divendres, 31 de juliol del 2009

SOM HEREUS D'UN PATRIMONI MIL·LENARI

El valencià no és la meua llengua materna, tal vegada per això estime i valore tant el fet de que es parle en valencià, mentre que la gent que el parla de tota la vida no li dona tanta importància. El valencià és la llengua que vaig aprendre quan era un xiquet, mentre jugava al poble on em vaig criar. Més tard vaig continuar aprenent-lo a escola i he intentat parlar-lo sempre que he pogut. Ja sé que no el parle d'una manera molt acurada, però això no m'ha impedit continuar utilitzant-lo allà on vaig: a la feina, a casa, als bars, a la gasolinera, amb els meus nebots i les meues filloles especialment (malgrat que els seus pares no parlen valencià habitualment), a les botigues, etc.
Algú podria pensar: este tio està boig, quina mania més rara. No obstant, jo pense que estic actuant correctament, sent coherent amb les meues idees.
He de dir que este comportament meu normalment té molt bona acollida per part d'amics i familiars que normalment solen dir: "Qué bien que hables en valenciano a los niños porque así, si algún dia quieren ser funcionarios les vendrá bien" i altres expresions d'eixe estil.

Jo realment ho faig perque estime la nostra llengua i no vull que es perda. M'agradaria que es normalitzara el seu ús, perque pense que la llengua és un dels trets més importants del poble valencià (encara que no l'únic) i perque pense que és un patrimoni que s'ha anat transmetent de pares a fills, generació rere generació i que s'ha continuant parlant malgrat molts segles de persecució, discriminació i prohibició.

Pense que la nostra llengua és un patrimoni cultural importantíssim i que significa molt més que qualsevol altre idioma perque és la nostra llengua pròpia. És la llengua que ens ha definit com a poble durant segles, és la llengua del rei Jaume I, dels Furs, dels nostres grans escriptors del segle d'or, la llengua que ens han prohibit parlar cada vegada que han intentat fer-nos desaparèixer com a poble.

És la llengua que s'utilitzava com a única llengua oficial quan el País Valencià era un estat lliure amb les seues pròpies lleis, institucions de govern, la nostra pròpia moneda i inclús el nostre propi sistema de pesos i mesures, quan per a entrar al Regne de València des d’altres territoris calia passar la duana.

A banda d'eixe sentiment que algú podria qualificar de valencianisme nostàlgic, pense que n'hi han altres raons per a estimar i defensar el valencià. És una llengua viva, que encara s'utilitza molt hui en dia en molts àmbits i que encara pot ser útil moltes vegades. Encara que hui en dia tots el valencians parlants són capaços de parlar un altra llengua si més no, sempre n'hi hauran moments i situacions en les quals dir determinades coses en valencià tindrà un valor o una significació diferent, al menys de moment.

Hui en dia encara queden persones que quan te senten parlar en valencià, de repent canvia la seua actitud cap a tu, en moltes situacions. Açò també pot tindre una vessant negativa perque en moltes ocasions pot haver gent que intente traure profit d'eixa complicitat que els valencià parlants tenim envers els que parlen la nostra llengua.

No sé si esta entrada del meu blog tindrà molt d'èxit, tot el que he dit pot sonar un poc vell i conegut, però no per això deixa de tindre vigència.
A més a més, no podia deixar de dedicar una de les primeres entrades del meu blog a una de les meues passions: la nostra llengua, la qual, com digué Cervantes, és tan dolça i elegant que no es pot comparar amb cap altra del món.

2 comentaris:

Toni En Blanc ha dit...

Torne a estar d'acord amb tu des de la primera fins a l'última paraula.

Tinc eixe mateix sentiment cap a la llengua. És una cosa tan nostra, que ha passat generació rere generació, de pares a fills i que ha sobreviscut a tantes penúries, que estimar-la és el mínim que es pot fer.

Salut!

David ha dit...

Hola Toni,

Moltes gràcies pel teu comentari.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...