diumenge, 17 d’octubre del 2010

Mirant cap arrere i dia internacional contra la pobresa.


Fa uns dies, durant la manifestació del nou d'octubre, em vaig trobar amb un amic que feia més de vint anys que no veia, es tracta d'un company de l'institut al qual li havia perdut la pista.

M'alegrà molt veure’l, l'última vegada que vaig parlar amb ell em digué que volia estudiar periodisme, per aquella època, si volies estudiar periodisme a València, l'única universitat que oferia eixa titulació era el "Centre d'Estudis Universitaris San Pablo", el qual, al ser privat era molt car. A mi em passava igual, com que jo volia estudiar disseny industrial, hauria d'haver anat al mateix centre, afortunadament, justament abans d'acabar els estudis secundaris, feren la Universitat Jaume I de Castelló i així vaig poder anar a estudiar a una universitat pública, que era molt més barata i podia tindre beca, encara que tenia que anar-me'n a un altra ciutat amb tot el que això comporta: viure a un pis llogat, compartit amb altres companys per a que ens eixira més barat, tindre que anar amb tren tots els caps de setmana, etc.

El cas és que li vaig preguntar: "Al final vas poder estudiar periodisme com volies?"
 - Sí. - em contestà, de fet estava cobrint la manifestació com a corresponsal d'un diari. 
 - "I tu pogueres estudiar disseny com volies?"
 - "Sí, a la Universitat pública, vaig tindre sort."
 - I aconseguires treballar dissenyant cotxes?. (Em va preguntar incrèdul)
 - Sí, he estat treballant en Anglaterra i Alemanya dissenyant cotxes, encara que darrerament ja no treballe de dissenyador, ara treballe d'enginyer de desenvolupament de producte, que no és exactament el mateix, però que té moltes coses en comú.
 - "Enhorabona" (Em va dir), encara me'n recorde de quan dibuixaves cotxes durant les classes mentre escoltaves als professors.
 - Encara continue fent el mateix, quan estic en una reunió me dedique a dibuixar garabats, no puc estar escoltant sense fer res, és una mania que tinc, no ho puc evitar, a més em relaxa.

La veritat és que cada vegada que ho pense, si tenim en compte, el nostre origen: fills de famílies humils i les nostres aspiracions: estudiar carreres que no oferia la Universitat pública a la ciutat on vivíem, pense que varem ser molt valents i que vam tindre molta sort i sobre tot moltes ganes d’aconseguir el nostre somni de desenvolupar unes determinades carreres professionals.
També ens va costar molt d’esforç i sacrificis, però al menys ho vam aconseguir i ens hem pogut guanyar la vida fent allò que més ens agrada.

Per això quan veig programes de jovens de la generació “ni-ni” que ni estudien ni treballen, em fa molta llàstima i pense: estos són els jovens que han d'aconseguir que el nostre país es recupere de la crisi que estem patint? Sincerament ho veig molt difícil, quan pareix que el seu màxim objectiu en la vida és guanyar un concurs de televisió con el "Gran Hermano" o alguna cosa pareguda que els permitisca guanyar-se la vida sense treballar o al menys no dedicant-se a una feina productiva, per dir-ho d'alguna manera.

No volguera acabar esta entrada sense fer referència al dia internacional de la lluita contra la fam al món que es va celebrar ahir. Hui es celebra el dia internacional per la erradicació de la pobresa al món, a  aquest blog ja vàrem escriure una entrada sobre este tema. Espere que estes línies servisquen per a  rendir un homenatge a totes les persones i ONG's que lluiten per intentar paliar els problemes que pateixen milions de persones al món per culpa de la mancança de recursos bàsics per a la vida com el menjar o l'aigua.





2 comentaris:

Speaker ha dit...

Sóc jove i tinc la sort de conéixer gent que està fent grans coses: professors, arquitectes, professionals de la ràdio... gent que es mou i que, amb el context actual (precarietat laboral) tracten de progressar i fer el bé.

Sempre hi ha hagut dropos i gent "ni-ni" i gent emprenedora. I a més, ara, molta més gent estudia. Les coses estan millor. El que passa és que la tele, ara, s'encarrega de mostrar-nos els dropos en les nostres cases, i pareix que tothom siga així. Però no.

Salut!

David ha dit...

Tens tota la raó del món, hui en dia, hi han molt jovens treballadors, que estudien de valent i que tenen moltes ganes i molta il·lusió de fer grans coses i que de fet les fan, no tots els jovens de hui en dia són de la generació "ni-ni" com els mitjans de comunicació sembla que volen fer-nos creure.

Segurament he donat una imatge injusta al donar a entendre que parlava de tots els jovens en general, pense que tens raó que el jovens "ni-ni" són una minoria.

El tema de la precarietat laboral també és un tema molt important que jo he patit en primera persona. Crec que un dia escriuré una entrada sobre eixe tema.

Moltes gràcies pel teu comentari.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...