Visita a la fàbrica de mobiliari urbà.

Segurament molts dels que llegiran aquesta entrada pensaran que l'anècdota que contaré a continuació no té molt d'interès, però a mi em va resultar, si més no, xocant en el seu moment.


Hem de situar-se en el temps per a comprendre el que vull dir, estic parlant de fa més de quinze anys, quan jo encara estava estudiant Enginyeria Tècnica en Disseny Indústrial.

Una part de la formació dels futurs enginyers en disseny industrial consistia en fer pràctiques, n'hi havien pràctiques de diferents tipus: de taller de "Soldadura i Unió de Materials”, de "Taller de Prototips", "Expressió Artística”, etc. A banda de totes eixes pràctiques més o menys interessants, també visitàvem empreses que es dedicaven a la fabricació d'objectes de disseny industrial, el qual anava a ser el nostre quefer durant la nostra vida laboral.

Una de les empreses que vam visitar fou Escofet, una empresa que es dedica a fabricar mobiliari urbà, especialment alguns models amb un gran valor afegit, ja que molts dels objectes que fabriquen han sigut creats per dissenyadors consagrats, són molt admirats i han rebut molts premis de disseny. La visita era molt interessant perque utilitzen una gran varietat de materials i de processos industrials diferents.

La situació que tant em va sorprendre en aquella època va ser que el gerent de l'empresa que ens mostrava la fàbrica, es dirigira a nosaltres parlant català, com és lògic i normal, ja que es tractava d'una empresa catalana i la majoria dels estudiants érem valencià parlants i els que no parlaven valencià l'entenien perfectament, però quan es dirigiria als treballadors de la cadena de producció els parlava en castellà, perque segurament la majoria d'ells serien d'altres comunitats autònomes que havien anat allà a buscar-se la vida i per trobar una feina que no podien aconseguir als seu lloc d'origen.

I dic que em va sorprendre tant la situació perque fins a aleshores jo considerava que el castellà era una llengua més culta o al menys una llengua més pròpia per als enginyers i gerents d'empreses (per dir-ho d'alguna manera), mentre que el valencià era una llengua més pròpia de les classes populars. No debades eixa era la situació que jo havia viscut tota ma vida al País Valencià, la gent que parlava valencià era considerada “de poble”, inculta, sense estudis, etc. i els que tenien estudis, o una posició més “acomodada”, els rics, parlaven castellà perque era més cult i elegant. 

Heu de tindre en compte que jo vaig estudiar l'EGB (ara diuen primària) quan feia poc temps que Franco havia mort i vaig començar a estudiar valencià a cinquè curs, quan l'assignatura de valencià era una “maria”, com religió o gimnàstica.

De fet encara me'n recorde que, al meu butlletí de notes, l'assignatura de valencià es deia “lengua vernácula” que segons algunes definicions vol dir: 

"LLengua vernacla: També denominada aborigen o indígena, és la llengua pròpia de les poblacions natives previes a la colonització. Són llengües minoritàries ja que estan en relació de desigualtat social amb les majoritàries"


Segurament, per als responsables franquistes del Ministeri d'Educació d'aquella època, els valencians seriem una població aborigen prèvia a la colonització castellana que necessitava ser civilitzada i per això tota l'educació era en castellà.