Trump i els SUV

 

Des de fa uns anys, hi ha un estil de cotxes que cada vegada triomfa més, es tracta dels SUV (Sport Utility Vehicle), són cotxes teòricament polivalents que aprofiten per a conduir per camins de terra, per carreteres secundaries i per tot tipus d'autovies, però que no són vehicles “tot-terreny” de veritat, tenen aparença de tot-terreny, però en realitat no ho són, de fet la majoria ni tan sols tenen tracció a les 4 rodes.

Els SUV normalment estan basats en un vehicle convencional similar, però amb algunes modificacions, com per exemple: unes suspensions més elevades, unes rodes més grans, una carrosseria més alta, però comparteixen la majoria d'elements dels seus germans dels quals deriven: motor, transmissió, plataforma, Caixa del canvi, etc. Són cotxes que en ser més alts consumeixen més combustible perquè tenen una pitjor aerodinàmica. D'altra banda, tenen el centre de gravetat més alt, raó per la qual no són tan àgils ni tenen tan bones qualitats per a conduir per carreteres ràpides o autovies, en general tenen molts desavantatges respecte als cotxes convencionals, al tindre unes rodes més grans, canviar els pneumàtics costa més car, en general no tenen més capacitat de maleter que els cotxes dels quals deriven i a més són més cars a l'hora de comprar-los.
No obstant això, els SUV es venen massivament, representen quasi el 40% de les vendes. Com és possible?
Quina és la raó per la qual es venen tant aquest tipus de cotxes si tenen tants desavantatges?
La resposta no és senzilla, sembla ser que la gent compra este tipo de cotxes per les aparences, ja que tenen una estètica de tot terreny amb passos de roda grans que sol agradar i aparenten ser més grans, més segurs, però en realitat no ho són i el sobre-preu que paguem no està justificat, contaminen més, consumeixen més, són pitjors en general que els seus equivalent de carrosseria convencional.

Una cosa semblant passa amb Donald Trump, es tracta d’un president que objectivament no ho ha fet bé, ha invertit molts diners en fer una tanca a la frontera amb Mèxic, s'ha esforçat a desmantellar la seguretat social que va iniciar el seu predecessor Barak Obama, va traure els EUA de l'acord de Paris per a reduir les emissions de CO₂ i parar el canvi climàtic, va iniciar una guerra comercial amb la Xina i Europa, etc.

Encara així té molts votants, al voltant d'un 40% de la població, té seguidors incondicionals que es creuen totes les seues mentides i que estan disposats a portar fins a les últimes conseqüències la fe cega en el seu líder, com vam poder vore anit, quan centenars de seguidors assaltaven el capitoli dels EUA, donant una imatge vergonyosa per a una de les democràcies més antigues del món.

Voldria que algun dia els votants de Trump s'adonaren que és un error fer costat a un personatge tan impresentable, espere que el temps els faça canviar d'idea i que el pròxim president dels EUA siga una persona més raonable i amb més trellat.

Per una altra banda, també m'agradaria que passara la moda dels SUV, però això no és tan important, perquè després de tot, cadascú és molt lliure de comprar-se el tipus de cotxe que vulga i si li agraden els SUV i té diners per a comprar-se un i mantindre’l, doncs que ho gaudisca amb salut, després de tot, els cotxes històricament sempre han sigut un objecte de luxe, un símbol d'estatus, encara que també són pràctics i una necessitat per a moltes persones que els necessiten com a mitjà de transport.

De totes maneres, este és un altre tema que mereix ser tractat en una altra ocasió…

El disseny dels cotxes de la nostra vida

Com alguns dels més destacats blocaires de la Blogosfera Catarrogina han dit, a aquest poble no passen moltes coses (al menys que ells sàpiguen), fins i tot han arrivat a qualificar l’actualitat catarrogina d’avorrida. Alguns inclús confessen que es passen la major part del temps dormint. No m’estranya, la veritat.

No obstant això, de tant en tant, apareixen sorpreses agradables que trenquen eixa monotonia.

Hui per exemple, he vist passar per les rotondes catarrogines (la ruta del "colesterol") un Ford Mustang antic (jo diria que de l’any 1965) perfectament conservat, de color roig brillant, no sé si pertany a algú del poble o estava de pas per Catarroja.

El cert és que aquest cotxe tan singular m’ha fet pensar en el disseny dels cotxes que m’han acompanyat al llarg de la meua vida i m’han vingut a la memòria models que d'alguna manera han marcat la meua existència per l’impacte que em causaren quan els vaig vorer per primera vegada, com el Citroën DS (popularment conegut com “el taurò”)

Jo dividiria el disseny dels cotxes en tres grans grups:

-       Primer: Els que només veure-los per primera vegada ja m’agraden i continuem agradant-me sempre. Estos són els que jo diria que són bons dissenys, normalment es tracta de dissenys que podriem qualificar com a clàssics, com per exemple, l'Alfa 156:

-         Segon: Els que quan els veig per primera vegada no m’agraden, però que amb el temps acabe acostumant-me a ells i després de veure-los molt acaben agradant-me. Açò m’ha passat amb varies generacions del Golf, que al principi els trobe avorrits, però que en acabant els he trobat la gràcia.

-    Tercer: Els que no m’agraden des del principi i continuen sense agradar-me per molt que els mire, com em passa amb la segona generació del Megane. Estos jo diria que no són bons dissenys.

 

N'hi hauria un quart grup més difús que serien els models que m'agraden molt al principi, però després, poc a poc, van perdent la seua gràcia, cada vegada m'interessen menys. Com el Citroën C4, per exemple, que quan aparegué em cridà molt l'atenció, però després (segurament a conseqüència de veure-lo tan sovint) ja no li trobe l'encant que tenia al principi quan va eixir al mercat, ha passat a ser un disseny massa comú.

Supose  que la meua fascinació per la forma dels cotxes és una conseqüència lògica de viure en una societat on aquests objectes formen part del paisatge urbà i d’haver-me criat envoltat d’ells. M’imagine que si haguera nascut a un país on els arbres foren els protagonistes (segurament seria una societat molt menys desenvolupada o molt més avançada que la nostra), m’agradarien més altres coses com les plantes o els animals.

Però, per sort o per desgràcia, ens ha tocat nàixer i viure a aquesta societat i jo pense que aprendre a amar allò que ens envolta és una virtut, com diu aquell vell adagi: “hem d'intentar fer de la necessitat, virtut”