anara, a vore si, amb una miqueta de sort, la pròxima volta la companyia ens envia algú una miqueta més “assessorat”.

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig !

Este diumenge és el darrer d'octubre, com tots els anys, la coalició Bloc-Compromís, igual que altres organitzacions valencianistes, celebra la gran festa del valencianisme. Com quasi tots els anys des de fa ja un bon grapat, qui subscriu este humil blog anirà amb uns quants amics i amigues a passar un dia festiu alhora que reivindicatiu.


Enguany molts amics de Catarroja i València s'han decidit a fer el recorregut a peu, des de la porta de Serrans de València fins al Puig, si s'animeu ja sabeu, heu de matinar una miqueta per a estar allí a les nou del matí.

Enguany jo aniré amb el cotxe granera per a ajudar a la gent i per si algú es cansa de caminar o patira qualsevol incident.

Per tant ja sabeu, si voleu passar un dia de festa amb molta més gent valencianista, tots al Puig.

Ací vos deixe una imatge on podeu trobar tots els detalls de l’esdeveniment.

Vos esperem!

L'assignatura de dibuix de la universitat Jaume I

Una de les coses que he fet en esta vida, de les quals em sent més orgullós és d'haver estudiat la carrera que vaig estudiar: Enginyeria tècnica en disseny industrial. Encara me'n recorde de la frase que em va dir mon pare quan li vaig dir la carrera que volia estudiar i que per a estudiar-la havia d’anar-me’n a la recentment creada universitat de Castelló de la Plana. Em va dir: “Amb la quantitat de carreres que hi ha en les universitats de València has hagut de triar una que no hi és? Doncs que sàpies que tamare i jo no anem a pagar-te les despeses, si et vols anar a estudiar a Castelló t'ho hauràs de pagar tu”

I així va ser, vaig haver de treballar mentre estudiava per a poder pagar les despeses a conseqüència de la meua bogeria d'anar a estudiar a la universitat d'una altra ciutat: les matrícules, el lloguer del pis compartit, els apunt, llibres, material, etc.
Va ser dur, però vaig sobreviure després de tot i em va aprofitar per aprendre a buscar-me la vida i adonar-me que si ens ho proposem som capaços de fer molt més del que ens imaginem.
Pense que va valdre la pena, va ser una aventura molt interessant que em va servir per aprendre molt i no soalement de les matèries acadèmiques que s'impartien en les classes de la universitat, com és lògic.

La carrera d'Enginyeria tècnica en Disseny Industrial era una carrera molt completa, ja que estudiàvem assignatures de tot tipus, des de les típiques de qualsevol enginyeria tècnica com a Càlcul, Física, Àlgebra, Dibuix Tècnic, Elasticitat i Resistència de Materials, etc. fins a unes altres tan curioses com  “Teoria del gust”, informàtica gràfica, Dret Industrial, Economia, Taller de prototips, Expressió Artística, Història de l'art, Fotografia, etc.

No cal dir que a mi m'agradaven més les assignatures més artístiques i humanístiques com història del disseny, teoria del gust, expressió artística, etc. I per descomptat de les que més gaudia eren les assignatures de dibuix, recorde que teníem set assignatures de dibuix i expressió artística en total i cinc d'informàtica: disseny assistit per ordinador, informàtica gràfica, llenguatges de programació, etc.

La nostra carrera va ser una de les primeres que es van impartir per crèdits en compte de per cursos. Cada curs acadèmic tenia dos semestres i cada semestre unes 7 o 8 assignatures, en total unes 14 o 15 assignatures per curs aproximadament. Va ser un repte molt interessant traure's una carrera tan complicada havent de viure fora de casa i pagant les despeses amb els pocs diners que podia aconseguir treballant els caps de setmana.

Recorde que vaig aprendre moltes coses interessants sobre multitud de temes: ergonomia, medi ambient, mecànica, etc. però, sense dubte, una de les assignatures que més em va agradar i més em va sorprendre al mateix temps va ser l'assignatura de dibuix de primer, no la d'expressió gràfica de segon que era on apreníem les normes del dibuix industrial normalitzat (que també em va agradar, però no tant), sinó sobretot l'assignatura de dibuix general de primer, encara me’n recorde del nom del professor: Vicent Latre (nascut al barri del Carme de València, per cert) era una molt bona persona, ens va ensenyar moltes coses, entre elles una molt important: que no arribes a conèixer una cosa realment fins que no la dibuixes. I ho vam poder comprovar per nosaltres mateixos.

De tant en tant solíem eixir a dibuixar objectes del natural com les portes de la co-catedral de Castelló, per exemple, portes aparentment relativament senzilles, pertanyents a l'estil gòtic mediterrani. Quan et posaves a dibuixar-les descobries matisos i detalls que no hauries descobert mai per molt que les mirares. Podríem dir el mateix de qualsevol altra cosa que dibuixem: un gat, una persona, una planta, etc.

No sé perquè explique tot açò, en realitat no té massa sentit, fa uns dies em va vindre a la memòria i em va semblar bonic explicar-ho al meu blog sense més. A voltes no calen pretextos o excuses per a escriure alguna cosa que et ve al cap i et ve de gust explicar.

Test de valenciania.

Este cap de setmana anàrem al camp a fer una “torrà” amb uns amics, n'érem onze en total: set adults i quatre xiquets. Tots els adults aproximadament de la mateixa edat, nascuts a principis dels anys ’70.

Mentre bevíem i torràvem carn, vaig pensar que a eixa reunió hi havia una àmplia representació de valencians de “soca-rel”.
Els membres d'una de les famílies viuen a un poble xicotet de la Ribera Alta, per tant són valencians- parlants i a més a més, tots els seus avis i àvies, iaios i iaies valencians també, la majoria s'havien guanyat la vida de llauradors, de fet el pare i la mare hui dia encara viuen d'alguna manera dels productes de la terra, tenen una fruiteria i continuen conreant les terres dels seus avantpassats.

Una altra de les famílies estava formada per una parella que, encara que també són fills de valencians, no parlen valencià, però l’entenen i aprecien que es parle, a més són d'estos pares que volen que els amics parlen en valencià als seus fills, però ells són incapaços de parlar-ho (almenys amb fluïdesa). Les filles parlen un valencià après en una escola concertada de monges de la ciutat de València (ja vos podeu imaginar que el seu nivell no és ni de bon tros comparable amb el valencià que parlaven els fills dels altres amics). Els iaios d'estes xiquetes també parlen (o parlaven) valencià perfectament, però són d'estos pares que a finals dels anys 60 es van apuntar a la moda de parlar als fills en castellà per allò que d'eixa manera els seus fills tindrien més oportunitats de prosperar en la vida, raó absurda, però que va triomfar en l'Espanya franquista d'aquella època. El problema que tenen ara estes persones és que no són capaces de parlar, llegir ni escriure valencià amb normalitat i el seu castellà tampoc és molt bo, ja que el van aprendre d'uns pares que el parlaven amb moltes deficiències.

I finalment la meua dona i jo, que podríem dir que som una parella mixta, ja que ella parla valencià perfectament, filla i néta de valencians i jo també, però no tant, ja els meus pares no són valencians, però bé, trobe que tinc suficient nivell com per a poder mantindre una conversa normal.

El cas és que jo estava pensant, què curiós, al voltant d'esta taula es trobem persones de diferents orígens, amb un molt diferent nivell d'estudis, d'experiències professionals i vides molt diferents, però tots amb una cosa molt important en comú, que som valencians, i pertanyem a una determinada generació i classe social semblant.

Encara que el principal fet que ens havia reunit era la nostra amistat de molts anys i moltes experiències viscudes en comú, independentment del nostre origen, classe social, professió, etc, no vaig poder evitar pensar que un altre fet important que teníem en comú és la pertinença a un poble, el poble valencià, i que tots representàvem d'alguna manera diferents maneres de ser valencians. Totes vàlides i molt respectables. Des de els que viuen a un poble xicotet (podríem dir que són més rurals) als que viuen a la ciutat més gran del nostre país (més urbanites), tots teníem moltes coses en comú i jo em vaig parar a pensar: Quins són els trets que millor defineixen als valencians? a banda dels que normalment s'esmenten com la llengua, la gastronomia, la història comuna, els costums, les tradicions, el caràcter, etc.

A continuació passaré a descriure quins són els trets que vaig pensar que millor defineixen als valencians i valencianes i que per tant podrien formar part d'un test de valenciania que podríeu utilitzar per a comprovar la “valencianitat” dels vostres amics i familiars:

1.- Saber quina és l'autèntica "tomata" valenciana. Este és un debat que sempre es produeix quan estem asseguts al voltant d'una taula i hi ha una amanida pel mig. Tothom creu saber quines són les autèntiques tomaques valencianes. És més, quasi sempre hi ha algú que diu: ”jo encara conserve llavors de les que utilitzava el meu iaio, eixes sí que eren les autèntiques tomaques valencianes” Val a dir que estes converses sempre comencen de la mateixa manera: “Si és que ja no n’hi han tomaques com les d’abans...” (açò potser també és un símptoma de vellea)

2.- Saber com es cuina l'autèntica paella valenciana. Sobre açò ja s'ha escrit i parlat molt, no cal dir res més. Este principi també es pot aplicar a qualsevol un altre plat típic valencià: allipebre, allioli, arròs amb fesols i naps, etc.

3.- Trobar amenaces catalanistes per tot arreu. Per exemple, quan els preguntes: “votaràs a Compromís les pròximes eleccions generals?” Sempre et diuen: “Jo els votaria, però el problema és que no tinc clar que no siguen catalanistes”

No val la pena que intentes convèncer-los, no hi ha manera. Al final els vaig dir, si voleu quedem un dia i anem a un acte de Compromís a vore si parlen dels països catalans o d'alguna cosa pareguda. 
Et contesten: “Segur que no hi ha cap senyera amb blau”(!) Com si això fora la principal prova de valenciania o de defensa dels interesos dels valencians. 

Vaig pensar:  si parlem dels símbols convencionals del País, com la bandera, l’himne, etc. ningú té cap dubte: la senyera coronada, la mare de Déu dels Desemparats i l’himne: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. 

Això que no li ho toquen. Este és el nivell que malauradament tenen molts valencians i valencianes, perden les forces parlant de símbols, que si la bandera ha de ser amb blau o sense blau, que si el nom del nostre territori ha de ser comunitat i no país, etc. Perdem el temps parlant sobre els símbols, en compte de dedicar-nos a parlar dels problemes reals que tenen els ciutadans i ciutadanes i que ens afecten directament a la nostra vida diària com l’aplicació de la llei de dependència, el finançament autonòmic, la desaparició de l’economia productiva del nostre territori, la falta de competitivitat de les nostres empreses degut a la manca de infraestructures, etc. Temes que estan presents a les conversacions normals de la majoria dels habitants d’altres comunitats autònomes veïnes i així ens va...

La carretera de la vergonya.

Hi ha una frase, contra la que jo sempre m’he rebel·lat, que diu que els valencians tenim els polítics que ens mereixem. Tal vegada degut a l’estima que tinc cap al poble valencià, jo sempre he pensat que eixa frase era injusta.

Jo crec que els valencians no som millors ni pitjors que altres pobles com el castellà, l’italià, el portuguès o el francès, per exemple. Tenim virtuts i defectes que defineixen la nostra personalitat. Un dels nostres principals defectes jo diria que és la falta d’interès per la política, la qual cosa fa que, sovint, ens governen personatges que tenen molt poc a vorer amb el caràcter emprenedor i feiner del poble valencià. Un clar exemple d’esta situació és el poble de Catarroja.

Catarroja, igual que la resta de pobles del País Valencià està habitat per persones honrades i treballadores que s’alcen tots els dies per anar a treballar i no paren massa atenció als polítics que els governen, però que, per desgràcia pateixen les conseqüències de la seua gestió, una gestió que moltes vegades deixa molt que desitjar.

Un clar exemple de la mala gestió de l’equip de govern municipal de Catarroja és l’estat en que es troba la carretera del poliesportiu o camí de les Corregudes, des de fa uns sis anys que el PP va trencar l’acord per urbanitzar-lo conjuntament amb l’Ajuntament d’Albal, ja que es tracta d’un camí fronterer.

No sabem perquè l’equip de govern encapçalat per l’anterior alcalde del PP, Francsico Chirivella, va trencar l’acord en virtut del qual esta carretera s’hauria d’haver urbanitzat conjuntament pels dos ajuntaments. A conseqüència d’eixe incompliment, l’ajuntament d’Albal va mamprendre la urbanització del Camí de les Corregudes pel seu compte i des d’aleshores hi ha una tanca provisional que separa els dos pobles. Esta tanca és un símbol de la mala gestió d’uns polítics que, trencaren l’acord perque l’havia signat l’anterior equip de govern, una coalició formada per la resta de partits de l’opossició.

Tot el món sap que sempre resulta més car urbanitzar per separat una camí fronterer que fer-ho conjuntament i a més el resultat de la urbanització sol ser molt pitjor. Per tant, quina és la raó per la qual l’equip de govern format pel PP i UV trencarien l’acord per a urbanitzar conjuntament esta carretera?

No ho sabem, però segurament perquè d’eixa manera, podrien triar l’empresa constructora que s’encarregaria de fer les obres i així donar-li el negoci als seus amics.

El cas és que esta setmana un cotxe ha patit un accident de trànsit i s’ha estavellat contra un mur del col·legi que hi ha al costat, afortunadament no ha causat ferits, però podria haver sigut molt més greu.

A què espera l’Ajuntament de Catarroja per a reformar eixa carretera com reclama el grup municipal del Bloc-Compromís des de fa anys? Ha de morir algú?

Ja està bé, senyora alcaldessa, pare per un moment de pensar en sí mateixa i la manera d'apujar-se el sou (que ja guanya prou) i pense per un moment en la qualitat de vida i la seguretat dels habitants de Catarroja, que són els que l'han elegit per a que governe i no per a omplir-se les butxaques sense fer res. 

Des d'aquest humil blog, fem una crida una vegada més a l'equip de govern del PP que governa Catarroja perquè arregle eixa carretera com cal, no podem seguir corrent el risc que es produïsquen més accidents.

Senyors polítics del PP, els catattogins i catarrogines ens mereixem tindre millors polítics, ja està bé de malbaratar els diners públics mentre els ciutadans patim mancances bàsiques com la urbanització de les vies públiques.