Després d'una setmana de molt treball i una miqueta d'estrès, dissabte passat vaig continuar estressat fins a ultima hora, eren les deu menys vint de la nit i caminava per l'avinguda del Camí Reial de Catarroja esperant que arribara el taxi que havia demanat per telefon.
Els carrers de Catarroja estaven buits, era com si haguera caigut una bomba atòmica, tot el món estava tancat a casa mirant el partit de futbol de "la Roja" (no cal que diga fins a on estic de la Roja…), tan sols s'escoltaven els crits d'alguns exaltats que mirant el partit de futbol, no paraven cridar i queixar-se amargament davant la possibilitat de que la selecció espanyola no guanyara el partit, com si això anara a ser la fi del món. Definitivament la gent necessita alguna idea en la que creure i ja que els ciutadans han perdut la fe en la religió i la política, ara adoren al déu futbol com una manera de fugir de la seua realitat durant uns moments cada setmana.
Per fi va arribar el taxi, conduït per un xic molt simpàtic de Benetusser, li vaig dir que anara apressa, no volia arribar tard a la cita, havia quedat a les deu en la taverna "Las Cuevas" de València a sopar amb dos ex-companys de feina per a celebrar l'aniversari d'un d'ells que feia 36 anys i estava un poc deprimit.
Quan vaig arribar al restaurant vaig pensar (i li ho vaig comentar als meus amics): la veritat és que formem un grup de gent estranya, a cap dels tres ens agrada el futbol: un anglès, un valencià que es sent espanyol i que cada vegada que escolta a algú parlar en valencià es burla d'ell com si parlara una llengua marciana, i jo, una persona que intenta lluitar per que la seua llengua i cultura no desaparega definitivament, els tres units per una espècie de sentiment barreja de companyerisme i amistat, compartint un sopar al centre de València per a celebrar l'aniversari d'un amic que es trobava un poc depre perque acabava de fer 36 i no té parella. La nit no havia fet només que començar però vaig tindre el pressentiment que podria eixir bé malgrat tot.
Més tard es van afegir dues persones més al grup: un altre ex-company que feia temps que no veia que anava acompanyat d'un altre personatge singular, un holandès que amb prou feines parlava castellà i que treballa al Departament de Col·laboració per al desenvolupament a Madrid (que crec que forma part del Ministeri d'afers exteriors) i es queixava de que, degut a les darreres retallades, no sabia que passaria amb el seu lloc de treball, temia quedar-se sense feina, la qual segurament era un xollo.
Quan ja portàvem un parell de pitjers de cervesa i de sangria, un gin tònic, una casalla, i alguns fins i tot un mojito, el valencià-espanyol va començar a discutir amb l'holandès sobre política. Per descomptat el valencià-espanyol era del PP i l'holandès del PSOE.
Eixirem del garito on es trobàvem i l'última frase que vaig escoltar de l'holandès va ser: "Aquí ninguno se va a dormir hasta que los convenzo a todos de que hay que votar al PSOE!"
El meu amic, l'anglés que celebrava el seu aniversari, no es va molestar ni es va estranyar perque m'anara prompte a casa, ell va fer el mateix, no teniem ganes de presencia la típica discussió de política que normalment acaba malament i no aporta cap conclusió o idea interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada