Bon Nadal!

El finançament que patim.

(Podéis encontrar la traducción al castellano al final de la entrada)

Els que ens considerem valencianistes tenim alguns temes sobre els quals solem parlar sovint, un d'ells és el finançament, la raó és molt clara, el País Valencià o la Comunitat Valenciana (com vulgueu) està infra-finançada, té un finançament molt per sota del que li pertocaria en funció de la seua població i renda per càpita, a més es tracta d'un dèficit de finançament encara més greu si tenim en compte que som una de les comunitats que més aporta a l'estat amb els nostres impostos, impostos que després es destinen a altres comunitats autònomes que no aporten tant ni estan tan necessitades com la nostra. Per resumir, podríem dir que el sistema de finançament actual de l’Estat Espanyol és molt injust amb el País Valencià.

El problema del infra-finançament és més greu encara si considerem la situació de crisi que estem vivint i que moltes empreses estan tancant o acomiadant a treballadors precisament perquè les administracions públiques no paguen, a més de per el mal finançament, pel deute que han acumulat degut al mal finançament. Per exemple, més d'una quarta part dels pressupostos de la Generalitat Valenciana es destinen a pagar el deute, deute que hem anat adquirint a conseqüència del mal finançament que des de fa molts anys patim, igual que moltes altres institucions (ajuntaments, diputacions, etc.) han hagut de demanar préstecs per a atendre a les necessitats bàsiques de la població com la sanitat i l'educació, que des de fa molts anys estan transferides a les comunitats autònomes.

Per tant, la situació que patim a el País Valencià és com un peix que es mossega la cua: les administracions públiques no poden pagar a les empreses, moltes empreses han de tancar o d'acomiadar personal, estos treballadors passen a estar en l'atur, baixa la renda per càpita de les famílies, el consum privat de les famílies cau i per tant moltes empreses també perden ingressos, encara que no treballen per a l'administració, estes empreses han d’acomiadar personal, etc.

Tot açò fa que la renda per càpita dels valencians i valencianes haja baixat i hem passat de ser una comunitat que estava per sobre de la mitjana en renda per càpita a estar per sota, hem perdut 3 llocs en el rànquing.

L'excusa segons la qual la Comunitat Valenciana havia d'aportar més diners i rebre menys que altres comunitats autònomes era la solidaritat inter-territorial, els territoris rics, amb més renda per càpita havien de col·laborar amb els seus impostos al desenvolupament de les altres comunitats autònomes menys desenvolupades, però eixa excusa ara ja no és vàlida perquè ja no som una de les comunitats més riques sinó que estem per sota de la mitjana i encara així i tot som una de les que més aporta en l'estat. De fet som l'única comunitat autònoma que, tenint una renda per càpita inferior a la mitjana té una balança fiscal negativa, es dir aportem més del que rebem de l'estat.

Aquest fet causa que la nostra Comunitat autònoma es trobe en una situació crítica, sobretot des que va començar la crisi, s'ha parlat molt d'esta situació, sobre tot per part de polítics del PP, especialment mentre el PSOE governava a Madrid, però no es pot dir que hagen fet molt per tal de solucionar el problema.

Els polítics del PP han utilitzat el tema del finançament com un argument electoral, queixant-se de la situació de discriminació a la qual estem sotmesos per culpa per la llei del finançament que va aprovar el govern socialista de Zapatero. Açò és veritat, tenen raó, però el que també és cert és que la llei de finançament que va aprovar el govern socialista no era pitjor que la que va aprovar el PP quan governava Aznar a Madrid, de fet, la llei que va aprovar el govern de ZP es pot considerar pròrroga de la que va fer el govern d'Aznar, ja que no va canviar a penes el finançament del País Valencià. 

El que és més trist de tot és que este infra-finançament portem arrossegant-lo des de fa molt temps, fins i tot des d'abans de la democràcia, com explica el professor VicentSoler, la diferència és que aleshores el País Valencià era una comunitat rica en comparació de la resta de l'estat, ja que tenia molta indústria, exportava molts productes del camp (sobretot cítrics) que ens aportaven molts beneficis, teníem un sector turístic molt fort i moltes indústries capdavanteres, com la ceràmica, el moble, els joguets, el tèxtil, el calcer, etc. Eixa situació ha canviat, les exportacions de productes agraris ja no aporten tants beneficis com abans, de fet suposen una part mínima del PIB, les indústries han anant desmantellant-se en favor del sector de la construcció que durant uns anys va donar uns bons beneficis a uns quants, però que ara, una vegada que la bambolla immobiliària ha esclatat, només ens ha deixat atur, destrucció del medi ambient i del paisatge, un panorama desolador.

Per tant no podem parar de parlar del finançament, del mal finançament que patim els valencians i valencianes per culpa d'uns polítics corruptes i incompetents que ens han portat a la situació de fallida econòmica en la que ens trobem. Tant els de el PP com els de el PSOE que no han defensat com cal els interessos dels valencians i valencianes i han permès este espoli de la nostra economia. Per això hem de ser molt conscients que ni els polítics del PP ni els de el PSOE seran capaços de traure'ns de la situació de precarietat econòmica en la qual ens trobem, ha arribat el moment de pensar en altres opcions polítiques i mirar cap a altres partits com la Coalició Compromís que realment si que ha demostrat defensar els interessos del valencians i valencianes.


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Los que nos consideramos valencianistas tenemos algunos temas sobre los que solemos hablar a menudo, uno de ellos es la financiación, la razón es muy clara, el País Valenciano, la Comunidad Valenciana (cómo queráis) está infra-financiada, tiene una financiación muy por debajo de la que le correspondería en función de su población y renta per cápita, además se trata de un déficit de financiación todavía más grave si tenemos en cuenta que somos una de las comunidades que más aporta en el estado con nuestros impuestos, impuestos que después se destinan a otras comunidades autónomas que no aportan tanto ni están tan necesitadas como la nuestra. Para resumir, podríamos decir que el sistema de financiación que padecemos es muy injusto con el País Valenciano.

El problema de la infra-financiación es más grave todavía si consideramos la situación de crisis que estamos viviendo y que muchas empresas están cerrando o despidiendo a trabajadores precisamente porque las administraciones públicas no pueden pagar, además de por la mala financiación, por la deuda que han ido acumulado debido a la mala financiación o de su mala gestión y el despilfarro. Por ejemplo, más de una cuarta parte de los presupuestos de la Generalitat Valenciana se destinan a pagar la deuda, deuda que ha ido adquiriendo a consecuencia de la mala financiación que desde hace muchos años sufrimos, igual que otras muchas instituciones (ayuntamientos, diputaciones, etc.) han tenido que pedir préstamos para atender a las necesidades básicas de la población como sanidad o educación,servicios sociales, etc., que desde hace muchos años están transferidas a las comunidades autónomas.

Por lo tanto, la situación que sufrimos en el País Valenciano es como una pescadilla que se muerde la cola: las administraciones públicas no pueden pagar a las empresas, muchas empresas tienen que cerrar o de despedir a personal, estos trabajadores pasan a estar en el paro, baja la renta per cápita de las familias, el consumo privado de las familias cae y por lo tanto muchas empresas también pierden ingresos, aunque no trabajen para la administración, etc.

Todo esto hace que la renta per cápita de los valencianos y valencianas haya bajado y hemos pasado de ser una comunidad que estaba por encima de la media en renta per cápita a estar por debajo de la media, hemos perdido 3 lugares en el ranking.

La excusa según la cual la Comunidad Valenciana tenía que aportar más dinero y recibir menos que otras comunidades autónomas era la solidaridad inter-territorial, los territorios ricos, con más renta per cápita tenían que colaborar con sus impuestos al desarrollo de las otras comunidades autónomas menos desarrolladas, pero esa excusa ahora ya no vale porque ya no somos una de las comunidades más ricas sino que estamos por debajo de la media y todavía aun así somos una de las que más aporta en el estado. De hecho somos la única comunidad autónoma que, teniendo una renta per cápita inferior a la media tiene una balanza fiscal negativa, se decir aportamos más de lo que recibimos del estado.

Este hecho sobre el cual se ha hablado mucho, sobre todo por parte de políticos del PP mientras el PSOE gobernaba en Madrid, pero que no se puede decir que hayan hecho mucho para solucionar el problema, causa que nuestra Comunidad autónoma se encuentro en una situación tan crítica, sobre todo desde que empezó la crisis.

Los políticos del PP han utilizado el tema de la financiación como un argumento electoral, quejándose de la situación de discriminación a la cual estamos sometidos por culpa por la ley de la financiación que aprobó el gobierno socialista cuando Zapatero era el presidente. Esto es verdad, pero lo que también es cierto es que la ley de financiación que aprobó el gobierno socialista no era peor que la que aprobó el PP cuando Aznar gobernaba en Madrid, de hecho, la ley que aprobó ZP se puede considerar una prórroga de la que hizo el gobierno de Aznar, puesto que no cambió a penas la financiación del País Valenciano. Lo que es más triste de todo es que esta infra-financiación llevamos arrastrandola desde hace mucho tiempo, incluso desde antes de la democracia, como explica el profesor Vicent Soler, la diferencia es que entonces el País Valenciano era una comunidad rica en comparación con el resto del estado, puesto que tenía mucha industria, exportaba muchos productos del campo (sobre todo cítricos) que nos aportaban muchos beneficios en forma de divisas, teníamos un sector turístico muy fuerte y muchas industrias líderes, como la cerámica, el mueble, los juguetes, el textil, etc. Esa situación ha cambiado radicalmente, las exportaciones de productos agrarios ya no aportan tantos beneficios, de hecho suponen una parte mínima del PIB, las industrias han yendo desmantelandose en favor del sector de la construcción que durante unos años dio unos buenos beneficios a unos cuántos, pero que ahora, una vez la burbuja inmobiliaria ha estallado, sólo nos ha dejado paro, destrucción del medio ambiente y del paisaje, un panorama desolador.

Por lo tanto no podemos parar de hablar de la financiación, de la mala financiación que sufrimos los valencianos y valencianas por culpa de unos políticos corruptos e incompetentes que nos han llevado a la situación de quiebra económica en la que nos encontramos. Tanto los del PP como los del PSOE que no han defendido como es debido los intereses de los valencianos y valencianas y han permitido el expolio de nuestra economía. Por eso tenemos que ser muy conscientes que ni los políticos del PP ni los del PSOE serán capaces de sacarnos de la situación de precariedad económica en la que nos encontramos, ha llegado el momento de pensar en otras opciones políticas y mirar hacia otros partidos como la Coalició Compromís, la cual realmente sí que ha demostrado defender los intereses del valencianos y valencianas.

Darrer diumenge d'octubre: Tots i totes al Puig!

Hui, com tots els darrers diumenges d’octubre des de fa un bon grapat d’anys, associacions valencianistes i partits polítics estan convocats a la trobada del Puig, on, com tots els anys es farà una serie de parlaments i activitats per a celebrar este dia gran de festa per al valencianisme polític.

Esteu convidats a vindre i a gaudir d'un dia de festa amb molts valencianistes que s'ajuntem tots els any al Puig per a celebrar i recordar que som un poble amb una llengua i una cultura pròpia, amb moltes virtuts i també alguns defectes (com tots els pobles) i que volem lluitar per a continuar sent-ho.

De pas aprofitarem per a reivindicar un finançament més just per a el País Valencià, ja que som una  de les comunitats autònomes que més aporta en l'estat i la que menys diners rep en proporció a la població i la renda per càpita, som la comunitat més injustament tractada, tant pel finançament com per les inversions del govern central i no hem d'oblidar que una gran part dels diners que es destinen a altres comunitats autònomes provenen dels impostos que paguem els valencians i les valencianes, gràcies a les rendes que guanyem amb el nostre treball, ja que els diners dels pressupostos generals de l'estat no plouen del cel, provenen dels impostos que paguem els ciutadans i les ciutadanes.

A la imatge que hi ha al principi d'esta entrada teniu el programa d’actes.

Madrid, candidata a organitzar els Jocs Olímpics

Crec que no sóc l'únic que s'ha alegrat de que Madrid no aconseguira organitzar els Jocs Olímpics de 2020, almenys, ahir i despús-ahir, les xarxes socials estaven plenes de comentaris de gent que celebrava la notícia. El que no esperàvem (almenys jo) era que l'alcaldessa de Madrid anava a fer el ridícul d'una manera tan espantosa. La seua manera de parlar anglès, amb un accent horrible i els arguments que esgrimia per a defensar la candidatura de Madrid no han fet només que confirmar el que molts pensem des de fa temps: la nostra classe política és mediocre, especialment els polítics dels dos grans partits: PP i PSOE. A estos dos partits, la gran majoria dels que arriben a càrrecs de responsabilitat és per “enchufe”, per ser “amics de...”, “fills de...”, “nebots de no sé qui”, etc.

No hi ha dret a que els treballadors que volen accedir a un lloc de treball mínimament qualificat se'ls exigeix tindre una molt bona preparació acadèmica, 2 carreres, un màster, 5 anys d'experiència mínim i un excel·lent nivell d'anglès i en molts casos un altre idioma (alemany o francès, etc.) i mentrestant als nostres polítics no s’els hi exigeix res, quan estan ocupant llocs de molta més responsabilitat i en la majoria dels casos molt millor pagats.

Tots coneixem exemples del nostre entorn, a Catarroja tenim el nostre propi cas d'alcaldessa que sense preparació, ni formació, ni experiència, ha arribat a ser alcaldessa d'un dels pobles més importants de la Comarca i presidenta de la Mancomunitat de L'Horta Sud.

Com diu el refrany castellà “ací qui no té padrí no el bategen” i si en tens, ja no et fa falta tindre res més, et col·loquen i et posen tots els assessors que facen falta, Ana Botella, alcaldessa de Madrid, té més de 260 assessors i tots ells cobren més de 60.000 euros a l'any.
Si serà per diners...
Per a que després diguen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

Una autèntica vergonya, esperem que almenys este procés de presentació de la candidatura de Madrid haja aprofitat perquè molta gent que vota al PP òbriga els ulls i s'adone que són uns polítics mediocres, incompetents i corruptes i que és un error molt greu votar algun d’estos dos partits.

Això sí, almenys hem pogut passar unes bons moments durant este cap de setmana rient-nos amb els comentaris de la gent que es burlava de l'actuació tan patètica de la delegació espanyola a Buenos Aires.

Quart aniversari del blog.

Hui fa 4 anys i 29 dies que vaig escriure la primera entrada d'este blog. Hui, igual que el primer dia que vaig començar a escriure el blog, fa molta calor i per això no puc dormir. Des d’aleshores he publicat 191 entrades i s'han escrit 315 comentaris. No he escrit tantes entrades com m'haguera agradat ni amb la qualitat que jo haguera volgut, si calcule el promig m'ix una mitjana de vora 4 entrades per mes, no està malament després de tot, però també és veritat que els últims mesos este blog ha estat molt parat i per això volguera re-activar-lo, volia escriure una entrada ni que fóra curteta per a commemorar el quart aniversari “d'aquest humil blog”.

Ja sé que ho he dit moltes voltes, que m'agradaria escriure més sovint i que després no trobe mai el temps ni l’ocasió per fer-ho. La veritat és que temes sobre els quals escriure no falten, amb tot el que està passant a l'actualitat política del nostre País, els casos de corrupció, els abusos del govern central, la manca de lideratge del president de la Generalitat Valenciana, el qual no reivindica els drets dels valencians i valencianes com cal, etc. Per no parlar d’altres temes a nivell local, com l'estat en què es troba Catarroja, amb els carrers plens de clots per culpa de la falta de manteniment de l'asfalt, fanals que no funcionen, tots els equipaments municipals en un estat lamentable, mentre la senyora alcaldessa no sabem a que es dedica en compte de governar i tractar de solucionar els problemes que tenim els habitants de Catarroja.

Hi ha molts temes sobre els quals parlar per a dur a terme el principal objectiu pel qual es va crear este blog: lluitar contra la desinformació que patim gran part la ciutadania per culpa, sobre tot, d'uns polítics que atenen a uns interessos que tenen molt poc a veure amb els interessos dels ciutadans i ciutadanes que els han elegit i per als quals se suposa que haurien d'estar governant, el cas dels sobres de diners negres que pagaven alguns empresaris al tresorer del Partit Popular és un cas molt clar del que vull dir.

A partir d'ara intentaré escriure amb més regularitat, espere que els temes que tracte resulten interessants per als lectors o almenys entretinguts de llegir.

Només em queda agrair a tots els que heu estat acompanyant-me durant estos quatre anys, llegint el meu blog, molts de vosaltres heu deixat comentaris, els quals agraisc especialment.

Ací vos deixe l'enllaç de l'entrada que vaig escriure en commemoració del tercer aniversari del blog.

Moments de tensió durant la protesta del 18J

Durant tota esta setmana, les xarxes socials bullien d’activitat, amb l'etiqueta #18J es convocava una concentració en front de les seus del PP a les principals ciutats per a protestar contra els casos de corrupció recentment apareguts en premsa, que afecten el govern central i a alts càrrecs del partit que li dona suport, el PP.

Una bona amiga i jo vam quedar per anar junts a la concentració en front de la seu del PP a València, per circumstàncies vam arribar tard a la protesta, passaven ja quasi 3 quarts d'hora de l'inici de la concentració, però encara quedava molta gent concentrada en front de la seu del PP, unes 300 persones, diuen havien arribat a ser uns 800, molta gent ja se n’havia anat ja a casa.

La meua amiga i jo ens vam alegrar perquè encara arribàvem a temps de participar en la concentració, l’acte es desenvolupava d’una manera pacífica, els manifestants portaven pancartes criticant als polítics corruptes i no passava res fora del que sol ser habitual a este tipus de protestes, la gent cantava crits de protesta contra els polítics i els casos de corrupció, etc.

Les portes de la seu del PP estaven protegides per un grup prou nombrós de  de policies anti avalots equipats amb tot el equipatge propi que els caracteritza, portaven els cascs a la cintura i ens miraven amb cara de pocs amics amb els braços creuats com dient, qui s’atrevisca a intentar fer algun gest en contra de la seu del PP s'haurà d'enfrontar amb nosaltres, la gent intentava no fer cas, però la seua presència era amenaçant.

Aleshores, els organitzadors de l’acte ens van comunicar que la manifestació estava previst que acabara a les portes de les Corts, així que vam començar a fer camí cap allà per tal de protestar davant d’una de les moltes institucions governades pel PP amb majoria absoluta. Vam començar a caminar per la Gran Via cap al Passeig de la Petxina, serien les nou de la nit, molta gent anava anant-se ja a casa, cada vegada quedava menys gent, però com l’acte encara continuava, la meua amiga i jo vam decidir continuar participant, caminant pels carrers de València d’una manera festiva i pacífica.

Els policies anti avalots intentaven dirigir el grup dient-nos per on podíem o no caminar, intentant tallar-nos el pas, però el grup de gent d’una manera pacífica continuava el seu camí cap a les Corts. Vam passar al costat de l’antic col·legi de Jesuïtes que es troba al costat del Jardí Botànic i vam girar pel passeig de la Petxina cap a les Corts.

Quan es trobàvem al Passeig de la Petxina, a la alçada on comença el túnel que hi ha al mig de l’avinguda, ens vam trobar un grup prou nombrós de policies anti-avalots que ens tallàvem el pas, com no podíem girar ni cap a la dreta per que estava el mur del Jardí Botànic ni cap a l’esquerra perque estava el túnel, vam decidir tornar arrere, quan vam comprovar que n’hi havia un altre grup de policies que ens tallava el pas. Ens vam adonar que estàvem rodejats i no ens podíem moure, estàvem atrapats. La meua amiga, que té molta experiència d’haver participar en moltes manifestacions durant l’època de la transició, em va dir: “açò és una encerrona, ara voràs com no ens deixen avançar” i efectivament, així va ser, els policies tractaven d’evitar que pogueren exercir el nostre dret de manifestar-nos. La gent va començar a protestar, sempre de forma pacífica, intentant que els policies ens deixaren marxar pacíficament pels carrers en un acte perfectamente legítim de portesta democràtica.Vam intentar raonar amb els policies amb cara de pocs amics, però no atenien a raons, no ens deixaven parlar, es limitaven a donar ordre i a amenaçar-nos d’una manera subtil que si els feien cas ens hauríem d’enfrontar amb ells, dient-nos: “de aquí no se pueden mover, hagannos caso y no les pasará nada” amb un to de veu prou dur i amaneçant.

La meua amiga va intentar convencer-los de que ens deixaren marxar argumentant que havíem d’agafar l’últim tren que ens havia de dur a Catarroja, no hi havia manera, els policies no tenien intenció de deixar-nos anar, es notava que d’alguna manera ens volien castigar pel fet d'estar exercint el nostre dret a manifestar-nos.

Així que ens van obligar a caminar per damunt de la vorera i ens anaven dirigint com si forem un ramat de borregos, no sabíem ben bé cap a on.

Alguns deien: “Segur que ara ens voldran indentificar a tots per a fer-nos una fitxa policial com si forem delinqüents”

Jo no sé perquè, malgrat tot conservava la calma, pensava: no s’atreviran a colpejar-nos ni a fer-nos cap mal, després de tot no hem fet res mal, no els hem donat cap excusa”, pensava jo, segurament degut a la meua ingenuïtat, alguns dels manifestants amb més experiència se´ls notava prou nerviosos i preocupats.

Mentre tot açò passava, aprofitàvem per a traure fotos i telefonar o enviar missatges a familiars i amics per a avisar-los de la situació en la que ens trobàvem.

La gent que passava pel carrer ens mirava estranyada, érem com un grup de jueus durant la segona guerra mundial conduits per militars cap als camps de concentració.

Per fi passàrem al costat d’un bar i la meua amiga i jo vam aconseguir separar-nos del grup mesclant-nos entre la gent que prenia una copa asseguts al carrer. Igual que havíem fet nosaltres, molts altres aconseguiren escapar aprofitant el descuit dels policies.

Ens vam separar del grup a una prudencial distància però sense perdre’ls de vista, volíem saber com anava a acabar tot allò, no hi havia dret a que detingueren a tota eixa gent que no havia fet res mal.

Al cap d’una estona el cercle policial es va anar fent cada vegada més estret i començaren a amenaçar i espentejar als manifestants i als que intentaven resistir-se els colpejaven, els policies agafaren a un parell de joves i se’ls emportaren entre dos furgonetes per a poder colpejar-los amb total impunitat.

La gent cridava i protestava, la tensió anava en augment, cada vegada hi havia més gent al voltant del grup fent fotos i increpant als policies per a que pararen d’agredir als manifestants, de colp i de repent, alguns plolicies començaren a córrer amb la porra en la mà cap a la gent que els increpava.

La meua amiga i jo, ens vam ficar dins d’un bar i des de dins vam poder presenciar algunes escenes de violència policial absolutament injustificada contra els manifestants i la gent que els recolçava.

La gent des del balcons va començar a fer soroll amb caçoles de cuina en senyal de protesta contra els abusos dels policies i llançava aigua. Jo crec que açò va fer pensar als policies que encara que ho poguera pareixer, els que protestaven no eren tan sols quatre gats, n'hi havia molta més gent que els donava suport.

Nosaltres vam intentar eixir del bar per a continuar participant en la protesta, però els policies no ens van deixar, es podria dir que estàvem retinguts de forma il·legal.

Després d’una mitja hora de molta tensió i escenes molt violentes, els policies es van anar retirant. Més tard ens digueren que havien detingut a unes sis persones i identificat a molts més.

He escrit esta entrada per a que quede constància de la brutalitat policial que d’una manera absolutament injustificada va intentar reprimir uns manifestació pacífica i perfectament legal sense cap motiu ni argument. No és la primera vegada que açò passa, la policia ja ha actuat de la mateixa manera en altres ocasions, l'única diferència és que jo no ho havia viscut tant la violència policial en primera persona i he de dir que causa una sensació d'impotència i de sentir-te frustrat contra els poders públics que realment donen ganes de rebel·lar-se contra esta maleïda classe política que ens governa i el sistema en general.

Perquè no ens hem d’oblidar que els policies actuen conformen a les ordres que reben dels seus caps i estos reben les ordres dels delegats del govern que són polítics nomenats a dit pel govern central.

Se'ls hauria de caure la cara de vergonya de tractar d’eixa manera a ciutadans i ciutadanes  que no hem fet res mal i que tan sols intentàvem exercir el nostre dret a menifestar-nos pacíficament.

Les formes i el fons.

Fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de comentaris sobre l’acte de lliurament dels premis final de carrera als millors estudiants de tot l’estat, degut al fet que alguns estudiants havien evitat donar la mà al ministre d’educació en el moment de rebre el premi.

Els mitjans de comunicació afins al PP, no dubtaren en qualificar de falta d’educació el fet de que alguns dels millors estudiants es negaren a saludar al ministre, mentre que els mitjans de comunicació més progressistes ho van veure com una forma legítima de protestar contra la política educativa del PP i en concret contra la  llei d’educació recentment aprovada pel Consell de Ministres.

A mi esta polèmica em va recordar la intervenció del diputat de Compromís al Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, el qual, durant una de les poques intervencions de les que disposa al congrés (tan sols pot parlar tres vegades a l’any, durant uns 10 minuts aproximadament) es va despullar parcialment, llevant-se part de la roba que portava (americana, camisa i corbata) per tal de mostrar una samarreta de suport als afectats per les hipoteques, molts d'ells perden sa casa i encara així i tot es queden amb el deute i han de continuar pagant la hipoteca.

En este cas, els mitjans de comunicació afins al Partit Popular també van criticar la manera que el diputat de la Coalició valencianista havia mostrat el seu desacord amb la llei aprovada pel govern de Mariano Rajoy, argumentant que es tractava d’una falta d’educació i respecte a les institucions, etc.

És possible que els polítics del PP i els periodistes que els defensen tinguen raó, que estes no son les formes més correctes d’expressar-se, però quan un representant del poble no té una altra manera d’eixir als mitjans de comunicació i els polítics dels partits convencionals (que són els que més mitjans i més poder tenen) no permeten que els partits minoritaris disposen de temps per a parlar al parlament i expressar les seues idees, els polítics d’eixos partits minoritaris han de buscar la millor manera d’expressar-se, encara que a alguns els puguen semblar unes maneres poc “correctes”, però és l'única manera d'aconseguir que les seues idees siguen escoltades i els interessos dels col·lectius als quals representen tinguen veu a les institucions. 

En realitat el que passa és que els polítics del PP estan fent unes lleis que afavoreixen la privatització de l’educació i una altra llei, la de les hipoteques, que defensa els interessos dels bancs front a les persones i és molt més greu el fet d’aprovar eixes lleis (que afecten d’una manera tan directa a tota la ciutadania), que no fer un acte de llevar-se la camisa al Congrés o no donar la mà al ministre.

Per això des d’aquest humil blog volia dir als Senyors del  PP,  que les formes són importants, però el fons ho és més encara. Per tant, en compte de criticar als col·lectius o les persones que treballen per tal d’intentar aturar d’una manera legítima i pacífica eixes lleis tan injustes que vostès aproven, el que haurien de fer és escoltar una miqueta més eixes veus que els critiquen i no estar sempre pensant en afavorir tant els interessos de les empreses privades dels seus amics i de la banca i podrien començar a pensar una miqueta més en les persones.

25 d'abril, quan el mal ve d'Almansa...

Enguany, encara que amb retard (com sol ser habitual a este blog), volguera escriure unes línies en commemoració de la batalla d'Almansa.

Fa uns dies vaig rebre un missatge al whatsapp d'un amic que havia escrit una entrada al seu blog parlant d'esta data tan important per a tots els valencians i valencianes (encara que la majoria d'ells ja ni la recorde).

L'entrada del meu amic explicava d'una manera molt senzilla i clara les repercussions que va tindre i encara té a les nostres vides la derrota d'Almansa, va suposar la perduda dels Furs i per tant de les institucions d'auto-govern del País Valencià, la derogació de les nostres lleis pròpies i que passarem a regir-nos per les lleis castellanes. Els castellans van intentar exterminar-nos com a poble prohibint l'ús de la nostra llengua a les administracions i eradicant-la de les institucions educatives, de les universitats, dels ajuntaments, de les esglésies, etc.

Afortunadament, el poble valencià va mantindre la seua llengua, la seua identitat, el seu caràcter i els principals trets que ens caracteritzen com a poble (encara que molts valencians i valencianes no ho sàpien o no vulguen saber-ho), els valencians tenim un tarannà propi que ens fa diferents en altres pobles de la Península. Som més emprenedors i feiners, no ens rendim fàcilment davant les adversitats. Proves hi han moltes al llarg de la nostra història recent. 
No esperem que vinga ningú de fora a “traure'ns les castanyes del foc” com fan altres comunitats autònomes.

Quan estava estudiant a la universitat de Castelló, recorde que a la meua classe hi havien molts alumnes d'altres comunitats autònomes, ja que la UJI va ser la primera universitat de l'Estat en oferir la carrera d'Enginyeria Tècnica en Disseny Industrial. De tant en tant discutíem amb els estudiants que provenien d’altres comunitats autònomes sobre les diferències que havia entre les autonomies i recorde que els valencians solíem queixar-nos de les mancances i discriminacions que patíem els habitants del País Valencià enfront d'altres comunitats autònomes (encara no estava fet l'AVE ni l'autovia que uneix València amb Madrid, tan sols teníem l'A7 i era de peatge (igual que ara), etc.). Els companys d'altres comunitats autònomes sempre ens deien: “No vos queixeu, que a vosaltres Franco vos va posar moltes empreses”.

No cal dir com ens quedaven els valencians i valencianes quan escoltaven eixa “excusa” per a justificar la manca de finançament o d'infraestructures del País Valencià, resulta que les empreses que hi ha al País Valencià les tenim perquè ens les va muntar Franco.

Una de les raons per les quals a moltes comunitats autònomes els seus habitants no avancen, no prosperen perquè estan esperant que vinga algú de fora a muntar empreses o a solucionar els seus problemes.

Estos records em venen a la memòria estos dies que sembla ser que de sobte, tothom s'ha adonat del problema de finançament que patim els valencians i valencianes, com si fóra un problema nou.

Els partits que hui en dia formen part de la Coalició Compromís, com el Bloc, porten denunciant el problema del finançament des de fa més de vint anys i ara de colp i de repent, sembla com si altres partits polítics s’haguren adonat de que tenim un finançament injust.

Els castellans diuen que “Más vale tarde que nunca” i també diuen: “Obras son amores y no buenas razones”, els valencians diem: “molt de parlar, però de forment ni un gra”.

El que han de fer els dos partits responsables del finançament que patim, PP i PSOE, és demanar perdó al poble valencià per haver-nos portat a la situació en la qual ens trobem i mamprendre mesures eficaces per tal de solucionar el problema del mal finançament que patim els valencians i valencianes. Una bona mesura seria que els seus diputats votaren en contra de totes les lleis que s'aproven en el Congrés dels Diputats o a les Corts, al Senat o a qualsevol altra institució on tinguen representació fins que el govern de Mariano Rajoy rectifique i canvie la llei de finançament i ens pague el deute històric que puja a més de 11.000 milions d'euros al País Valencià.

Ja sé que estareu pensant, que no ho faran perquè són uns botiflers i molts d'ells estan en política per a “forrar-se” (com va dir Zaplana) i no els importa el patiment dels ciutadans i ciutadanes als quals representen.
Per això, els valencians i valencianes hem de deixar de votar a eixos dos partits i començar a pensar en votar a altres alternatives que defensen realment els interessos dels valencians i valencianes com la Coalició Compromís, ja està bé d’ofrenar “noves glòries a Espanya”.

L'anglès i la indústria de l'automòbil.

M'agraden molt les llengües, totes les llengües en general, igual que m'agrada la història, el teatre o la filosofia. Al llarg de la meua vida he tingut l'oportunitat d'estudiar unes quantes (anglès, francès, italià, alemany, etc.), però tan sols he arribat a dominar tres d'elles.

De les tres llengües que sé parlar, llegir i escriure, hi ha una per la qual sent més estima, que és el valencià, com ja he comentat en més d'una ocasió.
De les altres dues hi ha una que és la meua llengua materna, el castellà i per tant també li tinc un afecte especial, com és lògic.

La tercera és l'anglès i és la llengua que vaig aprendre de més gran i, encara que al principi li vaig agafar una miqueta de mania, he de dir que ara em considere un admirador incondicional de la llengua de Shakespeare, sobretot des que vaig començar a estudiar alemany, que és una llengua molt més complicada.

L'anglès m'agrada per la senzillesa de la seua gramàtica, la riquesa del seu vocabulari, la dualitat dels seus orígens (germànic i llatí), però sobretot per les possibilitats que dona per a comunicar-se a tots els nivells.

M'agrada molt l'anglès i gràcies al meu treball, tinc l'oportunitat de practicar-lo tots els dies. Els documents que escric diàriament en anglès no són poemes d'amor precisament, sinó més aviat tot el contrari: correus electrònics parlant sobre temes tècnics, informes que sovint ens demanen els caps de departaments, parlant de tal o qual assumpte important, etc. Encara així i tot, m'encanta parlar i escriure en anglès i intente fer-ho sempre que puc de la manera més acurada possible.

L'anglès és molt important per a qualsevol empresa que exporte o importe productes a l'estranger, però si a més, es tracta d'una empresa en la qual els seus equips de treball estan formats per persones de diferents països, com és el cas dels departaments de desenvolupament de producte de les grans empreses multinacionals, l'anglès passa a tindre una importància cabdal per a la comunicació diària entre els membres dels equips, ja que normalment és l'única llengua que tenen en comú tots els integrants de cada equip de treball i per tant es pot dir que és la llengua de treball habitual de la majoria de reunions, converses telefòniques, etc.

La indústria de l'automòbil és un bon exemple d'este tipus d'empreses. Els departaments de disseny i desenvolupament de nous productes estan formats per persones de diferents nacionalitats (francesos, anglesos, alemanys, italians, espanyols, etc.), tots ells l'única llengua que tenen tindre en comú és l'anglès i per això és tan important dominar este idioma, per a poder transmetre les idees d'una manera acurada, precisa i, molt sovint, negociar amb els clients o proveïdors aspectes molt polèmics dels productes que s'estan desenvolupant, com a preus, costos, prestacions, etc.

Quan una persona té una capacitat de dominar una llengua a nivell de negociació es diu que la domina a la perfecció, almenys a nivell professional, que jo diria que és un dels nivells més alts d'una llengua (per sobre d'este nivell tan sol estaria l'ús de la llengua per a la filosofia o la literatura més culta).

El cas és que, encara que porte més de quinze anys treballant per a la indústria de l'automòbil i per tant parlant diàriament en anglès, últimament s'ha produït un fet que m'ha fet pensar sobre el domini que tenim de les llengües. El fet del que parle és el llançament del nou KUGA a la planta de València. Segurament alguns estareu pensant: “i que té açò de particular?, nous models de cotxes es llancen quasi tots els anys a la planta d'Almussafes i com és lògic l'equip d'enginyers que els dissenya i desenvolupa és un equip multinacional, etc. ”

La diferència és que el KUGA és un cotxe dissenyat als Estats Units i els cotxes que hem llançat fins ara havien sigut dissenyats i desenvolupats a Europa, a algun dels dos centres de desenvolupament europeus de la Ford: Dunton (Anglaterra) o Colònia (Alemanya).

Segurament estareu pensant: “açò no té res d'especial respecte al tema del qual estem parlant, ja que els americans també parlen anglès”

Doncs sí que hi ha una diferència molt clara, l'anglès que parlem els equips de treball europeus és un anglès que podríem qualificar de neutre, internacional, sense massa accent, ja que per a la majoria de gent que forma part d'estos equips normalment l’anglès no és la seua llengua materna i per tant, l’anglès que parla un alemany, italià, o un polonès, per exemple, ens resulta molt més fàcil d'entendre.

Quan de sobte comences a haver de discutir aspectes tècnics del producte dins d'un equip format majoritàriament per nord-americans, la cosa canvia radicalment, a més de perquè tenen un accent moltes vegades molt fort, parlen molt apressa i utilitzen unes expressions a les quals els europeus no estem acostumats.

Cal dir a favor seu que quan els demanes que parlen més espai o que repetisquen el que han dit, solen tindre més paciència que els seus “cosins-germans”, els anglesos.

En definitiva, un nou repte per als enginyers que tenim la sort de treballar per a este sector tan competitiu com és el de la indústria de l'automòbil, hem d'acostumar-nos a l'accent de l'anglès nord-americà i acostumar-nos també a les formes i la manera de fer les coses d'un poble que va ser un dels pioners en la indústria de l'automòbil i que, per tant, tenen el seu propi criteri a l'hora de fer les coses. Criteri que en moltes ocasions xoca amb la mentalitat europea. No dic que siguen millors ni pitjors, simplement que són diferents a nosaltres , sobretot en la manera d'entendre la manera de gestionar la indústria de l'automòbil i en molts altres aspectes també, com les normes de cortesia i la manera de relacionar-se entre els diferents escalafons dins de l'empresa, però este és un tema que mereix ser tractat en una altra ocasió.

El seguidor desertor.

Des de fa ja molt de temps, no publique tan sovint al meu blog com solia fer-ho, sobre tot degut a l'excés de feina. Tinc varies idees que em ronden al cap per a fer un parell d'entrades o tres, però mai trobe el moment per a posar-me a escriure. El mateix li passa a molts il·lustres blocaires de la "blogosfera valenciana" (diuen que fer com fan no és pecat).

El cas és que encara que no escric molt si que m'agrada de tant en tant entrar al meu blog, ni que siga per a fer una ullada als blogs que apareixen a la part dreta de la pantalla (la meua llista de blogs), sempre trobe algunes entrades molt interessants que m'agrada llegir. 

Hui no obstant, ha passat una cosa que m'ha sorprès: un dels pocs seguidors públics que té este blog s'ha donat de baixat, ha deixat de seguir el blog.

He de reconèixer que no m'ho esperava, abans tenia 18 seguidors i ara en tinc tan sols 17, la veritat, no sé qui era (no és cap dels meus coneguts, que jo recorde), però en realitat no m'interessa tant saber qui era, sinó la raó per la qual ha decidit marxar, no passa res, no m'enfade, tan sols és que m'agradaria saber perquè se n'ha anat, és perque no li agraden algunes de les opinions expressades darrerament a este blog? 

Si és eixa la raó m'agradaria que em diguera quina opinió li ha desagradat, encara que fora per mig d'un missatge privat (em compromet a no fer-ho públic si ell o ella no vol). O tal vegada serà què ha canviat la seua manera de pensar i ja no és seguidor/a de les tesis del valencianisme progressista que és la ideologia que inspira la majoria dels pensaments del seu autor? (que no són molts, ho reconec).

Des d'ací faig una crida al seguidor/a d'este blog que ha deixat de ser-ho recentment per a que explique les raons per les quals ha decidit abandonar-nos. Pensa que les idees expressades a este blog són massa radicals? O al contrari pensa que són massa convencionals? 

O serà perquè ja no tracte temes que solia tractar abans com la nostra gata Lluna o els plenaris de l'Ajuntament de Catarroja?

Si és per això, puc tornar a fer-ho, que per tal de no perdre un dels pocs seguidors que té este humil blog, sóc capaç de fer qualsevol cosa... (fins a cert punt, clar)

Els fermions de Majorana

Este Nadal vaig tindre la sort de poder gaudir d’una setmana de vacances després d’un any de molta feina i molt d’estrès.

Ja que disposava de temps lliure, vaig llegir algunes de les típiques notícies que es publiquen tots els anys durant les festes nadalenques: resum de notícies destacades, personalitats que van morir durant l'any que acaba, etc. Vaig llegir una que parlava sobre els principals descobriments científics que, com tots els anys, publica la prestigiosa revista “Science”.

Esta notícia parlava del Bossó de Higgs, del descobriment d'una nova espècie d'homínids, de l'aterratge a Mart del “Curiosity”, etc.

D'entre tots els descobriments científics que esmentava la notícia va n’hi haure un que em va cridar especialment l'atenció: els fermions de Majorana, que són unes partícules que actuen com la seua pròpia antimatèria i s'aniquilen a si mateixes.

Em vaig dir a mi mateix: “Mira tu, com els valencians, que són l'únic poble que s'aniquila a si mateix”

És curiós, unes partícules que s'auto-destrueixen i que poden actuar com a matèria i anti-matèria en determinants moments, em recorda al principi d'incertesa de Heisenberg, que és un d'aqueixos principis de la física que la majoria dels mortals no acabem d'entendre, però que ens sonen tan bé, segurament perquè ens resulten misteriosos. Este principi diu: “No es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de certs observables com per exemple la posició i el moment d'una partícula.”

Vaig continuar indagant sobre estes misterioses partícules i resulta que els científics diuen que poden ser utilitzades en la computació quàntica per a fabricar equips més eficients: “Els científics veuen les partícules com els blocs de construcció fonamentals per a l'ordinador quàntic. Este ordinador seria molt més poderós que el més potent existent, però només existeix en teoria, fins al moment. Un ordinador quàntic basat en fermions de Majorana és excepcionalment estable i a penes  sensible a influències externes”.

Si continuem amb el símil entre els fermions de Majorana i el poble valencià, podem trobar algunes altres similituds, malgrat ser unes partícules que s'auto-destrueixen, diuen que poden ser molt útils. Açò si que és curiós, igualet que el poble valencià, un poble que ha anat auto-destruint-se a través dels temps i encara així i tot, resultem molt útils per a moltes altres zones de l'estat espanyol i per a la construcció de l'estat que ens intenta aniquilar com a poble. No debades som una de les comunitats autònomes que més aporta a la construcció de l'estat amb els diners dels nostres impostos i, al mateix temps, un poble que s'auto-destrueix per culpa d'un finançament injust al que ens han condemnat els successius governs del PP (i del PSOE) que des de fa massa anys ens governen gràcies als vots de milers de valencians i valencianes, els quals, d'esta manera, s'autodestrueixen.

En definitiva, que està molt bé disposar de temps lliure per a poder reflexionar i adonar-se de certes similituds entre els descobriments de la física quàntica i la sociologia, però com normalment passa, la majoria dels ciutadans no tenim temps ni ganes de dedicar el poc temps lliure que tenim a reflexionar sobre estos temes. El fet que molts ciutadans i ciutadanes no ens puguem dedicar a reflexionar sobre estos temes beneficia molt a alguns polítics que ens mal governen i s'omplen les butxaques gràcies als “meninfotisme” que ens caracteritza.

Tan de bo molts valencians i valencianes dedicaren una miqueta més de temps a reflexionar sobre estos temes i així s’adonarien de l’error que és votar a partits espanyols i espanyolistes com el PP i el PSOE que només que volen que traure’ns el suc, en compte de votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís.

La palla de l'arròs i l'Albufera de València

Ahir, un grup d'afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís per l'Horta Sud vam participar a les primeres Jornades sobre l'Albufera que va organitzar esta formació política.

No cal esmentar la importància del Parc Natural de l'Albufera, que és una de les reserves humides més importants de la Península Ibèrica i està inclosa en el catàleg de zones de la Unió Europea per a la protecció d'aus migratòries, a este espai viuen moltes espècies protegides, algunes d'elles en perill d'extinció i és un dels principals atractius turístics del País Valencià. Atrau tots els anys milers de turistes interessats pel seu valor ecològic i paisatgístic, així com per la cultura gastronòmica  dels pobles que l'envolten.

Les jornades van començar amb una xarrada del professor de la Universitat de València Rafael Boluda, la xarrada va estar molt interessant, el professor ens va explicar amb diapositives i de manera molt didàctica la problemàtica mediambiental de l'Albufera, així com l'evolució històrica de la llacuna des del punt de vista de l'ecologia, la biologia, etc. Jo destacaria les següents dades:

  

- L'Albufera està molt degrada a conseqüència de molts factors, però el més important seria l'abocament  d'aigües residuals procedents dels pobles que envolten la llacuna, sobretot residus urbans, industrials i agrícoles.

- També, encara que no tan greus, cal esmentar els contaminants procedents altres activitats que es realitzen al llac com la cacera, l'agricultura i el turisme.

- La degradació de l'ecosistema de l'Albufera va patir una acceleració molt forta a partir dels anys ’60 del segle XX a conseqüència de l’augment de la població i de l’activitat industrial dels pobles que l’envolten. Des de llavors, encara que s'han pres algunes mesures per a protegir-la, com la declaració de Parc Natural, l'Albufera es troba en una situació molt degradada i faria falta un esforç molt gran de totes les administracions i de les empreses i activitats que es desenvolupen en l'entorn del Parc si volguérem recuperar-la.

- Un altre dels factors que afecten de forma decisiva a l'estat del parc natural és la pèrdua de cabal del Xúquer a causa de la sobreexplotació dels recursos hídrics que es fa en la Comunitat de Castella La Manxa, on proliferen els pous il·legals que s'utilitzen per a transformar en regadiu grans extensions que històricament han estat sempre de secà, en molts casos l'aigua s'utilitza per a regar cultius que són deficitaris i que tan sols es mantenen per a rebre subvencions.

- L'ecosistema de l'Albufera és molt fràgil i reacciona d'una manera relativament ràpida a les actuacions que es fan al seu voltant, tant en sentit positiu com negatiu, la qual cosa ens dóna una esperança que algun dia es podria recuperar.

Una vegada que vam tindre una visió general de la situació del parc natural, vam començar a parlar sobre un dels principals problemes que té en l'actualitat i que més mals de cap causa tant als llauradors com als pescadors i les persones que vivim al voltant del llac: la palla de l'arròs.

La palla de l'arròs és un subproducte del cultiu de l'arròs que es podria utilitzar de moltes maneres per a treure-li un rendiment, com per exemple:

- Fabricació de materials de construcció per a vivendes bio-climàtiques.

- Fabricació de paper.

- Bio-compost per a abonar els camps.

- Combustible per a produir energia.

- Material d'embalatge.

Sobre tots estos usos s'ha parlat al llarg dels anys, però la realitat és que fins fa uns anys la palla es cremava, causant un greu problema mediambiental per al parc natural, així com a les persones que vivim al seu entorn. La crema de la palla de l'arròs causa afeccions pulmonars i a les vies respiratòries i diversos estudis han demostrat que és un dels factors que pot causar asma a les persones.

Per estes raons, des de fa uns anys, la legislació europea va prohibir la crema de la palla, de manera que s’abandona als camps, on es descompon i causa altres problemes per al llac com la contaminació de les aigües i l'agreujament del procés de eutrofització de les aigües que fa que l'aigua es quede sense oxigen i causa la mort de peixos, plantes, aus, etc.

Esta problemàtica de la palla de l'arròs és la que va dur als afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís a reunir-se per tal de trobar solucions. Després de la xerrada es va produir un debat molt interessant del que van sorgir moltes idees per a donar una eixida ecològicament sostenible i rendible per a la utilització de la palla de l'arròs. Arran d'estes idees els representants de la coalició prepararan un document amb el qual presentaran a la societat les seues propostes per a millorar esta situació i que la palla de l'arròs deixe de ser un problema per a convertir-se en una oportunitat. Una oportunitat d'aprofitament d'un recurs natural que actualment estem llançant a perdre i que podria tindre molts usos pràctics i per tant ser una font de riquesa per a la comarca i una bona manera de crear uns quants llocs de treball que tanta falta fan.

Tampoc hem d'oblidar que a tots ens interessa tindre una albufera neta, sana i plena de vida, a banda de perquè és bo per a la nostra pròpia salut i la supervivència de la multitud d'espècies animals i vegetals que l’habiten, també perquè una albufera en bon estat de conservació és una font d'ingressos molt important gràcies al turisme i a totes les activitats que es desenvolupen en el llac: agricultura, pesca, etc.