Eleccions generals.

Darrerament, l'activitat d'este blog ha baixat, per moltes raons, però principalment perquè l'autor ha hagut d'atendre altres obligacions com el treball, familiars, amics, etc.
De fet, he arribat a plantejar-me descansar una miqueta d'escriure i deixar el blog en "stand by", però hi ha dos raons per les quals he descartat eixa idea: 
Primera: perquè quan publique les entrades al Facebook o Twitter tenen molt bona collida i la segona perquè quan torne a llegir entrades antigues m'agraden, així que, malgrat el fet que els blogs són un mitjà de comunicació en decadència (cada vegada hi ha menys gent que llig i escriu blogs), jo he decidit mantindre viu el meu, ni que siga amb menys freqüència, i continuar publicant entrades de tant en tant.

Com tots els lectors habituals d'este blog saben, la política és un dels principals temes sobre els quals sol parlar este blog, no obstant això, últimament no hem parlat molt sobre este tema. Les raons són moltes: una certa saturació (que crec que és compartida per la majoria de la societat) i sobretot un sentiment que tot el peix està venut, a hores d'ara l’únic dubte que ens queda no és quin partit guanyarà les eleccions, sinó si el partit que les guanyarà, les guanyarà amb majoria absoluta o absolutíssima. De totes maneres, jo com no podria ser d'una altra manera, diré la meua sobre este tema.

La posició d'aquest blog respecte a este tema no ha canviat des de la primera vegada que va demanar el vot per a la Coalició Compromís. Ara intentaré explicar quines són les raons que ens porten a tornar a demanar el vot per a la Coalició Valencianista.

És clar que el PP guanyarà les eleccions amb unes xifres obscenes i que per tant, les polítiques de dretes que representen s'implantaran a tot l'Estat, ja sabem en que consisteixen: retallades socials, deixar de donar les ajudes per a la dependència, congelar el sou als funcionaris, donar bonificacions fiscals als que vulguen comprar-se una segona vivenda per a reactivar el mercat immobiliari, abaratir l'acomiadament dels treballadors, retallar les indemnitzacions als aturats, etc. 
Tot açò no és nou per als valencians i valencianes que portem molts anys patint les conseqüències de la negativa del govern de la Generalitat a aplicar la llei de la dependència, per exemple, mentre altres comunitats autònomes s'han estat beneficiat àmpliament d'esta llei.

I què podem fer els valencianistes per a tractar de pal·liar les conseqüències del tsunami blau? que per una altra banda és el que demanen els mercats, els quals sembla que són els que ens governen realment hui en dia.

Els valencians i valencianes, que no volem que el tsunami blau acabe amb el poc que ens queda d'economia productiva, de drets socials, de dignitat com a poble, hem de votar a la Coalició Compromís perquè ja ha quedat més que demostrat que els diputats del PSPV-PSOE elegits pels votants de la nostra terra, quan arriben al Congrés dels Diputats no defensen els interessos dels valencians i valencianes, sinó que voten en clau de partit i si la direcció del seu partit a Madrid els diu que han de votar en contra dels interessos dels valencians no dubten ni un minut, fan el que manen els directius del seu partit per tal de no perdre l’escó.

Per tant, tots els valencians i valencianes que vulguen tindre una veu forta a Madrid que defense els seus interessos, han de votar a la Coalició Compromís, com ha demostrat Mònica Oltra que es pot fer, amb valentia i sense complexos, amb Compromís.


Les enquestes abans de les eleccions autonòmiques de maig li donaven un 3% d'intenció de vot a la Coalició Valencianista i en realitat varen traure un 7%, més del doble. Esperem que es tornen a repetir els bons resultats de la Coalició a les les darreres eleccions autonòmiques i municipals, les enquestes li donen entre un i tres diputats a Madrid, tan de bo tragueren el doble per a poder formar grup parlamentari propi. 

Una bona notícia per al medi ambient.

Fa uns dies, va eixir publicada una notícia molt positiva, almenys des del meu punt de vista: el Tribunal Superior de Justícia ha dictat una sentència que ratifica la paralització del macro-projecte urbanístic Nou Mil·lenni.

No és la primera sentència en contra d'este P.A.I, que no ha tingut massa credibilitat des del principi, quan es va presentar, entre altres raons perquè no resulta raonable construir uns 13000 vivendes en una zona d'horta protegida al terme de Catarroja, quan hi ha milers de vivendes  buides a l'àrea metropolitana de València.

Des del primer moment que les regidores d'UV van trencar el pacte de govern que havien format amb altres partits (PSOE, EU i Bloc) per a ajuntar-se amb el PP, van ser moltes les veus que es van alçar en contra d'eixa barbaritat urbanística, fa ja més de sis anys. Era l'època de el “boom” immobiliari i semblava que els preus dels bens immobles no pararien de créixer mai.

Com és possible que tanta gent pensara que eixe projecte urbanístic anava a ser la salvació per al poble de Catarroja?

Jo estic convençut que molts habitants de Catarroja van votar al PP pensant que el projecte anava a tirar endavant i que seria molt positiu per a l'economia del poble. No culpe als ciutadans que van votar al PP pensant que el PAI serviria per a donar feina a molta gent. Els responsables d'este desgavell són els polítics que van fer creure a grans sectors de la població que eixe model econòmic de creixement era possible.

Estava clar que es tractava d'una bambolla immobiliària, que seria pa per a hui i fam per a demà, no es podia mantindre eixe ritme de construcció indefinidament, era com “la pescadilla que se muerde la cola”. El model de creixement consistia en que, ja que la construcció donava ocupació a molta gent, esta gent comprava pisos, però eixe model no podia durar indefinidament, no es tractava d'una economia productiva, sinó un model econòmic basat en l'especulació i un creixement que no era sostenible. Est és el model econòmic que ens ha portat a la situació de crisi en la qual ens trobem ara.

I mentrestant l’Ajuntament de Catarroja, encara governat pel PP, contínua obstinat a dur a terme el projecte, i es gasta milers d’euros de diners públics en pagar advocats per a la defensa d’un projecte que, en cas d’executar-se benficiaria principalment a una empresa privada, com ha denunciat Jesús Monzó al seu blog.

Jo me n'alegre i felicite a tots els que d'alguna manera han lluitat perquè el macro-projecte no es duga a terme, espere que algun dia es paralitze definitivament i es torne a protegir eixa zona d'horta, es tractaria sens dubte d'una molt bona notícia per a l'ecologia, el medi ambient i les persones que vivim a Catarroja i els pobles de la rodalia.

Des d'aquest humil blog celebrem la decisió del Tribunal Superior de Justícia i volem donar l'enhorabona a totes les persones que han treballat perquè es paralitze esta barbaritat urbanística, especialment a la gent de la plataforma Salvem Catarroja.

El pintor intolerant.

Ahir vingué a casa un pintor que ens va enviar la companyia d'assegurances a que reparara els efectes d'una fuga d’aigua.

No sé perquè la majoria de professionals que envien les companyies d’assegurances em semblen tan incompetents. Serà perque sóc aficionat a fer xicotetes reparacions en casa i per això pense que un professional hauria de fer-ho molt millor que jo, que sóc un simple aficionat?

O serà perque en realitat molts dels llanterners, electricistes, pintors, etc. que treballen per a les asseguradores no són realment bons professionals, ja que si ho foren no treballarien per a estes companyies sinó que serien autònoms i així  guanyarien molt més diners?

El cas és que el xic que vingué, jo diria que tenia uns 28 anys, va ser un cas paradigmàtic d’estos professionals que podríem qualificar com a “poc professionals”.

Al poc d’arribar a casa, començà a contarme una història que deia que li havia succeït mentre venia , esperant que un semàfor canviara a verd:

-         Pintor: Me ha pasado un caso viniendo hacia su casa...

-         Un ciutadà qualsevol: Qué ha pasado?

-         Pintor: He visto como unos chavales arañaban un coche que estaba parado en el semaforo en rojo, han pasado a su lado con las bicicletas a toda velocidad y han rayado un Nissan nuevecito, le han hecho una raya, vaya putada!

-         Un ciutadà qualsevol: Vaya, qué mal me sabe, pero los chicos han parado?

-         Pintor: Qué va, se han dado a la fuga los muy sinvergüenzas! Como saben que la ley del menor les protege...

-         UCQ:  Qué edad tenían?

-         P: Unos 15 ó 16 años, carne de cañón, eso es lo que son.

-         Hombre no diga eso, tampoco será para tanto, que eso le puede pasar a cualquiera.

-         P: Qué va, que no, que se lo digo yo, esos chavales acabarán en la cárcel, son delincuentes en potencia.

-         UCQ:  Bueno, eso nunca se sabe...

-         P: Cómo qué no! Esos chavales son basura! Porque Catarroja se ha llenado de basura!

(Com veia que el relat  s’anava animant, vaig provar a donar-li corda...)

-         UCQ: Sí, la verdad es que tienes razón, cada vez hay más gentuza aquí en Catarroja, se está volviendo insoportable vivir aquí (quan en realitat pense tot el contrari, però bé, tot siga pel “show”, vaig pensar) ¿Y tú de donde eres?

-         P: Yo? De Mislata.

(No vaig poder evitar pensar: en Mislata, tampoc es pot dir que la situació siga molt millor...)

-         P: Sí, ya sé lo que está pensado, que anda que en Mislata... Pues sí, tiene razón, Mislata también está llena de basura, es que no hay derecho...

-         UCQ: Sí, desde luego, cuanta gentuza anda por ahí suelta... (continuava amb la meua estratègia per provar fins a on voliar arribar...)

-          P: El problema es que aquí en España les protege la ley del menor, porque si no...

-         UCQ: Si no, qué haría?

-          P: Hombre, pues en otros paises, estas cosas se resuelven con un arma, les pegas cuatro tiros y ya está, se ha "acabao" el problema.

(Açò si que no m’ho esperava, segons el "pintor/expert en lleis", si no fora per la llei del menor, podríem disparar impunement a qualsevol xaval que per accident fera una ratlla al nostre cotxe!)

-          P: El problema es que ya no hay orden.

(Jo estava pensant: ara ve quan comença a parlar de Franco, que amb Franco açò no passava, etc. etc., però no, no va esmentar Franco)

Mentrestant anava treballant de mala gana i estava fent una destrossa a la paret que suposadament havia vingut a reparar, fins que no vaig poder aguantarme i li vaig dir:

-         UCQ: No le parece que eso no se está quedando bien? Ahí hay un desconchón, no lo ve?

-         P: Sí, es que esta pared és una mierda, no coge bien el Aguaplast

Quan evidentment el que estava passant és que no feia bé la seua feina, fins que em va dir:

-         P: Por aquí ya se ha salido el agua otras veces, no?

-         UCQ: Sí, pero nos lo arreglaron y quedó muy bien...

-         P: Ya, pero es que se nota que esto ya ha sido masillado antes y por eso el Aguaplast no coge bien 

Conforme parlava anava rascant el material que havia utilitzat per a tapar el clavill. Jo estava un poc preocupat perque no sabia com acabaria la cosa i no volia que em deixara la paret feta un desastre i que al final em tocara reparar-la a mi. Així que  vaig dir-li, parafrasejant la película “El milagro de P. Tinto”:

-         UCQ: Aquí es que lo que haría falta es sanear, no?

-        P: Sí, efectivamente, usted lo ha dicho, eso es lo que haría falta, sanear!

(Ho deia amb un to convençut, com si li haguera donat la clau del problema. Ja començava a acollonar-me, m’imaginava que tombaven tota la paret per tal de “sanejar” i que al final tindríem que fer una obra major per a poder reparar un desconxat en la paret sense importància)

-         UCQ: Entonces, ¿qué hacemos? (Li vaig dir, emprant un to conciliador, intentant negociar per tal d'evitar la desfeta)

-         P: Esto es que además no está bien seco del todo, se nota que no se agarra bien el material porque todavia rezuma humedad de dentro de la pred, habria que dejarlo secar por lo menos una semana o diez dias más...

("Menos mal", vaig pensar)

-         UCQ: Bueno, pues nada, vamos a hacer eso. Aunque me extraña que no esté seco todavía porque la fuga se reparó hace más de dos meses...

-         P: Sí, ya, pero a veces pasan estas cosas, que la pintura que habia antes no dejaba que se evaporara bien la humedad y por eso todavía está húmedo por dentro.

-         UCQ: Vale, no pasa nada, lo que usted diga, que es el experto...

En definitiva que el pintor que vingué era "més rar que un gos verd", i damunt mal professional, la veritat és que m’alegrí de que al final no acabara de fer la feina i se n’anara, a vore si, amb una miqueta de sort, la pròxima volta la companyia ens envia algú una miqueta més “assessorat”.