Un dels somnis que teníem molts quan estudiavem disseny industrial a
El que no s'imaginàvem era que, com passa sovint en la vida, la realitat superaria amb tanta diferència
Treballar en el disseny i desenvolupament d'un dels productes mes complexes i avançats que es fabriquen hui en dia en serie és sense dubte un repte. Puc dir que em considere afortunat de poder dedicar-me a aquest sector.
També he de dir que he patit temporades de molt d'estrès i molta pressió per culpa dels terminis de lliurament dels projectes. He patit moltes vegades la lluita deslleial d'alguns companys que intentaven aconseguir millorar la seua situació mitjançant maniobres polítiques, en compte de pels mèrits propis. Però això és un altre tema.
Si damunt tens la sort, com és el meu cas, de poder dedicar-te a esta professió sense canviar el teu lloc de residència i continues vivint al país on viuen els teus pares, la teua família, els amics, etc. Aleshores pots considerar-te més que afortunat, un privilegiat.
No ho dic perquè no n'hi haja molta indústria de l'automòbil a
Des de fa unes setmanes, estic treballant a la factoria que
Una de les coses que més m'agraden del naixement d'un nou model de cotxe és quan comencen a passar els primers vehicles per la cadena de muntatge, barretxats amb els de la producció actual. Un exèrcit d'uns 20 o 30 enginyers acompanya a la nova criatura al llarg de la línia, semblen un eixam d'abelles al voltant d'un pot de mel.
El millors operaris, els més experts i hàbils han segut entrenats per a muntar les noves peces, estàn nerviosos, no poden fallar. Mentre intenten instal·lar les peces se n'adonen dels errors que de vegades tenen degut a un mal disseny o a que els enginyers de producció no han sabut seqüenciar bé l'ordre de muntatge. Encara així i tot, els esforçats operaris no es queixen (al menys durant la fase de llançament, després, quan comence la producció en sèrie sí que ho faran), continuen intentant muntar les peces fins que aconsegueixen que tot encaixe i tot contra rellotge perquè la cadena de muntatge no para i els companys que venen després estan esperant el seu torn per a muntar les seues peces.
Mentrestant, l'exèrcit d'enginyers que els acompanya està també nerviós i van prenent notes i comentant entre ells, no poden dir res als treballadors de la línia, els operaris han de muntar les peces ells a soles. Després comentaran amb els responsables de cada àrea els problemes o possibles millores que han detectat.
En mig de tot aquest rebombori se pot escoltar parlar diferents llengües, sobre tot valencià, alemà, anglès i castellà (no sé si per este ordre). Afortunadament jo puc parlar i entendre tres d'eixes quatre llengües, si no em sentiria com un dels treballadors que construïen la torre de Babel.
2 comentaris:
molt bé l'article, serà electric?
Publica un comentari a l'entrada