Xiquets dictadors

Ja sé que el tema que vaig a tractar a continuació no caurà bé a molta gent, inclús n'hi haurà qui em qualificarà d'intolerant o alguna cosa pareguda, però pense que paga la pena dedicar una de les entrades d'aquest blog a un tema tan important com és l'educació dels infants

Jo no soc un expert en psicologia infantil, però pense que no cal ser-ho com per adonar-se que molts xiquets de hui en dia tenen la síndrome de xicotets dictadors.

Sembla que tenen dret sempre a fer tot allò que els ve de gust. No tots, està clar, estic segur de que n'hi hauran molts xiquets que se comporten molt bé i estan molt ben educats. Però al menys molts dels xiquets del meu entorn (fills d'amics i amigues) d'entre quatre i set anys, son la majoria autèntics dictadors.

Mengen sols allò que els abelleix, com i quan ells volen, no fan cas ni als seus pares ni a ningú. Requereixen de molta atenció, has d'estar sempre damunt d'ells perquè en quan que te descuides faran alguna maldat.

L'altre dia sense anar més lluny, vingueren a la nostra casa uns amics amb els seus dos fills de dos i cinc anys. El menut es comportava prou bé, però la germana gran era un clar exemple d'un d'estos xiquets dictadors. Volia que se fera en tot moment allò que ella volia.

Volia jugar amb l'ordinador, però quan li vaig dir que no podia perque no tenia jocs per a xiquets de la seua edat, es va entestar i no parava. Jo, que en eixe sentit estic un poc "xapat a la antiga", no vaig voler claudicar davant les seues exigències i com els pares li varen dir que parara, que no continuara molestant, no se li va acudir un altra estratègia que llançar a terra un rellotge de butxaca antic que teniem amagat dins d'una caixa, trencant-lo de manera irreparable

Quan els adults li renyiren, va dir amb molta arrogància: "Deixeu-me en pau!"

Abans d'anar-se'n encara em va dedicar alguna que altra frase desafiant al més pur estil mafiós: "no et deixaré que entres mai més a ma casa"

(aprofitant quan els pares no estaven davant, és clar)

Jo, sincerament em vaig quedar flipat davant de tanta xuleria d'una nana que apenes alça un pam de terra.

M'imagine que les causes per a que un xiquet es comporte d'eixa manera seràn molt complexes i diverses, influirà molt l'educació que reben a escola, el contacte amb altres xiquets, la permissivitat dels pares, el seu propi caràcter, etc.

Però jo m'atreviria a dir que darrere d'eixe comportament s'amaguen algunes causes més profundes, com és la manca de referents dels joves pares. No tenen una escala de valors a la que referir-se. No deu de ser fàcil per a ells saber fins a quin punt han de renyir als xiquets o han de consentir-los, no tenen una escala de valors que d'alguna manera els ajude a diferenciar quines actituts o comportaments dels xiquets són correctes i quins no.

Jo sincerament pense que estem llançant a perdre a la xicalla amb tanta permisivitat i falta de disciplina, com se sol dir, els estem consentint massa, tal vegada perque al haver tan pocs xiquets hui en dia, la pròpia societat els sobre-protegeix, convertint-los en autèntics dictadors. No sé quina podria ser la solució a aquest problema, tal vegada caldria donar uns cursets intensius als pares per a que aprenguen algunes nocions de psicologia o pedagogia evolutiva, no ho sé.

Esperem que amb el temps els nostres xiquets siguen capaços de canviar i evolucionen cap a comportaments més civilitzats.