divendres, 28 d’octubre de 2011

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig !



Este diumenge és el darrer d'octubre, com tots els anys, la coalició Bloc-Compromís, igual que altres organitzacions valencianistes, celebra la gran festa del valencianisme. Com quasi tots els anys des de fa ja un bon grapat, qui subscriu este humil blog anirà amb uns quants amics i amigues a passar un dia festiu alhora que reivindicatiu.


Enguany molts amics de Catarroja i València s'han decidit a fer el recorregut a peu, des de la porta de Serrans de València fins al Puig, si s'animeu ja sabeu, heu de matinar una miqueta per a estar allí a les nou del matí.

Enguany jo aniré amb el cotxe granera per a ajudar a la gent i per si algú es cansa de caminar o patira qualsevol incident.

Per tant ja sabeu, si voleu passar un dia de festa amb molta més gent valencianista, tots al Puig.

Ací vos deixe una imatge on podeu trobar tots els detalls de l’esdeveniment.


Vos esperem!

L'assignatura de dibuix de la universitat Jaume I





Una de les coses que he fet en esta vida, de les quals em sent més orgullós és d'haver estudiat la carrera que vaig estudiar: Enginyeria tècnica en disseny industrial. Encara me'n recorde de la frase que em va dir mon pare quan li vaig dir la carrera que volia estudiar i que per a estudiar-la havia d’anar-me’n a la recentment creada universitat de Castelló de la Plana. Em va dir: “Amb la quantitat de carreres que hi ha en les universitats de València has hagut de triar una que no hi és? Doncs que sàpies que tamare i jo no anem a pagar-te les despeses, si et vols anar a estudiar a Castelló t'ho hauràs de pagar tu”

I així va ser, vaig haver de treballar mentre estudiava per a poder pagar les despeses a conseqüència de la meua bogeria d'anar a estudiar a la universitat d'una altra ciutat: les matrícules, el lloguer del pis compartit, els apunt, llibres, material, etc.

Va ser dur, però vaig sobreviure després de tot i em va aprofitar per aprendre a buscar-me la vida i adonar-me que si ens ho proposem som capaços de fer molt més del que ens imaginem.
Pense que va valdre la pena, va ser una aventura molt interessant que em va servir per aprendre molt i no soalement de les matèries acadèmiques que s'impartien en les classes de la universitat, com és lògic.

La carrera d'Enginyeria tècnica en Disseny Industrial era una carrera molt completa, ja que estudiàvem assignatures de tot tipus, des de les típiques de qualsevol enginyeria tècnica com a Càlcul, Física, Àlgebra, Dibuix Tècnic, Elasticitat i Resistència de Materials, etc. fins a unes altres tan curioses com  “Teoria del gust”, informàtica gràfica, Dret Industrial, Economia, Taller de prototips, Expressió Artística, Història de l'art, Fotografia, etc.

No cal dir que a mi m'agradaven més les assignatures més artístiques i humanístiques com història del disseny, teoria del gust, expressió artística, etc. I per descomptat de les que més gaudia eren les assignatures de dibuix, recorde que teníem set assignatures de dibuix i expressió artística en total i cinc d'informàtica: disseny assistit per ordinador, informàtica gràfica, llenguatges de programació, etc.

La nostra carrera va ser una de les primeres que es van impartir per crèdits en compte de per cursos. Cada curs acadèmic tenia dos semestres i cada semestre unes 7 o 8 assignatures, en total unes 14 o 15 assignatures per curs aproximadament. Va ser un repte molt interessant traure's una carrera tan complicada havent de viure fora de casa i pagant les despeses amb els pocs diners que podia aconseguir treballant els caps de setmana.

Recorde que vaig aprendre moltes coses interessants sobre multitud de temes: ergonomia, medi ambient, mecànica, etc. però, sense dubte, una de les assignatures que més em va agradar i més em va sorprendre al mateix temps va ser l'assignatura de dibuix de primer, no la d'expressió gràfica de segon que era on apreníem les normes del dibuix industrial normalitzat (que també em va agradar, però no tant), sinó sobretot l'assignatura de dibuix general de primer, encara me’n recorde del nom del professor: Vicent Latre (nascut al barri del Carme de València, per cert) era una molt bona persona, ens va ensenyar moltes coses, entre elles una molt important: que no arribes a conèixer una cosa realment fins que no la dibuixes. I ho vam poder comprovar per nosaltres mateixos.

De tant en tant solíem eixir a dibuixar objectes del natural com les portes de la co-catedral de Castelló, per exemple, portes aparentment relativament senzilles, pertanyents a l'estil gòtic mediterrani. Quan et posaves a dibuixar-les descobries matisos i detalls que no hauries descobert mai per molt que les mirares. Podríem dir el mateix de qualsevol altra cosa que dibuixem: un gat, una persona, una planta, etc.

No sé perquè explique tot açò, en realitat no té massa sentit, fa uns dies em va vindre a la memòria i em va semblar bonic explicar-ho al meu blog sense més. A voltes no calen pretextos o excuses per a escriure alguna cosa que et ve al cap i et ve de gust explicar.





dimarts, 25 d’octubre de 2011

Test de valenciania.




Este cap de setmana anàrem al camp a fer una “torrà” amb uns amics, n'érem onze en total: set adults i quatre xiquets. Tots els adults aproximadament de la mateixa edat, nascuts a principis dels anys ’70.

Mentre bevíem i torràvem carn, vaig pensar que a eixa reunió hi havia una àmplia representació de valencians de “soca-rel”.
Els membres d'una de les famílies viuen a un poble xicotet de la Ribera Alta, per tant són valencians- parlants i a més a més, tots els seus avis i àvies, iaios i iaies valencians també, la majoria s'havien guanyat la vida de llauradors, de fet el pare i la mare hui dia encara viuen d'alguna manera dels productes de la terra, tenen una fruiteria i continuen conreant les terres dels seus avantpassats.

Una altra de les famílies estava formada per una parella que, encara que també són fills de valencians, no parlen valencià, però l’entenen i aprecien que es parle, a més són d'estos pares que volen que els amics parlen en valencià als seus fills, però ells són incapaços de parlar-ho (almenys amb fluïdesa). Les filles parlen un valencià après en una escola concertada de monges de la ciutat de València (ja vos podeu imaginar que el seu nivell no és ni de bon tros comparable amb el valencià que parlaven els fills dels altres amics). Els iaios d'estes xiquetes també parlen (o parlaven) valencià perfectament, però són d'estos pares que a finals dels anys 60 es van apuntar a la moda de parlar als fills en castellà per allò que d'eixa manera els seus fills tindrien més oportunitats de prosperar en la vida, raó absurda, però que va triomfar en l'Espanya franquista d'aquella època. El problema que tenen ara estes persones és que no són capaces de parlar, llegir ni escriure valencià amb normalitat i el seu castellà tampoc és molt bo, ja que el van aprendre d'uns pares que el parlaven amb moltes deficiències.

I finalment la meua dona i jo, que podríem dir que som una parella mixta, ja que ella parla valencià perfectament, filla i néta de valencians i jo també, però no tant, ja els meus pares no són valencians, però bé, trobe que tinc suficient nivell com per a poder mantindre una conversa normal.

El cas és que jo estava pensant, què curiós, al voltant d'esta taula es trobem persones de diferents orígens, amb un molt diferent nivell d'estudis, d'experiències professionals i vides molt diferents, però tots amb una cosa molt important en comú, que som valencians, i pertanyem a una determinada generació i classe social semblant.

Encara que el principal fet que ens havia reunit era la nostra amistat de molts anys i moltes experiències viscudes en comú, independentment del nostre origen, classe social, professió, etc, no vaig poder evitar pensar que un altre fet important que teníem en comú és la pertinença a un poble, el poble valencià, i que tots representàvem d'alguna manera diferents maneres de ser valencians. Totes vàlides i molt respectables. Des de els que viuen a un poble xicotet (podríem dir que són més rurals) als que viuen a la ciutat més gran del nostre país (més urbanites), tots teníem moltes coses en comú i jo em vaig parar a pensar: Quins són els trets que millor defineixen als valencians? a banda dels que normalment s'esmenten com la llengua, la gastronomia, la història comuna, els costums, les tradicions, el caràcter, etc.

A continuació passaré a descriure quins són els trets que vaig pensar que millor defineixen als valencians i valencianes i que per tant podrien formar part d'un test de valenciania que podríeu utilitzar per a comprovar la “valencianitat” dels vostres amics i familiars:

1.- Saber quina és l'autèntica "tomata" valenciana. Este és un debat que sempre es produeix quan estem asseguts al voltant d'una taula i hi ha una amanida pel mig. Tothom creu saber quines són les autèntiques tomaques valencianes. És més, quasi sempre hi ha algú que diu: ”jo encara conserve llavors de les que utilitzava el meu iaio, eixes sí que eren les autèntiques tomaques valencianes” Val a dir que estes converses sempre comencen de la mateixa manera: “Si és que ja no n’hi han tomaques com les d’abans...” (açò potser també és un símptoma de vellea)

2.- Saber com es cuina l'autèntica paella valenciana. Sobre açò ja s'ha escrit i parlat molt, no cal dir res més. Este principi també es pot aplicar a qualsevol un altre plat típic valencià: allipebre, allioli, arròs amb fesols i naps, etc.

3.- Trobar amenaces catalanistes per tot arreu. Per exemple, quan els preguntes: “votaràs a Compromís les pròximes eleccions generals?” Sempre et diuen: “Jo els votaria, però el problema és que no tinc clar que no siguen catalanistes
No val la pena que intentes convèncer-los, no hi ha manera. Al final els vaig dir, si voleu quedem un dia i anem a un acte de Compromís a vore si parlen dels països catalans o d'alguna cosa pareguda. 
Et contesten: “Segur que no hi ha cap senyera amb blau”(!) Com si això fora la principal prova de valenciania o de defensa dels interesos dels valencians. 

Vaig pensar:  si parlem dels símbols convencionals del País, com la bandera, l’himne, etc. ningú té cap dubte: la senyera coronada, la mare de Déu dels Desemparats i l’himne: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. 

Això que no li ho toquen. Este és el nivell que malauradament tenen molts valencians i valencianes, perden les forces parlant de símbols, que si la bandera ha de ser amb blau o sense blau, que si el nom del nostre territori ha de ser comunitat i no país, etc. Perdem el temps parlant sobre els símbols, en compte de dedicar-nos a parlar dels problemes reals que tenen els ciutadans i ciutadanes i que ens afecten directament a la nostra vida diària com l’aplicació de la llei de dependència, el finançament autonòmic, la desaparició de l’economia productiva del nostre territori, la falta de competitivitat de les nostres empreses degut a la manca de infraestructures, etc. Temes que estan presents a les conversacions normals de la majoria dels habitants d’altres comunitats autònomes veïnes i així ens va...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...