Putos covards

Encara me'n recorde de quan treballava a Anglaterra, farà uns huit anys, i es jugava el campionat del món de futbol, anaven a enfrontar-se la selecció argentina i l'anglesa, partit sempre de gran interés, no tan sols perque els habitants d'estos dos països són molt aficionats al futbol, sinò, sobre tot, per la rivalitat que hi ha entre ells degut a la guerra de les Malvines. Un partit d’especial trascendència (com diuen els periodistes esportius) si et trobes a Anglaterra treballant a una oficina on aproximadament la meitat de la gent és anglesa i tots ells molt aficionats al futbol i n’hi ha un argentí que més que aficionat, jo diria que era fanàtic.

Jo no sòc aficionat al futbol, però com estava vivint a Anglaterra i teníem un company argentí, existia un ambient de molta rivalitat entre els anglesos i la resta de persones que treballàvem a l'oficina: espanyols, francesos, alemanys i un portugués. La majoria dels aficionats de països mediterranis o llatins eren partidaris de la selecció argentina, els francesos pense que ho feien tan sols per dur-li la contrària als seus eterns rivals, els anglesos. Els alemanys estaven dividits, però no ho vivien amb tanta intensitat com la resta de companys d'altres països.

N'hi havia molta expectació, tots els dies podíem escoltar com l'argentí no parava de reptar als anglesos, d’una manera molt agressiva, els deia: "We are going to kick you guys in the ass!" i altres frases per l'estil.

Finalment la selecció anglesa va guanyar a l’Argentina, no cal que explique com de contents estaven els anglesos, encara que no ho exterioritzaven massa (forma part del seu caràcter: la famosa "flema" britànica), se’ls veia tranquils i feliços. Mentre que l’argentí, estava decaigut (com és lògic), més que trist jo diria que estava enfadat, suportava les burles dels companys anglesos amb dignitat i resignació, no intentava buscar excuses per tractar d’explicar les raons per les quals el seu equip havia perdut, es limitava a reconèixer la derrota i poc més.

Un dia vaig preguntar al company argentí: “¿Qué ha pasado, como es posible que la seleccion argentina haya perdido?”. 
Ell em va contestar: “Porque son unos putos”.

Jo com no estava segur d’haver entès completament el sentit de la frase, li vaig preguntar: “¿Qué quieres decir?”

I ell em contestà:  “Puto en argentina significa cobarde, los jugadores de la selección argentina son todos unos putos cobardes”.

Ja no em vaig atrevir a preguntar res més.

Durant les darreres setmanes, ni els governants de la Unió Europea ni els màxims responsables de les Nacions Unides han sigut capaços de possar-se d’acord per tal d'enviar tropes de pacificació a Líbia que podrien evitar la masacre de civils per part dels militars i mercenaris amb els que Gadafi ataca el seu poble.

Només puc dir una cosa: són uns putos covards que s’estimen més vorer com milers de ciutadans moren a mans d’un dicatador que enviar tropes internacionals sota la bandera de les Nacions Unides a evitar la mort i el sofriment de milers de persones amb totes les greus conseqüències que té una guerra.

Aminetu Haidar

Normalment no m'agrada parlar al meu blog sobre temes que es tracten massivament a tots els mitjans de comunicació, al contrari m'estime més destacar notícies que han passat més desapercebudes i que, no obstant això, considere que són d’interès i per això les comente. En este cas faré una excepció, degut a que es tracta d'un tema que ha alçat una gran polseguera i pense que estaria bé explicar el meu punt de vista perquè considere que es tracta d'un tema molt delicat, un cas en el que es barretxen la política internacional, la situació humanitària de moltes persones, la represió d'un poble, etc.

És tot una miqueta complicat i molt confús.

Tothom que haja escoltat o llegit qualsevol mitjà de comunicació durant les darreres setmanes sabrà que Aminatu Haidar ha estat fent vaga de fam a un aeroport de les Illes Canaries durant 32 dies, no cal que done més detalls sobre esta notícia que ha estat present tots els dies i a totes hores. Molts col•lectius d'actors, directors de cine, cantants, ONGs, etc. han eixit en defensa de l'activista saharaui.

Jo en principi em considere simpatitzant de les idees d'esta senyora, primer perquè pense que qualsevol persona que tinga prou valor com per a fer una vaga de fam, posant en risc sa vida a causa dels seus ideals mereix tot el meu respecte.

En segon lloc perquè estic a favor del dret d'autodeterminació dels pobles.

En tercer lloc perque considere no hi ha dret a la persecució i tortura a la que ha sotmès el govern marroquí al poble saharaui.

Fins ací podria estar d'acord amb tots els simpatitzants d'esta vaga de fam que esta senyora ha estat fent.

Però n'hi ha una cosa amb la qual no estic d'acord. Jo no pense que l'Estat Espanyol tinga cap responsabilitat ni que siga moral, de tot allò que li està passant al poble Saharaui. Potser que en el seu dia el govern franquista d'Espanya va fugir, deixant eixe poble abandonat a la seua sort perquè no s'atreviren a iniciar una guerra contra Marroc mentre Franco romania al seu llit morint-se, ja tenien prou preparant-se per a una possible guerra civil com per a enfrontar-se a un estat veí.

També hi ha que reconèixer que el govern marroquí va ser molt hàbil aprofitant eixe moment de debilitat de l'estat espanyol i enviant uns quants milers de civils a invadir el Sahara Occidental.

Puc acceptar que fa 25 ó 30 anys encara teniem un deute moral amb aquest poble, però ara, hui en dia, ja no. No n'hi ha res que ens obligue a jugar un paper destacat en eixe conflicte. Jo pense que l'Estat Espanyol ja no hi té res a fer, ara és el moment de les Nacions Unides i, com a molt de la Unió Europea, ja no tenim res que dir perquè ni tenim sobirania sobre eixos territoris ni la reclamem.

De fet jo pense que El Sahara no hauria d'haver format part de l'estat espanyol mai. Nosaltres ja no tenim cap responsabilitat ni tenim perquè intervindre en eixe conflicte.

De totes maneres me n'alegre de que per fí esta senyora haja abandonat la vaga de fam, la qual cosa significa que segurament se recuperarà i podrà continuar la seua legítima lluita per aconseguir la independència del Sahara. També me n'alegre de que esta vaga que ha pogut fer a l'aeroport de Lanzarote (que segurament no haguera pogut fer al seu país o no haguera tingut la mateixa repercusió) haja servit per aconseguir que tot el món occidental mire cap a eixe conflicte que és un més dels molts conflictes que hi ha a l'Àfrica dels quals quasi ningú se'n recorda.

Hem de tindre en compte se que Espanya ja no és la potència colonial que va ser fa molts anys i que si ajudem a la causa de la indepència del Sahara, hem de fer-ho com si recolzarem la independència de Kosovo o la del Tibet, per exemple

Tenim altres temes més importants i que ens afecten més directamente que aquest conflicte que ens queda molt lluny, la veritat no entenc perquè tant de soroll a tots els mitjans de comunicació, pense que no està justificat. A no ser que se considere aquest cas com una manera de desgastar al govern socialista, que és el que sembla que estan fent els mitjans de comunicació afins al PP.