diumenge, 21 de juliol de 2013

Moments de tensió durant la protesta del 18J



Durant tota esta setmana, les xarxes socials bullien d’activitat, amb l'etiqueta #18J es convocava una concentració en front de les seus del PP a les principals ciutats per a protestar contra els casos de corrupció recentment apareguts en premsa, que afecten el govern central i a alts càrrecs del partit que li dona suport, el PP.

Una bona amiga i jo vam quedar per anar junts a la concentració en front de la seu del PP a València, per circumstàncies vam arribar tard a la protesta, passaven ja quasi 3 quarts d'hora de l'inici de la concentració, però encara quedava molta gent concentrada en front de la seu del PP, unes 300 persones, diuen havien arribat a ser uns 800, molta gent ja se n’havia anat ja a casa.

La meua amiga i jo ens vam alegrar perquè encara arribàvem a temps de participar en la concentració, l’acte es desenvolupava d’una manera pacífica, els manifestants portaven pancartes criticant als polítics corruptes i no passava res fora del que sol ser habitual a este tipus de protestes, la gent cantava crits de protesta contra els polítics i els casos de corrupció, etc.

Les portes de la seu del PP estaven protegides per un grup prou nombrós de  de policies anti avalots equipats amb tot el equipatge propi que els caracteritza, portaven els cascs a la cintura i ens miraven amb cara de pocs amics amb els braços creuats com dient, qui s’atrevisca a intentar fer algun gest en contra de la seu del PP s'haurà d'enfrontar amb nosaltres, la gent intentava no fer cas, però la seua presència era amenaçant.

Aleshores, els organitzadors de l’acte ens van comunicar que la manifestació estava previst que acabara a les portes de les Corts, així que vam començar a fer camí cap allà per tal de protestar davant d’una de les moltes institucions governades pel PP amb majoria absoluta. Vam començar a caminar per la Gran Via cap al Passeig de la Petxina, serien les nou de la nit, molta gent anava anant-se ja a casa, cada vegada quedava menys gent, però com l’acte encara continuava, la meua amiga i jo vam decidir continuar participant, caminant pels carrers de València d’una manera festiva i pacífica.
Els policies anti avalots intentaven dirigir el grup dient-nos per on podíem o no caminar, intentant tallar-nos el pas, però el grup de gent d’una manera pacífica continuava el seu camí cap a les Corts. Vam passar al costat de l’antic col·legi de Jesuïtes que es troba al costat del Jardí Botànic i vam girar pel passeig de la Petxina cap a les Corts.

Quan es trobàvem al Passeig de la Petxina, a la alçada on comença el túnel que hi ha al mig de l’avinguda, ens vam trobar un grup prou nombrós de policies anti-avalots que ens tallàvem el pas, com no podíem girar ni cap a la dreta per que estava el mur del Jardí Botànic ni cap a l’esquerra perque estava el túnel, vam decidir tornar arrere, quan vam comprovar que n’hi havia un altre grup de policies que ens tallava el pas. Ens vam adonar que estàvem rodejats i no ens podíem moure, estàvem atrapats. La meua amiga, que té molta experiència d’haver participar en moltes manifestacions durant l’època de la transició, em va dir: “açò és una encerrona, ara voràs com no ens deixen avançar” i efectivament, així va ser, els policies tractaven d’evitar que pogueren exercir el nostre dret de manifestar-nos. La gent va començar a protestar, sempre de forma pacífica, intentant que els policies ens deixaren marxar pacíficament pels carrers en un acte perfectamente legítim de portesta democràtica.Vam intentar raonar amb els policies amb cara de pocs amics, però no atenien a raons, no ens deixaven parlar, es limitaven a donar ordre i a amenaçar-nos d’una manera subtil que si els feien cas ens hauríem d’enfrontar amb ells, dient-nos: “de aquí no se pueden mover, hagannos caso y no les pasará nada” amb un to de veu prou dur i amaneçant.

La meua amiga va intentar convencer-los de que ens deixaren marxar argumentant que havíem d’agafar l’últim tren que ens havia de dur a Catarroja, no hi havia manera, els policies no tenien intenció de deixar-nos anar, es notava que d’alguna manera ens volien castigar pel fet d'estar exercint el nostre dret a manifestar-nos.

Així que ens van obligar a caminar per damunt de la vorera i ens anaven dirigint com si forem un ramat de borregos, no sabíem ben bé cap a on.
Alguns deien: “Segur que ara ens voldran indentificar a tots per a fer-nos una fitxa policial com si forem delinqüents”

Jo no sé perquè, malgrat tot conservava la calma, pensava: no s’atreviran a colpejar-nos ni a fer-nos cap mal, després de tot no hem fet res mal, no els hem donat cap excusa”, pensava jo, segurament degut a la meua ingenuïtat, alguns dels manifestants amb més experiència se´ls notava prou nerviosos i preocupats.

Mentre tot açò passava, aprofitàvem per a traure fotos i telefonar o enviar missatges a familiars i amics per a avisar-los de la situació en la que ens trobàvem.
La gent que passava pel carrer ens mirava estranyada, érem com un grup de jueus durant la segona guerra mundial conduits per militars cap als camps de concentració.
Per fi passàrem al costat d’un bar i la meua amiga i jo vam aconseguir separar-nos del grup mesclant-nos entre la gent que prenia una copa asseguts al carrer. Igual que havíem fet nosaltres, molts altres aconseguiren escapar aprofitant el descuit dels policies.
Ens vam separar del grup a una prudencial distància però sense perdre’ls de vista, volíem saber com anava a acabar tot allò, no hi havia dret a que detingueren a tota eixa gent que no havia fet res mal.

Al cap d’una estona el cercle policial es va anar fent cada vegada més estret i començaren a amenaçar i espentejar als manifestants i als que intentaven resistir-se els colpejaven, els policies agafaren a un parell de joves i se’ls emportaren entre dos furgonetes per a poder colpejar-los amb total impunitat.

La gent cridava i protestava, la tensió anava en augment, cada vegada hi havia més gent al voltant del grup fent fotos i increpant als policies per a que pararen d’agredir als manifestants, de colp i de repent, alguns plolicies començaren a córrer amb la porra en la mà cap a la gent que els increpava.

La meua amiga i jo, ens vam ficar dins d’un bar i des de dins vam poder presenciar algunes escenes de violència policial absolutament injustificada contra els manifestants i la gent que els recolçava.

La gent des del balcons va començar a fer soroll amb caçoles de cuina en senyal de protesta contra els abusos dels policies i llançava aigua. Jo crec que açò va fer pensar als policies que encara que ho poguera pareixer, els que protestaven no eren tan sols quatre gats, n'hi havia molta més gent que els donava suport.

Nosaltres vam intentar eixir del bar per a continuar participant en la protesta, però els policies no ens van deixar, es podria dir que estàvem retinguts de forma il·legal.
Després d’una mitja hora de molta tensió i escenes molt violentes, els policies es van anar retirant. Més tard ens digueren que havien detingut a unes sis persones i identificat a molts més.

He escrit esta entrada per a que quede constància de la brutalitat policial que d’una manera absolutament injustificada va intentar reprimir uns manifestació pacífica i perfectament legal sense cap motiu ni argument. No és la primera vegada que açò passa, la policia ja ha actuat de la mateixa manera en altres ocasions, l'única diferència és que jo no ho havia viscut tant la violència policial en primera persona i he de dir que causa una sensació d'impotència i de sentir-te frustrat contra els poders públics que realment donen ganes de rebel·lar-se contra esta maleïda classe política que ens governa i el sistema en general.

Perquè no ens hem d’oblidar que els policies actuen conformen a les ordres que reben dels seus caps i estos reben les ordres dels delegats del govern que són polítics nomenats a dit pel govern central.

Se'ls hauria de caure la cara de vergonya de tractar d’eixa manera a ciutadans i ciutadanes  que no hem fet res mal i que tan sols intentàvem exercir el nostre dret a menifestar-nos pacíficament.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...