Paradoxes quotidianes

A continuació podeu llegir el conte que va obtindre el segon premi del concurs "Conta'm Dona", organitzat per l'Ajuntament de Catarroja, en commemoració del Dia Internacional de la Dona.

L'autora és membre de l'associació Salvem Catarroja i per això no la varen deixar parlar durant l'acte de lliurament de premis, el passat huit de març.

Amb la publicació d'aquest conte volem rendir un homenatge a totes les dones i als membres de Salvem Catarroja que tant han treballat i continuen treballant de valent per a impedir la barbàrie urbanística que suposaria la construcció del macro-projecte urbanístic amb el que l'equip de govern municipal (format per PP i UV) pretén acabar amb l'última zona d'horta que ens queda al terme de Catarroja, contribuint d'eixa manera a la destrucció del medi ambient, el paisatge i la pèrdua de qualitat de vida dels que vivim a esta població.

Des de aquest humil blog volem donar l'enhorabona a la seua autora pel premi obtingut i animar-la a que continue escrivint, perquè està clar que ho fa molt bé. Ànim i endavant.

Paradoxes quotidianes

Setembre. Eixe mes odiat, sense identitat ni aspiracions, on l'estiu segueix colpejant amb la seua presència però queda desbancat per la publicitat, que ens ven abrics, jaquetes de llana i banalitats

que omplen la nostra vida per fascicles. Un dia d'aquest mes, d'algun any proper, futur o passat, caminava Neus pel carrer, suant, camuflant el cansament del seu ulls amb unes ulleres de sol, cap al col·legi de la seua filla, cap a les afores del poble, cap a uns barracons on s'acumulaven xiquets i xiquetes com nombres en els comptes d'un polític més preocupat per la seua butxaca que pel seu municipi. Neus es va assegurar que no passaven cotxes per la calçada, mirant de banda a banda per un carrer sense senyalitzar en un poble amb ànima de ciutat, en una zona recentment urbanitzada, deserta, encara en construcció, obeint a eixa absurda moda de créixer sense necessitat i sense sentit.

Va baixar de la vorera barrada, sobre la qual s'amuntonaven centenars de rajoles i tones d'arena. El silenci i l'asfalt baix els seus peus abocaven sobre ella una sensació de solitud que sempre l'esglaiava quan caminava per eixe barri, al costat dels cartells publicitaris que anunciaven talons i rebaixes, que eclipsaven el poc terreny d'horta que sobrevivia tristament tancat entre ciment i condemnat a desaparèixer. Observava el paisatge i recordava la seua infantesa.

Teresa i Aminah, encara enyorant les seues vacances, seguien, després de deu dies de classe, contant-se anècdotes de l'estiu, aferrant-se a eixos moments per a evadir-se d'una realitat que els recordava, mitjançant taules de multiplicar, dictats i exercicis en la pissarra, que la vida no és un etern agost. No, ni tan sols la infància. "I aquell dia el meu iaio em va comprar el gelat més gran que he menjat mai. Segur que ací no els fan tan grans, i tenia deu sabors, i..."

- Aminah!

Aminah va oblidar el seu gelat de deu sabors i va clavar la mirada en el professor. Els seus enormes ulls desprenien por i superba, competint entre si per forjar el caràcter d'una xiqueta de set anys. La

seua imaginació va ser ofegada per un crit que va arribar a ella com un tir en la seua consciència. El seu orgull es rebel·lava, però el seu conformisme el va silenciar.

- Va, presteu atenció.

El professor va seguir amb la seua explicació. Les dues xiquetes es van mirar, còmplices, avergonyides, somrients. Darrere d'elles, un xiquet mirava a través d'una finestra, tancada per a evitar el vent de ponent. I un ventilador creava aire prefabricat en un aula prefabricada.

Deu minuts després, els xiquets van trencar el silenci de la xafogor del migdia, convertint el pati del col·legi en una massa de colors i veuetes alegres. Teresa es ventava amb un dibuix que la seua amiga li havia fet, mentre repetia mentalment la dedicatòria escrita en un cantó arrugat del paper.

"M'estima" pensava. "Ella m'estima. Ací ho posa, m'estima. Serem sempre amigues, i quan ella siga futbolista i jo infermera, si es fa una ferida, la curaré". Tan simple i tan tendre, el pensament de Teresa volava i abraçava cada paraula de la seua amiga, cada color del dibuix, que representava a les dues xiquetes passejant, de la mà, per un camp ple de flors. Aliena a les presses adultes i a les conductes imposades, es va acostar a Aminah, la va besar en els llavis i li va preguntar "Ara som

núvies?". Però ella la va mirar perplexa. "No podem" va dir "Som dues xiques. El meu nuvi ha de ser un xic. A més, m'agrada Joan". La innocència de Teresa es va desfer en trossos al xocar contra terra. La veu de la seua amiga li va semblar el paradigma del menyspreu i es va convertir en un nus en l'estómac que la va acompanyar fins a veure sa mare, amb la seua mascota, un gosset de tres quilos capaç de retornar la il·lusió al més trist dels xiquets. Cinc minuts dura el desengany amorós dels vuit anys.

Aquella vesprada, Aminah va anar a la platja amb els seus pares. Es va llevar els pantalons i les sandàlies i es va acostar corrent arran de mar. Li agradava donar patades a l'aigua i mirar emocionada les gotes que es dispersaven per l'aire. De vegades s'imaginava a si mateixa de major,

en eixa mateixa platja, jugant amb les ones. Li espantava el futur però s'ensenyoriria d'ell, no anava a deixar que ell l'espentara en l'adreça que uns altres decidiren, era l'única convicció moral que tenia

i desitjava tindre. Però de vegades sentia, alienada, que els seus desitjos no eren seus, ni eren desitjos imposats, sinó assumits, sense coaccions, sense violència, inconscientment... No obstant això, no entenia aquesta sensació i preferia oblidar-la i distraure's, i dibuixar a Teresa, envoltada de flors.

Octubre. Els arbres ploren fulles, però la calor encara es resisteix a marxar-se. Neus camina un dia més cap al col·legi de la seua filla. Un obrer diu floretes des de l’andami. Ella no pot dissimular el

seu somriure, però es mostra ofesa. A l'entrada del col·legi, l'avalot diari. Xiquets, pares, iaios, professors, cotxes... Un parell de  salutacions superficials a desgana. Neus cerca amb la mirada a la

seua filla després de les reixes del pati del col·legi, la troba i espera que isca. Es mira les cames.

Això és una variu? Alguns pèls desobedients segueixen ací, just baix el genoll. Sens dubte, està més grossa. Hauria de fer exercici. Sospira i s'entristeix. Les seues aspiracions són cada vegada més modestes. Els seus pensaments, trivials. Els seus anys s'escapen i ella segueix sense eixir del seu poble. Amb un bon sou, una família... sent el jou social en la seua esquena. Ella, com l'amiga de la seua filla, també volia ser futbolista.

-Hola!

Una veu femenina, com l'esclafit d'uns dits, l'obliga a girar-se.

Teresa i Aminah caminen juntes, comentant un capítol de la sèrie dels dimarts. Passegen pel pati del col·legi. Es dirigeixen cap a l'eixida, es detenen en la font. En eixir veuen a les seues mares. Estan juntes, discutint.

- Va, dona. No sigues ximple, com pots consentir tant de masclisme? Com permets que eixe tio et domine així? Fes-te valdre, demostra-li que pots fer el que vols i vestir com et done la gana.

Les dues xiquetes es miren. L'eterna discussió.

- Però, Neus, és que jo sóc així, em comporte com crec que dec. Vull viure així i vestir-me així.

- Que tu vols? Amb la calor que fa? No, no vols, el que passa és que tens por, no t'atreveixes a pronunciar-te, no t'adaptes perquè ell té la mentalitat d'eixe país de retrògrads i et té en el puny.

Però ací tens llibertat, la llibertat que les dones que has deixat arrere no tenen. No la desperdicies!

- Mamà.

Teresa, amb veu impacient, va interrompre el discurs feminista de la seua mare.

- Anem-nos. Recorda que hem de fer el dinar. Si papà arriba a casa abans que nosaltres i no el té fet, haurà d'esperar-nos, i farà tard al treball per culpa nostra.

Autora: Piedatxu.