dimecres, 21 de setembre del 2011

La carretera de la vergonya.



Hi ha una frase, contra la que jo sempre m’he rebel·lat, que diu que els valencians tenim els polítics que ens mereixem. Tal vegada degut a l’estima que tinc cap al poble valencià, jo sempre he pensat que eixa frase era injusta.


Jo crec que els valencians no som millors ni pitjors que altres pobles com el castellà, l’italià, el portuguès o el francès, per exemple. Tenim virtuts i defectes que defineixen la nostra personalitat. Un dels nostres principals defectes jo diria que és la falta d’interès per la política, la qual cosa fa que, sovint, ens governen personatges que tenen molt poc a vorer amb el caràcter emprenedor i feiner del poble valencià. Un clar exemple d’esta situació és el poble de Catarroja.


Catarroja, igual que la resta de pobles del País Valencià està habitat per persones honrades i treballadores que s’alcen tots els dies per anar a treballar i no paren massa atenció als polítics que els governen, però que, per desgràcia pateixen les conseqüències de la seua gestió, una gestió que moltes vegades deixa molt que desitjar.

Un clar exemple de la mala gestió de l’equip de govern municipal de Catarroja és l’estat en que es troba la carretera del poliesportiu o camí de les Corregudes, des de fa uns sis anys que el PP va trencar l’acord per urbanitzar-lo conjuntament amb l’Ajuntament d’Albal, ja que es tracta d’un camí fronterer.

No sabem perquè l’equip de govern encapçalat per l’anterior alcalde del PP, Francsico Chirivella, va trencar l’acord en virtut del qual esta carretera s’hauria d’haver urbanitzat conjuntament pels dos ajuntaments. A conseqüència d’eixe incompliment, l’ajuntament d’Albal va mamprendre la urbanització del Camí de les Corregudes pel seu compte i des d’aleshores hi ha una tanca provisional que separa els dos pobles. Esta tanca és un símbol de la mala gestió d’uns polítics que, trencaren l’acord perque l’havia signat l’anterior equip de govern, una coalició formada per la resta de partits de l’opossició.

Tot el món sap que sempre resulta més car urbanitzar per separat una camí fronterer que fer-ho conjuntament i a més el resultat de la urbanització sol ser molt pitjor. Per tant, quina és la raó per la qual l’equip de govern format pel PP i UV trencarien l’acord per a urbanitzar conjuntament esta carretera?
No ho sabem, però segurament perquè d’eixa manera, podrien triar l’empresa constructora que s’encarregaria de fer les obres i així donar-li el negoci als seus amics.

El cas és que esta setmana un cotxe ha patit un accident de trànsit i s’ha estavellat contra un mur del col·legi que hi ha al costat, afortunadament no ha causat ferits, però podria haver sigut molt més greu.

A què espera l’Ajuntament de Catarroja per a reformar eixa carretera com reclama el grup municipal del Bloc-Compromís des de fa anys? Ha de morir algú?

Ja està bé, senyora alcaldessa, pare per un moment de pensar en sí mateixa i la manera d'apujar-se el sou (que ja guanya prou) i pense per un moment en la qualitat de vida i la seguretat dels habitants de Catarroja, que són els que l'han elegit per a que governe i no per a omplir-se les butxaques sense fer res. 

Des d'aquest humil blog, fem una crida una vegada més a l'equip de govern del PP que governa Catarroja perquè arregle eixa carretera com cal, no podem seguir corrent el risc que es produïsquen més accidents.

Senyors polítics del PP, els catattogins i catarrogines ens mereixem tindre millors polítics, ja està bé de malbaratar els diners públics mentre els ciutadans patim mancances bàsiques com la urbanització de les vies públiques.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Humilitat, esforç, constància.




Ja fa molt de temps que no escric res al meu blog, un mes exactament, podria dir que tinc el blog abandonat per moltes raons: excés de treball, un estat d'ànim baix, etc. Però preferisc no fer-ho, ja que com Pep Guardiola diu, les excuses i els retrets no serveixen de res. No es tracta d'una idea nova, jo ja fa molt temps que ho pense, no serveix de res lamentar-se ni mirar cap al passat per a cercar excuses o explicacions de per què no hem complit amb aquells objectius que ens havíem proposat, en el meu cas, actualitzar el blog almenys una vegada per setmana.
No passa res, tan sol volia escriure una entrada curta per a dir que seguisc viu i que bàsicament les meues idees, les meues passions continuen vives (el valencianisme, el País Valencià, la nostra llengua i cultura, els cotxes, les motos, la política, el pensament, la història, les nostres tradicions, la indústria, etc.).
Tal vegada haja arribat el moment de fer-li un restyling al blog, de canviar una miqueta l'estil, les formes, però mantenint el fons.

A continuació vos deixe un enllaç a un vídeo de Pep Guardiola que m'ha emocionat, per descomptat este xic és un crack, tant de bo tots nosaltres poguérem ser tan bons en la nostra feina com ho és ell i a més de ser un crack té una virtut que a mi personalment m'encanta, la humilitat, una virtut que sens dubte hui dia està molt devaluada i que jo crec que caldria reivindicar.

Un altra virtut que té este xic és la passió per la seua feina, un altre valor que hui en dia també està molt devaluat, i jo pense que res pot haver millor en la vida que poder dedicar-te a la professió que t’agrada i viure el desenvolupament de la teua activitat diària amb passió i alçar-te sense peresa per anar a treballar tots els dies. He de reconèixer que no és el meu cas, molts matins m’alce sense gens ni miqueta de ganes d’anar a la feina, però ahí estem, treballant com a campions, amb ganes de triomfar i continuar tirant endavant, ignorant les crítiques destructives i escoltant les crítiques negatives dels que te les fan de bona fe, perquè de tot es pot aprendre, però sobre tot dels errors, dels fracassos, com diu un refrany castellà: “Para aprender, perder”, però allò més important és alçar-se cada dia de bon matí, i anar a treballar amb ganes, sense excuses ni retrets, sense por, amb ganes de millorar cada dia i de continuar creixent encara que som conscients de que ja no som jòvens, però intentant mantindre la mateixa il·lusió, les mateixes ganes de viure de quan teníem 16 anys i anàvem a menjar-nos el món. Com diria aquell refrany que diuen moltes vegades les persones grans: “la vida és per a tu”, pensant que tot allò que ens proposem ho podrem aconseguir.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...