dissabte, 16 de gener del 2010

L'AMISTAT





No soc alt, ni molt guapo; no tinc els ulls blaus ni molts diners (els que em coneixen em persona poden corroborar tot això), no tinc una gran casa ni un bon cotxe.
Però sí que tinc una cosa de la qual em sent orgullós: un bon grapat de bons amics, alguns dels quals els conec des de fa més de 30 anys (quasi res) i altres des de fa tan sols uns mesos. Tinc amics de totes les edats i tots els origens, de diferents classes socials i amb un nivell cultural molt diferent.

Fa temps vaig escoltar per la ràdio que no sé quina universitat molt important havia fet un estudi per a descobrir quines eren les causes de la felicitat, feren moltes enquestes a gent que deia ser feliç i una de les coses que tenien en comú totes estes persones era que tenien un bon grup de bons amics. Jo hi estic d'acord amb eixe estudi.

L'amistat ha segut una de les constants de la meua vida, un tret característic del que em sent orgullòs, de fet he arribat a rebre crítiques d'alguns familiars i amics que em deien: "David és que te fas amic de tot lo món... Ja voràs com t'enduràs algun disgust"

Potser en part tenen raó, és veritat que de vegades m'he dut més d'un disgust de persones a les quals considerava amics o amigues i m'han fet alguna mala passada. Però encara així i tot, han segut moltes més les ocasions en les que els meus amics m'han ajudat, s'ho havem passat bé, hem rist, hem gaudit de la vida compartint les coses més senzilles de la vida com un sopar, prendre un cubata en un pub. Hem passat molts bons moments compartint bromes mentre treballavem de valent, etc.

He anat fent amics de tots els àmbits de ma vida, des del col·legi, l'institut, la universitat, la feina, de la plataforma Salvem Catarroja, del Bloc, la filà, etc. I de tots els llocs on he viscut: Real de Montroi, València, Castelló, Banbury, Colònia, Catarroja.

Tal vegada al final de la meua vida no podré dir que he arribat a ser regidor, ni un alt executiu, ni hauré segut capaç d'estalviar una gran fortuna, ni de tindre una gran casa, segurament tampoc podré dir que he segut pare. Però al menys espere poder dir que he tingut uns quants bons amics que m'han fet gaudir de les coses més senzilles de la vida com eixir a conduir les nostres motos o anar a pescar o a fer fotos de la posta de sol a l'Albufera.
Coses tan senzilles com quedar un diumenge a fer una paella i escoltar les crítiques de tots els teus amics diguent que així no se fa, perque, com tothom sap, n'hi han tantes maneres de cuinar la paella com valencians que diuen que saben cuinar-la.


Després de tot, què més se li pot demanar a la vida? 


Com diu un amic meu: "si no fora per estos moments..." de què ens serviria treballar tant, lluitar tant, afiliar-se  a un partit polític, participar en manifestacions, escriure un blog?  De què ens serviria tant d'esforç si no fora per eixos moments que passem amb els amics gaudint d'una cervesa en la barra d'un bar o visitant una exposició o anant al cine?


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tu tens els teus, jo els meus. Potser, tots junts, férem una gran colla; seria idoni per lluitar en comú. Ja saps: la lluita que tenim...I alguna festa. I alguna cervesa.
Bon dia!, i un bes a aquella altra amiga.

David ha dit...

Gràcies Anònim pel teu comentari,
(Crec que sé qui eres)

Això que dius està molt bé, a vorer si podem ajuntar un bon grup d'amics per a continuar treballant pel valencianisme (perque m'imagine que et refereixes a això, no?)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...