dissabte, 22 d’agost del 2009

Restaurants Xinesos

Encara me’n recorde de la primera vegada que vaig entrar a un restaurant xinés, anava caminant amb ma mare pel centre de València, al costat del Jardí Botànic i varem vorer un, era la primera vegada que se trobàvem amb un d’estos restaurants que anys després seria tan comú vore-los pels carrers dels notres pobles i ciutats, estic parlant de fa més d’un quart de segle, quan jo encara era un xiquet.

Tant a ma mare com a mi ens va cridar l’atenció i decidirem entrar, ma mare sempre ha segut una dona molt valenta i avançada per a la seua època, (encara que entrar en un restaurant xinés no es pot dir que siga una aventura digna d’Indiana Jones, per a nosaltres en aquella època tenia un puntet de risc emocionant).

El cas és que volíem tastar la famosa cuina xinesa i ma mare, com a bona mestressa de casa, no va pensar sols en nosaltres dos sinó, també en la resta de fills i mon pare que romanien a casa. I va demanar menjar per emportar, ens digueren que sí, que ens el podien preparar per a endur-se’l. El cambrer xinés ens va preguntar molt amable què volíem, nosaltres com no tenien ni idea sobre la cuina xinesa, li demanàrem que ens fera una selecció de plats típics. Ell ens va preguntar que per a quantes persones volíem el menjar i ma mare, sense pensar-s’ho massa va traure un bitllet de 1000 pessetes i li va dir: “no vull gastar-me més d’açò”, recorde que a mi em varen semblar prou diners (em va sorprendre la generositat de ma mare), sembla que al cambrer xinés també li va semblar un bon tracte perque se n’anà quasi corrents a preparar la comanda.

Al remat s’emportàrem prou de menjar per a tota la família dels plats més típics (“rollets de primavera”, “arròs tres delicies”, “pollastre amb ametlles”, etc.)

Així és com va començar la meua relació amb els restaurants xinesos, els quals per a molts dels jovens valencians dels anys huitanta i noranta eren llocs on se podia anar a sopar amb els amics a un preu molt raonable i un servici molt bo. Des d’aleshores no he deixat d’interessar-me per les diferents cuines orientals (vietnamita, japonesa, tailandesa, etc.) i les seues respectives cultures.

Per a nosaltres va suposar una revolució per aquella època, els restaurants xinesos eren llocs on se podia anar a sopar d’una manera un poc més especial, amb un tracte i una atenció per part dels cambrers que si volies trobar en un altre tipus de restaurant tenies que gastar-te molts més diners. N’hi havien de millors i pitjors però, en general els restaurants xinesos sempre oferien un plus d’amabilitat i d’atenció dels seus empleats. Amabilitat i bona educació que he pogut comprovar al llarg dels anys és un tret característic de la cultura xinesa sempre que he tingut l’oportunitat de tractar amb ells a nivell professional.

3 comentaris:

Xavi Bellot ha dit...

Amb la crisi alguns hem tornat a trobar en el xinesos el paradís de la gastronomia low cost... Al cap i a la fi, es tracta de menjar, no?

Jesús Monzó ha dit...

Interessant article aquest dels restaurants xinesos, David. Hi estic d'acord amb Xavi, la crisi els beneficia perquè és una de les opcions més barates per a eixir de sopar un cap de setmana. Per cert, a San Francisco hem tingut l'oportunitat de tastar la cuïna Thailandesa i us puc assegurar que els plats que vam provar ens van agradar moltíssim.

Endavant David!

David ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris, crec que esta és una de les entrades que més m'agraden d'aquest bloc.
Jo vaig tindre l'oportunitat de tastar per primera vegada la cuina tailandesa quan estava treballant a Anglaterra i també m'agradà molt. Respecte a això que digueu que la gent està anant més a estos restaurants ara que estem en crisi, no ho sé, jo no he deixat d'anar mai, m'encisen (encara que no tots són igual de bons).
Darrerament li estem pegant a la cuina japonesa que tampoc està gens malament, encara que ja no té una relació qualitat-preu tan bona. el meu pròxim repte és cuinar sushi a casa que tenim uns amics que ne fan i els ix molt bo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...