Els valencians tenim molts trets característics que ens defineixen com a poble. Tenim totes les senyes d'identitat pròpies d'una nació: una llengua, una cultura, una història, unes institucions d'auto-govern, uns símbols (bandera, himne, escut), unes festes populars, balls, cançons, refranys, etc. No ens falta de res, tenim fins i tot una raça de gos pròpia: el rateret valencià sobre el qual recentment s'ha publicat un llibre
Però encara així i tot, sovint sembla que tenim problemes d'identitat, no tenim tanta identitat com a poble com els habitants d'altres comunitats autònomes que no tenen tants trets propis d'identitat com nosaltres, que no tenen una llengua pròpia ni un passat d'autogovern, com per exemple Andalusia o Extremadura.
N'hi han moltes possibles causes per a explicar aquest fet, una d'elles és que des del govern central se'ns ha intentat esborrar la nostra personalitat en diferents moments històrics, des del "Decret de Nova Planta" fins l'època de la trancisió a la democràcia quan es va utilitzar la senyera coronada com un símbol anti-catalanista en contra de les suposades temptacions anexionistes dels nostres veïns del Nord, moviment popularment conegut com blaverisme.
Altres moments claus per a la pèrdua d'identitat del poble valencià han sigut: la prohibició d'ensenyar i inclús utilitzar el valencià a les escoles, a l'administració o a l'església. La divisió en províncies. O, més recentment, l'aprovació per part del PP-PSOE del nostre Estatut d'Autonomia, el qual deixava el nom del País Valencià en un segon pla, ja que només es menciona en el pròleg i això deixa la porta oberta per a que alguns radicals (com els dirigents del PP de Catarroja) intenten impedir que eixa denominació es puga utilitzar amb normalitat, prohibint el seu ús als plens (comportament que, a banda d'intolerant, és il·legal perque va en contra del dret a la llibertat d'expresió reconegut en la Constitució).
Els intents de furtar-li la seua identitat al poble valencià han estat una constant en la recent història d'Espanya, els exemples serien interminables, però també hem de reconèixer que des de que arribà la democràcia, després de quasi 40 anys de dictadura franquista, s'ha avançat molt en la recuperació de les institucions i els simbols d'identitat del poble valencià, com per exemple: Les Corts, la Generalitat, la co-oficialitat de la llengua valenciana, el Síndic de Greuges, etc.
Degut a les estratègies de despersonalització que hem patit, podem dir que som una comunitat autònoma on no tots els seus habitants hi estan d'acord amb una mateixa denominació (alguns li diuen País Valencià, altres Comunitat Valenciana, altres "Levante"). No tothom està d'acord amb el nom ni l'origen de la llengua pròpia dels valencians. No tots estem d'acord sobre quina és la nostra bandera (tenim al menys tres o quatre versions de senyera), no estem ni tan sols d'acord amb la lletra de l'himne. Podriem continuar parlant de les festes populars (falles a la província de València, fogueres a la d'Alacant, Magdalena a la ciutat de Castelló, Moros i Cristians a les Comarques Centrals), diferències que semblen irreconciliables. Durant les festes de Castelló i alacant el jovens canten el ja tradicional: "puta València, puta capital"
Malgrat tot, sobre eixe maremàgnum de discrepàncies i embolic de símbols, tradicions, etc. encara queden al menys un parell o tres de símbols i/o tradicions que no han pogut carregar-se del tot. Un d'ells és la pilota valenciana, altres serien l'afició als bous de carrer (especialment als embolats) i un altre la gastronomia i el caràcter feiner i emprenedor dels valencians.
Hui volia parlar de la pilota valenciana, però pense que l'entrada ja se m'ha quedat un poc massa llarga, així que ho deixaré per a un altre dia, ja que crec que el tema ho mereix.
Però encara així i tot, sovint sembla que tenim problemes d'identitat, no tenim tanta identitat com a poble com els habitants d'altres comunitats autònomes que no tenen tants trets propis d'identitat com nosaltres, que no tenen una llengua pròpia ni un passat d'autogovern, com per exemple Andalusia o Extremadura.
N'hi han moltes possibles causes per a explicar aquest fet, una d'elles és que des del govern central se'ns ha intentat esborrar la nostra personalitat en diferents moments històrics, des del "Decret de Nova Planta" fins l'època de la trancisió a la democràcia quan es va utilitzar la senyera coronada com un símbol anti-catalanista en contra de les suposades temptacions anexionistes dels nostres veïns del Nord, moviment popularment conegut com blaverisme.
Altres moments claus per a la pèrdua d'identitat del poble valencià han sigut: la prohibició d'ensenyar i inclús utilitzar el valencià a les escoles, a l'administració o a l'església. La divisió en províncies. O, més recentment, l'aprovació per part del PP-PSOE del nostre Estatut d'Autonomia, el qual deixava el nom del País Valencià en un segon pla, ja que només es menciona en el pròleg i això deixa la porta oberta per a que alguns radicals (com els dirigents del PP de Catarroja) intenten impedir que eixa denominació es puga utilitzar amb normalitat, prohibint el seu ús als plens (comportament que, a banda d'intolerant, és il·legal perque va en contra del dret a la llibertat d'expresió reconegut en la Constitució).
Els intents de furtar-li la seua identitat al poble valencià han estat una constant en la recent història d'Espanya, els exemples serien interminables, però també hem de reconèixer que des de que arribà la democràcia, després de quasi 40 anys de dictadura franquista, s'ha avançat molt en la recuperació de les institucions i els simbols d'identitat del poble valencià, com per exemple: Les Corts, la Generalitat, la co-oficialitat de la llengua valenciana, el Síndic de Greuges, etc.
Degut a les estratègies de despersonalització que hem patit, podem dir que som una comunitat autònoma on no tots els seus habitants hi estan d'acord amb una mateixa denominació (alguns li diuen País Valencià, altres Comunitat Valenciana, altres "Levante"). No tothom està d'acord amb el nom ni l'origen de la llengua pròpia dels valencians. No tots estem d'acord sobre quina és la nostra bandera (tenim al menys tres o quatre versions de senyera), no estem ni tan sols d'acord amb la lletra de l'himne. Podriem continuar parlant de les festes populars (falles a la província de València, fogueres a la d'Alacant, Magdalena a la ciutat de Castelló, Moros i Cristians a les Comarques Centrals), diferències que semblen irreconciliables. Durant les festes de Castelló i alacant el jovens canten el ja tradicional: "puta València, puta capital"
Malgrat tot, sobre eixe maremàgnum de discrepàncies i embolic de símbols, tradicions, etc. encara queden al menys un parell o tres de símbols i/o tradicions que no han pogut carregar-se del tot. Un d'ells és la pilota valenciana, altres serien l'afició als bous de carrer (especialment als embolats) i un altre la gastronomia i el caràcter feiner i emprenedor dels valencians.
Hui volia parlar de la pilota valenciana, però pense que l'entrada ja se m'ha quedat un poc massa llarga, així que ho deixaré per a un altre dia, ja que crec que el tema ho mereix.
2 comentaris:
Tantes coses ens unixen i són a la vegada motiu de confrontació... ai!
De totes maneres hem de tindre en compte que tot el que ens passa no és per casualitat, està clar que forma part d'una estratègia pensada pels polítics nacionalistes espanyols que durant la transició el País Valencià anava camí de fer-se una comunitat amb reivindicacions de nació com Catalunya i el País Basc i per a evitar-ho s'inventaren la història de les banderes, el nom de la llengua, del País, etc.
Estic segur de que ni ells mateixa s'imaginaven que anava a eixir tan bé la jugada.
D'eixa manera han aconseguit dividir-nos i que en compte de reivindicar els nostres drets i interesos com a poble (de la mateixa manera que fan la resta de comunitats autònomes), es dediquem a barallar-nos entre nosaltres.
És molt trist, però és així, com se sol dir: "A rio revuelto, ganancia de pescadores"
Publica un comentari a l'entrada