Les formes i el fons.

Fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de comentaris sobre l’acte de lliurament dels premis final de carrera als millors estudiants de tot l’estat, degut al fet que alguns estudiants havien evitat donar la mà al ministre d’educació en el moment de rebre el premi.

Els mitjans de comunicació afins al PP, no dubtaren en qualificar de falta d’educació el fet de que alguns dels millors estudiants es negaren a saludar al ministre, mentre que els mitjans de comunicació més progressistes ho van veure com una forma legítima de protestar contra la política educativa del PP i en concret contra la  llei d’educació recentment aprovada pel Consell de Ministres.

A mi esta polèmica em va recordar la intervenció del diputat de Compromís al Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, el qual, durant una de les poques intervencions de les que disposa al congrés (tan sols pot parlar tres vegades a l’any, durant uns 10 minuts aproximadament) es va despullar parcialment, llevant-se part de la roba que portava (americana, camisa i corbata) per tal de mostrar una samarreta de suport als afectats per les hipoteques, molts d'ells perden sa casa i encara així i tot es queden amb el deute i han de continuar pagant la hipoteca.

En este cas, els mitjans de comunicació afins al Partit Popular també van criticar la manera que el diputat de la Coalició valencianista havia mostrat el seu desacord amb la llei aprovada pel govern de Mariano Rajoy, argumentant que es tractava d’una falta d’educació i respecte a les institucions, etc.

És possible que els polítics del PP i els periodistes que els defensen tinguen raó, que estes no son les formes més correctes d’expressar-se, però quan un representant del poble no té una altra manera d’eixir als mitjans de comunicació i els polítics dels partits convencionals (que són els que més mitjans i més poder tenen) no permeten que els partits minoritaris disposen de temps per a parlar al parlament i expressar les seues idees, els polítics d’eixos partits minoritaris han de buscar la millor manera d’expressar-se, encara que a alguns els puguen semblar unes maneres poc “correctes”, però és l'única manera d'aconseguir que les seues idees siguen escoltades i els interessos dels col·lectius als quals representen tinguen veu a les institucions. 

En realitat el que passa és que els polítics del PP estan fent unes lleis que afavoreixen la privatització de l’educació i una altra llei, la de les hipoteques, que defensa els interessos dels bancs front a les persones i és molt més greu el fet d’aprovar eixes lleis (que afecten d’una manera tan directa a tota la ciutadania), que no fer un acte de llevar-se la camisa al Congrés o no donar la mà al ministre.

Per això des d’aquest humil blog volia dir als Senyors del  PP,  que les formes són importants, però el fons ho és més encara. Per tant, en compte de criticar als col·lectius o les persones que treballen per tal d’intentar aturar d’una manera legítima i pacífica eixes lleis tan injustes que vostès aproven, el que haurien de fer és escoltar una miqueta més eixes veus que els critiquen i no estar sempre pensant en afavorir tant els interessos de les empreses privades dels seus amics i de la banca i podrien començar a pensar una miqueta més en les persones.

25 d'abril, quan el mal ve d'Almansa...

Enguany, encara que amb retard (com sol ser habitual a este blog), volguera escriure unes línies en commemoració de la batalla d'Almansa.

Fa uns dies vaig rebre un missatge al whatsapp d'un amic que havia escrit una entrada al seu blog parlant d'esta data tan important per a tots els valencians i valencianes (encara que la majoria d'ells ja ni la recorde).

L'entrada del meu amic explicava d'una manera molt senzilla i clara les repercussions que va tindre i encara té a les nostres vides la derrota d'Almansa, va suposar la perduda dels Furs i per tant de les institucions d'auto-govern del País Valencià, la derogació de les nostres lleis pròpies i que passarem a regir-nos per les lleis castellanes. Els castellans van intentar exterminar-nos com a poble prohibint l'ús de la nostra llengua a les administracions i eradicant-la de les institucions educatives, de les universitats, dels ajuntaments, de les esglésies, etc.

Afortunadament, el poble valencià va mantindre la seua llengua, la seua identitat, el seu caràcter i els principals trets que ens caracteritzen com a poble (encara que molts valencians i valencianes no ho sàpien o no vulguen saber-ho), els valencians tenim un tarannà propi que ens fa diferents en altres pobles de la Península. Som més emprenedors i feiners, no ens rendim fàcilment davant les adversitats. Proves hi han moltes al llarg de la nostra història recent. 
No esperem que vinga ningú de fora a “traure'ns les castanyes del foc” com fan altres comunitats autònomes.

Quan estava estudiant a la universitat de Castelló, recorde que a la meua classe hi havien molts alumnes d'altres comunitats autònomes, ja que la UJI va ser la primera universitat de l'Estat en oferir la carrera d'Enginyeria Tècnica en Disseny Industrial. De tant en tant discutíem amb els estudiants que provenien d’altres comunitats autònomes sobre les diferències que havia entre les autonomies i recorde que els valencians solíem queixar-nos de les mancances i discriminacions que patíem els habitants del País Valencià enfront d'altres comunitats autònomes (encara no estava fet l'AVE ni l'autovia que uneix València amb Madrid, tan sols teníem l'A7 i era de peatge (igual que ara), etc.). Els companys d'altres comunitats autònomes sempre ens deien: “No vos queixeu, que a vosaltres Franco vos va posar moltes empreses”.

No cal dir com ens quedaven els valencians i valencianes quan escoltaven eixa “excusa” per a justificar la manca de finançament o d'infraestructures del País Valencià, resulta que les empreses que hi ha al País Valencià les tenim perquè ens les va muntar Franco.

Una de les raons per les quals a moltes comunitats autònomes els seus habitants no avancen, no prosperen perquè estan esperant que vinga algú de fora a muntar empreses o a solucionar els seus problemes.

Estos records em venen a la memòria estos dies que sembla ser que de sobte, tothom s'ha adonat del problema de finançament que patim els valencians i valencianes, com si fóra un problema nou.

Els partits que hui en dia formen part de la Coalició Compromís, com el Bloc, porten denunciant el problema del finançament des de fa més de vint anys i ara de colp i de repent, sembla com si altres partits polítics s’haguren adonat de que tenim un finançament injust.

Els castellans diuen que “Más vale tarde que nunca” i també diuen: “Obras son amores y no buenas razones”, els valencians diem: “molt de parlar, però de forment ni un gra”.

El que han de fer els dos partits responsables del finançament que patim, PP i PSOE, és demanar perdó al poble valencià per haver-nos portat a la situació en la qual ens trobem i mamprendre mesures eficaces per tal de solucionar el problema del mal finançament que patim els valencians i valencianes. Una bona mesura seria que els seus diputats votaren en contra de totes les lleis que s'aproven en el Congrés dels Diputats o a les Corts, al Senat o a qualsevol altra institució on tinguen representació fins que el govern de Mariano Rajoy rectifique i canvie la llei de finançament i ens pague el deute històric que puja a més de 11.000 milions d'euros al País Valencià.

Ja sé que estareu pensant, que no ho faran perquè són uns botiflers i molts d'ells estan en política per a “forrar-se” (com va dir Zaplana) i no els importa el patiment dels ciutadans i ciutadanes als quals representen.
Per això, els valencians i valencianes hem de deixar de votar a eixos dos partits i començar a pensar en votar a altres alternatives que defensen realment els interessos dels valencians i valencianes com la Coalició Compromís, ja està bé d’ofrenar “noves glòries a Espanya”.

L'anglès i la indústria de l'automòbil.

M'agraden molt les llengües, totes les llengües en general, igual que m'agrada la història, el teatre o la filosofia. Al llarg de la meua vida he tingut l'oportunitat d'estudiar unes quantes (anglès, francès, italià, alemany, etc.), però tan sols he arribat a dominar tres d'elles.

De les tres llengües que sé parlar, llegir i escriure, hi ha una per la qual sent més estima, que és el valencià, com ja he comentat en més d'una ocasió.
De les altres dues hi ha una que és la meua llengua materna, el castellà i per tant també li tinc un afecte especial, com és lògic.

La tercera és l'anglès i és la llengua que vaig aprendre de més gran i, encara que al principi li vaig agafar una miqueta de mania, he de dir que ara em considere un admirador incondicional de la llengua de Shakespeare, sobretot des que vaig començar a estudiar alemany, que és una llengua molt més complicada.

L'anglès m'agrada per la senzillesa de la seua gramàtica, la riquesa del seu vocabulari, la dualitat dels seus orígens (germànic i llatí), però sobretot per les possibilitats que dona per a comunicar-se a tots els nivells.

M'agrada molt l'anglès i gràcies al meu treball, tinc l'oportunitat de practicar-lo tots els dies. Els documents que escric diàriament en anglès no són poemes d'amor precisament, sinó més aviat tot el contrari: correus electrònics parlant sobre temes tècnics, informes que sovint ens demanen els caps de departaments, parlant de tal o qual assumpte important, etc. Encara així i tot, m'encanta parlar i escriure en anglès i intente fer-ho sempre que puc de la manera més acurada possible.

L'anglès és molt important per a qualsevol empresa que exporte o importe productes a l'estranger, però si a més, es tracta d'una empresa en la qual els seus equips de treball estan formats per persones de diferents països, com és el cas dels departaments de desenvolupament de producte de les grans empreses multinacionals, l'anglès passa a tindre una importància cabdal per a la comunicació diària entre els membres dels equips, ja que normalment és l'única llengua que tenen en comú tots els integrants de cada equip de treball i per tant es pot dir que és la llengua de treball habitual de la majoria de reunions, converses telefòniques, etc.

La indústria de l'automòbil és un bon exemple d'este tipus d'empreses. Els departaments de disseny i desenvolupament de nous productes estan formats per persones de diferents nacionalitats (francesos, anglesos, alemanys, italians, espanyols, etc.), tots ells l'única llengua que tenen tindre en comú és l'anglès i per això és tan important dominar este idioma, per a poder transmetre les idees d'una manera acurada, precisa i, molt sovint, negociar amb els clients o proveïdors aspectes molt polèmics dels productes que s'estan desenvolupant, com a preus, costos, prestacions, etc.

Quan una persona té una capacitat de dominar una llengua a nivell de negociació es diu que la domina a la perfecció, almenys a nivell professional, que jo diria que és un dels nivells més alts d'una llengua (per sobre d'este nivell tan sol estaria l'ús de la llengua per a la filosofia o la literatura més culta).

El cas és que, encara que porte més de quinze anys treballant per a la indústria de l'automòbil i per tant parlant diàriament en anglès, últimament s'ha produït un fet que m'ha fet pensar sobre el domini que tenim de les llengües. El fet del que parle és el llançament del nou KUGA a la planta de València. Segurament alguns estareu pensant: “i que té açò de particular?, nous models de cotxes es llancen quasi tots els anys a la planta d'Almussafes i com és lògic l'equip d'enginyers que els dissenya i desenvolupa és un equip multinacional, etc. ”

La diferència és que el KUGA és un cotxe dissenyat als Estats Units i els cotxes que hem llançat fins ara havien sigut dissenyats i desenvolupats a Europa, a algun dels dos centres de desenvolupament europeus de la Ford: Dunton (Anglaterra) o Colònia (Alemanya).

Segurament estareu pensant: “açò no té res d'especial respecte al tema del qual estem parlant, ja que els americans també parlen anglès”

Doncs sí que hi ha una diferència molt clara, l'anglès que parlem els equips de treball europeus és un anglès que podríem qualificar de neutre, internacional, sense massa accent, ja que per a la majoria de gent que forma part d'estos equips normalment l’anglès no és la seua llengua materna i per tant, l’anglès que parla un alemany, italià, o un polonès, per exemple, ens resulta molt més fàcil d'entendre.

Quan de sobte comences a haver de discutir aspectes tècnics del producte dins d'un equip format majoritàriament per nord-americans, la cosa canvia radicalment, a més de perquè tenen un accent moltes vegades molt fort, parlen molt apressa i utilitzen unes expressions a les quals els europeus no estem acostumats.

Cal dir a favor seu que quan els demanes que parlen més espai o que repetisquen el que han dit, solen tindre més paciència que els seus “cosins-germans”, els anglesos.

En definitiva, un nou repte per als enginyers que tenim la sort de treballar per a este sector tan competitiu com és el de la indústria de l'automòbil, hem d'acostumar-nos a l'accent de l'anglès nord-americà i acostumar-nos també a les formes i la manera de fer les coses d'un poble que va ser un dels pioners en la indústria de l'automòbil i que, per tant, tenen el seu propi criteri a l'hora de fer les coses. Criteri que en moltes ocasions xoca amb la mentalitat europea. No dic que siguen millors ni pitjors, simplement que són diferents a nosaltres , sobretot en la manera d'entendre la manera de gestionar la indústria de l'automòbil i en molts altres aspectes també, com les normes de cortesia i la manera de relacionar-se entre els diferents escalafons dins de l'empresa, però este és un tema que mereix ser tractat en una altra ocasió.

El seguidor desertor.

Des de fa ja molt de temps, no publique tan sovint al meu blog com solia fer-ho, sobre tot degut a l'excés de feina. Tinc varies idees que em ronden al cap per a fer un parell d'entrades o tres, però mai trobe el moment per a posar-me a escriure. El mateix li passa a molts il·lustres blocaires de la "blogosfera valenciana" (diuen que fer com fan no és pecat).

El cas és que encara que no escric molt si que m'agrada de tant en tant entrar al meu blog, ni que siga per a fer una ullada als blogs que apareixen a la part dreta de la pantalla (la meua llista de blogs), sempre trobe algunes entrades molt interessants que m'agrada llegir. 

Hui no obstant, ha passat una cosa que m'ha sorprès: un dels pocs seguidors públics que té este blog s'ha donat de baixat, ha deixat de seguir el blog.

He de reconèixer que no m'ho esperava, abans tenia 18 seguidors i ara en tinc tan sols 17, la veritat, no sé qui era (no és cap dels meus coneguts, que jo recorde), però en realitat no m'interessa tant saber qui era, sinó la raó per la qual ha decidit marxar, no passa res, no m'enfade, tan sols és que m'agradaria saber perquè se n'ha anat, és perque no li agraden algunes de les opinions expressades darrerament a este blog? 

Si és eixa la raó m'agradaria que em diguera quina opinió li ha desagradat, encara que fora per mig d'un missatge privat (em compromet a no fer-ho públic si ell o ella no vol). O tal vegada serà què ha canviat la seua manera de pensar i ja no és seguidor/a de les tesis del valencianisme progressista que és la ideologia que inspira la majoria dels pensaments del seu autor? (que no són molts, ho reconec).

Des d'ací faig una crida al seguidor/a d'este blog que ha deixat de ser-ho recentment per a que explique les raons per les quals ha decidit abandonar-nos. Pensa que les idees expressades a este blog són massa radicals? O al contrari pensa que són massa convencionals? 

O serà perquè ja no tracte temes que solia tractar abans com la nostra gata Lluna o els plenaris de l'Ajuntament de Catarroja?

Si és per això, puc tornar a fer-ho, que per tal de no perdre un dels pocs seguidors que té este humil blog, sóc capaç de fer qualsevol cosa... (fins a cert punt, clar)

Els fermions de Majorana

Este Nadal vaig tindre la sort de poder gaudir d’una setmana de vacances després d’un any de molta feina i molt d’estrès.

Ja que disposava de temps lliure, vaig llegir algunes de les típiques notícies que es publiquen tots els anys durant les festes nadalenques: resum de notícies destacades, personalitats que van morir durant l'any que acaba, etc. Vaig llegir una que parlava sobre els principals descobriments científics que, com tots els anys, publica la prestigiosa revista “Science”.

Esta notícia parlava del Bossó de Higgs, del descobriment d'una nova espècie d'homínids, de l'aterratge a Mart del “Curiosity”, etc.

D'entre tots els descobriments científics que esmentava la notícia va n’hi haure un que em va cridar especialment l'atenció: els fermions de Majorana, que són unes partícules que actuen com la seua pròpia antimatèria i s'aniquilen a si mateixes.

Em vaig dir a mi mateix: “Mira tu, com els valencians, que són l'únic poble que s'aniquila a si mateix”

És curiós, unes partícules que s'auto-destrueixen i que poden actuar com a matèria i anti-matèria en determinants moments, em recorda al principi d'incertesa de Heisenberg, que és un d'aqueixos principis de la física que la majoria dels mortals no acabem d'entendre, però que ens sonen tan bé, segurament perquè ens resulten misteriosos. Este principi diu: “No es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de certs observables com per exemple la posició i el moment d'una partícula.”

Vaig continuar indagant sobre estes misterioses partícules i resulta que els científics diuen que poden ser utilitzades en la computació quàntica per a fabricar equips més eficients: “Els científics veuen les partícules com els blocs de construcció fonamentals per a l'ordinador quàntic. Este ordinador seria molt més poderós que el més potent existent, però només existeix en teoria, fins al moment. Un ordinador quàntic basat en fermions de Majorana és excepcionalment estable i a penes  sensible a influències externes”.

Si continuem amb el símil entre els fermions de Majorana i el poble valencià, podem trobar algunes altres similituds, malgrat ser unes partícules que s'auto-destrueixen, diuen que poden ser molt útils. Açò si que és curiós, igualet que el poble valencià, un poble que ha anat auto-destruint-se a través dels temps i encara així i tot, resultem molt útils per a moltes altres zones de l'estat espanyol i per a la construcció de l'estat que ens intenta aniquilar com a poble. No debades som una de les comunitats autònomes que més aporta a la construcció de l'estat amb els diners dels nostres impostos i, al mateix temps, un poble que s'auto-destrueix per culpa d'un finançament injust al que ens han condemnat els successius governs del PP (i del PSOE) que des de fa massa anys ens governen gràcies als vots de milers de valencians i valencianes, els quals, d'esta manera, s'autodestrueixen.

En definitiva, que està molt bé disposar de temps lliure per a poder reflexionar i adonar-se de certes similituds entre els descobriments de la física quàntica i la sociologia, però com normalment passa, la majoria dels ciutadans no tenim temps ni ganes de dedicar el poc temps lliure que tenim a reflexionar sobre estos temes. El fet que molts ciutadans i ciutadanes no ens puguem dedicar a reflexionar sobre estos temes beneficia molt a alguns polítics que ens mal governen i s'omplen les butxaques gràcies als “meninfotisme” que ens caracteritza.

Tan de bo molts valencians i valencianes dedicaren una miqueta més de temps a reflexionar sobre estos temes i així s’adonarien de l’error que és votar a partits espanyols i espanyolistes com el PP i el PSOE que només que volen que traure’ns el suc, en compte de votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís.

La palla de l'arròs i l'Albufera de València

Ahir, un grup d'afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís per l'Horta Sud vam participar a les primeres Jornades sobre l'Albufera que va organitzar esta formació política.

No cal esmentar la importància del Parc Natural de l'Albufera, que és una de les reserves humides més importants de la Península Ibèrica i està inclosa en el catàleg de zones de la Unió Europea per a la protecció d'aus migratòries, a este espai viuen moltes espècies protegides, algunes d'elles en perill d'extinció i és un dels principals atractius turístics del País Valencià. Atrau tots els anys milers de turistes interessats pel seu valor ecològic i paisatgístic, així com per la cultura gastronòmica  dels pobles que l'envolten.

Les jornades van començar amb una xarrada del professor de la Universitat de València Rafael Boluda, la xarrada va estar molt interessant, el professor ens va explicar amb diapositives i de manera molt didàctica la problemàtica mediambiental de l'Albufera, així com l'evolució històrica de la llacuna des del punt de vista de l'ecologia, la biologia, etc. Jo destacaria les següents dades:

  

- L'Albufera està molt degrada a conseqüència de molts factors, però el més important seria l'abocament  d'aigües residuals procedents dels pobles que envolten la llacuna, sobretot residus urbans, industrials i agrícoles.

- També, encara que no tan greus, cal esmentar els contaminants procedents altres activitats que es realitzen al llac com la cacera, l'agricultura i el turisme.

- La degradació de l'ecosistema de l'Albufera va patir una acceleració molt forta a partir dels anys ’60 del segle XX a conseqüència de l’augment de la població i de l’activitat industrial dels pobles que l’envolten. Des de llavors, encara que s'han pres algunes mesures per a protegir-la, com la declaració de Parc Natural, l'Albufera es troba en una situació molt degradada i faria falta un esforç molt gran de totes les administracions i de les empreses i activitats que es desenvolupen en l'entorn del Parc si volguérem recuperar-la.

- Un altre dels factors que afecten de forma decisiva a l'estat del parc natural és la pèrdua de cabal del Xúquer a causa de la sobreexplotació dels recursos hídrics que es fa en la Comunitat de Castella La Manxa, on proliferen els pous il·legals que s'utilitzen per a transformar en regadiu grans extensions que històricament han estat sempre de secà, en molts casos l'aigua s'utilitza per a regar cultius que són deficitaris i que tan sols es mantenen per a rebre subvencions.

- L'ecosistema de l'Albufera és molt fràgil i reacciona d'una manera relativament ràpida a les actuacions que es fan al seu voltant, tant en sentit positiu com negatiu, la qual cosa ens dóna una esperança que algun dia es podria recuperar.

Una vegada que vam tindre una visió general de la situació del parc natural, vam començar a parlar sobre un dels principals problemes que té en l'actualitat i que més mals de cap causa tant als llauradors com als pescadors i les persones que vivim al voltant del llac: la palla de l'arròs.

La palla de l'arròs és un subproducte del cultiu de l'arròs que es podria utilitzar de moltes maneres per a treure-li un rendiment, com per exemple:

- Fabricació de materials de construcció per a vivendes bio-climàtiques.

- Fabricació de paper.

- Bio-compost per a abonar els camps.

- Combustible per a produir energia.

- Material d'embalatge.

Sobre tots estos usos s'ha parlat al llarg dels anys, però la realitat és que fins fa uns anys la palla es cremava, causant un greu problema mediambiental per al parc natural, així com a les persones que vivim al seu entorn. La crema de la palla de l'arròs causa afeccions pulmonars i a les vies respiratòries i diversos estudis han demostrat que és un dels factors que pot causar asma a les persones.

Per estes raons, des de fa uns anys, la legislació europea va prohibir la crema de la palla, de manera que s’abandona als camps, on es descompon i causa altres problemes per al llac com la contaminació de les aigües i l'agreujament del procés de eutrofització de les aigües que fa que l'aigua es quede sense oxigen i causa la mort de peixos, plantes, aus, etc.

Esta problemàtica de la palla de l'arròs és la que va dur als afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís a reunir-se per tal de trobar solucions. Després de la xerrada es va produir un debat molt interessant del que van sorgir moltes idees per a donar una eixida ecològicament sostenible i rendible per a la utilització de la palla de l'arròs. Arran d'estes idees els representants de la coalició prepararan un document amb el qual presentaran a la societat les seues propostes per a millorar esta situació i que la palla de l'arròs deixe de ser un problema per a convertir-se en una oportunitat. Una oportunitat d'aprofitament d'un recurs natural que actualment estem llançant a perdre i que podria tindre molts usos pràctics i per tant ser una font de riquesa per a la comarca i una bona manera de crear uns quants llocs de treball que tanta falta fan.

Tampoc hem d'oblidar que a tots ens interessa tindre una albufera neta, sana i plena de vida, a banda de perquè és bo per a la nostra pròpia salut i la supervivència de la multitud d'espècies animals i vegetals que l’habiten, també perquè una albufera en bon estat de conservació és una font d'ingressos molt important gràcies al turisme i a totes les activitats que es desenvolupen en el llac: agricultura, pesca, etc.

El "Nou Mil·lenni" reviscola.

Una de les principals motivacions per les quals l’autor d’este blog va començar a participar activament en política van ser els fets ocorreguts al poble de Catarroja fa uns quants anys, quan la coalició de govern municipal es va trencar a conseqüència de l'acord entre Unió Valenciana i el PP. Este acord consistia en re-qualificar una gran extensió d'horta protegida per tal de dur a terme un macro-projecte urbanístic, del qual hem parlat en moltes ocasions: “El Nou Mil·lenni”.

Dos anys després del trencament del pacte format pels tres partits d'esquerres que tenien representació a l'Ajuntament més Unió Valenciana, van tornar a n’hi haure eleccions municipals. Els tres partits que s'havien oposat al macro-projecte,  portaven dins del seu programa electoral la promesa de tirar arrere el Nou Mil·lenni  com és lògic, i tornar a qualificar eixa gran zona d'horta com a terrenys d'horta de protecció especial i per tant que no es poguera urbanitzar.

Els tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni (PSOE, EU i Bloc-Compromís) van fer un xicotet resum del seu programa electoral, com normalment fan tots el partits polítics, resumint en 4 o 5 punts les idees més importants del seu programa, dos d'eixos tres partits van incloure la més ferma oposició front el macro-projecte, destacant d’eixa manera esta idea com una de les claus de la seua acció política si algun dia arribaven a governar i el seu compromís amb la defensa del medi ambient, del paisatge, de l'horta, del patrimoni cultural de tots els veïns.

Patrimoni ecològic i cultural representat per la seua horta i les alqueries que encara sobreviuen i que formen part de la nostra memòria col·lectiva, com un record de la nostra història i del nostre caràcter com a poble emprenedor i feiner. Alqueries que ens recorden la nostra cultura, la  nostra identitat, tot allò que ens fa diferents i únics, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

El cas és que dels tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni va haver un que no va destacar este punt al seu resum del programa electoral, eixe partit va ser el PSPV-PSOE, jo em vaig adonar d'eixe detall i em va fer pensar: "¿perquè no voldrien destacar un punt que des del meu punt de vista era fonamental per a qualsevol partit progressista que volguera la protecció del medi ambient i el patrimoni?".

Era com si ho portaren al seu programa per obligació, però que en realitat no estigueren molt convençuts, era com si ho digueren amb la boca xicoteta, tal vegada amb la intenció de captar un cert tipus de votants no tant d'esquerres o no tan compromesos amb el medi ambient i que per tant veurien amb bons ulls el macro-projecte  i no els importaria que les alqueries històriques del terme de Catarroja foren substituïdes per "Burger Kings" o "Mac Donalds".

Ara, eixa sospita s'ha fet realitat, el PSPV-PSOE ha retirat el recurs que en el seu moment va presentar contra el Nou Mi•lenni, deixant sense efecte per tant un dels principals obstacles que impedien l'inici de les obres. Estava clar que els dirigents del PSPV-PSOE no estaven molt convençuts de la seua oposició al macro-projecte. O tal vegada ara han canviat d'idea per alguna raó que se'ns escapa, ja que els arguments que utilitzen per a defensar el seu canvi d’actitud no tenen cap sentit, com per exemple la creació de nous llocs de treball.

A qui pretenen enganyar? Si tenim al costat del nostre poble un centre comercial (el MN4) que té la meitat dels locals buits?, construir un nou centre comercial tan sols serviria per a acabar amb el comerç local i les botigues del centre de Catarroja que ja estan prou “tocades” per la crisi.

A més, si volgueren construir un centre comercial per a crear llocs de treball, com diuen, ¿perquè no el fan a la zona del polígon industrial que està més prop de l'estació de tren i de la pista de Silla i que per tant tindria moltes més probabilitats d'èxit en estar millor comunicat?. No cal fer urbanitzable la zona d'horta del Nou Mil·lenni, en el polígon Industrial hi ha moltes parcel·les buides, com el solar on es trobava l'empresa Plastic Omnium, on podria anar perfectament un centre comercial.

Siguem sincers, senyors del PSOE, expliquen quines són les vertaderes raons que els animen a retirar el recurs contra el macro-projecte urbanístic. 

Bon Nadal, malgrat tot.

Com que ja fa temps que no escric res al meu blog, hui, vespra de nadal, volguera escriure unes línies encara que fora tan sols per a felicitar el Nadal als lectors d'este humil blog (si és que encara en queden)

Les festes nadalenques solen ser molt celebrades, sobre tot a les cases on hi ha xiquets, també hi ha molta gent que les odia, a mi en general no em desagraden, trobe que són unes festes que serveixen per a que la família es reunisca i es recorden vells temps de la infància, moments feliços, quan érem més pobres, però no necessitàvem tant per a viure. Hui en dia trobe que els xiquets tenen massa de tot i per tant no valoren tant totes les coses bones que tenen i sobre tot, les coses immaterials com l'estima, l'amistat, el compartir moments amb els familiars i amics amb pau i harmonia, tots junts asseguts al voltant d'una taula, encara que el menjar no fora tan bo com ara, però bé, no passa res. Els temps canvien.

Les festes de Nadal són sempre unes dates que aprofitem per a fer balanç de l'any que acaba, si mirem als fets ocorreguts durant el darrer any no tenim molts motius per a sentir-nos satisfets, al menys des del punt de vista de la política o l'economia, no cal repetir les dades, tot lo món les coneix de sobra, un desastre. 

Tinc uns quants amics anglesos que durant estes dates sempre solen pensar al voltant dels "new year's resolutions" o com diríem nosaltres: "propòsits de l'any nou". És una bona costum, jo intentaré fer-ho, pensaré sobre aquelles coses que podrien millorar de la meua vida i faré un llistat per tal d’esforçar-nos a millorar-les amb l'any que comença i així arribar a ser una miqueta millors.

La veritat és que l'any 2012 ha sigut un any molt dur per a moltes persones que ho estan passant malament per culpa de la crisi. Esperem que l'any que comença la situació millore, a vore si amb una miqueta de sort, els polítics són capaços de trobar solucions a esta maleïda crisi i si no ho són, al menys que tinguen la decència d'abandonar el càrrec i convocar eleccions anticipades per a que uns altres polítics millors els sustituisquen.

Bon Nadal i bon any nou a tot els lectors i lectores d'aquest blog !!!

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig!

Enguany, com tots els anys, el Bloc celebra la festa gran del valencianisme polític al Puig. 

Des d'este blog volem animar a tots els amics i simpatitzants de les idees valencianistes a acostar-se a l'Aplec a celebrar un dia de festa i de trobada entre totes les persones que formem part d'este gran moviment polític i social que és com una gran família que cada dia que passa es creix més.

A continuació vos deixe el programa d'actes:

Ací vos deixe les entrades publicades a este blog referents al "Darrer Diumenge d'Octubre" d'altres anys: 

• 2009
• 2010
• 2011

Il·legals

Tinc alguns companys de feina que, malgrat ser bones persones, són molt de dretes. No els culpe, si escoltes la majoria de mitjans de comunicació que patim últimament, no paren d'explicar-nos les bondats dels polítics del PP i de les seues polítiques de dretes, justificant-los contínuament amb frases de l'estil: “no hi ha una altra alternativa”, “és el que toca”, “hem de prendre estes mesures per culpa de l'herència rebuda de l'anterior govern”, etc. Amb tot este bombardeig no m'estranya que moltes persones pensen que un govern del PP és el millor que ens podria passar en estos moments de crisi o al menys el menys roí.

Una de les mesures que ha pres recentment el govern de Mariano Rajoy ha sigut la de retirar el dret a l'assistència sanitària als immigrants sense-papers, es dir, els que es troben a territori de l'Estat sense regularitzar.

A este tipus d'immigrants, alguns votants del PP els qualifiquen d'il·legals i se’ls ompli la boca quan ho diuen, sembla que ho diuen a consciència, com si hagueren comès algun delicte per a intentar fugir de la pobresa i de les precàries condicions de vida dels seus països d'origen.

Sempre que escolte esta paraula, intente convèncer-los que no és il·legal intentar emigrar, que no han comès cap delicte per anar a viure en un país per a buscar-se la vida, encara que no tinguen els papers en regla.

No hi ha manera, per a la mentalitat de molts votants del PP (molts d'ells persones molt respectables i correctes), sembla que no existeix cap un altre delicte més greu que ser pobre i intentar millorar les teues condicions de vida emigrant a un país estranger, quan en realitat, si ells estigueren en la mateixa situació, segurament farien el mateix.

Per tal d’explicar-los coses que sí que són il·legals, els vaig posar un exemple: il·legal és donar subvencions amb diners públics a col·legis privats que separen els alumnes per sexe, com ha declarat el Tribunal Suprem. Això sí que és il·legal i no obstant això, tots els governs autonòmics del PP, com el de la Comunitat Valenciana i de la Comunitat de Madrid estan fent-ho sense cap problema i el que és pitjor, diuen que van a continuar fent-ho com ha declarat Esperanza Aguirre.

No seria millor que, en compte de negar l'assistència sanitària als immigrants sense papers, destinaren a despeses socials els diners públics que estan destinant a finançar col·legis privats?

Ja està bé de tanta hipocresia i doble moral, per favor. No hi ha dret que s'els hi negue la assistència sanitària que és un dret fonamental a persones que vénen a buscar-se la vida, la immensa majoria dels quals ho fan d'una manera honrada i treballant molt, molts d'ells fent treballs que els espanyols no volen fer.

Al mateix temps, molts d'eixos polítics que donen suport a estes lleis discriminatòries per als drets dels immigrants estan involucrats en casos de corrupció.

Esperem que algun dia els ciutadans i ciutadanes s'adonen de la doble moral del PP i paren de voltar-los i pensen en altres opcions més respectuoses amb les persones i que no discriminen a ningú pel fet de ser estranger.