dissabte, 19 de març del 2011

Hores baixes



Totes les persones passem moments d’eufòria i d’altres de decaïment, són el que solem dir daltabaixos (no sé si esta paraula és correcta, però a mi m’agrada, seria una traducció directa de la paraula castellana “altibajos”, espere que els meus amics filòlegs no s’enfaden amb mi per inventar-me paraules)

Jo no sóc una persona malaltissa, normalment no em refrede mai, i tinc un estómac de ferro, sóc d'eixes persones que quan a tot lo món li cau malament un menjar, a mi no em passa res, serà segurament a causa de el meu origen humil i per això no tinc un estómac delicat ni em constipe casi mai.

El cas és que des de fa uns dies em trobe malament, no sé si serà un refredat o que tinc la grip (com de costum no he anat al metge). Tinc els símptomes típics de la grip: mal de cap, nàusees, em fan mal els músculs, malestar general, mocs, etc.

Al començament vaig intentant curar-me amb mètodes tradicionals: llet amb mel, suc de taronja, etc. Inclús vaig provar amb una recepta casolana que em va recomanar un company: brandy cremat amb sucre, em digué: "te prens això i segur que entres en calor i comences a suar, te fiques dins del llit i després de tres o quatre hores ja voràs com et trobes millor”, a banda de fer un gust horrible, no va millorar massa la situació.

No sé si haurà segut per culpa de la meua falta de fe en eixos mètodes tradicionals, però el ben cert és no vaig aconseguir curar-me, així que vaig passar per una farmàcia a vorer que em recomanaven (tot menys anar al metge, perque em sembla una perdùa de temps, tal vegada en part perque el meu avi era metge i ma mare no para de dir que els metges són tots uns “matasanos”), així que vaig començar a prendre els medicaments d’una coneguda marca comercial que s’anuncia per televisió amb l’esperança que serien mà de sant per a curar el refredat (conforme apareix en televisió) i encara així i tot no he aconseguit recuperar-me del tot, tan sol s’han paliat els símptomes, però res més.

Bé, el cas és que ja porte dos dies tancat a casa i estic perdent-me les falles, amb les ganes que tenia jo enguany d'eixir a vorer falles i participar en la festa com quan era un xiquet, recorrent els carrers de València amb uns quants amics que tenen nanos i anar llançant petards i menjant entrepans de calamars amb allioli i cervesa, devorar bunyols amb xocolate, etc. 

Hi han coses molt importants que no les apreciem fins que no les perdem, com ara la salut, quan la tens no te n'adones de com de important és, però quan no la tens, la trobes a faltar com si fora un dels més apreciats tresors.

Total, que m'ha tocat quedar-me a casa a fer bondat com se sol dir. Al menys estic aprofitant per posar-me al dia, llegint blogs i diaris per Internet i intentant llegir totes les actualitzacions de les xarxes socials, encara que són tantes que crec que no serà possible. 
Així que aprofitaré per a llegir llibres i navegar per Internet, no és el meu cap de setmana ideal, però al menys espere descansar.



dissabte, 12 de març del 2011

Putos covards



Encara me'n recorde de quan treballava a Anglaterra, farà uns huit anys, i es jugava el campionat del món de futbol, anaven a enfrontar-se la selecció argentina i l'anglesa, partit sempre de gran interés, no tan sols perque els habitants d'estos dos països són molt aficionats al futbol, sinò, sobre tot, per la rivalitat que hi ha entre ells degut a la guerra de les Malvines. Un partit d’especial trascendència (com diuen els periodistes esportius) si et trobes a Anglaterra treballant a una oficina on aproximadament la meitat de la gent és anglesa i tots ells molt aficionats al futbol i n’hi ha un argentí que més que aficionat, jo diria que era fanàtic.

Jo no sòc aficionat al futbol, però com estava vivint a Anglaterra i teníem un company argentí, existia un ambient de molta rivalitat entre els anglesos i la resta de persones que treballàvem a l'oficina: espanyols, francesos, alemanys i un portugués. La majoria dels aficionats de països mediterranis o llatins eren partidaris de la selecció argentina, els francesos pense que ho feien tan sols per dur-li la contrària als seus eterns rivals, els anglesos. Els alemanys estaven dividits, però no ho vivien amb tanta intensitat com la resta de companys d'altres països.

N'hi havia molta expectació, tots els dies podíem escoltar com l'argentí no parava de reptar als anglesos, d’una manera molt agressiva, els deia: "We are going to kick you guys in the ass!" i altres frases per l'estil.

Finalment la selecció anglesa va guanyar a l’Argentina, no cal que explique com de contents estaven els anglesos, encara que no ho exterioritzaven massa (forma part del seu caràcter: la famosa "flema" britànica), se’ls veia tranquils i feliços. Mentre que l’argentí, estava decaigut (com és lògic), més que trist jo diria que estava enfadat, suportava les burles dels companys anglesos amb dignitat i resignació, no intentava buscar excuses per tractar d’explicar les raons per les quals el seu equip havia perdut, es limitava a reconèixer la derrota i poc més.

Un dia vaig preguntar al company argentí: “¿Qué ha pasado, como es posible que la seleccion argentina haya perdido?”. 
Ell em va contestar: “Porque son unos putos”.

Jo com no estava segur d’haver entès completament el sentit de la frase, li vaig preguntar: “¿Qué quieres decir?”
I ell em contestà:  “Puto en argentina significa cobarde, los jugadores de la selección argentina son todos unos putos cobardes”.

Ja no em vaig atrevir a preguntar res més.

Durant les darreres setmanes, ni els governants de la Unió Europea ni els màxims responsables de les Nacions Unides han sigut capaços de possar-se d’acord per tal d'enviar tropes de pacificació a Líbia que podrien evitar la masacre de civils per part dels militars i mercenaris amb els que Gadafi ataca el seu poble.

Només puc dir una cosa: són uns putos covards que s’estimen més vorer com milers de ciutadans moren a mans d’un dicatador que enviar tropes internacionals sota la bandera de les Nacions Unides a evitar la mort i el sofriment de milers de persones amb totes les greus conseqüències que té una guerra.

dimarts, 8 de març del 2011

Els Enginyers som gent seriosa i dia de la dona treballadora.


Els enginyers som gent seriosa, o al menys això és el que s’espera de nosaltres, de la mateixa manera que dels professionals de molts altres camps: advocats, professors, metges, etc. En general es podria dir que ho som, al menys durant les hores de feina, fora d’eixes hores intentem ser divertits i passar-ho bé igual que la resta dels mortals. El problema que quan algú es passa huit (o nou, o deu, o més) hores al dia treballant, intentant mantindre una actitud seriosa i responsable, quan s’acaba la jornada laboral no saps ben bé com se fa això de ser simpàtic i graciós, en eixos moments és quan trobes a faltar una miqueta més d’empatia o d’intel·ligència emocional o com se diga.

A mi m’agradaria ser com alguns dels meus amics que es dediquen a altres professions no tan serioses, com obrers de la construcció, fruiters, operaris d’una cadena de producció, etc.  ells sí que saben dir coses gracioses i passar- s’ho bé.
Per això intente ajuntar-me amb ells sempre que puc, quan estic amb ells no cal fer comentaris molt brillants ni parlar de temes de cultural massa elevats, ni estar “al loro” sobre tots els temes d’actualitat (la qual cosa sense dubte no és un dels meus punts forts).
Quan estem amb estos amics em trobe còmode i relaxat, no tinc que pensar massa i sé que tots els comentaris i les bromes que fan són sense malícia ni segones intencions, són gent senzilla, igual que jo.

Quan estava estudiant enginyeria, farà uns vint anys aproximadament (que se diu molt ràpid),  començava a haver-ne cada vegada més dones que estudiaven carreres tècniques, antigament estos estudis els feien tan sols els homens i les dones que estudiaven este tipus de carreres eren una minoria. Hui en dia crec que el percentatge ja s’ha igualat. De la mateixa manera que cada vegada més n’hi ha homens que estudien infermeria, mestre de primària o altres carreres que antigament les estudiaven majoritàriament les dones.
Encara així i tot, al món de l’empresa, l’activitat de la enginyeria industrial és podria dir que és prou masclista encara, les dones enginyeres han demostrat ser tan competents o més que els homens però encara hi ha molts responsables dels departaments d’enginyeria que no les tracten amb igualtat, sembla que desconfien més d’elles i els exigeixen més. Si parlem d’altres professions on la força física és molt més important, les diferències són encara més grans entre homens i dones, per no parlar de les diferències salarials, normalment les dones guanyen de mitja un 22% menys que els homens, encara que diuen que estes diferències s’han retallat els darrers anys, el camí que ens queda per recórrer és encara molt llarg.

Des d’aquest humil blog volem, una vegada més, retre homenatge a les dones treballadores que ja han patit prou al llarg de la seua vida i apostar per la igualtat en tots els terrenys, però especialment en la vida laboral.


dissabte, 5 de març del 2011

HISTÒRIA-FICCIÓ: València, any 2112.



València, any 2112, dos xiquets d’entre 12 i 13 anys entren a la cuina corrent i cridant :

-         Abuela, abuela, cuentanos otra vez esa historia de cuando la Región de Levante se llamaba de otra manera, cuál era ese nombre tan raro?

La iaia para de ficar els plats dins del rentaplats, es gira cap als xiquets i els diu:

-         Se llamaba Comunitat Valenciana y no corráis tanto, no vaya a ser que os hagais daño.

-         Qué risa, vaya nombre más raro... Ja, ja, ja (els xiquets riuen) Cuentanos esa leyenda que dice que los levantinos teniamos una lengua propia y todo eso.

-         No es una leyenda, es verdad, los valencianos, que era como se nos llamaba entonces a los habitantes de la región de Levante, teniamos una lengua propia que se llamaba valenciano, de hecho mi madre todavía sabía algunas palabras y mi abuela la hablaba perfectamente.

-         Qué curioso. La profesora de historia nos ha contado que antes había muchos partidos politicos, 3 ó 4 por lo menos...

-         Sí, antes de que el PP ganara 10 elecciones seguidas por mayoria absoluta, existían otros partidos: el PSPV-PSOE, Esquerra Unida, el Bloc-Compromís...
  
-         Sí, es verdad, también nos han hablado de ese partido que tú has dicho. Cómo dices que se llamaba?

  -         Bloc-Compromís.

-         Cuentanos, ¿ por qué fue ilegalizado ?

-         Porque se resistian a que desaparecieran la lengua y la cultura de los valencianos y encima pretendían que la Comunitat Valenciana tuviera los mismos derechos y las mismas oportunidades que el resto de territorios del Estado

-         Qué fuerte, ¿no? No me extraña que todos sus partidarios acabaran en la cárcel. ¿Como se les pudo ocurrir semejante barbaridad?
  
-         Ellos creian que los valencianos no tenian porqué tener unas infraestructuras peores que el resto de regiones del Estado, también pensaban que no habia ninguna razón objetiva para que servicios públicos como la educación o la sanidad estuvieran en peores condiciones en la Región de Levante que en el resto de territorios del Estado.
  
-         Qué ideas más extrañas. ¿Como se les podria pasar eso por la cabeza? ¿Como puede ser que no entendieran que los levantinos y todos los que vienen a vivir a esta región somos personas que hemos de trabajar para la prosperidad y el desarrollo de las otras regiones y que no tenemos derecho a reclamar las mismas condiciones de vida que los demás?

-         Eran unos románticos, se negaban a aceptar la realidad...

-         Pobrecitos, ¿no?

-         Sí, afortunadamente ya no existe ningún otro partido aparte del PP y todos los políticos que nos gobiernan saben que los levantinos hemos nacido para engrandecer España y hacer más ricas a las otras regiones del Estado y que hemos de aceptar el destino y las condiciones que nos impone el gobierno central, aunque eso signifique unas peores condiciones de vida.
  
-         Nos vamos a jugar abuela!

-         Tened cuidado no os vayáis a caer y os hagais daño...

-         Cual era esa palabra que nos dijiste una vez que se usaba para llamar a la abuela en tu época?

-         Iaia.

-         Eso, yaya, qué risa: yaya. Ja, ja, ja !


Els xiquets se’n van corrent i al cap d’una estona parlen entre ells:

-         Qué historias más curiosas se inventa la abuela, eh?
  
-         Sí, ¿de donde sacará esas historias?      

-         Igual es verdad lo que dice y existió un pueblo que se llamaba valenciano y que tenian una cultura y una lengua propias y todo el rollo ese...

-         Qué va, eso no puede ser, es imposible, ¿no has oido lo que dice nuestro líder Francisco Campos? Que la región de Levante ha sido, es y será siempre la región más española de todas y que por eso tenemos que trabajar mucho más que el resto de regiones y tener unas condiciones de vida mucho peores para así poder contribuir de una forma más eficaz al desarrollo y la prosperidad de las otras regiones del estado.
  
-         Si, es verdad, tienes razón, si lo dice nuestro líder no hay duda. Además pensar de una manera diferente a como nos dicen nuestros líderes está prohibido, así que no merece la pena perder más el tiempo con esta conversación, no sea que nos descubra la profesora y nos castigue por hablar de política.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...