Restaurants Xinesos

Encara me’n recorde de la primera vegada que vaig entrar a un restaurant xinés, anava caminant amb ma mare pel centre de València, al costat del Jardí Botànic i varem vorer un, era la primera vegada que se trobàvem amb un d’estos restaurants que anys després seria tan comú vore-los pels carrers dels notres pobles i ciutats, estic parlant de fa més d’un quart de segle, quan jo encara era un xiquet.

Tant a ma mare com a mi ens va cridar l’atenció i decidirem entrar, ma mare sempre ha segut una dona molt valenta i avançada per a la seua època, (encara que entrar en un restaurant xinés no es pot dir que siga una aventura digna d’Indiana Jones, per a nosaltres en aquella època tenia un puntet de risc emocionant).

El cas és que volíem tastar la famosa cuina xinesa i ma mare, com a bona mestressa de casa, no va pensar sols en nosaltres dos sinó, també en la resta de fills i mon pare que romanien a casa. I va demanar menjar per emportar, ens digueren que sí, que ens el podien preparar per a endur-se’l. El cambrer xinés ens va preguntar molt amable què volíem, nosaltres com no tenien ni idea sobre la cuina xinesa, li demanàrem que ens fera una selecció de plats típics. Ell ens va preguntar que per a quantes persones volíem el menjar i ma mare, sense pensar-s’ho massa va traure un bitllet de 1000 pessetes i li va dir: “no vull gastar-me més d’açò”, recorde que a mi em varen semblar prou diners (em va sorprendre la generositat de ma mare), sembla que al cambrer xinés també li va semblar un bon tracte perque se n’anà quasi corrents a preparar la comanda.

Al remat s’emportàrem prou de menjar per a tota la família dels plats més típics (“rollets de primavera”, “arròs tres delicies”, “pollastre amb ametlles”, etc.)

Així és com va començar la meua relació amb els restaurants xinesos, els quals per a molts dels jovens valencians dels anys huitanta i noranta eren llocs on se podia anar a sopar amb els amics a un preu molt raonable i un servici molt bo. Des d’aleshores no he deixat d’interessar-me per les diferents cuines orientals (vietnamita, japonesa, tailandesa, etc.) i les seues respectives cultures.

Per a nosaltres va suposar una revolució per aquella època, els restaurants xinesos eren llocs on se podia anar a sopar d’una manera un poc més especial, amb un tracte i una atenció per part dels cambrers que si volies trobar en un altre tipus de restaurant tenies que gastar-te molts més diners. N’hi havien de millors i pitjors però, en general els restaurants xinesos sempre oferien un plus d’amabilitat i d’atenció dels seus empleats. Amabilitat i bona educació que he pogut comprovar al llarg dels anys és un tret característic de la cultura xinesa sempre que he tingut l’oportunitat de tractar amb ells a nivell professional.