dissabte, 31 de juliol de 2010

Primer aniversari del bloc, 87 entrades publicades i més de 8000 visites.







Fa uns dies aquest humil blog va fer un any, volia haver publicat esta entrada el dia de l'aniversari, el 24 de juliol, però degut a l'excés de feina no vaig poder. Cada entrada em costa tres o quatre hores d'escriure (està clar que no sé escriure bé i per això tarde tant a escriure-les) i com normalment no puc dedicar més de dues hores al dia i no puc escriure tots els dies, publique una o dues entrades a la setmana, com a màxim.

Aquest blog va nàixer, com molts altres, com una barretxa de divertiment i passatemps, una nit d’insomni, i si de pas expliquem alguna idea o opinió que poguera resultar interessant o d'utilitat a algun lector, doncs millor que millor.

Una nit calorosa d’estiu, com no podia dormir perque s'escoltava perfectament la música d'un concert llunyà (Toni després em digué que la música procedia d'un concert de les festes d'Albal, enguany també l'hem pogut escoltar), em pegà per reflexionar al voltant de la des-informació  i de les situacions que vivim els milers de ciutadans i ciutadanes de Catarroja que no hem nascut ací, però que des que començàrem a viure a Catarroja hem intentat integrar-se en aquest poble una miqueta “sui generis” (per dir-ho d'alguna manera), governat per uns polítics mediocres, com quasi tots els regidors de l'equip de govern (i també alguns de l'oposició) que no són capaços de gestionar bé un poble com Catarroja malgrat cobrar sous milionaris i tindre dedicació exclusiva (molts regidors i uns quants assessors també) i permeten que el poble se quede sense piscina el mesos d'estiu o que el mercat estiga caiguent-se i al mateix temps fer-se fotos amb el Director General de la Conselleria per a presentar un projecte, el del pàrquing soterrani, quan sabien que no era factible, un clar cas de des-informació dels ciutadans i de presa de pèl, diria jo, ja que no els importa gastar-se els diners dels contribuents i fer-nos perdre temps als ciutadans i que ens il·lusionem amb projectes que sabien perfectament que no se farien mai, tan sols per a eixir en la foto d'una notícia en la premsa i fer-se propaganda a costa dels diners públics.

En realitat no volia dedicar esta entrada a parlar de política, bàsicament volia fer una entrada senzilla i agradable per a donar les gràcies a tots aquells que han llegit les entrades que he anat escrivint al llarg d'aquest any. Moltes gràcies a tots i totes, especialment a aquells que m'han escrit comentaris.

A partir d'ara intentaré escriure entrades de més qualitat i sobre tot més curtes, ja que després d'haver re-llegit algunes, m'he adonat que continue fent-les massa llargues i rotlleres, algunes són un totxo que costen molt de llegir.

Intentaré continuar actulitzant el blog amb més regularitat per a tractar els temes d'actualitat des d'un punt de vista crític i amb sentit de l'humor, com de costum (encara que algunes vegades amb més fortuna que altres)

A continuació vos deixe una selecció de les entrades que més èxit han tingut o que a mi personalment m'han agradat més, de totes les que he escrit:


















No volguera acabar esta entrada sense agrair a altres blocaires de la blogosfera valenciana la seua ajuda i recolzament a aquest projecte: Jesús Monzó, Xavi Bellot, Vicent Baydal, Toni en Blanc, Vicent Terol, Wilson Ferrús, Vicent Olmos, Enric Nomdedéu, Rasoir Elèctric, Néstor, Enric Morera, etc. Gràcies a tots per "retwittejar-me", recomanar-me en el Facebook, fer-se admiradors d'aquest humil blog, escriure comentaris, etc. Intentaré estar a l'alçada del bon nivell de la blogosfera valenciana.

dimarts, 27 de juliol de 2010

La Lluna està enamorada.


No vos preocupeu, malgrat el que poguera semblar pel títol, amb aquesta entrada no intentaré escriure un poema sobre l'amor ni res semblant, hui parlaré sobre la nostra gata Lluna.

Des que ens vam haver de mudar a viure a una casa de poble, la qualitat de vida de la nostra gata ha millorat molt, acostumada a viure en un pis de tamany mitjà, ha passat a viure en una casa amb tres plantes i un corral ple de trastos amb els que poder jugar, caçar insectes i amagar-se. Al principi estava emocionada descobrint tots els racons de la casa, jugant i provant els diferents amagatalls de la casa on podia dormir la migdiada.

Tot semblava anar sobre rodes fins que un dia es va escapar i va córrer fins a la casa d'enfront, on viu un gat preciós de nom Pumuki, segurament atraida per la olor de les hormones. Els dos felins són aproximadament de la mateixa raça: mil llets, amb un cert predomini de gat siamés i ambdós són grans i corpulents, obesos diria jo, encara que sans, estan forts, sobre tot tenint en compte la vida sedentària i burgesa que duen.

Hom que sàpiga una miqueta de gats sabrà que són uns animals molt territorials, especialment els siamesos, i que es tornen molt agressius quan algun altre animal envaeix el seu territori.

Amb totes estes premisses ja vos podeu imaginar com va anar la primera trobada de la nostra gata amb el Pumuki, no es van matar perquè la Lluna va eixir correguent completament esturufada, com ànima que porta el diable, va entrar a casa i va pujar al terrat abans de que a Pumuki no li donara temps ni d'eixir a perseguir-la, (sincerament, pense que tampoc tenia ganes d’un efrontament cos a cos, tan sols volia espantar-la, la lluita haguera estat molt igualada).

De seguida vam saber que seria el començament d'una gran amistat i qui sap si d'alguna cosa més...

A partir d’aquell primer encontre, la Lluna no parava de fer a excursions furtives a la casa del veí sempre que podia escapar-se i treia el cap per la finestra per a dotorejar, així a poc a poc es van anar coneixent fins que ja es van anar acostumant l'u a l'altre i, com el frec fa l'afecte, van acabar enamorant-se bojament.

Nosaltres, com som una família molt seriosa, no hem consentit que tinguen relacions pre-matrimonials i ja hem informat al veí que si vol que el seu gat arribe a ser nuvi formal de la nostra xiqueta haurà de demanar la seua pota com manen les normes de la decència, (a vore si es pensen que la nostra gata és una qualsevol).

Però Pumuki és un gat molt rebel i defuig el compromís, així que es nega a complir amb les formalitats que implicarien una relació formal, quan ell, en realitat, tan sols vol un “rollito de primavera” (jo crec que pateix el complexe de Peter Pan)

Així que la meua dona i jo hem decidit prohibir a la nostra gata que continue eixint amb ell fins que madure una miqueta i comprenga que les relacions de parella són alguna cosa més que sexe i diversió sense cap responsabilitat.

L'únic problema és que la nostra gata no pot comprendre per què ha d'estar separada del seu estimat i es passa tot el dia asomada a la finestra esperant que el Pumuki vinga a rescatar-la. La pobra sembla deprimida, no sabem que fer, esperem que se li passe prompte perque tenim por que deixe de menjar o que poguera fer alguna altra tonteria com les que solen fer els enamorats com fugar-se amb el seu amant.

dijous, 22 de juliol de 2010

Les xiques de la línia



Cadena de producció en anglès es diu “production line” , per això quasi tots els que treballen a la indústria de l'automòbil, quan es refereixen a la cadena de producció diuen “la línia”, segurament serà un anglicisme innecessari, però ja que és tan comú he decidit utilitzar-lo per al títol d'aquesta entrada.

Una de les característiques que més crida l'atenció als enginyers de Ford del Nord i centre d'Europa, quan arriben a la factoria valenciana, és com d'arreglades van les xiques que treballen en la cadena de producció. La majoria d'elles van a treballar amb “el monyo” fet de la perruqueria i perfectament maquillades, com si foren dependentes del “Corte Inglés” però amb mono de feina, botes de seguretat i de vegades algunes taques negres a la cara (no se sap bé si han sigut accidentals o se les han fetes adrede per a donar-se un aire més interessant).
Quasi totes van perfectament maquillades, amb els morros rojos i els cabells tintats de ros “platí”, encara que també hi han algunes que porten els cabells molt curts pentinats en punta, de color obscur (jo diria que negre amb reflexos de no sé quin color). 
A mi em fan molta gràcia. El percentatge de dones a la planta de producció és prou elevat, jo diria que representen un 40 per cent aproximadament del total, hi ha de totes les edats, però la majoria estan entre els vint i els quaranta anys, molt poques ocupen llocs de responsabilitat, la majoria de càrrecs estan ocupats per homens.

Cada vegada que he d'anar a la "línia", m'acoste amb tot el respecte que puc i intente ser cordial i agradable, sempre dic: "Bon dia, com va la marxa?" (i algunes expressions d'eixe estil) abans de dirigir-me a algun treballador o treballadora, les formes són molt importants, després de tot són estes persones les que es passen huit hores al dia treballant en cadena per a construir els productes dels quals viu tota la indústria de l'automòbil, cotxes que després seràn utilitzats per persones per a desplaçar-se d'un lloc a un altre i la seua vida dependrà, en part, de com de bé construïts estiguen, per exemple si s'oblidaren de cargolar bé una rosca, podrien provocar que un accident tinguera unes conseqüències molt més greus o fins i tot la mort dels ocupants del vehicle o d'altres persones. 
Dels operaris de la Línia depèn també en bona mesura com de ben acabats estaran els cotxes i, per tant si es vendran millor o pitjor, ja que la qualitat percebuda és un dels factors més importants a l'hora de comprar un cotxe.

Les xiques i els xics de la línia normalment són amables i estan disposats a ajudar tot el que poden, hem de pensar que són persones que es passen una gran part del dia fet unes tasques molt rutinaries a un ritme frenètic, tots van una miqueta accelerats.

Quan m'acoste a preguntar alguna cosa o a mirar com treballen perque necessite fixar-me en com fan algun procés per assegurar-me que ho fan bé, note com s'alegren, un somriure es dibuixa a les seues cares, d'alguna manera s'està trencant la seua rutina i això els fa, per uns moments, sentir-se observats i que, d'alguna manera, algú s'interessa per ells o la seua feina.

Jo valore molt el treball d'estes persones, sobretot, tenint en compte que el  llançament d'un nou model de cotxe no és un esdeveniment que passe molt sovint a una fàbrica d'automòbils (una vegada cada tres o quatre anys com a molt) i la resta d'el temps molt poques coses fan que la seua feina tinga moments amb una miqueta d'emoció o al menys més interessants que de costum.



dimecres, 14 de juliol de 2010

EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA TORNA A PARALITZAR EL P.A.I. NOU MIL·LENNI


Hui no he parat durant tot el dia, com sempre, m'he alçat a les set del matí per anar a treballar i, mentre preparava el desdejuni, he escoltat una notícia per la ràdio que m'ha deixat impactat: “el Tribunal Superior de Justícia paralitza el macro-projecte urbanístic de Catarroja, Nou Mil·lenni”. No m'ho podia creure, després de tants anys lluitant perquè el maleit projecte no es duguera a terme, semblava que per fi la raó i la sensatesa eren tingudes en compte.

Mentre treballava he pogut connectar-me furtivament a Internet i consultar les notícies (sempre pense que em van a “monitoritzar” i em sancionaràn per perdre uns minuts mirant la premsa en lloc de treballar, manies meues), efectivament la notícia apareixia als principals diaris del País Valencià, el macro-projecte semblava definitivament paralitzat. Les reaccions no s'han fet esperar, el bloc de Jesús Monzó, com no podia ser d'una altra manera, ha celebrat la decisió, de l'alt tribunal que diu literalment:

"No es un uso razonable aquel que exprime el suelo en los términos que proponen los actos recurridos", que se pronuncia por un "desarrollo sostenible" y asegura que las magnitudes del "consumo de suelo" que plantea Nou Mil·lenni "están fuera de la realidad.
Para evitar consecuencias irreparables, el tribunal, que asegura ignorar cómo se ha incorporado el proyecto en la aprobación provisional del Plan General de Ordenación Urbana de Catarroja, el pasado marzo, se reafirma en la existencia de lo que denomina periculum in mora. Si se produjeren las transformaciones físicas derivadas de los instrumentos aprobados, podrían quedar deteriorados valores medioambientales y materializada una gran masa edificatoria, de imposible gestión frente a una sentencia estimatoria del recurso, con lo que este perdería su virtualidad".

La veritat és que aquesta sentència em fa recuperar una miqueta la fe en les institucions de l'Estat, que ja casi havia perdut.

No hem de ser il·lusos, sabem que el camí que queda per recórrer és encara llarg i complicat, però no cap dubte de que aquest és un pas molt important en la consecució de la paralització definitiva del macro-projecte urbanístic contra el que tant hem lluitat i del que tant hem parlat a aquest blog i que continuarem fent-ho mentres no s'elimine definitivament del programa dels dos únics partits de l'Ajuntament de Catarroja que el recolzen: PP i UV.

El següent pas, tal vegada definitiu, seria que no tornaren a governar estos dos partits i que els partits que actualment es troben en l'opsició: PSOE, EU o Bloc governaren (junts o per separat) i que anularen definitivament el macro-projecte tan absurd i innecessari com perjudicial per al medi ambient, així com per als recursos naturals tan valuosos com l'aigua i el paisatge que són patrimoni de tots els ciutadans i ciutadanes que vivim a Catarroja. Per no parlar de la contaminació que produiria i tots els problemes derivats d'augmentar d'una forma tan brutal la densitat de població (excés de trànsit, augment de la marginació, soroll, etc.)

Si al final, després de tot, es compliràn els desitjos que vàrem formular els membres de la plataforma ciutadana Salvem Catarroja la nit de Sant Joan...






dimarts, 6 de juliol de 2010

Entrevista en exclusiva a un polític honrat del PP.



Ja sé que estareu pensant, que el titol d'aquesta entrada no és real, que no existeix cap polític del PP honrat, doncs, encara que semble mentida, l'equip de periodistes d'Un ciutadà qualsevol blogspot, després de molts mesos de investigació, ha trobat un polític del PP que sembla ser honest, acontinuació reproduim l'entrevista concedida en exclusiva a aquest mitjà de comunicació.

·         Bon dia senyor Pepe Cambra.
·         Buenos dias señor perodista (contesta l'entrevistat amb un marcat accent valencià)
·         Una pregunta abans de començar l'entrevista, si vosté és valencià de tota la vida i en sa casa parlen valencià perque contesta en castellà si li hem preguntat en valencià?
·         Porque soy muy educado. Además, los políticos del PP, a partir de un cierto rango tenemos ordenes de la dirección del partido de hablar siempre en castellano, el valenciano solamente lo utilizamos para ocasiones especiales, como en época de fallas, por ejemplo, durante las campañas electorales para conseguir votos o cuando los medios de comunicación descubren un nuevo caso de corrupción. Usted no sabe que hablar valenciano queda de pueblo?
·         Sí, ja clar (sense comentaris). Bé, continuem amb l'entrevista. Vosté és un dels pocs per no dir l'unic polític del PP que no s'ha vist involucrat en cap cas de corrupció. Com ha segut això possible?
·         Pues yo, mire la verdad es que no soy muy inteligente y un poco despistado, entonces cuando los más listos de mi partido trataban de estos temas, durante las reuniones, siempre me dejaban de lado y como soy despistado y me entretengo con cualquier cosa, pues me ponia a jugar con el móvil y no me enteraba de nada, una lástima.
·         Per què diu que és una llàstima, al menys vosté no haurà d'anar a presó ni està eixint tots els dies als mitjans de comunicació, no s'alegra?
·         Eso no vale para nada, lo importante es la cantidad de millones de euros que tienen todos mis compañeros en cuentas suizas, coches de categoria, pasan noches en hoteles de superlujo, una pasada de vida, yo sin embargo nada, tengo que malvivir con un sueldo miserable de 60.000 euros al año.
·         Bé, tampoc està gens malament, no? A molta gent que se guanya la vida honradament li agradaria tindre un sou com el seu i la majoria no guanyen ni la meitat.
·         Eso son menudencias hombre, ¿usted sabe lo bien que viven mis compañeros de partido que se han forrado gracias a la corrupción?
·         Home sí, però també corren el risc d'anar a presó...
·         Eso será si los pillan! Y a los pocos que pillan los sueltan a los tres o cuatro años como mucho, si es que llegan a entrar en la cárcel y después a vivir como marajás el resto de su vida.
·         No si vist així, tampoc sembla tan greu...
·         Claro que no hombre, si no pasa nada, además la gente es tan tonta que nos siguen votando y continuamos ganando con mayoria absoluta. Yo las próximas elecciones voy a intentar presentarme a diputado autonómico, a ver si esta legislatura espabilo un poco y consigo hacerme con unos milloncetes a cargo de los contribuyentes.
·         Doncs res, a passar-ho bé a vorer si n'hi ha sort i l'ix bé la jugada. Adeu.
·         Adiós, pringao! Eso sí, no se olvide de votar al PP para que podamos seguir forrándonos sin trabajar, eh? 

dilluns, 5 de juliol de 2010

Estrany dissabte.



Després d'una setmana de molt treball i una miqueta d'estrès, dissabte passat vaig continuar estressat fins a ultima hora, eren les deu menys vint de la nit i caminava per l'avinguda del Camí Reial de Catarroja esperant que arribara el taxi que havia demanat per telefon.

Els carrers de Catarroja estaven buits, era com si haguera caigut una bomba atòmica, tot el món estava tancat a casa mirant el partit de futbol de "la Roja" (no cal que diga fins a on estic de la Roja…), tan sols s'escoltaven els crits d'alguns exaltats que mirant el partit de futbol, no paraven cridar i queixar-se amargament davant la possibilitat de que la selecció espanyola no guanyara el partit, com si això anara a ser la fi del món. Definitivament la gent necessita alguna idea en la que creure i ja que els ciutadans han perdut la fe en la religió i la política, ara adoren al déu futbol com una manera de fugir de la seua realitat durant uns moments cada setmana.

Per fi va arribar el taxi, conduït per un xic molt simpàtic de Benetusser, li vaig dir que anara apressa, no volia arribar tard a la cita, havia quedat a les deu en la taverna "Las Cuevas" de València a sopar amb dos ex-companys de feina per a celebrar l'aniversari d'un d'ells que feia 36 anys i estava un poc deprimit.

Quan vaig arribar al restaurant vaig pensar (i li ho vaig comentar als meus amics): la veritat és que formem un grup de gent estranya, a cap dels tres ens agrada el futbol: un anglès, un valencià que es sent espanyol i que cada vegada que escolta a algú parlar en valencià es burla d'ell com si parlara una llengua marciana, i jo, una persona que intenta lluitar per que la seua llengua i cultura no desaparega definitivament, els tres units per una espècie de sentiment barreja de companyerisme i amistat, compartint un sopar al centre de València per a celebrar l'aniversari d'un amic que es trobava un poc depre perque acabava de fer 36 i no té parella. La nit no havia fet només que començar però vaig tindre el pressentiment que podria eixir bé malgrat tot.

Més tard es van afegir dues persones més al grup: un altre ex-company que feia temps que no veia que anava acompanyat d'un altre personatge singular, un holandès que amb prou feines parlava castellà i que treballa al Departament de Col·laboració per al desenvolupament a Madrid (que crec que forma part del Ministeri d'afers exteriors) i es queixava de que, degut a les darreres retallades, no sabia que passaria amb el seu lloc de treball, temia quedar-se sense feina, la qual segurament era un xollo.

Quan ja portàvem un parell de pitjers de cervesa i de sangria, un gin tònic, una casalla, i alguns fins i tot un mojito, el valencià-espanyol va començar a discutir amb l'holandès sobre política. Per descomptat el valencià-espanyol era del PP i l'holandès del PSOE.

Eixirem del garito on es trobàvem i l'última frase que vaig escoltar de l'holandès va ser: "Aquí ninguno se va a dormir hasta que los convenzo a todos de que hay que votar al PSOE!"

El meu amic, l'anglés que celebrava el seu aniversari, no es va molestar ni es va estranyar perque m'anara prompte a casa, ell va fer el mateix, no teniem ganes de presencia la típica discussió de política que normalment acaba malament i no aporta cap conclusió o idea interessant.

dissabte, 3 de juliol de 2010

La setmana de Sant Joan



La setmana passada no vaig parar en torreta, quasi tots els dies vaig participar en algun acte social; una nit, reunió de la Filà; altre dia sopar d'empresa; dos dies vaig anar a la Casa de Cultura a vorer unes obres de teatre interpretades per alumnes de l'escola municipal de teatre (entre els quals es trobaven uns quants amics); etc.


Entre tots els actes, va haver un que em va agradar especialment, la nit de Sant Joan, la passàrem, com ja és habitual els últims anys, jo diria que ja s'ha convertit casi en una tradició, amb un grup d'amics a una alqueria de l'horta de Catarroja, cremant la falleta de Salvem Catarroja


Una de les poques alqueries antigues de l'horta que encara resisteixen, és una llàstima perquè s'està perdent un patrimoni històric i cultural molt important, estem perdent una gran part de la nostra riquesa com a poble, un patrimoni immaterial que és molt difícil comptabilitzar en euros però que si el tíngueren a altres paisos europeus, més avançats que el nostre, segur que tot aquest patrimoni s'estaria conservant i recuperant i serviria de reclam per al turisme de qualitat, el turisme rural i no el de sol i platja que és l'únic pel qual aposten els nostres governants.

El turisme de sol i platja és molt depredador del medi ambient i no dona tanta rendibilitat ni treball de tanta qualitat per als qui s'hi dediquen, perque normalment els turistes que venen a Benidorm tan sols volen que emborratxar-se i poc més, mentre que el turisme rural o cultural no esquilma el paisatge ni el medi ambient ni el patrimoni ni despersonalitza el territori ni acaba amb la cultura pròpia del país sinò que al contrari, la defensa i conserva.

Però, aquest és altre tema, avui volia parlar sobre la nit de Sant Joan, com tot el món sap, la nit de Sant Joan se celebra des de fa milers d'anys, abans de l'aparició del cristianisme, era una festa pagana que se celebrava a donar la benvinguda a l'estiu, ja en l'època dels antics gregs i romans se celebrava en molts llocs al voltant de la mediterrània. Més endavant, amb l'aparició del cristianisme, aquesta festa que es celebra la nit més curta de l'any, es va reconvertir, com tantes altres, a una festa cristiana, dedicada a Sant Joan Baptista.

Encara me'n recorde quan era un xiquet i vivia en un poble menut de la Ribera, que soliem celebrar aquesta nit màgica al voltant de les fogueres de Sant Joan, ballant i botant les fogueres després de demanar un desig. Quan em vaig fer més gran i ja vivia a València vam començar a anar a la platja i normalment feiem una torrada de sardines o de carn i després complien totes les tradicions (que no sé d'on hauràn eixit) de botar les ones, nadar a la llum de la lluna, etc.

Des de fa uns anys, que els membres de Salvem Catarroja vam pensar que seria una bona idea aprofitar aquesta nit per a cremar la falla que plantem tots els anys a la plaça Major i que, no ens deixen cremar. Una gran nit, passada en companyia d'uns bons amics, continuant amb una tradició mil·lenària que ens uneix a molts altres éssers humans que durant segles han celebrat aquesta nit amb tantes connotacions màgiques i festives. Nosaltres, seguint amb la tradició de demanar desitjos, vam aprofitar per a demanar que no es faça mai el macro-projecte urbanístic Nou Mil·lenni  que suposaria la desaparició definitiva de l'horta de Catarroja.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...