25 d'abril, la desfeta d'Almansa.

Ja s'està convertint quasi en una tradició d'este blog publicar les entrades que parlen sobre dates assenyalades amb retard, en este cas ho faré amb més de retard del que és habitual.

Enguany, igual que els darrers 305 anys, els valencians no hem d'oblidar que a conseqüència de la derrota d'Almansa, el 25 d'abril, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, les seues lleis pròpies, els furs i l'oficialitat de la nostra llengua, es podria dir que vam ser legalment eliminats com a nació i passàrem a estar regits per les lleis castellanes i les nostres institucions serien substituïdes per les pròpies de Castella.

En realitat el poble valencià no va desaparèixer a conseqüència del decret de nova planta, tan sols es va tractar d'una abolició legal dels drets i privilegis que el Rei Jaume I ens va concedir com a poble, però la gent continuava parlant valencià a casa, al carrer, a la feina, etc. I els costums i tradicions no les vam perdre ni de bon tros, la prova més evident és que hui en dia, més de tres segles més tard, encara es continua parlant valencià, encara conservem la nostra gastronomia pròpia, molt diferent de la castellana, el nostre caràcter emprenedor i feiner, les nostres festes i tradicions, etc.

Sempre que parlem d'este tema m'agrada recordar que gràcies a l'arribada de la democràcia i l'estatut d'autonomia, els valencians recuperàrem en part les nostres institucions d’autogovern (encara que sotmeses a les del govern central) i altres drets importants com l'oficialitat de la llengua o l'educació en valencià, els topònims valencians, etc.

Per una altra banda, també cal reconèixer que l'ús que han fet els polítics elegits pel poble valencià d'estes lleis i institucions d'autogovern no es pot dir que haja sigut molt profitós per al nostre poble, sinó més aviat tot al contrari. Per desgràcia els electors han votat majoritàriament a polítics del PP i PSOE, polítics que, malgrat ser valencians la majoria,  han posat els interessos del seus respectius partits a Madrid per davant dels interessos del poble valencià.

Sempre ens queda el consol de pensar que si algun dia els valencians i valencianes es decideixen per votar majoritàriament a un partit valencianista, com la Coalició Compromís, els polítics valencianistes sabran fer un bon ús de les institucions i aconseguiran que el nostre País torne a tindre el pes i la importància que va tindre en el passat (i que ens pertoca per pes demogràfic i activitat econòmica al conjunt de l'Estat) i deixem de ser posats com a exemple d'una autonomia mal gestionada.

Volguera que esta entrada servira per a contribuir d'alguna manera a la recuperació dels nostres drets com a poble, encara que sóc conscient de que es tracta d'una contribució molt xicoteta, però com se sol dir: "Tota pedra fa paret"

L'expropiació d'YPF.

Ens agrade o no, vivim en un país que forma part d’un estat que es troba dins d’unes institucions internacionals com l'OCDE, l'OTAN, la Unió Europea, etc. que provenen d’una tradició d’economia de lliure mercat o capitalista i per tant formem part d'eixe sistema tan imperfecte, però que al mateix temps s'ha demostrat que funciona millor que altres sistemes per tal de garantir el benestar i les llibertats d'una major part de la població.

Els països que formem part d’estes institucions internacionals ens regim per unes normes bàsiques com són la propietat privada que tans sols poden ser vulnerades en casos d’extrema gravetat com podria ser una guerra, una situació d’emergència com un terratrèmol, un tsunami o una catàstrofe nuclear com la que va patir el Japó fa poc més d'un any.

Si ens botem estes normes bàsiques estem trencant les regles de joc que formen els pilars fonamentals de la immensa majoria de països que coneguem com el món occidental i del que formen part la majoria d’estats més rics i pròspers del món, el que solem anomenar el primer món, jo considere que els que vivim a esta part del món ens podem sentir afortunats, malgrat tots els seus defectes i mancances, per tindre este sistema econòmic.

Per totes estes raons que he exposat pense que el govern d’Argentina ha comés un greu error al nacionalitzar la petrolera YPF, si volem estar dins d’eixe món que es basa en les regles del joc capitalista no podem botar-nos eixes normes bàsiques "a la torera", especialment quan es tracta de posar en risc la bona relació entre dos estats amics i que tant tenen en comú com són l'Estat Espanyol i l'Argentina.

Una vegada dit tot açò, també volguera dir que la manera com ha actuat el govern de Rajoy no em sembla la manera més correcta d’actuar, el nostre flamant president del govern Mariano Rajoy que, per cert, “ni está si se le espera”, a diferència de Cristina Kichner que ha vist com la seua popularitat augmentava gràcies a este colp d'efecte tan populista i calculat, la presidenta ha eixit als mitjans de comunicació a explicar d'una manera espectacular l'expropiació, sense descuidar ni un detall de la posada en escena. es tracta d'un capítol més del seu estil de fer política, tan populista com perjudicial per als interessos de l'estat que representa. 

En definitiva que el nou govern del PP ja pot presumir del seu primer conflicte internacional. Esperem que esta volta sàpiguen traure’ns d’esta complicada situació d’una manera digna i sense que es causen mals majors.

Esta crisi internacional ha tingut dos elements que la fan diferent a les anteriors. La primera diferència és que el principal partit de l'oposició ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha donat suport sense fisures al govern de l’estat que és el que ha de fer quan es tracta d'assumptes de política internacional, cosa que no va fer el PP mentre el PSOE governava. Al menys mentre dure el conflicte, una vegada s’haja resolt ja vindrà el moment dels retrets.

L’altre element important que ha afegit més interès a este conflicte internacional és el fet que el rei es trobara a l’estranger caçant mentre tot açò passava. No haguera passat res, de fet ni ens hauríem enterat de que no es trobava en territori espanyol si no haguera sigut per que el "pobre" vellet ha tingut la mala sort de caure un bac i això ha causat que tota l’opinió pública s’enterara de que estava caçant (!) elefants (!!) en Botswana (!!!), la qual cosa ha donat peu a fer acudits de tot tipus a propis a totes les xarxes socials i programes de ràdio i televisió.

Tot este "afer" ens ha servit per recordar-nos que vivim en un país de pandereta, no es d'estranyar que ens prenguen el pèl a nivell internacional. I per una altra banda també ens ha servit per assabentar-nos que hi han altres estats suposadament moderns i desenvolupats com l'Argentina que estan encara pitjor que nosaltres, ja que actuen com repúbliques bananeres sense respectar els principis més bàsics de la legalitat internacional.

 

14 d’abril, dia de la república. Institucions inútils de l’estat.

Des de fa ja molt temps, cada vegada que escoltem, llegim o mirem un mitjà de comunicació, no paren de bombardejar-nos amb notícies que parlen de la crisi i les conseqüències de la complicada situació econòmica que patim.

No obstant això, jo, que encara conserve un cert esperit rebel, no m'ho acabe de creure. Sempre pense: “no pot ser, si la situació econòmica que estem patint fóra tan roí com diuen, no mantindríem tantes institucions de l'estat inútils, que no aprofiten per a res i que només serveixen per a col·locar a “enxufats” i polítics amortitzats i que segurament saben massa i per això no interessa que es queden sense cobrar un sou perquè si no, podrien explicar moltes coses que als polítics governants no els interessaria que explicaren.

A continuació enumeraré unes quantes institucions de l'estat que podrien ser suprimides sense cap problema ja que no són necessàries en absolut, de manera que ens estalviaríem molts diners que podrien ser dedicats a altres finalitats més profitoses com educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc.

La primera i més significativa, ja que hui se celebra el dia de la república, seria la monarquia, encara que no es tracta de la més costosa de totes (hi ha altres institucions que costen molt més diners a l'estat), però trobe que seria un gest molt significatiu i generós per part de la família real, abdicar de tots els seus càrrecs i prerrogatives per tal d’ajudar a la recuperació econòmica.

Un dels arguments que utilitzen els monàrquics per a justificar la institució real és que si tinguérem un president de la república que fera les funcions de cap d'estat, les despeses serien encara més grans. En realitat este argument és una ximpleria, perquè: qui ha dit que hauríem de tindre un president de la república? Podríem no tindre ni rei ni president de la república com molts altres estats del nostre entorn, com Alemanya o Estats Units, per exemple i no passaria res.

Altres institucions que ens podríem carregar (de fet jo crec que ja fa temps que les hauríem d'haver fet desaparèixer) són les diputacions provincials. Per a què volem quatre nivells d'administració (local, provincial, autonòmic i central)?

Les funcions que fan les diputacions podrien ser assumides per les comunitats autònomes com passa actualment a totes les autonomies amb una sola província (Múrcia, Madrid, Navarra, La Rioja, Cantàbria, etc.) A més si tota la gent que actualment treballa a les diputacions haguera de buscar-se la vida treballant a l'empresa privada o muntant els seus propis negocis, segur que el nivell de competitivitat de les nostres empreses pujaria moltíssim i es crearien moltes noves empreses, ja que hi hauria una injecció de mà d'obra molt important que segurament serviria perquè es crearen noves empreses o reviscolar les existents.

Una altra institució que podríem fer desaparèixer perfectament és el Senat. ¿Per a què volem dues cambres de representació quan les lleis les elabora i aprova el Congrés dels diputats i el Senat tan sols té un valor consultiu?

Diuen que el Senat és la cambra de representació territorial, llavors per a què valen els parlaments autonòmics?

Si volem un consell consultiu de representació territorial a Madrid per a parlar sobre determinats temes, el que podríem fer és que els consellers de cada ram es reuniren periòdicament per a tractar temes concrets, per exemple per a saber l'opinió de les comunitats autònomes sobre temes industrials, es podria reunir el ministre d'indústria amb els consellers homòlegs de les comunitats autònomes una vegada cada tres mesos, per exemple, segur que farien més feina i avançarien molt més els temes que el senat que no fa res.

Una vegada eliminem totes les institucions inútils de l'estat, segurament estaríem en condicions d’eixir de la crisi, ja que tots eixos diners es podrien destinar a uns altres fins a més productius i que generarien més riquesa i per tant més llocs de treball.

Si encara així i tot, encara fóra necessari mamprendre més retallades per aconseguir els objectius del dèficit i d'eixa manera eixir de la crisi, sempre podríem començar a pensar en fusionar entitats municipals menors, que serien municipis de menys de 100 habitants, per exemple, es podríem fusionar o integrar amb altres municipis més grans per tal d'eliminar despeses d'ajuntaments de poblacions molt xicotetes que compten amb alcalde, secretari, tresorer, regidors, etc. per a administrar nuclis de població que amb prou feines compten amb població suficient per a mantindre el poble habitat. Eixos pobles no perdrien la seua identitat, podrien conservar el seu nom, escut, festes populars, etc. com ha passat a molts barris de la ciutat de València (Patraix, Russafa, Benimaclet, Campanar, etc.) que encara que fa molt temps que es van integrar a la ciutat, conserven la seua identitat com a pobles, l'estil de vida dels seus habitants, etc.

Estes són tan sols algunes idees que se m'han acudit a mi que no sóc un expert en administracions públiques ni molt menys, estic segur que els responsables del ministeris compten amb experts en estos temes que coneixen millor que jo la realitat de les administracions i sabrien on es podria retallar per a aprimar l'estat i d'eixa manera eixir d'aquesta maleïda crisi que ens ofega i que tant de patiment està causant a tantes persones i famílies.

Neus

Esta matinada ha faltat una bona amiga, Neus, una gran persona, tenia tan sols 34 anys i moltes ganes de viure.

Una persona alegre, activa, molt positiva i feliç, encara que tinguera motius per a estar trista: no tenia una bona feina, no li pagaven molt, però encara així i tot, ella estava quasi sempre alegre i feliç o al menys això era el que ens transmetia a tots els que estàvem al seu costat.

Era una artista, a este enllaç podeu trobar algunes de les seues obres.

Volguera que esta entrada servira per a retre homenatge a una bellíssima persona, senzilla, alegre, humil i encantadora.

No t'oblidarem mai.

Un cap de setmana molt valencià.

“Cal ser molt valencià per a visitar un poble on celebren les falles quinze dies més tard que a la ciutat de València”, pensava jo mentre anava caminant entre petards i xiquets corrent al meu voltant, amb un risc més que evident que succeïra un accident. Si és que considerem com a senyes d'identitat del poble valencià les festes amb bandes de música, fallers i falleres portant flors a la “Maredeueta”, etc... Jo pense que sí, a altres llocs del món no tenen ni idea de com organitzar una festa tan caòtica i sorollosa, plena de foc, llum i colors i amb un risc tan alt d'accidents.

Conservem uns amics de la infància que viuen en un poble proper al poble on em vaig criar, sempre m'ha agradat conservar les amistats, les bones amistats especialment i per açò he mantingut el contacte amb estos amics als quals estime com si foren de la família.

Vaig començar el cap de setmana acompanyant a un amic al Consell Nacional del Bloc, dissabte al matí, a este Consell es va aprovar el document +Compromís que intenta establir un marc de convivència més estable i enfortir els vincles entre els tres partits que formen la Coalició.

No és la primera ocasió que acompanye als consellers del Bloc durant un Consell Nacional, la primera volta que aní va ser quan es va aprovar la formació de la Coalició Compromís, en eixa ocasió es va aprovar amb un percentatge molt inferior de vots que els que ha obtingut ara el document +Compromís: un 97%, percentatge que demostra la convicció de la immensa majoria del partit a favor d'enfortir una coalició que sense dubte ha servit per a obtindre representació on abans no la tenien, com l'Ajuntament de València, per exemple i per a consolidar-se com a tercera força política al País Valencià. Està clar que la Coalició Compromís representa l'alternativa més sòlida i creïble davant el bipartidisme representat per PP i PSOE.

Diumenge anàrem a un mas que es troba al poble d'un company de la universitat de la meua dona, a les coves de Vinromà. Són una colla d'amics que es reuneixen una volta cada sis mesos aproximadament, molt bona gent també. Quan anava conduint cap al mas (raspallant els límits de velocitat perquè arribàvem tard, com quasi sempre), la meua dona em va dir: “No comences a parlar de política que et conec”. Semblava que no tenia ganes de suportar llargues i estèrils discussions que no porten enlloc com les quals solem tindre de tant en tant amb uns amics que també són molt aficionats a la política.

De totes maneres, com jo sé que estos xics són gent molt tractable i que es pot parlar amb ells de qualsevol tema, poc temps després d'arribar al mas on havíem quedat a dinar, vaig amollar:
- Sabeu que m'ha dit l'Empar quan veníem de camí cap a ací? Que no vol que parlem de política.
Jordi, un xic de Tortosa al que li agraden molt els cotxes i té vertaderes joies com un Porsche 911 Carrera, va amollar:
- I de què voleu que parlem, de cotxes?
- A mi m'encantaria, vaig dir, però la resta segura que s'avorreixen.

Dijous a la nit eixírem a sopar per a celebrar que la meua dona ha aconseguit una plaça de funcionària i després quedàrem a fer-nos uns gin-tònics amb uns amics per a celebrar-ho. Mentre estàvem xarrant de tot un poc va telefonar la meua cunyada i digué que anava amb el seu nou “novio”, un xic de Xiva, els vam dir que vingueren a prendre una copa amb nosaltres i mentre venien, la meua dona va comentar: “Ja li he dit a la meua germana que abans de formalitzar la relació ha de comprovar que compleix amb el requisit lingüístic”.
 Els nostres amics ens van preguntar:
- “Vos referiu a si sap fer bé el cunnilingus?”
- No home no, que si sap parlar valencià. En què estareu pensant!

I ens vam posar tots a riure.

La veritat és que el xic parla prou bé el valencià, sobre tot si tenim en compte que és d'un poble de xurros. El cunnilingus no sé com el farà...

Les fotos mostren el Porsche 911 Carrera