El seguidor desertor.

Des de fa ja molt de temps, no publique tan sovint al meu blog com solia fer-ho, sobre tot degut a l'excés de feina. Tinc varies idees que em ronden al cap per a fer un parell d'entrades o tres, però mai trobe el moment per a posar-me a escriure. El mateix li passa a molts il·lustres blocaires de la "blogosfera valenciana" (diuen que fer com fan no és pecat).

El cas és que encara que no escric molt si que m'agrada de tant en tant entrar al meu blog, ni que siga per a fer una ullada als blogs que apareixen a la part dreta de la pantalla (la meua llista de blogs), sempre trobe algunes entrades molt interessants que m'agrada llegir. 

Hui no obstant, ha passat una cosa que m'ha sorprès: un dels pocs seguidors públics que té este blog s'ha donat de baixat, ha deixat de seguir el blog.

He de reconèixer que no m'ho esperava, abans tenia 18 seguidors i ara en tinc tan sols 17, la veritat, no sé qui era (no és cap dels meus coneguts, que jo recorde), però en realitat no m'interessa tant saber qui era, sinó la raó per la qual ha decidit marxar, no passa res, no m'enfade, tan sols és que m'agradaria saber perquè se n'ha anat, és perque no li agraden algunes de les opinions expressades darrerament a este blog? 

Si és eixa la raó m'agradaria que em diguera quina opinió li ha desagradat, encara que fora per mig d'un missatge privat (em compromet a no fer-ho públic si ell o ella no vol). O tal vegada serà què ha canviat la seua manera de pensar i ja no és seguidor/a de les tesis del valencianisme progressista que és la ideologia que inspira la majoria dels pensaments del seu autor? (que no són molts, ho reconec).

Des d'ací faig una crida al seguidor/a d'este blog que ha deixat de ser-ho recentment per a que explique les raons per les quals ha decidit abandonar-nos. Pensa que les idees expressades a este blog són massa radicals? O al contrari pensa que són massa convencionals? 

O serà perquè ja no tracte temes que solia tractar abans com la nostra gata Lluna o els plenaris de l'Ajuntament de Catarroja?

Si és per això, puc tornar a fer-ho, que per tal de no perdre un dels pocs seguidors que té este humil blog, sóc capaç de fer qualsevol cosa... (fins a cert punt, clar)

La Lluna i la manta elèctrica.

Que la nostra gata Lluna és una pesada és un fet incontestable, sempre vol estar damunt de la gent i que li facen carícies i li diguen cosetes. Ja hem explicat en més d'una ocasió que li agrada molt la calor, sobre tot en hivern, el que no havíem dit mai és com de pesada pot arribar a ser, arribant fins i tot a posar-se agressiva, quan vol alguna cosa que li agrada.

Sóc una persona calorosa, quasi mai tinc fred, mentre que la meua dona és tot el contrari, ella és molt fredolina, igual que la nostra gata Lluna i per tant a les dos els agrada acostar-se a les fonts de calor que troben, especialment a l'hivern quan fa fred, com és lògic, per això quan ens fiquem al llit a dormir o estem asseguts al sofà, la Lluna sempre intenta acoplar-se entre nosaltres per tal d'aprofitar la calor dels nostres cossos, la gata, per la seua banda, es puja als radiadors de la casa quan estan en marxa per tal d’intentar arreplegar tota la calor que puga i les dos es giten al sofà i es tapen amb unes mantes mentre miren la tele.

No contentes amb tots eixos mètodes d'escalfament, les dos encara tenen un altre sistema per a entrar en calor, una manta elèctrica que utilitza la meua esposa de tant en tant, sobretot quan està malalta, o si li fa mal alguna part del cos i d'eixa manera alleujar el dolor. 

El cas és que un dia, quan la meua dona estava gitada amb la manta elèctrica, la gata va descobrir que era una font de calor important i que, a més a més, era més confortable que un radiador, de manera que sense pensar-se-ho dos voltes va estar intentant ficar-se al llit damunt de la manta i no va parar fins que ho va aconseguir, és tan pesada que la meua dona va haver de cedir i apartar-se perquè es gitara la gata damunt de la manta elèctrica.

Jo no sé quin és el coeficient intel·lectual d'un gat, però crec la nostra gata no és un dels animals més intel·ligents del regne animal, al menys això pense jo, ja que sempre que veu la manta elèctrica vol gitar-se damunt, és com si fóra el seu tresor i ataca a tothom que intenta llevar-li-la, es posa molt agressiva i fins i tot arriba a mossegar, per descomptat, cada vegada que intenta atacar a la gent la castiguem, però ella, encara així i tot, defensa la seua manta com si fóra el hobbit Frodo en la pel·lícula del Senyor dels Anells, segur que pensa: “És el meu tresor i no m'el furtaran...”, encara que la manta no estiga connectada a l'endoll i per tant no estiga emetent calor, això a d’ella li té igual, ella sap que eixe objecte de tant en tant emet calor i per això està disposada a defensar-lo amb ungles i dents.

Si és que u ha de tindre més paciència...

La Lluna i el sol

Malgrat el que poguera semblar pel títol, esta entrada no parla d'astronomia ni res per l'estil.

La nostra gata Lluna té moltes virtuts i alguns defectes també (o era al revés? Ara ja no me'n recorde, té igual).

Diuen que els gats són animals originaris de l'Àfrica, del desert i per això els agrada tant la calor. El comportament de la Lluna corrobora esta teoria, ja que no desaprofita mai una oportunitat d'acostar-se a una font de calor, com quan se gita damunt dels radiadors en marxa durant l'hivern, per exemple.

Quan arriba l'estiu, sempre que pot es gita al sol, però no a les hores més caloroses del dia, ja que no ho suporta, encara que cal dir que aguanta prou, a voltes es gita al solet de bon matí (no massa prompte tampoc, ja que no li agrada matinar), a l'ampit de la finestra i es dorm, de manera que quan porta un parell d'hores i ja el sol comença a calfar de valent s'alça atabalada per la calor. Es veu que la seua passió pel sol també té un límit.

Quan està molt acalorada busca els llocs de la casa on hi ha més corrent d'aire i es gita en terra, estirada,  per tal de refrescar-se una miqueta.

Com he dit adés, la Lluna té moltes virtuts, és una gata molt afectuosa, sempre vol estar al braç d'algú. No té manies, es gita damunt de qualsevol que vinga a casa, de fet té una especial predilecció per les persones desconegudes, no importa si als visitants els agraden els gats o els tenen al·lèrgia, ella intenta gitar-se damunt sempre que pot.

Una altra de les seues grans virtuts és que li agraden molt les noves tecnologies. Sempre que hi ha algú assegut davant l'ordinador ella intenta gitar-se damunt del teclat o de l'estoreta del ratolí. Al cap d'una estona s'adorm, però ella ha de gitar-se entre el monitor i la persona que intenta utilitzar l'ordinador i no para fins que ho aconsegueix.

Podria passar-me tot el dia enumerant les virtuts de la nostra gata, però com que no volguera que es fereu una imatge massa idealitzada sobre ella, a continuació passaré a narrar alguns dels seus defectes, els quals encara que no són molts, també els té.

“Fuig treball fuig”, esta és la frase que utilitza la meua sogra per a referir-se a la Lluna, donant a entendre la poca estima que té per les tasques de la casa. A mi no m'agrada dir que és mal-feinera, però és que és veritat, no pega ni brot, no ajuda gens ni miqueta a les tasques de la llar. Ella és més amant del treball intel·lectual. El dia que es decidisca a estudiar una carrera segur que se la trau sense cap problema.

Un altre dels seus defectes és que no és molt polida, no li agrada l'aigua i no vol mai fer-se la manicura, sempre que intentem tallar-li les ungles reacciona com una salvatge.

Un altre defecte que té és que no li agraden els veterinaris i no tolera que la toquen. Hem intentat explicar-li que és bo per a ella, que és precís anar de quan en quan a passar les revisions, però ella no ho compren, no sabem si és que no s’ho creu o és que no vol entendre-ho.

Un altre defecte que podríem esmentar és que és molt fartona, li agrada molt menjar, a tot hora està demanant que li donem “chopped”, però açò és un defecte que no li podem retraure perquè li ve de família, a la meua dona i a mi també ens agrada molt menjar.

La Lluna té una caixa nova

És molt difícil saber què pensa un animal domèstic que viu a un pis de tamany mitjà i es passa la major part del temps dormint i tan sols s'alça del seu cabàs per a menjar, fer les seues necessitats i jugar una estona abans de tornar a gitar-se; encara així i tot, la meua dona i jo estem convençuts que la nostra gata Lluna és molt intel·ligent

Una de les proves més evidents de la seua intel·ligència és la seua capacitat de comunicar-se. Per exemple, quan li mostrem el sac del seu menjar, just abans d'omplir el seu plat, ella sempre ens diu: “miau”, que evidentment significa "meu" en el seu idioma. 
L'únic problema és que encara no hem segut capaços d’esbrinar el significat de la resta de paraules de la llengua dels gats, però estem convençuts que les seues expressions formen part d'un discurs molt profund, com no podria ser d'una altra manera, ja que es passa tot el dia reflexionant.

Una de les poques emocions que té la seua sedentària vida és, quan obrim armaris o calaixos, ficar-se dins, com si cercara alguna cosa, i al final sempre acaba trobant un raconet on amagar-se i arraulir-se, de fet alguna vegada ens la hem deixada oblidada dins d'un armari i tan sols hem aconseguit trobar-la després de moltes hores de cerca.

Un altre dels moments més emocionants de la seua vida és quan la meua dona o jo ens comprem sabates, normalment ella compra sabates més sovint que jo i com que ella té els peus més xicotets, les seues caixes són més xicotetes. Cada vegada que comprem un parell de sabates, deixem la caixa buida oberta al corredor, i a la Lluna li falta temps per a ficar-se dins, encara que la caixa siga tan xicoteta que a penes cap. Com va passar l'altre dia, estava contenta com un xiquet amb sabates noves, de fet li va agradar tant la seua nova caixa, encara que evidentment no era de la seua talla, que no volia eixir d'ella, a nosaltres ens va fer tanta gràcia que no vam poder evitar fer-li algunes fotos.

No sabem què trobarà a les caixes de cartó que tant li agraden, potser siga l'olor, el cas és que té deliri per elles, tant de bo els humans fórem tan fàcils d'acontentar.

La Lluna ha entrat en mode hivern

Hauria d'haver escrit esta entrada fa almenys dos mesos, quan va començar a fer fred, però com he estat ocupat escrivint altres coses, no he pogut fer-ho fins a ara.

La qüestió és que la nostra gata Lluna, des que va començar el fred, va entrar en el mode hivern. Tots els que alguna vegada heu tingut un gat a casa sabreu de què estic parlant. En general els gats domèstics solen ser prou tranquils, com no tenen necessitat de buscar-se la vida per aconseguir menjar ni per aparellar-se (les dues principals raons per les quals els felins es mouen quan viuen en llibertat), es passen la major part del temps dormint, com a molt juguen una estoneta un parell de vegades al dia per a mantindre’s en forma, però sense esforçar-se massa.

L'activitat diària d'un gat depèn en gran mesura del seu caràcter i de la raça. El gat comú europeu, per exemple, és més inquiet, mentre que els d'altres races, com els d'angora són més tranquils. Hi ha altres factors que influeixen en el seu comportament com el sexe, les femelles solen ser més tranquiles i afectuoses; o l'edat, els gats jovens solen ser més actius i tenen més ganes de jugar que els adults. La nostra gata, malgrat que la vam arreplegar del carrer (encara que semblava que havia viscut a una casa abans d'escapar-se o de ser abandonada) es pot considerar que compleix tots els requisits per a ser una gata tranquil·la i afectuosa, no és jove, no és de les races més actives i sobretot degut al seu caràcter sociable i pacífic, és una gata molt tranquil·la i mimosa, li agrada molt que l'agafen al braç. Es passa la major part del temps dormint, sempre cerca els millors racons de la casa per a fer la becadeta del matí o dormir la migdiada. És una experta en viure bé, jo diria que és una autèntica sibarita.

El cas és que, encara que poguera semblar impossible, la nostra gata quan arriba l'hivern redueix encara més la seua activitat i es passa tot el dia dormint, tan sols es desperta de matí per menjar mentre nosaltres desdejunem i a la vesprada quan arribem a casa després de treballar. Aquest canvi de comportament es nota especialment a primers de l'hivern quan sembla que comença a menjar més, com si volguera augmentar el seu pes (que ja és considerable) per tal d'afrontar l’estació freda amb més reserves, com si anara a hivernar.

Quan la Lluna entra en mode hivern es torna també més afectuosa i vol estar tot el dia damunt de les nostres cames mentre estem asseguts al sofà mirant la tele o mentre estem menjant, la veritat és que és un animalet adorable, però de vegades es fa pesat tindre-la tot el dia damunt, demanant carícies i menjar. Una de les primeres coses que fa quan se n’adona que algú ha entrat a la casa és alçar-se del seu coixí i anar a refregar el seu morret contra les cames de la persona que ha entrat, com si la topara, es refrega al voltant de les cames de les persones, sense parar de "ronronejar", fins que algú l’agafa al braç o li dona de menjar.

Un altra característica que té el mode hivern és que busca els llocs més calents de la casa, com per exemple els radiadors i es gita damunt a descansar com si haguera estat tot el dia treballant i estiguera cansada, jo de vegades li dic: “no t’estressaràs, no...” o quan la veig badallar sempre li dic: “Mestre, vol un treballa'oret?”, però ella ni se immuta, té més cara que un sac de segells. 

La Lluna està enamorada.

No vos preocupeu, malgrat el que poguera semblar pel títol, amb aquesta entrada no intentaré escriure un poema sobre l'amor ni res semblant, hui parlaré sobre la nostra gata Lluna.

Des que ens vam haver de mudar a viure a una casa de poble, la qualitat de vida de la nostra gata ha millorat molt, acostumada a viure en un pis de tamany mitjà, ha passat a viure en una casa amb tres plantes i un corral ple de trastos amb els que poder jugar, caçar insectes i amagar-se. Al principi estava emocionada descobrint tots els racons de la casa, jugant i provant els diferents amagatalls de la casa on podia dormir la migdiada.

Tot semblava anar sobre rodes fins que un dia es va escapar i va córrer fins a la casa d'enfront, on viu un gat preciós de nom Pumuki, segurament atraida per la olor de les hormones. Els dos felins són aproximadament de la mateixa raça: mil llets, amb un cert predomini de gat siamés i ambdós són grans i corpulents, obesos diria jo, encara que sans, estan forts, sobre tot tenint en compte la vida sedentària i burgesa que duen.

Hom que sàpiga una miqueta de gats sabrà que són uns animals molt territorials, especialment els siamesos, i que es tornen molt agressius quan algun altre animal envaeix el seu territori.

Amb totes estes premisses ja vos podeu imaginar com va anar la primera trobada de la nostra gata amb el Pumuki, no es van matar perquè la Lluna va eixir correguent completament esturufada, com ànima que porta el diable, va entrar a casa i va pujar al terrat abans de que a Pumuki no li donara temps ni d'eixir a perseguir-la, (sincerament, pense que tampoc tenia ganes d’un efrontament cos a cos, tan sols volia espantar-la, la lluita haguera estat molt igualada).

De seguida vam saber que seria el començament d'una gran amistat i qui sap si d'alguna cosa més...

A partir d’aquell primer encontre, la Lluna no parava de fer a excursions furtives a la casa del veí sempre que podia escapar-se i treia el cap per la finestra per a dotorejar, així a poc a poc es van anar coneixent fins que ja es van anar acostumant l'u a l'altre i, com el frec fa l'afecte, van acabar enamorant-se bojament.

Nosaltres, com som una família molt seriosa, no hem consentit que tinguen relacions pre-matrimonials i ja hem informat al veí que si vol que el seu gat arribe a ser nuvi formal de la nostra xiqueta haurà de demanar la seua pota com manen les normes de la decència, (a vore si es pensen que la nostra gata és una qualsevol).

Però Pumuki és un gat molt rebel i defuig el compromís, així que es nega a complir amb les formalitats que implicarien una relació formal, quan ell, en realitat, tan sols vol un “rollito de primavera” (jo crec que pateix el complexe de Peter Pan)

Així que la meua dona i jo hem decidit prohibir a la nostra gata que continue eixint amb ell fins que madure una miqueta i comprenga que les relacions de parella són alguna cosa més que sexe i diversió sense cap responsabilitat.

L'únic problema és que la nostra gata no pot comprendre per què ha d'estar separada del seu estimat i es passa tot el dia asomada a la finestra esperant que el Pumuki vinga a rescatar-la. La pobra sembla deprimida, no sabem que fer, esperem que se li passe prompte perque tenim por que deixe de menjar o que poguera fer alguna altra tonteria com les que solen fer els enamorats com fugar-se amb el seu amant.

Viure a una casa de poble

Degut a circumstàncies personals, hem tingut que moure a la casa de la meua sogra. Ara vivim tota la família amb la mare de la meua dona i la meua cunyada a una casa de poble de planta baixa i dos altures. La casa no està mal, no és gran ni xicoteta, és relativament nova, se la feu farà uns 12 anys.

Feia molt de temps que no vivia en una casa de poble, des de que era un xiquet, ja no me’n recordava de com de gelades són les cases en comparació amb els pisos, especialment si, com en aquest cas, la casa no té calefacció i el pis sí.

La calefacció de la casa està confiada a una instal·lació centralitzada d’aire condicionat amb bomba de calor a les dos plantes principals, però, encara així i tot, no és el mateix, la calor que dona un sistema de radiadors d’aigua per tota la casa és molt més estable i confortable. A més a més, el nostre pis al ser tan xicotet és càlid com un niu.

La qüestió és que he agafat un refredat de por, he passat un cap de setmana horrible. Però com no puc quedar-me tot el cap de setmana tancat a casa a fer bondat (com deuria d'haver fet per a curar-me), ens anàrem el diumenge a Serra a fer una paella amb els amics, amb tan mala sort que pegava un sol de justícia i vaig agafar una insolació que s’ha sumat al malestar general que ja tenia, així que, per si foren poques les molèsties del trasllat, que quan no estàs a ta casa sempre trobes a faltar moltes coses. La sogra malalta, la dona atacada dels nervis i jo malalt de catarro i insolació. I damunt, per si tot això fora poc, sense connexió a Internet i vivint amb tres dones, dos de les quals no em deixen parar ni un moment.

Jo no tinc cap problema en col·laborar amb les tasques de la casa, ho faig sempre de bon grat, la meua dona i jo ens repartim la feina i cadascú s’encarrega d’unes coses, però ara, com que estem vivint en una casa que no és la nostra i amb la meua cunyada, i n'hi han noves obligacions com cuidar a la meua mare política, el repartiment de les tasques no està tan clar i, encara que se duguem molt bé i ens comportem com a bons germans, sempre n'hi ha tensió en l'ambient. Sincerament, no puc comprendre com alguns poden estar a favor de la poligàmia. 

Per si tot això fora poc, esta casa no està pensada per a tindre llibres, ni diaris, ni té un estudi amb una taula en condicions o poder posar el portàtil ni una prestatgeria on deixar els llibres o les revistes, i damunt sense accés a Internet, açò s’està convertint en un infern.

Les corrents d’aire m’estan matant i les visites i telefonades són constants, a més a més cadascú tenim com a mínim un telefon mòbil (alguns dos), més el fixe no para de sonar i la meua dona i la sa germana no són amigues de despenjar els telèfons, sinó que esperen que algú altre els despenge, encara que estiga sonant el seu, quan sona un telèfon és com si no anara amb elles, o bé diuen: “David el meu telèfon està sonant, busca-lo que deu d’estar en alguna butxaca del meu bolso”

Jo sempre dic: “Per què no l’agafes tu?”, però és inútil.

L’únic membre de la família que pareix que s’ha adaptat de perfectament a la nova situació és la nostra gata Lluna que gaudeix de la casa, buscant pels racons i descobrint tots els objectes de la nova casa amb tres plantes senceres on poder jugar, una terrassa i un corral on pot prendre el sol, ple de plantes, insectes i secrets que descobrir.

Obesitat mòrbida

Darrerament hem pogut vorer als telediaris moltes notícies relacionades amb una família que va perdre la custodia del seu fill degut a l'excés de pes del xiquet.

La mesura pot semblar excessiva perquè, desprès de tot, què pot haver més dur per a uns pares que perdre la custòdia del seu fill? 

A mi no m'estranya que els pares se negaren a que els Serveis Socials de la Xunta de Galícia s'emportaren el xiquet, puc arribar a entendre-ho. Però en aquest cas sembla que la mesura estava justificada, ja varen ser avisats a l'any 2005 (quan el xiquet tenia 5 anys i pesava 86 Kgs.)

La meua dona i jo estem preocupats, la nostra Lluna mostra símptomes evidents d'obesitat (no sé si mòrbida o no, a simple vista pareix que està molt sana, se diria que és una groseta feliç). Jo li ho he dit moltes vegades: "Empar, no et sembla que estem consentint massa a la nostra xiqueta?"

Però resulta molt difícil dir que no quan et demana una talladeta més de pernil dolç amb el formatge eixe que tant li agrada i te mira amb una careta de llàstima que sembla que si no li la dones començarà a plorar d'un moment a un altre.

A més a més, porta una vida molt sedentària, no aconseguim que faça exercici. Amb el ritme de vida que porta i tot lo que menja, no m'estranyaria que qualsevol dia ens llevaren la seua custòdia.

Jo he decidit intentar eixir a passejar amb ella tots els dies (a mi també me vindria bé fer un poc d'exercici pels matins per tal de perdre pes)

Ja sé que esteu pensant, que la nostra Lluna no és un gos, que no puc traure-la a passejar lligada amb una corretja i un collar al coll.


I és possible que tingueu raó, però m'han dit que els gats siamesos també poden eixir a passejar com els gossos i la nostra Lluna és la gata més pareguda a un gos que he vist en ma vida (és gosa com ella a soles). Així que intentaré traure-la a passejar pels matins, encara que no sé si a d'ella li farà molta gràcia, acostumada com està a anar sempre al braç mentre frega la seua careta contra el muscle o la cara de qui la porta.