El cartell electoral

Com que ja fa molt de temps que no parle de la meua feina, hui faré una entrada per a posar al dia als meus lectors sobre les funcions de l'enginyer de PVT (Plant Vehicle Team), que és la profesió a la que em dedique des de fa uns vuit mesos.

L'enginyer de PVT és un enginyer de producte que s'encarrega de gestionar els canvis d'enginyeria que es fan als cotxes. No cal dir que un cotxe és un producte molt complex, que està format per milers de peces, per tant ser un enginyer de desenvolupament d'un producte tan complicat i de tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca fàcil, ja que es tracta d'un producte on viatgen persones i qualsevol canvi podria causar conseqüències imprevisibles que podrien provocar accidents i per tant lesions o fins i tot la mort a milers de persones.

Una altra complexitat afegida del nostre treball és que es tracta d'un producte del qual es fabriquen centenars d'unitats al dia i per tant qualsevol error podria causar pèrdues milionàries a l'empresa en qüestió d'hores, ja que si, a causa dels canvis que fem al producte, es produïra una ralentització o contratemps a la cadena de producció d'una fàbrica tan gran, en la qual treballen milers de persones, podria causar unes pèrdues milionàries.

Una vegada dit açò, també he de dir, que malgrat tot, la meua professió m'agrada molt, té un alt component de risc, emoció, de responsabilitat i requereix moltes vegades un esforç intel·lectual important, sobretot quan t'has de llegir totes les normes relatives als diferents components que formen part d'un cotxe, els quals han de complir normatives de seguretat, durabilitat, ecologia (reciclabilitat, contaminació), olors, sorolls, etc. Per això moltes vegades arribe a casa fet pols, més que res pel cansament intel·lectual i l'estrès al que estem sotmesos.

Una altra de les funcions de l'enginyer de PVT és vetllar per la qualitat del producte que fabriquem, no som enginyers de qualitat, però ens assemblem molt, per això, de tant en tant és convenient que ens passem per la cadena de producció per a assegurar-nos de que els operaris ensamblen bé les peces.

La cadena de producció per la que solc passar-me més sovint és la línia de portes, de fet tots els encarregats i molts dels treballadors em coneixen bé. Hi ha un encarregat que sempre que em veu passar per la seua zona em diu: “Quan et veig passar per ací, tremole”
Jo intente explicar-li: “Vicent, no digues açò, tu saps que jo vinc per ací per ajudar-vos a fer bé el vostre treball, qualsevol que et sentira parlar pensaria que sóc una espècie de guàrdia civil”
I ell sempre em contesta: “Jo sé perquè ho dic”

Efectivament, ell sap perquè ho diu, sap que si detectem que els operaris no estan muntant bé alguna peça no dubtarem en dir-ho i això els pot causar molts maldecaps.

D'entre totes les coses que es poden veure en una cadena de producció hi ha algunes que destaquen sobre unes altres, en el cas de la factoria valenciana hi ha una que ja hem esmentat a este blog: les xiques.

I com som éssers humans, no podem evitar tindre debilitat per algunes persones en funció de la seua aparença o el seu caràcter, encara que jo sempre intente mantindre una prudencial distància, és inevitable que n’hi hagen algunes d'aquestes xiques o xics que et criden més l'atenció i pels quals sents debilitat.

La qüestió és que un dia anava caminant per Catarroja i es va parar al meu costat un Ford Focus últim model amb la música a tope. Em vaig girar i vaig poder vore com dins hi havia algú que em cridava: “Ei, David! Què fas tu per ací?”

Dins del cotxe anava un dels operaris més simpàtics de tota la línia de portes, un xic d'uns 25 anys amb la seua nòvia, una de les xiques més boniques que treballen a la cadena de muntatge (recorde que vaig pensar: formen una bona parella).
Els vaig contestar:

- Res, que visc per ací, anava a comprar el diari. I vosaltres? No sabia que foreu de Catarroja?

- No, no som de Catarroja, ella és d'Alfafar i jo de Benifaió, però s'hem comprat un pis per ací i venim de quan en quan, perquè estem arreglant-lo per a casar-nos.

- Ah, molt bé, me n’alegre molt, doncs res, ja ens veurem per ahí.

- Au, adéu!

- Adéu.

Per això, quan un company de la candidatura del Bloc-Compromís per Catarroja em va dir que havia vingut una xica a la seu del partit a demanar un cartell electoral em vaig imaginar a qui es referia.

Fa uns dies anava caminant per la línia de portes i la mateixa xica em va dir mentre muntava peces als cotxes que passaven:

- T'he vist a un cartell electoral.

- Ah, sí?
- Sí, del Compromís per Catarroja.

- No seràs tu per casualitat la que va anar a la seu del partit a demanar un cartell?

- Sí.
No em vaig atrevir a preguntar-li per a què volia el cartell, no fóra cas que   l’estigueren utilitzant com a diana per a jugar als dards, així que li vaig dir:

- I t'agradà la foto?

- Sí, isqueres molt bé.

- Gràcies. Ens votaries, no?

- Sí, clar i el meu "novio" també.

- Gràcies - li vaig dir una altra vegada (no sabia ben bé com reaccionar).

I vaig continuar la meua visita a la cadena de muntatge.