ARROGÀNCIA

Normalment no acostume a parlar de la meua feina al blog, al contrari que fan alguns del blocaires que més m'agraden, per això he decidit començar a fer-ho, ja que una activitat a la que dediquem unes huit hores al dia (alguns unes quantes més) és una font inesgotable d'anècdotes i situacions de tot tipus: divertides, curioses, estranyes, etc. especialment si, com jo, tens la sort o la desgràcia (segons se mire) de dedicar-te profesionalment al complicat món del disseny industrial al País Valencià.

Per si algú encara no ho sap, treballe com a enginyer de disseny i de producte des de fa uns 14 anys, dels quals els darrers 10 els he dedicat al sector de l'automòbil.

Dedicar-me a aquest món del disseny de peces per als automòbils m'ha donat  l'oportunitat de treballar a l'estranger durant llarges temporades (Anglaterra i Alemanya bàsicament) i he conegut moltíssims professionals, alguns molt ben preparats, altres no tant, però en general  gent molt interessant, de moltes nacionalitats, amb experiències molt diferents.

Des de fa unes setmanes he començat a treballar a una xicoteta oficina que la empresa per a la qual treballe té al Parc Tecnològic de Paterna.

A aquesta oficina treballem habitualment quatre persones, entre tots els que compartim aquest espai hi ha un xic que és realment singular, va estudiar la mateixa carrera que jo, però l'acabà farà uns quatre anys i només té un parell d'anys d'experiència profesional com a dissenyador industrial, no ha eixit quasi mai d'eixa xicoteta oficina, tota la seua experiència profesional es limita a eixes quatre parets, es pot dir que viu en un micro-cosmos protegit de les agresions que patim els que treballem per a algunes de les grans empreses proveidores de la indústria de l'automòbil, ja que quan un enginyer extern com nosaltres treballa a una d'estes grans empreses intenten exprimir-lo al màxim.

Doncs bé, este xic, que apenes té experiència ni coneixements de la indústria de l'automòbil ni de la profesió d'enginyer en disseny industrial en general, té no obstant una actitut realment curiosa per a una persona tan inexperta: una excessiva arrogància.

No es pot dir que siga molt jove perquè té més de trenta anys, però, per les raons que fora, va tardar molt a acabar la carrera i per això no té a penes experiència com a dissenyador ni tampoc coneixement d'alguns conceptes bàsics, fonamentals per a exercir aquesta profesió en un món tan complexe i competitiu com el nostre.

Això no seria tan greu problema si no fora perque té un defecte que destaca sobre la resta, la mancança d'humilitat i un cert esperit de contradicció infantil.

L'altre dia li vaig dir: "creo que el diseño de este producto que estamos desarrollando es demasiado complejo, deberiamos intentar reducir el número de piezas para hacerlo más sencillo". I sense tallar-se un duro em contestà ràpidament: PUES NO! 
(amb un to de prepotència i xuleria que em resulta difícil descriure per escrit)

Jo em vaig quedar tan sorprés de la seua resposta que no vaig poder dir res, vaig pensar per a mi mateix: "este xic no té ni puta idea i damunt se pensa que sap més que ningú".

No acaben ahí les seues rarees, té moltes més particularitats, com per exemple la seua curta estatura (i no em referesc només a l'edat mental, sinó també a la física), té un color de pell obscura i parla amb un accent una miqueta estrany perque és de Canàries, molta gent es pensa que es d'Amèrica Llatina per la seua manera de parlar i el seu aspecte, però no, ell és "español" i a més a més del Real Madrid (jo no tinc ni idea de futbol, però no sé perquè, la majoria de les persones que recolzen aquest equip em cauen un poc malament). 


Els canaris, al igual que passa amb ciutadans d'altres Comunitats autònomes menys desenvolupades que la mitjana de l'Estat, es pensen que la culpa de la situació de falta de desenvolupament i riquesa és del govern perquè, segons ells: "Aquí no ha venido nadie a montarnos las empresas". Com si haguera vingut algú de fora a muntar-nos les empreses que hi han a les comunitats amb un major desenvolupament industrial com la nostra. 


Sense comentaris, se pensen que són els més perjudicats de tots els que vivim a aquest Estat del que molts no se sentim tan orgullosos com ells. Els ciutadans provinents d'alguna d'aquestes comunitats autònomes tenen molts motius per a sentir-se orgullosos de ser espanyols, ja que són les que més diners reben dels nostres impostos per allò de la "solidaritat" que suposadament hem de tindre les comunitats més desenvolupades.

(El Gobierno aprueba la Estrategia Integral para impulsar el desarrollo de Canarias: El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, ha destacado que la Estrategia supone la inversión de 25.000 millones de euros en el Archipiélago en los próximos diez años)

La meua companya de feina i jo utilitzem el malnom de "jilguero" per a referir-nos a ell, com una especie de nom en clau per a que no sàpiga que estem parlant d'ell si ens escoltara per accident. Però molts clients de la nostra empresa que parlen amb ell per telèfon o que han tingut que tractar amb ell en persona li diuen el "paio pony".

A mi em sembla injust, he treballat amb molts profesionals vinguts d'Ibero-Amèrica i, en general, són molt millors que ell, no n'hi ha dret a que desprestigien d'eixa manera a unes persones que venen al nostre País amb moltes ganes de treballar i una actitut molt humil i amb ganes de fer be la seua feina, tot al contrari que alguns prepotents que tenen la nacionalitat "española" i que se pensen que saben més que ningú quan en realitat no saben res ni tenen intenció d'aprendre, perque el primer pas necessari per a poder aprendre és reconèixer la pròpia ignorància.

El disseny dels cotxes de la nostra vida

Com alguns dels més destacats blocaires de la Blogosfera Catarrogina han dit, a aquest poble no passen moltes coses (al menys que ells sàpiguen), fins i tot han arrivat a qualificar l’actualitat catarrogina d’avorrida. Alguns inclús confessen que es passen la major part del temps dormint. No m’estranya, la veritat.

No obstant això, de tant en tant, apareixen sorpreses agradables que trenquen eixa monotonia.

Hui per exemple, he vist passar per les rotondes catarrogines (la ruta del "colesterol") un Ford Mustang antic (jo diria que de l’any 1965) perfectament conservat, de color roig brillant, no sé si pertany a algú del poble o estava de pas per Catarroja.

El cert és que aquest cotxe tan singular m’ha fet pensar en el disseny dels cotxes que m’han acompanyat al llarg de la meua vida i m’han vingut a la memòria models que d'alguna manera han marcat la meua existència per l’impacte que em causaren quan els vaig vorer per primera vegada, com el Citroën DS (popularment conegut com “el taurò”)

Jo dividiria el disseny dels cotxes en tres grans grups:

-       Primer: Els que només veure-los per primera vegada ja m’agraden i continuem agradant-me sempre. Estos són els que jo diria que són bons dissenys, normalment es tracta de dissenys que podriem qualificar com a clàssics, com per exemple, l'Alfa 156:

-         Segon: Els que quan els veig per primera vegada no m’agraden, però que amb el temps acabe acostumant-me a ells i després de veure-los molt acaben agradant-me. Açò m’ha passat amb varies generacions del Golf, que al principi els trobe avorrits, però que en acabant els he trobat la gràcia.

-    Tercer: Els que no m’agraden des del principi i continuen sense agradar-me per molt que els mire, com em passa amb la segona generació del Megane. Estos jo diria que no són bons dissenys.

 

N'hi hauria un quart grup més difús que serien els models que m'agraden molt al principi, però després, poc a poc, van perdent la seua gràcia, cada vegada m'interessen menys. Com el Citroën C4, per exemple, que quan aparegué em cridà molt l'atenció, però després (segurament a conseqüència de veure-lo tan sovint) ja no li trobe l'encant que tenia al principi quan va eixir al mercat, a passat a ser un disseny massa comú.

Supose  que la meua fascinació per la forma dels cotxes és una conseqüència lògica de viure en una societat on aquests objectes formen part del paisatge urbà i d’haver-me criat envoltat d’ells. M’imagine que si haguera nascut a un país on els arbres foren els protagonistes (segurament seria una societat molt menys desenvolupada o molt més avançada que la nostra), m’agradarien més altres coses com les plantes o els animals.

Però, per sort o per desgràcia, ens ha tocat nàixer i viure a aquesta societat i jo pense que aprendre a amar allò que ens envolta és una virtut, com diu aquell vell adagi: “hem d'intentar fer de la necessitat, virtut”

Per fí una bona notícia

Sembla ser que després de tot, la 33 Copa de l’Amèrica es celebrarà a València . Aquest és un fet molt important per a una ciutat i una comunitat autònoma que els seus dirigents han volgut que es dedique fonamentalment a organitzar grans events per tal de fomentar el turisme i l’especulació immobiliària en compte de dedicar-se a potenciar altres activitats més productives com la indústria, el comerç o l’agricultura (Rita incluye en su programa electoral conseguir más grandes eventos)

Jo he de dir que me n’alegre molt, ja que hem invertit tants diners en transformar el port de València per a albergar eixa competició, haguera segut una llàstima que se desaprofitaren tots eixos diners i sempre és bo que el nom de la capital i del nostre País sone per el món per a que ens coneguen i sàpiguen que existim i que tenim molt que oferir a possibles inversors, clients  o visitants de la resta del món que pogueren estar interessats a vindre.

Per una altra banda, també he de dir que ja tenia ganes de parlar d'una bona notícia del nostre país que últimament, amb tants casos de corrupció i clavades de pota dels nostres governants, que ens han fet eixir a les portades de tots els telediaris d'àmbit estatal. Tan sols ens trauen per a parlar malament de nosaltres i no dic que no tinguen raó (que en estos casos segurament sí que la tenen), però també podrien traure de quan en quan alguna notícia positiva sobre nosaltres, no passaria res. No tenen cap problema en traure les xorrades més insignificants de qualsevol racó de l’estat, però mai troben un buit per donar una bona notícia sobre el nostre país com aquesta que estem tractant, la qual a penes s'ha mencionat als mitjans de comunicació.

Una llàstima que segurament aquest important esdeveniment esportiu no s’aprofitarà per a deixar unes infraestructures que pogueren ser utilitzades pels ciutadans com va fer Barcelona (o altres ciutats) quan organitzà les Olimpiades, que aprofità per a remodelar tot el port vell, creant la Vila Olímpica i una zona d'oci i esplai molt important per a la ciutat.

També es podria aprofitar per a potenciar la indústria valenciana relacionada amb la construcció de vaixells i intentar atraure empreses que es dediquen a activitats relacionades amb aquest tipus de vaixells lúdics o esportius o qualsevol tipus d’indústria auxiliar, però per desgràcia segurament no passarà res de tot això i tots els milions d’euros invertits tan sols quedaran quatre pubs i restaurants, els quals, una vegada acabada la competició, es quedaràn buits com va passar l’altra vegada.


Esperem que no siga així i que, al menys per una vegada en la vida, els nostres dirigents siguen capaços de fer un ús més intel·ligent de tots eixos diners que tant ens costen de guanyar als i les contribuents valencians.


Jo de moment intentaré possar-me al dia de com funcionen les regates eixes per així poder gaudir al menys de l’espectacle dels bòlids de la Fórmula 1 de la mar.

Ferrocarrils de la Generalitat inicia una campanya contra el frau

Resulta com a mínim paradoxal que una institució depenent de la Generalitat Valenciana inicie una campanya per a perseguir el “frau” al transport públic com publicava hui el diari Levante

Segons la institució que gestiona el Metro de les poblacions l'Àrea Metropolitana de València, vora un 10 per cent de viatgers se colen, es dir viatgen sense pagar el bitllet.

A mi, sincerament, un 10 % em semblen pocs, deurien de colar-se molts més.

Com poden tindre tan poca vergonya?

Amb la quantitat de problemes que patim a causa de l'ús i l'abús del transport privat: contaminació, embusos, accidents de trànsit, problemes d'aparcament, etc.


El que haurien de fer és potenciar el transport públic, fer més línies de metro, d'autobús, de tren, abaratir el transport públic per tal de que no tinguérem que utilitzar el cotxe per anar a quasi tots els llocs, ja que tal i com està la situació hui en dia a l'àrea metropolitana de València, utilitzar el transport públics és moltes vegades poc menys que una heroïcitat degut a la mancança de mitjans per a comunicar-se entre punts moltes vegades molt propers entre ells, com per exemple Torrent i Catarroja.


Els que hem tingut la sort de viure a ciutats on no es pagava el transport públic perquè era de bades (Castelló de la Plana) o perquè es permetia el que la gent se colara tranquil·lament sense a penes control (Colònia), ens resulta molt difícil comprendre a quin sant ve ara eixa mania recaptatòria dels nostres governants. 

És que no ens cobren prou impostos? Per què no es dediquen a gestionar millor els diners públics en compte de perseguir a ciutadans, la majoria dels quals segurament seràn més honrats que molts dels polítics que ens governen. 

De fet moltes vegades resulta més econòmic per a la majoria d'usuaris anar amb cotxe que amb transport públic com ho demostren molts estudis, (El coche adelanta al transporte público) (una hora perdida al día) de tal manera que moltes de les persones que viatgen en Metro, tren o autobús, ho fan simplement perquè no tenen cotxe o perquè no han tingut oportunitat de traure's el carnet de conduir.

Em sembla una barbaritat que enceten una campanya per a tractar d'evitar que la gent viatge en Metro sense pagar amb el pretext de recaptar més fons públics. 
Per què no fan una campanya per a evitar els fraus a la seguretat social o l'economia submergida o els que defrauden a Hisenda o els empresaris que exploten als seus treballadors? 

Segur que en traurien més diners que no perseguint a ciutadans que l'únic delicte que han comès ha segut intentar viatjar de bades a un transport públic que hauria de millorar molt per a donar un servici mínimament decent per a una societat moderna i avançada com se suposa que és la nostra.

El món dels blogs

 El fet de llegir blogs m'ha permès accedir a un món desconegut per a mi fins no fa molt de temps. Jo no solc llegir molts llibres, soc més de llegir articles a publicacions periòdiques (revistes, diaris) i açò dels blogs em recorda molt als articles d'opinió dels magazins dominicals dels diaris dels quals soc un seguidor habitual.

Arran del meu interès per la política i altres moviments socio-culturals o polític-socials als quals em vaig apuntar des de que visc a Catarroja, vaig descobrir el món dels blogs o, com se diu habitualment, la "blogosfera". Açò dels blogs em recorda una miqueta a una película que vaig vorer quan era un xiquet: "La història interminable", perque tots els blogs tenen links a altres blogs i així pots anar navegant per la xarxa descobrint un món molt curiós de gent que diu coses que de vegades poden ser molt interessants.

Un dels primers blogs que vaig descobrir va ser el de Jesús Monzó, regidor del Bloc a l'Ajuntament de Catarroja, del qual em considere seguidor, a banda de ser una gran persona i un bon amic. Aquest blog em dugué a un altre també molt bo: "Els núvols de l'àtic" de Xavi Bellot, un blog amb molt de nivell escrit per una excel·lent persona.
El problema de veritat va començar quan vaig descobrir un blog que vaig trobar al blog de Xavi i que me va enganxar, no diré quin (perquè l'autor vol mantindre’s en l’anonimat), sols diré que l'autor és un cabró perque escriu molt bé, i no puc evitar llegir-lo i damunt l'actualitza diàriament, en definitiva que aquest blog (i algun altre que té per ahi) em va enganxar des del primer moment i el tinc que llegir quasi tots els dies, és quasi com una droga per a mi, he de confessar que m'agrada quasi tant com conduir i escoltar bona música al mateix temps.
El cas és que per mig d'una de les famoses xarxes socials vaig rebre una invitació a la presentació d'un llibre que s'ha publicat amb les entrades d’aquest blog. I tot i no conèixer molt a este xic en persona, vaig anar a la presentació del seu llibre, no podia perdre’m eixe esdeveniment tan important per a l'autor d'un dels meus blogs preferits.

La presentació va estar molt bé i va comptar amb la presència de personatges de la vida pública valenciana que mai en m'haguera imaginat que me'ls trobaria al terrat del Centre Octubre de Cultura Contemporània. Passarem una vesprada molt agradable i emotiva, se riguerem molt. Tot plegat em semblava una mica estrany i alhora emocionant, afortunadament comptava amb la companyia d'un dels meus millors amics que va fer que no em sentira tan fora de lloc com podria haver-me sentit si haguera anat a soles. 

Em vaig tindre que anar ràpidament, només acabar l'acte, sense quasi ni acomiadar-me perquè havia quedat amb un altre amic per ajudar-li a transportar una televisió gegant que pessava molt i ell a soles no podia moure-la.

Anava conduint cap a casa del meu amic, i escoltant la ràdio, quan começà a sonar una cançó que m'emocionà, era del cantautor torrentí Pau Alabajos, una cançó que critica l'expeculació inmobiliaria salvatge que patim al País Valencià i em recordà un dels actes que varem organitzar la gent de Salvem Catarroja contra la construcció del maleït PAI "Nou Mil·lenni". De sobte me n'adoní de que la cançò estava sonant per una de les emissores que ja no podrem escoltar mai més quan tanquen el repetidor de TV3 de Serra Perenxisa i que per tant mai més podrem tornar a escoltar eixa cançò per la ràdio, ja que eixe catautor valencià, com tants altres, està vetat i no sona mai a les ràdios comercials ni a les públiques controlades pel govern de la Generalitat.

No sé si va ser per l' estrès, el cansanci, l'emoció del moment o simplement que amb l'edat anem fent-se cada vegada més sentimentals, se m'ompliren els ulls de llàgrimes. 

Com és lògic vaig tindre que parar, no haguera segut prudent continuar conduint amb llàgrimes als ulls que m’impedien veure bé.

UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ

Els demòcrates pensem que les manifestacions són una excel·lent manera d’expressar el nostre recolçament o rebuig a les accions dels polítics, ja que les eleccions es celebren cada quatre anys, quan un nombre important de ciutadans pensen que un determinat govern no està fent bé la seua tasca, o ha pres alguna decisió amb la qual no estan d'acord, aleshores ixen al carrer per tal de mostrar el seu descontent.

De totes maneres, encara que una manifestació aconseguisca reunir milers de manifestants, això no significa que els governants tinguen que fer cas de les reivindicacions dels ciutadans, que de fet és el que normalment passa, que no escolten als ciutadans, però al menys, els manifestants hauràn pogut expressar d’una forma pacífica i democràtica el seu descontent envers determinades actuacions dels polítics. A més a més, si els mitjans de comunicació fan bé la seua funció d'informar als ciutadans, el fet de celebrar una manifestació multitudinària pot servir per a que molta gent reflexione sobre els fets que han causat eixa mobilització dels ciutadans, per tant una manifestació amb molts participants pot tindre unes conseqüencies molt clares a l’hora d'inclinar el vot dels ciutadans cap a una o altra formació política.

Tot açò que acabe d’explicar en principi sona molt bé, però és així només en teoria, perque moltes vegades les manifestacions són manipulades pels mitjans de comunicació que les magnifiquen o les ignoren premeditadament. O, en altres ocasions, les manifestacions són manipulades pels organitzadors, ja que si es tracta de grans partits (PP-PSOE) o d'altres organitzacions amb molts diners o poder, poden fer que una manifestació siga molt més gran a força de dur gent amb autobusos, o donar qualsevol altre tipo de contraprestació a canvi de la presència dels asistents (paelles gegants, entrepans, actuacions de grups musicals famosos, etc. tot de bades).

A este blog ja s'ha parlat sobre diverses manifestacions que s'han celebrat recentment al nostre país i al seu entorn (les tres manifestacions del cap de setmana), fetes amb més o menys mitjans i amb diferent seguiment  (manifestacions del nou d'octubre).
 Hui voldria parlar sobre la manifestació d'ahir dissabte que se celebrà al centre de la ciutat de València (manifestació contra la corrupció a València)

La manifestació d’ahir és un magnífic exemple de com una manifestació que no havia segut convocada ni organitzada per grans partits polítics o altres organitzacions amb molt poder ni influència a la nostra societat (Esglesia, sindicats, etc.), sinò que havia estat convocada per internet, fent ús de les xarxes socials, amb molt pocs mitjans i anant cadascú dels participants pel seu compte, pot ser un gran èxit.

Com sempre, les xifres que donen les organitzacions que la convocaven i la polícia són molt diferents (2500 segons la Polícia Local i entre 40.000 i 70.000 segons els organitzadors). Jo vaig estar allí i puc assegurar que n’hi havia molta més gent de la que diu la polícia. 

Vaig arribar a la plaça de Sant Agustí al voltant de les sis en punt, quan el cap de la manifestació començava a avançar cap a la plaça de la Mare de Déu pel carrer Sant Vicent. Vaig estar esperant uns amics en mig del creuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Xàtiva, quan arribàren (al voltant de les sis i quart) varen decidir esperar a vorer quan de temps tardava la cua de la manifestació en començar a moure, varem tindre que esperar fins les 18:50h. Aproximadament, la gran quantitat de gent havia fet que la policia tallara el carrer Sant Vicent a l’alçada de la Plaça d'Espanya, el caos del trànsit era increíble, tots els cotxes feien sonar el claxon en senyal de protesta. El carrer era una festa estàvem al costat d’una de les bandes que tocava música de xaranga i la majoria de la gent no parava de ballar. 

Quan per fi començarem a caminar en direcció cap a la plaça de Manises, se trobaren a la gent del Bloc amb el seu líder Enric Morera i el secretari general del Bloc Jove encapçalant un grup de gent que portava banderes del Bloc.

Un detall que em va cridar l’atenció va ser la creativitat dels participants que havien fet samarretes i pancartes amb frases molt ingenioses com per exemple: “Yo me compro la ropa en Zara, Camps es más de Mango”

Continuaren caminant a presa perquè volíem ajuntar-se amb la  gent de Salvem Catarroja que també estava present, s'afegirem a aquest grup de catarrogins i catarrogines compromeses amb la societat i el medi ambient, que com sempre van acudir puntuals a una cita tan important per a la lluita pacífica dels ciutadans contra els polítics corruptes i les conseqüències de les seues polítiques basades en l'especulació i l'ambició desmesurada que ho embruta tot.

La veritat és que va ser una gran festa democràtica i una demostració de força de les associacions ciutadanes i els ciutadans en general que s’afegien espontàniament a la manifestació i altres aplaudien als manifestants al seu pas. Va ser impressionant, els carrers estaven plens de gom a gom.

Un altre detall que m’agradaria destacar de la manifestació és que darrere dels manifestants anava un regiment de camionets dels servicis de neteja de l’Ajuntament de València, escortats per la policia, netejant minuciosament els carrers per on passaven  com si volgueren no deixar ni rastre del nostre pas pels carrers de València, no fora cas que algú trobara algun pamflet dels manifestants que li fera canviar la seua opinió sobre el govern del PP a la Generalitat.

A l’endemà no quedava ni rastre de la manifestació als carrers de València ni apenes als quioscos, ja que la majoria de diaris ni televisions han mencionat la manifestació, tan sols el diari “El Pais” i el “Levante” parlaven d’ella a les seues portades, la resta de diaris a penes ni la mencionaven a les pàgines interiors. Un intent més de fer callar la veu del poble que es mobilitza contra uns polítics corruptes que abusen del poder que els ha donat el poble per a traure un benefici personal, enriquint-se a costa dels diners públics i per mig de pràctiques il·legals.

Luís Aguilé

Abans que res volguera demanar disculpes per haver tardat tant a escriure una entrada sobre el gran Luís Aguilé que va morir el dia 10 d’aquest complicat mes d’octubre d'enguany, farcit de notícies que no m'ha permés dedicar l'atenció que es mereix esta trista notícia (mor Luís Aguilé)

Luís Aguilé ha sigut una icona per a moltes generacions del nostre país i també per a molts altres països hispano-parlants.
Jo no conec tota la seua trajectòria artística, ni molt menys, va composar centenars de cançons, però tot allò que conec sobre ell és positiu. Sobre tot pense que era un cavaller dels que ja no n'hi han, amb un sentit de l'humor i una educació pròpies d'altres èpoques.

He de reconèixer que em vaig interessar per ell arran de l'entrevista que Pedro Ruiz li va fer a Santiago Segura a un programa pseudo-intel·lectual que l’ex-humorista presentava durant l’época quan televisió espanyola estava controlada pel PP d’Aznar, quasi res (l’entrevista no va tindre desperdici, sobre tot quan començaren a barallar-se entre ells), no he pogut trobar per Internet la part de l’entrevista quan Pedro Ruiz li demana a Santiago Segura que trie una cançó i Santiago Segura li diu: "Es una lata el trabajar de Luís Aguilé". De colp i de repent me vingué a la memòria este gran artista que ens havia acompanyat durant la infància.

Fa uns dies se n’assabentaren de la seua prematura mort, quan encara estava en actiu (tan sols tenia 73 anys), no fa molt el varen vorer actuant a un polèmic vídeo promocional del turisme a Castelló.
 
Era una gran músic que va viure entre Espanya i Amèrica, un personatge internacional, jo crec que la majoria de gent no sabia d’on era exactament, sabiem que era d’America Llatina, però no sabien si era argentí, cubà o d’algun altre país, tenia igual, la lletra i la música de les seues cançons eren internacionals, en eixe sentit em recorda un poc a Xavier Cugat, el qual, com molts altres artistes que havien vingut de l’altra banda del xarco, ens va sorprendre amb el seu talent.

No vull entrar a valorar les sues postures polítiques, no les conec ni m’interessen, m’agradaria quedar-me amb la imatge d’un home alegre, intel·ligent i genial que va viure una època molt difícil i que va dur un poc d’alegria a moltes persones que havien conegut les penúries de la post-guerra després d’una  terrible guerra civil.

Un bon músic i tot un cavaller, famós per les seues corbates cridaneres. Va dir aquella frase que hui en dia potser no tinga massa sentit, però que a mi em va cridar l’atenció el seu dia: “la corbata es la única prenda que un hombre se puede permitir llevar de colores vivos”

Era tot un senyor. Quan seré gran m'agradaria ser un cavaller com ell, simpàtic, alegre però educat i respectuós alhora. Ja no en queden d'homens amb el seu estil i la seua classe.

He pogut trobar una de les darreres entrevistes que li feren (entrevista a Luís Aguilé)

Descanse en pau. No t'oblidarem mai.