Vergonya aliena

Mai m'he sentit massa orgullós de ser espanyol (de fet no m'he sentit mai massa espanyol, encara que el meu DNI i passaport així ho afirmen), però encara així i tot, sempre que he parlat amb persones d'altres nacionalitats (anglesos, alemanys, portuguesos, francesos, etc.) amb les quals he tingut oportunitat de parlar sobre tòpics nacionals o costums propis de cada estat, sempre he intentat defensar els costums típics espanyols, considerant-los com propis d’un estat del que, ens agrade o no, formem part, ni que siga per imperatiu legal, per tant considerava la defensa de tot allò típicament espanyols, com la "siesta" o els estranys horaris, o la gastronomia, quasi com una obligació.

Els tòpics nacionals eren un dels temes favorits de conversa quan estàvem sopant a Anglaterra o Alemanya, asseguts a una taula on hi havien francesos, alemanys, anglesos i espanyols (açò encara que poguera semblar un acudit, és una situació molt habitual quan estàs treballant al sector de l'automòbil a un d'aquests països).

El cas és que un dels temes de conversa sobre els que solíem parlar era sobre la falta de rigor de les autoritats espanyoles a l'hora d'establir controls que evitaren que els esportistes es doparen. Jo sempre havia intentat defensar que el món de l'esport al nostre estat era tan net com el de qualsevol altre dels estats que ens envolten i amb els quals competim a les principals competicions internacionals (ciclisme, futbol, atletisme, bàsquet, etc.). Els fets ocorreguts fa unes setmanes demostren que ells tenien raó i que jo estava equivocat, el món de l'atletisme espanyol està embrutat per l'ombra del dubte i les actuacions de la Guàrdia Civil de les últimes setmanes així ho demostren.

Per descomptat podem dir que el tòpic de la picardia espanyola s'ha complit, no trobe una paraula millor per a definir la sensació que tinc com de vergonya aliena, em sent menys orgullós de ser espanyol que mai, no m’importa a qui li poguera molestar, pense que gran part de la mala fama que tenim a nivell internacional ens la mereixem. I que conste que sempre he odiat eixa frase que diu que "tenim el que ens mereixem", però en este cas he de reconèixer que els esportistes espanyols han llançat per terra tots els esforços dels que, a altres àmbits, hem anat pel món intentat defensar l’honradesa i les virtuts humanes tan importants com la humilitat, la feina ben feta, la capacitat d’esforç i de treball de les persones que habitem a l'estat que ocupa la major part de la Península Ibèrica.