dijous, 3 de desembre de 2009

Economia sostenible


Fa uns dies, el govern central va presentar, amb un gran desplegament de mitjans, un projecte de llei que pretén canviar el model productiu. El nom de la nova llei sona molt bé i el conjunt de les mesures que s'han mencionat que inclourà també.

Com de costum, el principal partit de l'oposició s'ha apresurat a criticar-la amb el seu propi estil, desqualificant i tirant per terra tota la llei, sense aportar cap proposta alternativa amb una miqueta de coherència. Eixa estratègia que és la que el PP utilitza habitualment per a desgastar al govern, em recorda molt al "Váyase señor Gonzalez" dels primers temps d'Aznar, potser que en aquella època estiguera justificada eixa forma de fer opsició, després d'un periode de catorze anys de govern socialista que semblava que no anava a acabar mai i on els casos de corrupció s'escampaven per tot arreu, però ara no.
Jo diria que la situació actual requereix un gran pacte d'estat com els pactes de la Moncloa de l'any 1977

Estem en un moment de crisi molt greu i no és moment de practicar eixa estratègia de confrontació sense aportar res positiu, tots els partits polítics, així com els sindicats i les associacions empresarials, els agents socials, haurien d'aportar el seu granet d'arena i arrimar el muscle per tal d'intentar eixir d'esta situació. És molt fàcil criticar d'eixa manera, sense aportar res, sense apuntar cap solució per a eixir de la crisi i només exigir l'abaratiment de l'acomiadament i tres o quatre obvietats més que és evident que no se poden dur a la pràctica, com fa el PP.

D'entre totes les mesures que han dit que inclourà la nova llei, n'hi ha un parell que a mi m'han cridat especialment l'atenció: la limitació per llei de l'aplaçament dels pagos a les empreses i la limitació del desgravament per compra d'habitatge, que concedirà un fort impuls fiscal tant a la rehabilitació d'habitatges i el lloguer com a la investigació, desenvolupament i innovació (I+D+i) privats.

Tinc uns quants amics que són propietaris o gerents de xicotetes empreses: una auditoria mediambiental, una empresa que es dedica a la instal·lació de panells aïllants, un altra a la fabricació de mobles de cuina, etc. Si n'hi ha un denominador comú que tenen totes estes empreses és la dificultat per a cobrar, ja que les grans empreses o les institucions per a les quals treballen, aplacen els pagaments a 90, 60 120 dies o més. Això unit al fet de que les entitats financeres no donen crèdit degut a la crisi, causa que moltes d'estes xicotetes empreses estiguen  ofegant-se, no poden pagar als treballadors, la seguretat social, etc, tenen que acomiadar gent, que representen una bona part del seu capital, i en molts casos tancar per culpa del temps que tarden en cobrar. 

No hem d'oblidar que les xicotetes i mitjanes empreses donen feina a més del 80 % dels treballadors del nostre país i són els autèntics motors de la nostra economia.

Fa uns dies parlava amb un amic meu que té una xicoteta empresa, li vaig preguntar: "Quants treballadors tens ara?" (pensant-me que en tenia 26) i me va dir: "30".

Em vaig sorprendre molt i li vaig dir: "com és possible, amb la crisi que estem patint, has augmentat el nombre de trebaladors?"


I em digué: "Perquè tinc molta feina, i contractaria a més gent, tinc feina per a vint més, però no puc perquè els clients tarden molt en pagar  i els bancs no donen crèdits i si contracte a més gent tinc por de no poder pagar la seguretat social, els salaris, l'IVA, etc."

La situació del meu amic no és freqüent perquè ell afortunadament té molta feina, però és significativa del moment complicat de crisi que vivim.

Tan de bo, les mesures que ha anunciat el govern central comencen a aplicar-se prompte i de veritat servisquen per a eixir d'esta situació tan dramàtica que estem vivint.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...