El disseny dels cotxes de la nostra vida

Com alguns dels més destacats blocaires de la Blogosfera Catarrogina han dit, a aquest poble no passen moltes coses (al menys que ells sàpiguen), fins i tot han arrivat a qualificar l’actualitat catarrogina d’avorrida. Alguns inclús confessen que es passen la major part del temps dormint. No m’estranya, la veritat.

No obstant això, de tant en tant, apareixen sorpreses agradables que trenquen eixa monotonia.

Hui per exemple, he vist passar per les rotondes catarrogines (la ruta del "colesterol") un Ford Mustang antic (jo diria que de l’any 1965) perfectament conservat, de color roig brillant, no sé si pertany a algú del poble o estava de pas per Catarroja.

El cert és que aquest cotxe tan singular m’ha fet pensar en el disseny dels cotxes que m’han acompanyat al llarg de la meua vida i m’han vingut a la memòria models que d'alguna manera han marcat la meua existència per l’impacte que em causaren quan els vaig vorer per primera vegada, com el Citroën DS (popularment conegut com “el taurò”)

Jo dividiria el disseny dels cotxes en tres grans grups:

-       Primer: Els que només veure-los per primera vegada ja m’agraden i continuem agradant-me sempre. Estos són els que jo diria que són bons dissenys, normalment es tracta de dissenys que podriem qualificar com a clàssics, com per exemple, l'Alfa 156:

-         Segon: Els que quan els veig per primera vegada no m’agraden, però que amb el temps acabe acostumant-me a ells i després de veure-los molt acaben agradant-me. Açò m’ha passat amb varies generacions del Golf, que al principi els trobe avorrits, però que en acabant els he trobat la gràcia.

-    Tercer: Els que no m’agraden des del principi i continuen sense agradar-me per molt que els mire, com em passa amb la segona generació del Megane. Estos jo diria que no són bons dissenys.

 

N'hi hauria un quart grup més difús que serien els models que m'agraden molt al principi, però després, poc a poc, van perdent la seua gràcia, cada vegada m'interessen menys. Com el Citroën C4, per exemple, que quan aparegué em cridà molt l'atenció, però després (segurament a conseqüència de veure-lo tan sovint) ja no li trobe l'encant que tenia al principi quan va eixir al mercat, ha passat a ser un disseny massa comú.

Supose  que la meua fascinació per la forma dels cotxes és una conseqüència lògica de viure en una societat on aquests objectes formen part del paisatge urbà i d’haver-me criat envoltat d’ells. M’imagine que si haguera nascut a un país on els arbres foren els protagonistes (segurament seria una societat molt menys desenvolupada o molt més avançada que la nostra), m’agradarien més altres coses com les plantes o els animals.

Però, per sort o per desgràcia, ens ha tocat nàixer i viure a aquesta societat i jo pense que aprendre a amar allò que ens envolta és una virtut, com diu aquell vell adagi: “hem d'intentar fer de la necessitat, virtut”