dimarts, 30 de març de 2010

Viure a una casa de poble



Degut a circumstàncies personals, hem tingut que moure a la casa de la meua sogra. Ara vivim tota la família amb la mare de la meua dona i la meua cunyada a una casa de poble de planta baixa i dos altures. La casa no està mal, no és gran ni xicoteta, és relativament nova, se la feu farà uns 12 anys.

Feia molt de temps que no vivia en una casa de poble, des de que era un xiquet, ja no me’n recordava de com de gelades són les cases en comparació amb els pisos, especialment si, com en aquest cas, la casa no té calefacció i el pis sí.
La calefacció de la casa està confiada a una instal·lació centralitzada d’aire condicionat amb bomba de calor a les dos plantes principals, però, encara així i tot, no és el mateix, la calor que dona un sistema de radiadors d’aigua per tota la casa és molt més estable i confortable. A més a més, el nostre pis al ser tan xicotet és càlid com un niu.

La qüestió és que he agafat un refredat de por, he passat un cap de setmana horrible. Però com no puc quedar-me tot el cap de setmana tancat a casa a fer bondat (com deuria d'haver fet per a curar-me), ens anàrem el diumenge a Serra a fer una paella amb els amics, amb tan mala sort que pegava un sol de justícia i vaig agafar una insolació que s’ha sumat al malestar general que ja tenia, així que, per si foren poques les molèsties del trasllat, que quan no estàs a ta casa sempre trobes a faltar moltes coses. La sogra malalta, la dona atacada dels nervis i jo malalt de catarro i insolació. I damunt, per si tot això fora poc, sense connexió a Internet i vivint amb tres dones, dos de les quals no em deixen parar ni un moment.
Jo no tinc cap problema en col·laborar amb les tasques de la casa, ho faig sempre de bon grat, la meua dona i jo ens repartim la feina i cadascú s’encarrega d’unes coses, però ara, com que estem vivint en una casa que no és la nostra i amb la meua cunyada, i n'hi han noves obligacions com cuidar a la meua mare política, el repartiment de les tasques no està tan clar i, encara que se duguem molt bé i ens comportem com a bons germans, sempre n'hi ha tensió en l'ambient. Sincerament, no puc comprendre com alguns poden estar a favor de la poligàmia. 

Per si tot això fora poc, esta casa no està pensada per a tindre llibres, ni diaris, ni té un estudi amb una taula en condicions o poder posar el portàtil ni una prestatgeria on deixar els llibres o les revistes, i damunt sense accés a Internet, açò s’està convertint en un infern.

Les corrents d’aire m’estan matant i les visites i telefonades són constants, a més a més cadascú tenim com a mínim un telefon mòbil (alguns dos), més el fixe no para de sonar i la meua dona i la sa germana no són amigues de despenjar els telèfons, sinó que esperen que algú altre els despenge, encara que estiga sonant el seu, quan sona un telèfon és com si no anara amb elles, o bé diuen: “David el meu telèfon està sonant, busca-lo que deu d’estar en alguna butxaca del meu bolso”
Jo sempre dic: “Per què no l’agafes tu?”, però és inútil.

L’únic membre de la família que pareix que s’ha adaptat de perfectament a la nova situació és la nostra gata Lluna que gaudeix de la casa, buscant pels racons i descobrint tots els objectes de la nova casa amb tres plantes senceres on poder jugar, una terrassa i un corral on pot prendre el sol, ple de plantes, insectes i secrets que descobrir.



dijous, 25 de març de 2010

Paradoxes quotidianes



A continuació podeu llegir el conte que va obtindre el segon premi del concurs "Conta'm Dona", organitzat per l'Ajuntament de Catarroja, en commemoració del Dia Internacional de la Dona.

L'autora és membre de l'associació Salvem Catarroja i per això no la varen deixar parlar durant l'acte de lliurament de premis, el passat huit de març.

Amb la publicació d'aquest conte volem rendir un homenatge a totes les dones i als membres de Salvem Catarroja que tant han treballat i continuen treballant de valent per a impedir la barbàrie urbanística que suposaria la construcció del macro-projecte urbanístic amb el que l'equip de govern municipal (format per PP i UV) pretén acabar amb l'última zona d'horta que ens queda al terme de Catarroja, contribuint d'eixa manera a la destrucció del medi ambient, el paisatge i la pèrdua de qualitat de vida dels que vivim a esta població.

Des de aquest humil blog volem donar l'enhorabona a la seua autora pel premi obtingut i animar-la a que continue escrivint, perquè està clar que ho fa molt bé. Ànim i endavant.







Paradoxes quotidianes

Setembre. Eixe mes odiat, sense identitat ni aspiracions, on l'estiu segueix colpejant amb la seua presència però queda desbancat per la publicitat, que ens ven abrics, jaquetes de llana i banalitats
que omplen la nostra vida per fascicles. Un dia d'aquest mes, d'algun any proper, futur o passat, caminava Neus pel carrer, suant, camuflant el cansament del seu ulls amb unes ulleres de sol, cap al col·legi de la seua filla, cap a les afores del poble, cap a uns barracons on s'acumulaven xiquets i xiquetes com nombres en els comptes d'un polític més preocupat per la seua butxaca que pel seu municipi. Neus es va assegurar que no passaven cotxes per la calçada, mirant de banda a banda per un carrer sense senyalitzar en un poble amb ànima de ciutat, en una zona recentment urbanitzada, deserta, encara en construcció, obeint a eixa absurda moda de créixer sense necessitat i sense sentit.

Va baixar de la vorera barrada, sobre la qual s'amuntonaven centenars de rajoles i tones d'arena. El silenci i l'asfalt baix els seus peus abocaven sobre ella una sensació de solitud que sempre l'esglaiava quan caminava per eixe barri, al costat dels cartells publicitaris que anunciaven talons i rebaixes, que eclipsaven el poc terreny d'horta que sobrevivia tristament tancat entre ciment i condemnat a desaparèixer. Observava el paisatge i recordava la seua infantesa.

Teresa i Aminah, encara enyorant les seues vacances, seguien, després de deu dies de classe, contant-se anècdotes de l'estiu, aferrant-se a eixos moments per a evadir-se d'una realitat que els recordava, mitjançant taules de multiplicar, dictats i exercicis en la pissarra, que la vida no és un etern agost. No, ni tan sols la infància. "I aquell dia el meu iaio em va comprar el gelat més gran que he menjat mai. Segur que ací no els fan tan grans, i tenia deu sabors, i..."

- Aminah!
Aminah va oblidar el seu gelat de deu sabors i va clavar la mirada en el professor. Els seus enormes ulls desprenien por i superba, competint entre si per forjar el caràcter d'una xiqueta de set anys. La
seua imaginació va ser ofegada per un crit que va arribar a ella com un tir en la seua consciència. El seu orgull es rebel·lava, però el seu conformisme el va silenciar.

- Va, presteu atenció.
El professor va seguir amb la seua explicació. Les dues xiquetes es van mirar, còmplices, avergonyides, somrients. Darrere d'elles, un xiquet mirava a través d'una finestra, tancada per a evitar el vent de ponent. I un ventilador creava aire prefabricat en un aula prefabricada.

Deu minuts després, els xiquets van trencar el silenci de la xafogor del migdia, convertint el pati del col·legi en una massa de colors i veuetes alegres. Teresa es ventava amb un dibuix que la seua amiga li havia fet, mentre repetia mentalment la dedicatòria escrita en un cantó arrugat del paper.

"M'estima" pensava. "Ella m'estima. Ací ho posa, m'estima. Serem sempre amigues, i quan ella siga futbolista i jo infermera, si es fa una ferida, la curaré". Tan simple i tan tendre, el pensament de Teresa volava i abraçava cada paraula de la seua amiga, cada color del dibuix, que representava a les dues xiquetes passejant, de la mà, per un camp ple de flors. Aliena a les presses adultes i a les conductes imposades, es va acostar a Aminah, la va besar en els llavis i li va preguntar "Ara som
núvies?". Però ella la va mirar perplexa. "No podem" va dir "Som dues xiques. El meu nuvi ha de ser un xic. A més, m'agrada Joan". La innocència de Teresa es va desfer en trossos al xocar contra terra. La veu de la seua amiga li va semblar el paradigma del menyspreu i es va convertir en un nus en l'estómac que la va acompanyar fins a veure sa mare, amb la seua mascota, un gosset de tres quilos capaç de retornar la il·lusió al més trist dels xiquets. Cinc minuts dura el desengany amorós dels vuit anys.

Aquella vesprada, Aminah va anar a la platja amb els seus pares. Es va llevar els pantalons i les sandàlies i es va acostar corrent arran de mar. Li agradava donar patades a l'aigua i mirar emocionada les gotes que es dispersaven per l'aire. De vegades s'imaginava a si mateixa de major,
en eixa mateixa platja, jugant amb les ones. Li espantava el futur però s'ensenyoriria d'ell, no anava a deixar que ell l'espentara en l'adreça que uns altres decidiren, era l'única convicció moral que tenia
i desitjava tindre. Però de vegades sentia, alienada, que els seus desitjos no eren seus, ni eren desitjos imposats, sinó assumits, sense coaccions, sense violència, inconscientment... No obstant això, no entenia aquesta sensació i preferia oblidar-la i distraure's, i dibuixar a Teresa, envoltada de flors.

Octubre. Els arbres ploren fulles, però la calor encara es resisteix a marxar-se. Neus camina un dia més cap al col·legi de la seua filla. Un obrer diu floretes des de l’andami. Ella no pot dissimular el
seu somriure, però es mostra ofesa. A l'entrada del col·legi, l'avalot diari. Xiquets, pares, iaios, professors, cotxes... Un parell de  salutacions superficials a desgana. Neus cerca amb la mirada a la
seua filla després de les reixes del pati del col·legi, la troba i espera que isca. Es mira les cames.

Això és una variu? Alguns pèls desobedients segueixen ací, just baix el genoll. Sens dubte, està més grossa. Hauria de fer exercici. Sospira i s'entristeix. Les seues aspiracions són cada vegada més modestes. Els seus pensaments, trivials. Els seus anys s'escapen i ella segueix sense eixir del seu poble. Amb un bon sou, una família... sent el jou social en la seua esquena. Ella, com l'amiga de la seua filla, també volia ser futbolista.

-Hola!

Una veu femenina, com l'esclafit d'uns dits, l'obliga a girar-se.
Teresa i Aminah caminen juntes, comentant un capítol de la sèrie dels dimarts. Passegen pel pati del col·legi. Es dirigeixen cap a l'eixida, es detenen en la font. En eixir veuen a les seues mares. Estan juntes, discutint.

- Va, dona. No sigues ximple, com pots consentir tant de masclisme? Com permets que eixe tio et domine així? Fes-te valdre, demostra-li que pots fer el que vols i vestir com et done la gana.

Les dues xiquetes es miren. L'eterna discussió.

- Però, Neus, és que jo sóc així, em comporte com crec que dec. Vull viure així i vestir-me així.
- Que tu vols? Amb la calor que fa? No, no vols, el que passa és que tens por, no t'atreveixes a pronunciar-te, no t'adaptes perquè ell té la mentalitat d'eixe país de retrògrads i et té en el puny.
Però ací tens llibertat, la llibertat que les dones que has deixat arrere no tenen. No la desperdicies!

- Mamà.
Teresa, amb veu impacient, va interrompre el discurs feminista de la seua mare.

- Anem-nos. Recorda que hem de fer el dinar. Si papà arriba a casa abans que nosaltres i no el té fet, haurà d'esperar-nos, i farà tard al treball per culpa nostra.

Autora: Piedatxu.

diumenge, 21 de març de 2010

Setmana fallera


La meua relació amb les falles es podria considerar com una relació d'amor-odi, pense que aquest és el sentiment que tenim la majoria de valencians que hem viscut durant molts anys a la ciutat de València i hem gaudit de la festa i hem patit les seues conseqüències: els embusos de trànsits, carrers tallats, problemes per a trobar aparcament, soroll, etc.

Per una altra banda, també he de dir que les he viscudes molt, sobre tot quan era un xiquet i m'agradaven tant els petards que inclús vaig buscar la fórmula de com se feia la pólvora, m'encisaven les "despertaes", la "cremà", els carrers plens de gent i les bandes de música. Encara me'n recorde quan feiem falles a l'escola, des de ben menuts ens ensenyaren que les falles eren una manera de protestar de forma pacífica contra aquelles coses que no ens agradàven de la nostra societat: la contaminació, la corrupció dels polítics, els problemes econòmics dels ciutadans, etc.

Eixe és exactament el sentit de la falla de l'associació Salvem Catarroja: protestar d'una forma creativa i pacífica contra la política urbanística de l'actual equip de govern de l'Ajuntament de Catarroja. Despús ahir muntaren la seua falleta a la plaça Major com fan tots els anys. La intenció de l'Associació no és cremar la falla ni causar molesties als veïns, ja que no llancen traques ni fan soroll, tan sols planten la seua falleta i es limiten a xarrar amb tots aquells veïns que s'acosten interessats i pregunten pel xicotet monument, fet amb tant enginy i gràcia com falles de molt més pressupost. Es tracta d'una falla feta de manera completament artesanal pels membres de la plataforma amb materials reciclats: cartó, paper, fusta. Una falla de les autèntiques, com es feien antigament, sense plàstics d'ultima generació ni ordinadors ni màquines de control numèric.

No obstant això l'ajuntament de Catarroja, governat per membres del mateix partit que Alfonso Rús, el president de la Diputació que va censurar les fotos de l'exposició del MUVIM, no ho veuen d'eixa manera, no poden tolerar que un grup de ciutadans i ciutadanes que té una opinió diferent a la seua expresse les seues idees, per això, igual que altres anys, enviaren quatre agents de la polícia local per a obligar als membres de l'Associació a desmuntar la falleta.

Una mostra més d'intolerància i menyspreu a la ciutadania i a la cultura i la democràcia al que ja ens tenen acostumats els polítics del PP.

Els membres de Salvem Catarroja continuarem lluitant de forma pacífica amb tots els mitjans que la democràcia i l'estat de dret ens permeten contra la política urbanística d'aquest govern que destrueix el medi ambient i contra el seu comportament anti-democràtic, autoritari i intolerant, malgrat que alguns partits i institucions ens donen l'esquena.


No voldria finalitzar aquesta entrada sense dedicar unes paraules d'agraïment al Casal Jaume I de Catarroja que ens va cedir el seu local per a poder muntar la falleta abans de traure-la a la Plaça.


dimarts, 16 de març de 2010

Els obstacles de la vida




Encara que pogueren semblar inventades, totes les històries que narraré a continuació estan basades en fets reals.

La vida d'un ciutadà qualsevol  està plena d'obstacles, moments en els quals s'han prendre decisions que poden resultar mes o menys encertades i que per tant poden determinar d'una manera o  altra els esdeveniments posteriors, a conseqüència de la decisió presa.

En els tres casos que contaré, vaig tindre la mala sort de entrar en contacte amb empreses que posteriorment han estat presents als mitjans de comunicació per diferents motius, però en cap cas de manera positiva.

La primera història parla d'uns xalets que s'estaven construint al costat del poble on em vaig criar. Un dia que estàvem fent una paella, un bon amic meu em va dir: “Estan construint uns xalets en Montroi que estan molt bé i els venen molt barats, per uns 8 milions de pessetes” (estem parlant de farà uns huit o deu anys, just abans de que se dispararen els preus a conseqüència de la bambolla immobiliària).

Jo li vaig contestar molt interessat: “De veres? Com és possible que siguen tan barats?”.
Ell em digué: “Perque els entreguen sense acabar, després s'han de lluir per dins, no tenen parets que separen les habitacions, cadascú se les pot fer al seu gust, però estan molt bé, són construccions de molta qualitat. Si vols quedem un dia i anem a vore-los perque conec a l'encarregat de l'obra i ens els pot mostrar”

Quan anàrem, vàrem vorer que allò no estava tan bé com el meu amic m'havia dit, les cases eren efectivament molt boniques i per fora semblaven ben construïdes, però el preu no era tan bo com el meu amic havia dit, ja l'havien pujat un vint per cent,  encara així i tot eren barats, el principal problema que vaig vorer és que estàven construint-los a la vora d'un barranc, no complien amb la llei i li ho vaig dir: “Estos xalets tenen llicència d'obres?”

L'encarregat de l'obra em digué que no, però que tot era una qüestió burocràtica sense importància  i que en molt poc de temps el problema estaria solucionat.

Jo no vaig vorer clar eixe negoci i vaig decidir no comprar, tot plegat feia pudor a estafa immobiliària: cases construides sense llicència d'obres al costat d'un barranc en una zona que segurament s'inundaria quan ploguera, sense acabar i segurament sense electricitat ni aigua corrent, massa barates, tot una miqueta fosc. 

Efectivament amb el temps es va confirmar que es tractava de xalets il·legals i l'alcalde d'eixe poble i uns quants més ara està tancat a la presó. En este cas crec que vaig prendre la decisió correcta.

Uns anys després, un altre amic em va contar que havia descobert un negoci boníssim per a invertir els nostres estalvis, em digué: “Se trata de inventir en sellos, dan una rentabilidad muy alta y no hay ningún riesgo, en quince años nos podremos comprar un Ferrari”
-    Cómo se llama la empresa?”, li vaig preguntar jo
-   Forum Filatélico”, em va dir…


En este cas no vaig tindre tanta sort i li vaig fer cas, afortunadament no tenia molts diners per a invertir i tan sols vaig perdre uns 1500 euros (podria haver segut molt pitjor)

Per últim, fa uns mesos, em tocaren de la correduria “on-line” d'assegurances per a dir-me que havien trobat una companyia molt més barata per assegurar la meua moto: “Mercurio Seguros” em digueren.


Espere no tindre que fer un part amistós d'accident perquè no sé si aquesta companyia em cobriria...

(Serà que soc gafe?)


diumenge, 14 de març de 2010

De Madrid al cielo.




L'admiració que els polítics de dretes del País Valencià senten per Madrid i tot allò que ve del centre de la Península és tan gran que tan sols és comparable amb la fascinació que els polítics espanyols de dretes senten pels EE.UU. (especialment quan aquest país estava governat pels “neo-cons” amb George Bush al cap).

La política “d'ofrenar noves glòries a Espanya” ha segut una constant dels diferents governs del PP al front de la Generalitat Valenciana, la seua actitud servil i llepona s'ha posat en evidència en multitud d'ocasions, l'última mostra ha segut declarar les corregudes de bous com Bens d'Interès Cultural per decret, tal i com havia fet la presidenta de la Comunitat “Atòmica” de Madrid.

Sembla ser que el següent pas d'aquest trist comportament sucursalista dels polítics conservadors valencians serà secundar la rebel·lió contra l'augment de l'IVA. 

Què passa? És que no tenen criteri propi? És que no tenen un programa? Amb la quantitat d'assessors que tenen ja podrien pensar alguna idea més original i positiva.

Està clar que l'augment de l'IVA és una mesura de dubtosa utilitat, ja que pujar els impostos indirectes, que són els que paguen tots els consumidors per igual, sense diferència de renda, no pareix que vaja a ajudar a eixir de la crisi, sinó més bé al contrari, ja que frenarà el consum. Però encara així i tot, pensem que declarar-se en rebel·lia contra eixa mesura no és la millor manera d'oposar-se, ens sembla una manera anti-democràtica i contra l'estat de dret, les lleis s'han de complir i si s'ha aprovat al Congrés dels Diputats amb majoria dels diputats elegits pel poble es tracta d'una llei legítima i amb plena validesa. Considerem que és una irresponsabilitat cridar a la insubmissió fiscal als ciutadans.

Jo des d'aquest humil blog faig una crida al “Molt Honorable” President de la Generalitat Valenciana per a que no es deixe dur per eixa admiració cega i tinga criteri propi i una miqueta més de trellat i de responsabilitat que la presidenta de la Comunitat de Madrid i no es crega eixa dita que diu: “De Madrid al cielo”.

No, per Madrid no se'n va al cel, per Madrid més bé se'n va a l'infern. I si no que li ho pregunten als valencians que coneixen bé la seua història, que quan el mal ve d'Almansa...

dijous, 11 de març de 2010

Visita a la fàbrica de mobiliari urbà.



Segurament molts dels que llegiran aquesta entrada pensaran que l'anècdota que contaré a continuació no té molt d'interès, però a mi em va resultar, si més no, xocant en el seu moment.


Hem de situar-se en el temps per a comprendre el que vull dir, estic parlant de fa més de quinze anys, quan jo encara estava estudiant Enginyeria Tècnica en Disseny Indústrial.

Una
part de la formació dels futurs enginyers en disseny industrial consistia en fer pràctiques, n'hi havien pràctiques de diferents tipus: de taller de "Soldadura i Unió de Materials”, de "Taller de Prototips", "Expressió Artística”, etc. A banda de totes eixes pràctiques més o menys interessants, també visitàvem empreses que es dedicaven a la fabricació d'objectes de disseny industrial, el qual anava a ser el nostre quefer durant la nostra vida laboral.

Una de les empreses que vam visitar fou Escofet, una empresa que es dedica a fabricar mobiliari urbà, especialment alguns models amb un gran valor afegit, ja que molts dels objectes que fabriquen han sigut creats per dissenyadors consagrats, són molt admirats i han rebut molts premis de disseny. La visita era molt interessant perque utilitzen una gran varietat de materials i de processos industrials diferents.

La situació que tant em va sorprendre en aquella època va ser que el gerent de l'empresa que ens mostrava la fàbrica, es dirigira a nosaltres parlant català, com és lògic i normal, ja que es tractava d'una empresa catalana i la majoria dels estudiants érem valencià parlants i els que no parlaven valencià l'entenien perfectament, però quan es dirigiria als treballadors de la cadena de producció els parlava en castellà, perque segurament la majoria d'ells serien d'altres comunitats autònomes que havien anat allà a buscar-se la vida i per trobar una feina que no podien aconseguir als seu lloc d'origen.

I dic que em va sorprendre tant la situació perque fins a aleshores jo considerava que el castellà era una llengua més culta o al menys una llengua més pròpia per als enginyers i gerents d'empreses (per dir-ho d'alguna manera), mentre que el valencià era una llengua més pròpia de les classes populars. No debades eixa era la situació que jo havia viscut tota ma vida al País Valencià, la gent que parlava valencià era considerada “de poble”, inculta, sense estudis, etc. i els que tenien estudis, o una posició més “acomodada”, els rics, parlaven castellà perque era més cult i elegant. 

Heu de tindre en compte que jo vaig estudiar l'EGB (ara diuen primària) quan feia poc temps que Franco havia mort i vaig començar a estudiar valencià a cinquè curs, quan l'assignatura de valencià era una “maria”, com religió o gimnàstica.

De fet encara me'n recorde que, al meu butlletí de notes, l'assignatura
 de valencià es deia “lengua vernácula” que segons algunes definicions vol dir: 

"LLengua vernacla: També denominada aborigen o indígena, és la llengua pròpia de les poblacions natives previes a la colonització. Són llengües minoritàries ja que estan en relació de desigualtat social amb les majoritàries"


Segurament, per als responsables franquistes del Ministeri d'Educació d'aquella època, els valencians seriem una població aborigen prèvia a la colonització castellana que necessitava ser civilitzada i per això tota l'educació era en castellà.

diumenge, 7 de març de 2010

COM TRACTEN ELS GRANS PARTITS ESPANYOLS AL POBLE VALENCIÀ


(Podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

Per si algú encara tinguera algun dubte sobre quina és la posició del dos principals partits envers el País Valencià i les seues necessitats, a continuació reproduïm un guió de la roda de premsa que el PSPV-PSOE anava a donar sobre el tema de la liberalització de l'autopista AP7, una reivindicació històrica del poble valencià, ja que es tracta d'un eix fonamental per a l'articulació del nostre territori.

No cal recordar que tot aquest debat s'ha obert gràcies a la proposta d'Enric Morera, secretari general del Bloc i portaveu del grup Compromís a les Corts Valencianes.

Ara els dos grans partits polítics, PP i PSOE, que durant anys han estat oposant-se a la gratuïtat de l'AP7, volen pujar-se al carro i aprofitar-se del rebombori que s'ha format als mitjans de comunicació. La realitat és que tant el PP (quan governava Zaplana i Aznar) com el PSOE (Lerma- amb Felipe Gonzàlez) varen renovar la concessió a l'empresa que porta més de 50 anys explotant-la i traguent uns bons beneficis a costa de les butxaques dels valencians i valencianes que hem tingut que circular per aquesta infraestructura. Per no parlar del cost mediambiental de construir carreteres de circumvalació al voltant de molts pobles i ciutats pels que passava l'autopista de peatge a conseqüència de la negativa dels successius governs del PP i PSOE a liberalitzar l'autopista.

Val la pena llegir-se el guió, no te desperdici:
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2010/03/05/documentacion.pdf

També he traduit les imatges a text per si algú no tinguera el Acrobat Reader insta-lat i a continuació el text integre:


POSIBLE PLANTEAMIENTO RUEDA DE PRENSA VIERNES 5 DE MARZO

Motivo de la convocatoria:
La provincia de Castelló necesita un impulso firme para solucionar los problemas de infraestructura que tiene y sobre todo para mejorar las comunicaciones. Uno de los puntos más conflictivos en esta materia es el que se hace referencia al eje Castelló Oropesa, pendiente de una variante que hasta el momento no ha visto la luz principalmente por el boicot sistemático al proyecto presentado por el Gobierno de España, hasta el punto de que el propio alcalde de Castelló y diputado autonómico, Alberto Fabra, capitaneo en las Cortes Valencianas una proposición no de ley en la que se pedía al Gobierno central la paralización del proyecto. Paralelamente, los dirigentes del PP, con Alberto Fabra a la cabeza de nuevo, han advertido en varias ocasiones de recurrir a la vía judicial para solicitar la paralización de esta infraestructura (no sé si finalmente llegaron a presentar el recurso en el juzgado).

Castelló no se puede permitir un retraso de años para dar solución a un problema que no solamente supone una gran congestión de tráfico durante todo el año, y sobre todo en la época estival, cuando se registran constantes retenciones, sino, y lo más grave, muchas víctimas de accidentes de tráfico que se registran en ese tramo.
Recientemente, el PP ha adoptado un cambio radical de postura y por primera vez en años se ha posicionado a favor de liberalizar la Ap7. Lo que en principio paiecía una improvisación del presidente Camps, de las que nos tiene acostumbrados, ha ¡do cobrando fuerza y parece que todo el PP ha tenido que cambiar radicalmente de postura y ponerse a favor de una liberalización a la que se han opuesto de forma reiterada en las innumerables ocasiones en las que se ha planteado tanto en las Cortes como en el resto de administraciones (ojo con que no nos acusen de haber hecho lo mismo nosotros. Daremos e[ dato de levante del otro día actualizado, porque esta noche me dirán exactamente cuántas veces se opuso el PP. Aunque nosotros lo hayamos hecho en alguna ocasión, como recuerda el Bloc, seguro que no nos hemos opuesto 20 veces, como sí ha hecho el PP....)
Por estos motivos, el cambio de postura del PP es para nosotros una oportunidad histórica para pedir al Gobierno de España y a la Generalitat que se pongan de acuerdo, para liberalizar la autopista AP7 entre Castelló Sur y Oropesa. Para ello, nos desplazaremos a Madrid para que el Ministerio estudie, en el menor tiempo posible, la aplicación de esta gratuidad que permitiría descongestionar la actual nacional 340, una reivindicación histórica que contribuiría al progreso y a la mejora de la calidad de vida de los ciudadanos y ciudadanas de Castelló, eliminando el tráfico pesado de la actual carretera estatal. Por este motivo, le
pedimos al PP que, igual que nosotros vamos a ir a Madrid a pedir la liberalización de la p7, el PP haga lo propio con la Generalitat, y le ida a Francisco Camps, la colaboración institucional, en forma de aportación económica, para hacer realidad esta histórica reivindicación. (Esta postura provocará el excepticismo del PP que dirá que es una pataleta y que ellos no van a pedir nada, convencidos de que Madrid, por sí solo no lo haría. Esto en el caso de que no sepan que la decisión ya está tomada. Mientras dura eso, podemos darles la paliza en ayuntamiento, diputación, etc... para insistirles, sobre todo a Alberto Fabra, para que vaya a la Generalitat a hacer lo mismo que vosotros en Madrid). En este punto sería genial disponer de ejemplos en otras comunidades en las que se ha implicado la administración autonómica.
En vista de lo que ha salido en prensa propongo lo siguiente: incidir en que el tema está en manos de Camps que es quien tiene que decir si está dispuesto a colaborar en el rescate que para nosotros, en estos momentos, es la mejor opción. Sólo me preocupa y mucho el tema de descartar definitivamente el tema de la variante No sé si servirá de algo pero yo no me movería de en estos momentos lo que está sobre la mesa es la posibilidad de liberalizar la ap7 y como partido vamos a agotar todas las vías para que sea una realidad. La variante está paralizada por el boicot sistemático del PP primero en Is Cortes pidiendo su paralización y luego llevando el tema a los tribunales. En estos momentos, la solución a corto plazo es esta y vamos a agotar todas las vías para llevarla a cabo. Confiamos en que Camps, por una vez, esté a la altura de las necesidades de los Castelló sea sensible con los ciudadanos y ciudadanas de la provincia y colabore económicamente en el rescate de la autopista.
En Andalucía, la liberación de peajes en la autopista Sevilla-Cádiz se produjo en 2005 y también fue un acuerdo pactado entre el Gobierno autonómico y el central.
De momento, en Aragón dos tramos ap2 y ap68 en las que la comunidad y el Estado han pagado el 50% pero con el condicionante que la ¡da y vuelta sea en el mismo día (esto último no habría que decirlo)
En Aragón, la DGA ha optado también por subvencionar unilateralmente los peajes, tanto en el tramo de Mallén-Figueruelas como en el de Alfajarín-Fraga.
El caso de La Rioja es el que más se puede asemejar al de Aragón. Ese gobierno autonómico exigió al Gobierno central liberar los tramos de la autovía vasco-aragonesa en el entorno de Logroño. Igual que está haciendo con Aragón, el Ejecutivo socialista se negó ¡nicialmente. Sin embargo, el gobierno riojano decidió financiar a los usuarios un tramo de forma unilateral y, más tarde, el Ministerio de Fomento decidió sumarse.
Por tanto, por poner algunos ejemplos, Andalucía, Aragón y la Rioja son comunidades en las que los gobiernos autonómicos sí se han implicado. Pedimos a Camps que siga el ejemplo.

TEMAS COMPLICADOS.
Evitar en todo momento un no rotundo al desdoblamiento. A todas las preguntas sobre esta cuestión contestad lo mismo:
“Insistimos en que en estos momentos el cambio de actitud de PP supone una oportunidad histórica para ir de la mano a las dos administraciones implicadas y pedirles a corto plazo la liberalización de la AP7 como solución al problema de la congestión de la nacional 340, ante el boicot sistemático que el PP ha estado ejerciendo y ejerce en estos momentos al trazado propuesto por Fomento”
No facilitéis ningún dato concreto, ni dónde estarían los accesos, ni cuándo se pondría en marcha, ya lo explotaremos en fases como logros de las gestiones realizadas en Madrid. A todas las preguntas concretas contestad con: “Nuestro compromiso es insistir ante el ministerio de Fomento para adoptar las medidas más beneficiosas y para llevar a cabo todas aquellas mejoras posibles para convertir la actual AP7 en una óptima vía de comunicación, gratuita, que garantice el descongestionamiento de la actual n-340. Confiamos en que el PP haga lo propio ante a GV.”

Per a que després diguen que defensen els interessos del valencians...


El més trist de tot aquest assumpte és que, malgrat tot, el PP i el PSOE tornaràn a ser els partits més votats al País Valencià amb molta diferència, mentre que, la Coalició Compromís segurament tornarà a traure un resultat electoral molt pobre en comparació amb aquests dos partits, però encara així i tot, mentre els diputats del BLOC, Iniciativa del Poble Valencià i els Verds continuen a les Corts (encara que siga amb molts menys diputats que els dos grans partits espanyolistes), continuaran defensant els interessos de tots els valencians i valencianes, seràn el gra en el cul dels dos grans partits que tan sols miren pels interessos dels rics i poderosos, afovorint grans empreses com la que gestiona l'autopista AP7, moltes de les quals ni tan sols son valencianes, sino que tenen la seua seu central a Madrid o a altres comunitats autonomes.


I per cert, un altre detall, que potser algú pensa que no té importància, però jo crec que és molt significatiu és que el guió està escrit en castellà, no és casualitat, el PSOE, igual que el PP, pensen i fan política en clau espanyolista i per això escriuen i fan tots els seus escrits interns en castellà. Una llàstima.


dissabte, 6 de març de 2010

Cobrar amb cromos del coiot



Hi han coses que, malgrat l'edat que tinc i la quantitat d'anys que porte coneixent gent i parlant amb persones de tot tipus sobre els més variats temes, no puc entendre. Una d'estes coses és l'adhesió incondicional d'alguns a unes determinades idees o conceptes preconcebuts, encara que la realitat demostre que totes eixes idees a les quals s'aferren d'una manera quasi irracional no tenen trellat ni forrellat.

Me passa molt sovint quan parle sobre temes d'actualitat amb gent que són partidaris d'un determinat partit polític o d'una ideologia, la seua adhesió inquebrantable a les idees del seu partit favorit els impedix vorer la realitat, és com quan mires a la persona amada, no la veus amb els mateixos ulls que la resta de la gent, la teua mirada no pot ser mai imparcial.

Això li passa a un amic meu que és dissenyador gràfic, molt bo per cert, el qual, encara que és una persona relativament culta i intel·ligent, darrerament sembla que s'haja fet simpatitzant del PP.

L'altre dia em va telefonar per a dir-me que tenia unes entrades per anar al cine que li havien regalat, em digué:
He arribat a un acord amb la Filmoteca per un treball que solament em podien pagar  fent un “trueque”. Tinc unes 8 o 9 entrades per a regalar i 2 entrades de bades per a cada sessió que vulguem anar durant tot l'any. Així que si vos abelleix podem començar a utilitzar-les"

Jo me vaig quedar alucinat, com se sol dir, li havien pagat amb “cromos del coyote” i li vaig dir: “Com és això possible? Però la Filmoteca no pertany a l'IVAC (Institut Valencià del Cine) que és una institució oficial depenent de la Generalitat Valenciana? Com poden ser tan cutres de pagar-te d'eixa manera pel teu treball?”

Ell em contestà: Tens tota la raó, David.
diuen que no els han donat gens de pressupost per a enguany i encara els han llevat un cicle i un seminari que feien, però que ells almenys no deuen diners, perquè Teatres té un bon forat!! les coses s'estan posant molt molt xungues...espere que no seguisquen empitjorant per molt de temps...

Jo li vaig dir: "Com és possible que tinguen diners per a pagar comissions milionàries a la trama corrupta del “Bigotes” i per a organitzar esdeveniments com el cap de setmana de Ferrari al Circuit de Xest o per a canviar fanals a la ciutat de València que funcionen perfectament per altres que són unes imitacions coents de fanals del segle XIX? Tenen diners per a pagar tants gastos innecessaris i no tenen diners per a pagar a empreses valencianes que estan prestant servicis a la Generalitat? És que estos del PP no tenen vergonya”

Sorprenenment, quan li vaig esmentar al PP, la seua opinió sobre el tema va canviar radicalment, em va dir: “Bé, no polititzem... jo pense que els del PSOE també tenen per a donar-los per diversos llocs...el PP és un desastre, però jo estic desitjant que se'n vaja el PSOE del govern central. El problema és que a aquest país no hi ha alternatives...

De sobte semblava com si li haguera tocat un tema que per a ell fora sagrat, i de colp i de repent m'amolla això de que no n'hi ha alternatives, jo li vaig dir: "no sé que té que vorer el PSOE amb tot açò que estem parlant, a mi tampoc m'agrada el PSOE, però el partit que està governant ara la Generalitat és el PP. Ademés sí que n'hi ha alternatives, està el Bloc, per exemple o altres partits", però pareixia que el tema ja no l'interessava...

M'imagine que el meu amic, com afortunadament té feina i se guanya bé la vida, es pot permetre el luxe de treballar de bades per a la Generalitat i no li sap greu que el nostre “Molt Honorable” President es gaste un bon grapat d'euros dels nostres impostos passejant en Ferrari amb un parell de multi-milionaris. Una vergonya i una llàstima. 

Per desgràcia no tots els valencians i valencianes que s'ho estan passant malament per culpa de la crisi poden dir el mateix, que es conformen cobrant en “cromos del Coyote”.

Per a que després diguen que els valencians no som meninfots...

dimarts, 2 de març de 2010

Xiquets dictadors



Ja sé que el tema que vaig a tractar a continuació no caurà bé a molta gent, inclús n'hi haurà qui em qualificarà d'intolerant o alguna cosa pareguda, però pense que paga la pena dedicar una de les entrades d'aquest blog a un tema tan important com és l'educació dels infants



Jo no soc un expert en psicologia infantil, però pense que no cal ser-ho com per adonar-se que molts xiquets de hui en dia tenen la síndrome de xicotets dictadors.

Sembla que tenen dret sempre a fer tot allò que els ve de gust. No tots, està clar, estic segur de que n'hi hauran molts xiquets que se comporten molt bé i estan molt ben educats. Però al menys molts dels xiquets del meu entorn (fills d'amics i amigues) d'entre quatre i set anys, son la majoria autèntics dictadors.

Mengen sols allò que els abelleix, com i quan ells volen, no fan cas ni als seus pares ni a ningú. Requereixen de molta atenció, has d'estar sempre damunt d'ells perquè en quan que te descuides faran alguna maldat.

L'altre dia sense anar més lluny, vingueren a la nostra casa uns amics amb els seus dos fills de dos i cinc anys. El menut es comportava prou bé, però la germana gran era un clar exemple d'un d'estos xiquets dictadors. Volia que se fera en tot moment allò que ella volia.

Volia jugar amb l'ordinador, però quan li vaig dir que no podia perque no tenia jocs per a xiquets de la seua edat, es va entestar i no parava. Jo, que en eixe sentit estic un poc "xapat a la antiga", no vaig voler claudicar davant les seues exigències i com els pares li varen dir que parara, que no continuara molestant, no se li va acudir un altra estratègia que llançar a terra un rellotge de butxaca antic que teniem amagat dins d'una caixa, trencant-lo de manera irreparable


Quan els adults li renyiren, va dir amb molta arrogància: "Deixeu-me en pau!"

Abans d'anar-se'n encara em va dedicar alguna que altra frase desafiant al més pur estil mafiós: "no et deixaré que entres mai més a ma casa"

(aprofitant quan els pares no estaven davant, és clar)

Jo, sincerament em vaig quedar flipat davant de tanta xuleria d'una nana que apenes alça un pam de terra.

M'imagine que les causes per a que un xiquet es comporte d'eixa manera seràn molt complexes i diverses, influirà molt l'educació que reben a escola, el contacte amb altres xiquets, la permissivitat dels pares, el seu propi caràcter, etc.

Però jo m'atreviria a dir que darrere d'eixe comportament s'amaguen algunes causes més profundes, com és la manca de referents dels joves pares. No tenen una escala de valors a la que referir-se. No deu de ser fàcil per a ells saber fins a quin punt han de renyir als xiquets o han de consentir-los, no tenen una escala de valors que d'alguna manera els ajude a diferenciar quines actituts o comportaments dels xiquets són correctes i quins no.

Jo sincerament pense que estem llançant a perdre a la xicalla amb tanta permisivitat i falta de disciplina, com se sol dir, els estem consentint massa, tal vegada perque al haver tan pocs xiquets hui en dia, la pròpia societat els sobre-protegeix, convertint-los en autèntics dictadors. No sé quina podria ser la solució a aquest problema, tal vegada caldria donar uns cursets intensius als pares per a que aprenguen algunes nocions de psicologia o pedagogia evolutiva, no ho sé.

Esperem que amb el temps els nostres xiquets siguen capaços de canviar i evolucionen cap a comportaments més civilitzats.

La crisi econòmica afecta als més dèbils.


Ahir de matí anàrem amb la meua fillola de quatre anys i sa germana a vorer actuar Dani Miquel al Centre Cultural la Beneficència de València. Vàrem passar una bona estona, Dani i els músics que l'acompanyaven feren les delícies dels xiquets i xiquetes que cantaven i ballaven al son de les cançons infantils.


Les xiquetes descobriren que al centre de València hi ha un riu ple d'arbres i sense aigua (al principi no s'ho creien).

Són unes xiquetes molt boniques i molt ben educades (vos ho puc assegurar, no és amor de padrí), pots anar a qualsevol lloc amb elles perquè saben comportar-se perfectament, són molt bones, sobre tot tenint en compte l'edat que tenen.

Després anàrem a sa casa a dinar amb els seus pares, uns bons amics que viuen a un poble proper a Catarroja. Una vegada allà, mentre la mare acabava de preparar el dinar a la cuina i Empar jugava amb les xiquetes, el pare em contava els problemes que està travessant la seua empresa, han tingut que fer un “ERE” i molts treballadors tan sols treballen un parell de dies a la setmana, amb la conseqüent reducció de sou, “alguns tan sols cobren 500 euros al mes (em contava), ja em diràs com es pot viure amb un sou tan reduït”. “I jo tinc sort perquè al treballar en l'oficina tècnica el “ERE” no m'afecta tant, treballe la major part de la jornada”. 

Parlava en veu baixa, com si li fera vergonya la seua situació o per a que les xiquetes no escoltaren el que deia. De repent va interrompre la conversació i em digué: “No sé perquè te conte tot açò, segurament no tindràs ganes d'escoltar penes”

Jo li vaig dir: "No et preocupes, els amics estan per als bons moments i per als difícils, sobre tot per als difícils"

És molt trist, sobre tot si tenim en compte que la situació del meu amic no és un cas aïllat, n'hi han moltes altres famílies que s'ho estan passant molt malament degut a la complicada situació econòmica.

Jo no sóc expert en economia, però m'imagine que els diferents governs en tindran molts d'experts que podrien trobar formules per eixir d'esta crisi, no tan sols el govern central, també els de les comunitats autònomes i ajuntaments tenen part de responsabilitat i han de buscar solucions per a resoldre els greus problemes econòmics que ens afecten. 


Segurament no és fàcil trobar solucions, ni tampoc depèn tan sols dels governs, és un problema molt complicat en el que intervenen molts factors. Ja vorem que passa al final, però esta clar que les coses no poden continuar així. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...