Jesús Monzó, alcalde de Catarroja.

Des del passat 13 de juny, Jesús Monzó és el nou alcalde de Catarroja. Conec al Jesús des de fa més de 10 anys, quan començàrem a viure a Catarroja i ens vam integrar en el col·lectiu de Compromís per Catarroja.

Des del principi sempre l'he vist com una persona íntegra, sincera, senzilla, transparent, una persona honesta, en definitiva una bona persona, però pense que no és suficient amb això per arribar a ser alcalde d'una població com Catarroja de més de 27.000 habitants. Els catarrogins i catarrogines ens mereixem un alcalde ben preparat, amb la maduresa suficient, una persona que conega i estime el seu poble, una persona íntegra i al mateix temps un treballador incansable, eixa persona és Jesús Monzó, nascut al barri del Mercat fa 39 anys, regidor per la Coalició Compromís des de fa més de 10 anys, és una persona que coneix molt bé Catarroja, els seus problemes i el seu potencial, les seues mancances i les seues possibilitats. Jesús és una persona relativament jove, però al mateix temps és una persona molt ben preparada per a ser alcalde del seu poble, el millor alcalde que podríem tindre, sense dubte.

Des d’este humil blog hem estat defensant les idees del valencianisme progressista que representa la Coalició Compromís des de fa anys, per això no podíem deixar de publicar una entrada per a celebrar que per fi Catarroja té un alcalde valencianista, un alcalde de Compromís.

El valencianisme és una ideologia que es caracteritza per la defensa dels trets característics de la identitat del poble valencià, com la llengua i la cultura pròpies, però els polítics valencianistes també es caracteritzen per la defensa dels interessos dels habitants del nostre territori, interessos econòmics, socials, mediambientals, etc.

Per això els valencianistesno ens cansem mai de reivindicar un finançament just per a la nostra comunitat autònoma, més inversions en infra-estructures, en educació, etc.

Una altra característica molt important dels polítics de Compromís és que allà on governen o fan oposició, no paren de lluitar de forma incansable contra la corrupció, un exemple molt clar és Mònica Oltra.

El col·lectiu de Compromís per Catarroja va elaborar un programa electoral tenint en compte les aportacions dels ciutadans i ciutadanes de Catarroja, per mig de varies assemblees obertes que es varen celebrar a la seu del partit per a elaborar el programa. També es van tindre en compte moltes propostes rebudes  a través les xarxes socials i per correu electrònic. Un programa realista que intenta dur a terme el principis bàsics de la Coalició Compromís.

Altres principis en els que es basa compromís és en la participació ciutadana, la transparència, governar per a les persones, donant prioritat als interessos i les necessitats de les persones, per damunt d’interessos partidistes o de les empreses privades, al contrari del que han fet els polítics d’altres partits que ens han governat fins ara.

Per a finalitzar m’agradaria esmentar algunes de les competències del nou equip de govern municipal de les que es faran càrrec els regidors de Compromís per Catarroja, per tal d'aconseguir una Catarroja millor, més sostenible, més respectuosa amb el medi ambient, una Catarroja de les oportunitats, una Catarroja més social.

Algunes de les àrees de les que s'encarregaran els regidors de Compromís són les següents:

-      Educació.

-      Medi Ambient i sostenibilitat.

-      Transparència i participació ciutadana.

-      Seguretat Ciutadana.

-      Turisme i patrimoni.

-   Promoció del valencià.

-      Parcs i Jardins.

-   Modernització i noves tecnologies.

Els desitgem molta sort i els donem ànims per a que puguen dur a terme les funcions pròpies del seu càrrec amb valentia, il·lusió i amb responsabilitat.

El "Nou Mil·lenni" reviscola.

Una de les principals motivacions per les quals l’autor d’este blog va començar a participar activament en política van ser els fets ocorreguts al poble de Catarroja fa uns quants anys, quan la coalició de govern municipal es va trencar a conseqüència de l'acord entre Unió Valenciana i el PP. Este acord consistia en re-qualificar una gran extensió d'horta protegida per tal de dur a terme un macro-projecte urbanístic, del qual hem parlat en moltes ocasions: “El Nou Mil·lenni”.

Dos anys després del trencament del pacte format pels tres partits d'esquerres que tenien representació a l'Ajuntament més Unió Valenciana, van tornar a n’hi haure eleccions municipals. Els tres partits que s'havien oposat al macro-projecte,  portaven dins del seu programa electoral la promesa de tirar arrere el Nou Mil·lenni  com és lògic, i tornar a qualificar eixa gran zona d'horta com a terrenys d'horta de protecció especial i per tant que no es poguera urbanitzar.

Els tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni (PSOE, EU i Bloc-Compromís) van fer un xicotet resum del seu programa electoral, com normalment fan tots el partits polítics, resumint en 4 o 5 punts les idees més importants del seu programa, dos d'eixos tres partits van incloure la més ferma oposició front el macro-projecte, destacant d’eixa manera esta idea com una de les claus de la seua acció política si algun dia arribaven a governar i el seu compromís amb la defensa del medi ambient, del paisatge, de l'horta, del patrimoni cultural de tots els veïns.

Patrimoni ecològic i cultural representat per la seua horta i les alqueries que encara sobreviuen i que formen part de la nostra memòria col·lectiva, com un record de la nostra història i del nostre caràcter com a poble emprenedor i feiner. Alqueries que ens recorden la nostra cultura, la  nostra identitat, tot allò que ens fa diferents i únics, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

El cas és que dels tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni va haver un que no va destacar este punt al seu resum del programa electoral, eixe partit va ser el PSPV-PSOE, jo em vaig adonar d'eixe detall i em va fer pensar: "¿perquè no voldrien destacar un punt que des del meu punt de vista era fonamental per a qualsevol partit progressista que volguera la protecció del medi ambient i el patrimoni?".

Era com si ho portaren al seu programa per obligació, però que en realitat no estigueren molt convençuts, era com si ho digueren amb la boca xicoteta, tal vegada amb la intenció de captar un cert tipus de votants no tant d'esquerres o no tan compromesos amb el medi ambient i que per tant veurien amb bons ulls el macro-projecte  i no els importaria que les alqueries històriques del terme de Catarroja foren substituïdes per "Burger Kings" o "Mac Donalds".

Ara, eixa sospita s'ha fet realitat, el PSPV-PSOE ha retirat el recurs que en el seu moment va presentar contra el Nou Mi•lenni, deixant sense efecte per tant un dels principals obstacles que impedien l'inici de les obres. Estava clar que els dirigents del PSPV-PSOE no estaven molt convençuts de la seua oposició al macro-projecte. O tal vegada ara han canviat d'idea per alguna raó que se'ns escapa, ja que els arguments que utilitzen per a defensar el seu canvi d’actitud no tenen cap sentit, com per exemple la creació de nous llocs de treball.

A qui pretenen enganyar? Si tenim al costat del nostre poble un centre comercial (el MN4) que té la meitat dels locals buits?, construir un nou centre comercial tan sols serviria per a acabar amb el comerç local i les botigues del centre de Catarroja que ja estan prou “tocades” per la crisi.

A més, si volgueren construir un centre comercial per a crear llocs de treball, com diuen, ¿perquè no el fan a la zona del polígon industrial que està més prop de l'estació de tren i de la pista de Silla i que per tant tindria moltes més probabilitats d'èxit en estar millor comunicat?. No cal fer urbanitzable la zona d'horta del Nou Mil·lenni, en el polígon Industrial hi ha moltes parcel·les buides, com el solar on es trobava l'empresa Plastic Omnium, on podria anar perfectament un centre comercial.

Siguem sincers, senyors del PSOE, expliquen quines són les vertaderes raons que els animen a retirar el recurs contra el macro-projecte urbanístic. 

El carrer de les bombes.

A Catarroja, igual que a molts altres pobles, els veïns coneixen alguns dels seus carrers pel malnom més que pel seu nom real, igual que a les persones. No sé si esta és una característica pròpia dels pobles valencians o si passarà el mateix a altres llocs del món, perquè no he viscut mai a cap poble de fora del País Valencià, a ciutats d'altres països sí, però mai a un poble per a poder comparar. De totes maneres, no sé perquè, però tinc la impressió de que l'ús dels malnoms, tant per a les persones com per als carrers és un costum molt valencià.

El barri de Pilar de Catarroja, és un dels més antics del poble, es troba al costat del centre històric i antigament seria un barri de la perifèria del casc urbà, un barri de treballadors, de gent humil, ja que la gent amb més mitjans econòmics vivien als carrers més cèntrics, com el carrer Cervantes (de malnom carrer Major), el carrer de l'església o el carrer Nou. Tots estos carrers estan al voltant de la plaça de la Llotgeta, on es troba la parròquia més antiga del poble i l'antic ajuntament i això es nota, les cases són més grans i més luxoses, algunes d'elles molt boniques d'estil modernista, com algunes que de les que hi ha a l'antic Camí Reial.

El barri de Pilar és un barri xicotet, amb una densitat de població baixa si el comparem amb altres barris del poble, sobretot amb els barris nous, els quals, al estar formats per edificis de quatre o cinc plantes, tenen una densitat de població molt més alta. Al barri de Pilar no hi ha molts edificis de varies altures i els pocs que hi ha són xicotets, la immensa majoria d'habitatges són cases de poble i moltes d'elles estan deshabitades o viu molt poca gent i la gent que viu és gent gran, la gent jove se n'ha anat a viure en les zones més noves del poble o a altres pobles veïns.

Per totes les raons que acabe d'explicar és comprensible que l'Ajuntament de Catarroja històricament no haja prestat massa atenció en el barri de Pilar, no és un barri emblemàtic del poble com podria ser el barri de les Barraques, per exemple, ni té molta població i per tant no és un barri on interesse invertir, ja que el nombre de votants no és decisiu per a les eleccions municipals, els polítics prefereixen prestar més atenció a altres zones del poble amb més densitat de població, d'on poden traure més vots.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció quan començàrem a viure a Catarroja és que l'Ajuntament no construïa les voreres dels carrers, cada veí havia de fer-se el seu tros de vorera. Cada vegada que es construïa una casa nova o es reformava la façana, el propietari de la casa tenia l'obligació de fer-se la part de vorera que li corresponia, per a fer-ho havia d'anar a l'Ajuntament a demanar les rajoles, l'Ajuntament li facilitava les rajoles perquè no hi haguera un tros de vorera amb un tipus de rajola diferent, com passava antigament. Encara queden alguns carrers on les voreres es van fer fa molts anys on es nota que cada veí es feia la seua part de la vorera al seu gust i per açò estan fets a “trossos i mossos”.

Un d'estos carrers és el de les Bombes o carrer de Galícia. El carrer de les bombes es diu així perquè durant la guerra civil, els avions que venien a bombardejar la ciutat de València, al tornar, si encara els quedaven bombes, les amollaven pels pobles de la rodalia, entre ells Catarroja. Unes quantes d'estes bombes van caure al carrer Galícia, causant alguns morts i ferits i molts desperfectes a les cases del barri. Encara me'n recorde que els primers anys de viure a Catarroja solia vore pel carrer una senyora d'uns 70 anys que tenia un braç tallat, diuen que el va perdre a conseqüència de les bombes que caigueren a este carrer, ella era encara una xiqueta quan els avions atacaren el seu carrer, però estos fets la marcaren per a tota la vida. Ja fa temps que no la veig, no sé que haurà sigut d'ella.

Fa uns anys, quan la crisi que patim estava encara començant, el govern central va decidir mamprendre un pla per a reactivar l'economia, el famós “Pla E”, conegut popularment com pla Zapatero. Amb este pla, el govern de ZP intentava que les empreses del sector de la construcció que s'havien quedat sense feina per culpa de l'esclat de la bambolla immobiliària, tornaren a tindre feina i que d'eixa manera pogueren sobreviure mentre esperaven que tornara a "animar-se" el sector.

Gràcies a este pla, l'Ajuntament de Catarroja va rebre un bon grapat de milions del govern central i els veïns del barri de Pilar vam vore amb alegria com les voreres d'alguns dels nostres carrers eren renovades després de molts anys de reivindicacions dels veïns, encara que no totes, ja que a alguns carrers, com el de les Bombes, no va resultar agraciat amb el repartiment de les inversions i les seues voreres van romandre conforme estaven per culpa de la mala gestió dels polítics del PP que governaven i encara governen el poble.

Llàstima que el govern del PP de Catarroja decidira enterbolir la nostra alegria instal·lant uns pilons de ferro al llarg de totes les voreres que renovaven. Estos pilons que van instal·lar d'una manera absolutament exagerada, ja que posaren un cada metre i mig aproximadament, feien malbé els cotxes i dificultaven que les persones pogueren entrar o eixir dels seus vehicles. Estava clar que es tractava d'un malbaratament de diners públics absolutament innecessari, el preu de cada piló era d'uns 400 euros. L'Ajuntament de Catarroja no pretenia millorar la qualitat de vida dels habitants del barri del Pilar instal·lant eixos pilons, sinó més bé donar a guanyar diners a alguna empresa, segurament d'algun “amiguito del alma”, membre d'alguna trama corrupta amb les quals solen tindre “relacions comercials” els polítics del PP.

Ara, menys de dos anys després de la instal·lació dels pilons, molts d'ells han sigut tallats pel propi Ajuntament a conseqüència de les protestes dels veïns que van arribar fins i tot a recollir signatures per a protestar contra eixa mesura tan absurda com cara i innecessària que no ha causat només que molèsties als veïns.

Un exemple més de la mala gestió del govern municipal del PP i de malbaratament de diners públics.

I mentrestant, les voreres del carrer de les Bombes fetes un desastre, com si acabaren de caure les bombes dels avions de la Itàlia feixista de Mussolini.

El polític perfecte.

He de reconèixer que sempre m’ha seduït la idea de la perfecció, sé que és impossible, al menys segons els pensadors clàssics, els quals deien que ningú és perfecte llevat de Déu, però veient com d’imperfectes són la majoria dels polítics que ens governen (quasi tots del PP i del PSOE), no puc evitar pensar que m’atrau la utopia de ser governats per polítics perfectes o al menys molt millors que els que tenim hui en dia.

Quines serien les qualitats que definirien a un polític perfecte?

Per començar jo diria que ha d’estar net des del punt de vista de casos de corrupció, no hauria d’haver tingut mai relació amb cap del casos que esguiten la classe política al nostre país: Gürtel, Brugal, etc.

Un altra de les condicions que hauria de complir un polític que volguera presentar-se a ser elegit per a governar el poble valencià, és que no fora un polític professional, és dir que haguera treballat a l’empresa privada abans de dedicar-se a la política, durant al menys cinc anys, sense "enxufisme", que s’haguera guanyat la vida treballant honradament a una empresa a la qual no haguera accedit per mig d’un amic o familiar. Per descomptat no val una empresa pública ni molt menys si ha segut nomenat a dit pel seu partit, sense haver aprovat la corresponent oposició.

Altres condicions que hauria de complir són:

- Que fora just i reivindicatiu front al govern central, que no s’oblidara de reivindicar els nostres drets davant del govern central o les altres autonomies com fan la resta de presidents de comunitats autònomes.

 - Que estimara la seua terra, coneguera els costums i les tradicions dels seus habitants i per tant que estiguera disposat a defensar els interessos del seu poble on calga. En el cas del País Valencià, una de les principals mostres de l’afecte pel seu poble passaria per conèixer la nostra llengua. Ningú que no parle valencià pot dir que estima i defensa la nostra llengua i cultura, com és el cas del nostre president de la Generalitat, Alberto Fabra, el qual no oarla la nostra llengua habitualment.

 - Que coneguera la realitat socio-econòmica del seu país, les nostres febleses i els seus punts forts, que coneguera les nostres capacitats, la nostra indústria, economia, agricultura, comerç, etc. I la situació en la que es troba. Que no estiguera instal·lat en un discurs d'autocomplaença buit de contingut que es limita a dir com de bo és el poble valencià sense aportar res com fan els polítics del PP.

 - Que sabera quines són les relacions del nostre páis amb l’estat espanyol i la Unió Europea, les nostres carències en quant a infraestructures, finançament, etc.

 - Que tinguera carisma, bona presència, que parlara bé, que mirara als ulls quan parla, que tinguera una mirada clara, senzilla, sincera que representara al seu poble d’una manera honesta i honrada, sense por i sense complexos (tot el contrari que el líder dels socialistes valencians, Alarte que quan parla pareix que estiga demanant disculpes i mirant a terra perque no s’atreveix a mirar als ulls a la gent perque sap que moltes coses de les que diu li les dicten des de Madrid i no se les creu ni ell mateix).

 - Un bon polític per a tots els valencians i valencianes hauria d’estar disposat a defensar el medi ambient i les minories, hauria de ser ecologista, feminista, integrador. Hauria d’afavorir la integració de les minories i de les persones amb dependència. Hauria d’escoltar a tots els col·lectius i atendre a les seues reivindicacions en la mesura que fora possible. Hauria de rebre les víctimes de l'accident del Metro, per exemple.

Espere que esta entrada servisca de guia per al nostre nou president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, però com segur que se m’oblida algun punt important i per si encara li queda algun dubte sempre pot fixar-se en Enric Morera o Mònica Oltra que li serviràn de model per saber com ha d’actuar per tal d'arribar a ser un bon polític.

Una bona notícia per a la democràcia.

Falten pocs dies per a que este modest blog faça 2 anys, a primers d'enguany vaig fer una entrada que feia un balanç sobre els temes més tractats durant l'any 2010, llavors Camps era un dels temes més freqüents. 

Hui, si tornara a fer el rànquing, segurament ja no ocuparia una posició tan destacada, ja fa temps que em vaig avorrir de parlar sobre ell, quasi totes les entrades que parlaven sobre el nostre “molt-poc-honorable” president eren molt semblants, quasi sempre parlaven sobre la seua relació amb casos de corrupció o la seua estupidesa.

Ha acabat un cicle, és sens dubte una bona notícia que haja dimitit, encara que ho ha fet tard i malament, quan ja no li quedava una altra alternativa, patètic, com tota la seua trajectòria política, un desastre.

El cas és que jo no considere que siga tan roí com estúpid, estic segur que al PP hi ha polítics que han furtat més que ell, el seu predecessor, sense anar més lluny, Zaplana, segur que va omplir-se més les butxaques i d’una manera més bruta, però no els han pillat. Ha sigut molt torpe, és com una caricatura de si mateix, un personatge.

Per fi ha dimitit, una llàstima que tot açò no passara abans de les eleccions autonòmiques i municipals, segurament el PP no haguera tret un resultat tan bo.

En fi, no passa res, esperem que molta gent que el va votar pensant-se que era un home honrat (perseguit injustament per la justícia i els mitjans de comunicació) canvien ara d'opinió.

Ara a celebrar-ho, ha caigut un polític corrupte i mal gestor. No sabem com serà el seu successor, però no crec que siga tan negatiu per als valencians i valencianes i la humanitat en general.

Entrevista en exclusiva a un polític honrat del PP.

Ja sé que estareu pensant, que el titol d'aquesta entrada no és real, que no existeix cap polític del PP honrat, doncs, encara que semble mentida, l'equip de periodistes d'Un ciutadà qualsevol blogspot, després de molts mesos de investigació, ha trobat un polític del PP que sembla ser honest, acontinuació reproduim l'entrevista concedida en exclusiva a aquest mitjà de comunicació.

·         Bon dia senyor Pepe Cambra.

·         Buenos dias señor perodista (contesta l'entrevistat amb un marcat accent valencià)

·         Una pregunta abans de començar l'entrevista, si vosté és valencià de tota la vida i en sa casa parlen valencià perque contesta en castellà si li hem preguntat en valencià?

·         Porque soy muy educado. Además, los políticos del PP, a partir de un cierto rango tenemos ordenes de la dirección del partido de hablar siempre en castellano, el valenciano solamente lo utilizamos para ocasiones especiales, como en época de fallas, por ejemplo, durante las campañas electorales para conseguir votos o cuando los medios de comunicación descubren un nuevo caso de corrupción. Usted no sabe que hablar valenciano queda de pueblo?

·         Sí, ja clar (sense comentaris). Bé, continuem amb l'entrevista. Vosté és un dels pocs per no dir l'unic polític del PP que no s'ha vist involucrat en cap cas de corrupció. Com ha segut això possible?

·         Pues yo, mire la verdad es que no soy muy inteligente y un poco despistado, entonces cuando los más listos de mi partido trataban de estos temas, durante las reuniones, siempre me dejaban de lado y como soy despistado y me entretengo con cualquier cosa, pues me ponia a jugar con el móvil y no me enteraba de nada, una lástima.

·         Per què diu que és una llàstima, al menys vosté no haurà d'anar a presó ni està eixint tots els dies als mitjans de comunicació, no s'alegra?

·         Eso no vale para nada, lo importante es la cantidad de millones de euros que tienen todos mis compañeros en cuentas suizas, coches de categoria, pasan noches en hoteles de superlujo, una pasada de vida, yo sin embargo nada, tengo que malvivir con un sueldo miserable de 60.000 euros al año.

·         Bé, tampoc està gens malament, no? A molta gent que se guanya la vida honradament li agradaria tindre un sou com el seu i la majoria no guanyen ni la meitat.

·         Eso son menudencias hombre, ¿usted sabe lo bien que viven mis compañeros de partido que se han forrado gracias a la corrupción?

·         Home sí, però també corren el risc d'anar a presó...

·         Eso será si los pillan! Y a los pocos que pillan los sueltan a los tres o cuatro años como mucho, si es que llegan a entrar en la cárcel y después a vivir como marajás el resto de su vida.

·         No si vist així, tampoc sembla tan greu...

·         Claro que no hombre, si no pasa nada, además la gente es tan tonta que nos siguen votando y continuamos ganando con mayoria absoluta. Yo las próximas elecciones voy a intentar presentarme a diputado autonómico, a ver si esta legislatura espabilo un poco y consigo hacerme con unos milloncetes a cargo de los contribuyentes.

·         Doncs res, a passar-ho bé a vorer si n'hi ha sort i l'ix bé la jugada. Adeu.

·         Adiós, pringao! Eso sí, no se olvide de votar al PP para que podamos seguir forrándonos sin trabajar, eh? 

La qualitat percebuda

Ja que he vist que les entrades que tracten sobre temes relacionats amb la meua experiència professional tenen prou d'èxit, hui parlaré sobre la qualitat percebuda, que és un concepte que s'utilitza sovint a molts sectors de la indústria, sobre tot a aquells que es dediquen a la fabricació de productes de consum massiu, com ara l'automòbil.
A continuació reproduesc una definició d'aquest concepte que he trobat per Internet i que m'ha agradat, ja que pense que s'ajusta molt a la realitat:

"En términos generales se pueden distinguir dos conceptos de calidad: la calidad objetiva y la calidad percibida. La primera se corresponde con la calidad real de los productos, que se puede medir y comparar desde un punto de vista técnico. Sin embargo muchas veces el consumidor no tiene la capacidad para juzgar la calidad objetiva, por lo que es la calidad percibida la que actúa como variable de decisión en la selección de una marca concreta. Según Zeithaml (1988) la calidad percibida es “la opinión del consumidor sobre la superioridad o excelencia de un producto”.

Hui dia, a cap fabricant de productes de consum massiu se li ocorreria menysprear aquesta qualitat tan important dels productes perquè podria donar-se el cas de fer un producte molt bo, emprant molt bons materials i uns processos de fabricació molt ajustats, i obtindre un producte segur, ben acabat, ben dissenyat, etc. amb molt bones prestacions i molt durador, si els productes no transmeten eixa sensació de qualitat percebuda (moltes vegades falsa), segurament es vendriem molt pocs ja que, encara que el productes fóren molt bons, si els potencials consumidors no ho perceben així, no es vendrien molts.

Per això molts fabricants dediquen una gran quantitat de temps i esforços a millorar detalls com per exemple l'harmonia del color, els acabats superficials (plàstics cromats, aluminitzats, acabats imitació a fibra de carbó, etc.) l'equipament extra moltes vegades innecessari que fa que els productes tinguen molts “gadgets” que ni tan sols sabem com funcionen. Un clar exemple de tot açò serien les càmeres fotogràfiques digitals, la majoria de potencials consumidors tan sols miren la quantitat de Megapíxels, el zoom, si tenen estabilitzador o no i tres o quatre detalls més que moltes vegades no determinen la vertadera qualitat d'una càmera fotogràfica, és possible que tinga molt de zoom o molts megapíxels, però que faça unes fotos molt roïns, açò pareix que no importa, quasi ningú valora tant el resultat que li dona la càmera una vegada que se l'ha comprat, tan sols miren que la seua té més megapíxels que la del veí.

Aquesta idea es podria aplicar a molts altres productes, com ara telèfons mòbils, cotxes, roba, etc. Hui dia triomfa més la qualitat percebuda que la real.

Jo no sé perquè però cada vegada que pense sobre aquests conceptes no puc evitar trobar similituds amb alguns partits polítics, especialment amb el PP, el qual és un partit que té molt poca qualitat, la majoria dels seus dirigents són corruptes (Camps, Fabra, Ripoll, Bárcenas, etc.) o altres que sense arribar a ser corruptes (al menys que se sàpia de moment) són persones amb molt poc nivell cultural o humà, com és el cas de Rita o d'Alfons Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València que va insultar els professors. Són pèssims gestors, no respecten el medi ambient ni el patrimoni, que malbaraten els diners públicas, etc. 


No obstant tots eixos fets tan greus que demostren que el PP és un partit molt xungo (amb molt poca qualitat, per dir-lo d'una manera més elegant), la majoria de gent continua votant al PP i les enquestes diuen que continuaràn fent-ho, ja que probablement tornaran a traure majoria absoluta al País Valencià, a les principals ciutats i la majoria de pobles on, si no trauen majoria absoluta almenys guanyaràn amb majoria simple (com en el cas de Catarroja).

És molt trist que la gent vote als partits de la mateixa manera que compra productes, guiant-se més per la qualitat percebuda que per la vertadera qualitat, perquè la qualitat d'un partit depèn sobretot de les persones que el formen, com, per exemple, el cas del Bloc, que és un partit amb molta qualitat real perquè està format per persones amb una gran qualitat humana, persones honrades, treballadores, cultes, de bon tros amb més nivell cultural i humà que la majoria de polítics del PP, però encara així i tot, molt poca gent és capaç d'apreciar la qualitat dels bons productes i es deixen dur per la qualitat percebuda i la imatge de marca com és el cas del PP, una llàstima 

Joan sense por

No es pot negar que els polítics dels PP en general, i els del País Valencià en particular, tenen molts defectes: són mentiders, uns pèssims gestors, malgasten els diners públics en grans esdeveniments de dubtosa rendibilitat, mentre destinen molt pocs diners a serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació; malvenen el patrimoni públic a empreses privades dels seus amics; molts d'ells són corruptes; etc.

Però també hem de reconèixer que tenen algunes virtuts, entre elles jo destacaria: la poca vergonya, el descaro i sobre tot el sentit de l'humor, "tenen la gràcia per arroves". Totes estes virtuts estan basades en un sentiment d'auto-estima exagerat, fonamentat en la seguretat que els dona saber que facen el que facen, la majoria d'habitants del País Valencià continuarà votant-los.

Un clar exemple d'aquest sentit de l'humor exagerat, l'han donat aquesta setmana els dirigents del PP del País Valencià quan es reuniren en un acte per a recolzar al seu líder, tots els alts càrrecs del partit i de les principals institucions acudiren a la cita, el dia després de que es coneguera la decisió del Tribunal Suprem de reobrir la causa contra Camps per la seua implicació en el cas “Gürtel”. En realitat no tots els dirigents del partit acudiren a la cita, els dirigents del PP de la província d'Alacant decidiren no anar i mostrar així la seua repulsa per uns fets inadmisibles per a un càrrec públic, en especial per a un càrrec tan important com és el president d'una comunitat autònoma.

Quan vaig escoltar les declaracions de Camps dient que no anava a dimitir mentre rebia el recolzament dels seus companys de partit, rient-se com hienes, vaig sentir vergonya aliena. Com se pot tindre la cara tan dura, com poden riure's d'eixa manera de la justícia, de l'estat de dret i de tots els ciutadans i ciutadanes, els que els han votat i els que no, perque encara que no ens agrade, ens representa a tots els valencians i valencianes. Enric Nomdedéu, al seu blog, ha expressat molt bé  el sentiment de indignació que sentim molts davant del comportament indamissible d'aquest personatge, resistint-se a dimitir, de la mateixa manera que altres alts càrrecs del seu partit, als quals més tard o més prompte els han fet dimitir, com el tresorer Bárcenas o Ricardo Costa.

Ja vorem com acaba aquesta història, el que sí que tenim clar és que, passe el que passe, els valencians i valencianes continuaràn votant al PP majoritàriament. Tan de bo, amb un miqueta de sort, al menys deixen de guanyar per majoria absoluta, situació altament improbable però que jo pense que seria molt desitjable per a la salut democràtica del nostre país i els drets i llibertats que deurien de presidir tot estat de dret com en el que se suposa que vivim.

Només que se m'acudeix dir una cosa: "Váyase señor Camps!"


Amb eixe somriure fals de hiena i tots els regals que li donaren, però no torne, per favor, que de xoriços ja en tenim prou!

Els obstacles de la vida

Encara que pogueren semblar inventades, totes les històries que narraré a continuació estan basades en fets reals.

La vida d'un ciutadà qualsevol  està plena d'obstacles, moments en els quals s'han prendre decisions que poden resultar mes o menys encertades i que per tant poden determinar d'una manera o  altra els esdeveniments posteriors, a conseqüència de la decisió presa.

En els tres casos que contaré, vaig tindre la mala sort de entrar en contacte amb empreses que posteriorment han estat presents als mitjans de comunicació per diferents motius, però en cap cas de manera positiva.

La primera història parla d'uns xalets que s'estaven construint al costat del poble on em vaig criar. Un dia que estàvem fent una paella, un bon amic meu em va dir: “Estan construint uns xalets en Montroi que estan molt bé i els venen molt barats, per uns 8 milions de pessetes” (estem parlant de farà uns huit o deu anys, just abans de que se dispararen els preus a conseqüència de la bambolla immobiliària).

Jo li vaig contestar molt interessat: “De veres? Com és possible que siguen tan barats?”.

Ell em digué: “Perque els entreguen sense acabar, després s'han de lluir per dins, no tenen parets que separen les habitacions, cadascú se les pot fer al seu gust, però estan molt bé, són construccions de molta qualitat. Si vols quedem un dia i anem a vore-los perque conec a l'encarregat de l'obra i ens els pot mostrar”

Quan anàrem, vàrem vorer que allò no estava tan bé com el meu amic m'havia dit, les cases eren efectivament molt boniques i per fora semblaven ben construïdes, però el preu no era tan bo com el meu amic havia dit, ja l'havien pujat un vint per cent,  encara així i tot eren barats, el principal problema que vaig vorer és que estàven construint-los a la vora d'un barranc, no complien amb la llei i li ho vaig dir: “Estos xalets tenen llicència d'obres?”

L'encarregat de l'obra em digué que no, però que tot era una qüestió burocràtica sense importància  i que en molt poc de temps el problema estaria solucionat.

Jo no vaig vorer clar eixe negoci i vaig decidir no comprar, tot plegat feia pudor a estafa immobiliària: cases construides sense llicència d'obres al costat d'un barranc en una zona que segurament s'inundaria quan ploguera, sense acabar i segurament sense electricitat ni aigua corrent, massa barates, tot una miqueta fosc. 

Efectivament amb el temps es va confirmar que es tractava de xalets il·legals i l'alcalde d'eixe poble i uns quants més ara està tancat a la presó. En este cas crec que vaig prendre la decisió correcta.

Uns anys després, un altre amic em va contar que havia descobert un negoci boníssim per a invertir els nostres estalvis, em digué: “Se trata de inventir en sellos, dan una rentabilidad muy alta y no hay ningún riesgo, en quince años nos podremos comprar un Ferrari”

-    “Cómo se llama la empresa?”, li vaig preguntar jo

-   “Forum Filatélico”, em va dir…

En este cas no vaig tindre tanta sort i li vaig fer cas, afortunadament no tenia molts diners per a invertir i tan sols vaig perdre uns 1500 euros (podria haver segut molt pitjor)

Per últim, fa uns mesos, em tocaren de la correduria “on-line” d'assegurances per a dir-me que havien trobat una companyia molt més barata per assegurar la meua moto: “Mercurio Seguros” em digueren.


Espere no tindre que fer un part amistós d'accident perquè no sé si aquesta companyia em cobriria...

(Serà que soc gafe?)

UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ

Els demòcrates pensem que les manifestacions són una excel·lent manera d’expressar el nostre recolçament o rebuig a les accions dels polítics, ja que les eleccions es celebren cada quatre anys, quan un nombre important de ciutadans pensen que un determinat govern no està fent bé la seua tasca, o ha pres alguna decisió amb la qual no estan d'acord, aleshores ixen al carrer per tal de mostrar el seu descontent.

De totes maneres, encara que una manifestació aconseguisca reunir milers de manifestants, això no significa que els governants tinguen que fer cas de les reivindicacions dels ciutadans, que de fet és el que normalment passa, que no escolten als ciutadans, però al menys, els manifestants hauràn pogut expressar d’una forma pacífica i democràtica el seu descontent envers determinades actuacions dels polítics. A més a més, si els mitjans de comunicació fan bé la seua funció d'informar als ciutadans, el fet de celebrar una manifestació multitudinària pot servir per a que molta gent reflexione sobre els fets que han causat eixa mobilització dels ciutadans, per tant una manifestació amb molts participants pot tindre unes conseqüencies molt clares a l’hora d'inclinar el vot dels ciutadans cap a una o altra formació política.

Tot açò que acabe d’explicar en principi sona molt bé, però és així només en teoria, perque moltes vegades les manifestacions són manipulades pels mitjans de comunicació que les magnifiquen o les ignoren premeditadament. O, en altres ocasions, les manifestacions són manipulades pels organitzadors, ja que si es tracta de grans partits (PP-PSOE) o d'altres organitzacions amb molts diners o poder, poden fer que una manifestació siga molt més gran a força de dur gent amb autobusos, o donar qualsevol altre tipo de contraprestació a canvi de la presència dels asistents (paelles gegants, entrepans, actuacions de grups musicals famosos, etc. tot de bades).

A este blog ja s'ha parlat sobre diverses manifestacions que s'han celebrat recentment al nostre país i al seu entorn (les tres manifestacions del cap de setmana), fetes amb més o menys mitjans i amb diferent seguiment  (manifestacions del nou d'octubre).
 Hui voldria parlar sobre la manifestació d'ahir dissabte que se celebrà al centre de la ciutat de València (manifestació contra la corrupció a València)

La manifestació d’ahir és un magnífic exemple de com una manifestació que no havia segut convocada ni organitzada per grans partits polítics o altres organitzacions amb molt poder ni influència a la nostra societat (Esglesia, sindicats, etc.), sinò que havia estat convocada per internet, fent ús de les xarxes socials, amb molt pocs mitjans i anant cadascú dels participants pel seu compte, pot ser un gran èxit.

Com sempre, les xifres que donen les organitzacions que la convocaven i la polícia són molt diferents (2500 segons la Polícia Local i entre 40.000 i 70.000 segons els organitzadors). Jo vaig estar allí i puc assegurar que n’hi havia molta més gent de la que diu la polícia. 

Vaig arribar a la plaça de Sant Agustí al voltant de les sis en punt, quan el cap de la manifestació començava a avançar cap a la plaça de la Mare de Déu pel carrer Sant Vicent. Vaig estar esperant uns amics en mig del creuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Xàtiva, quan arribàren (al voltant de les sis i quart) varen decidir esperar a vorer quan de temps tardava la cua de la manifestació en començar a moure, varem tindre que esperar fins les 18:50h. Aproximadament, la gran quantitat de gent havia fet que la policia tallara el carrer Sant Vicent a l’alçada de la Plaça d'Espanya, el caos del trànsit era increíble, tots els cotxes feien sonar el claxon en senyal de protesta. El carrer era una festa estàvem al costat d’una de les bandes que tocava música de xaranga i la majoria de la gent no parava de ballar. 

Quan per fi començarem a caminar en direcció cap a la plaça de Manises, se trobaren a la gent del Bloc amb el seu líder Enric Morera i el secretari general del Bloc Jove encapçalant un grup de gent que portava banderes del Bloc.

Un detall que em va cridar l’atenció va ser la creativitat dels participants que havien fet samarretes i pancartes amb frases molt ingenioses com per exemple: “Yo me compro la ropa en Zara, Camps es más de Mango”

Continuaren caminant a presa perquè volíem ajuntar-se amb la  gent de Salvem Catarroja que també estava present, s'afegirem a aquest grup de catarrogins i catarrogines compromeses amb la societat i el medi ambient, que com sempre van acudir puntuals a una cita tan important per a la lluita pacífica dels ciutadans contra els polítics corruptes i les conseqüències de les seues polítiques basades en l'especulació i l'ambició desmesurada que ho embruta tot.

La veritat és que va ser una gran festa democràtica i una demostració de força de les associacions ciutadanes i els ciutadans en general que s’afegien espontàniament a la manifestació i altres aplaudien als manifestants al seu pas. Va ser impressionant, els carrers estaven plens de gom a gom.

Un altre detall que m’agradaria destacar de la manifestació és que darrere dels manifestants anava un regiment de camionets dels servicis de neteja de l’Ajuntament de València, escortats per la policia, netejant minuciosament els carrers per on passaven  com si volgueren no deixar ni rastre del nostre pas pels carrers de València, no fora cas que algú trobara algun pamflet dels manifestants que li fera canviar la seua opinió sobre el govern del PP a la Generalitat.

A l’endemà no quedava ni rastre de la manifestació als carrers de València ni apenes als quioscos, ja que la majoria de diaris ni televisions han mencionat la manifestació, tan sols el diari “El Pais” i el “Levante” parlaven d’ella a les seues portades, la resta de diaris a penes ni la mencionaven a les pàgines interiors. Un intent més de fer callar la veu del poble que es mobilitza contra uns polítics corruptes que abusen del poder que els ha donat el poble per a traure un benefici personal, enriquint-se a costa dels diners públics i per mig de pràctiques il·legals.

EL CAS GÜRTEL: The Neverending Story

S'han escrit rius de tinta sobre aquest cas de "presumpta" corrupció que afecta al PP, i més que s'escriuràn mentre els líders del partit no es decidisquen a prendre les mesures oportunes, tallar de soca arrel i despatxar a tots els deshonrats que han estat aprofitant-se del seu càrrec al partit per a enriquir-se de forma il·legal.

Primer començaren dient que tot era mentida, després denunciaren la policia perque suposadament les gravacions eren falses (ara ja ningú les nega sinó que les reconeixen de facto) i la denuncia fou arxivada immediatament. Digueren que era un muntatge per a despistar dels vertaders problemes del país, la crisi econòmica i el mal govern del PSOE. Després començaren a depurar responsabilitats despatxant uns quants alts càrrecs relacionats amb la trama, sobre tot de Madrid, encara que a altres no els passava res.

El nou d'octubre digueren que prendrien mesures, s'entenia que farien dimitir a algú, que la festa acabaria a les quatre de la vesprada, en clara referència a "Richy" Costa, no passà res, segurament Richy es va negar a dimitir. Per la nit enviaren un sms als mitjans de comunicació anunciant que el gran Richy seria cesat temporalment durant la reunió de l'executiva del dimarts. El dimarts Richy va presentar la dimisió (o cesament temporal) amb condicions. Al final semblava que li estava fent un favor al seu partit al no anar-se'n i tot lo món li va aplaudir efusivament (la frase de Camps no té desperdici: "Aplaudid, no hagais comentarios", dirigint-se als seus companys de partit per a que isqueren bé a les fotos)
 Ricardo Costa és tot un personatge, es tracta d'un dels principals actors d'esta comèdia  protagonitzada per polítics del PP, un dels grans (com diria Xavi Castillo), després de Camps, Rita i Esteban Gonzalez Pons. El fet de que "el gartxo" (Fabra) haja eixit a defensar-lo públicament ja és tota una garantia (jo m’estimaria més que em defensara el "Lute" que segur que és més honrat que ell), encara que mèrits propis no li'n falten. Un gran personatge amb una personalitat molt singular.

És curiós que PP moltes vegades tria a persones amb problemes de parla per a ser portaveus, a Catarroja tenim un clar exemple, el portaveu popular a l'ajuntament també és farfallós. Què voldran dir? Serà un senyal, ens estaran intentant dir alguna cosa ? 

Però el cas de Ricardín Costa és excepcional, no recorde cap altre polític que parlara tan malament i que donara una imatge tan pobra (si no fora perquè intente ser una persona tolerant i respectuosa, diria que és un "pijo" amanerat que no sap parlar i pareix bobo). És que el PP no té cap altre militant millor per a un càrrec tan important com el de secretari general del PPCV i portaveu a les Corts valencianes?, ells que presumeixen de ser el partit amb més afiliats? 

O és que els militants, i dirigents del PP consideren que eixe càrrec no és tan important?

Però tot este cas ha tingut també algunes conseqüències positives (com sempre, "no hay mal que por bien no venga")

Una de les principals conseqüencies positives que ha tingut és que tots els dies es parla del País Valencià als telediaris d'àmbit estatal, la qual cosa abans no passava, ni tots els dies ni quasi mai (que parlen de nosaltres, encara que siga malament, com va dir eixe gran cineasta).

De fet inclús han arribat a fer un concurs d'imitadors de Ricardín Costa a un dels programes d'humor d'una cadena de televisió a nivell estatal en horari de màxima audiència (El Intermedio)

Una altra de les conseqüències positives del cas "Gürtel", ha segut la normalització d'un símbol que s'utilitza a la nostra llengua més sovint que a altres, em referesc (com segurament ja haureu endevinat) a la dièresi, si senyor, eixe gran símbol que en castellà es gasta molt rarament en paraules com "cigüeña" i al valencià és més comú a moltes paraules com: aigües, raïm o veïna.

El cas Gürtel podria arribar a ser l'apoteòsic final de l'hegemonia del PP al nostre país, si no fora perquè el principal partit de l'oposició no té una alternativa solida (un altre dia parlarem d'Alarte) i els altres partits amb representació a les Corts (EU, Bloc i IPV) tenen tan poca repercussió als mitjans de comunicació com un dia de pluja a Escòcia. Per tant, malauradament, es tractarà sols d'un breu parèntesi en l'hegemonia del PP a les nostres terres i els dirigents del partit dretà continuaran oferint "nuevas glorias a España" durant molts anys.

En fí, que anem a fer, este és el país on ens va tocar nàixer i no sembla gens fàcil de canviar, els grans partits tenen molts mitjans de comunicació al seu servici que s'encarreguen de difondre una idea falsa de la realitat

Com a mostra de com és aquest país on vivim només teniu que comprovar com actuen amb total impunitat els feixistes al següent enllaç: blog de Josep Maria Pañella. 

I estes notícies per desgràcia no apareixen als telediaris d'àmbit estatal, ni tampoc als d'àmbit autonòmic ni local.