Trump i els SUV

 

Des de fa uns anys, hi ha un estil de cotxes que cada vegada triomfa més, es tracta dels SUV (Sport Utility Vehicle), són cotxes teòricament polivalents que aprofiten per a conduir per camins de terra, per carreteres secundaries i per tot tipus d'autovies, però que no són vehicles “tot-terreny” de veritat, tenen aparença de tot-terreny, però en realitat no ho són, de fet la majoria ni tan sols tenen tracció a les 4 rodes.

Els SUV normalment estan basats en un vehicle convencional similar, però amb algunes modificacions, com per exemple: unes suspensions més elevades, unes rodes més grans, una carrosseria més alta, però comparteixen la majoria d'elements dels seus germans dels quals deriven: motor, transmissió, plataforma, Caixa del canvi, etc. Són cotxes que en ser més alts consumeixen més combustible perquè tenen una pitjor aerodinàmica. D'altra banda, tenen el centre de gravetat més alt, raó per la qual no són tan àgils ni tenen tan bones qualitats per a conduir per carreteres ràpides o autovies, en general tenen molts desavantatges respecte als cotxes convencionals, al tindre unes rodes més grans, canviar els pneumàtics costa més car, en general no tenen més capacitat de maleter que els cotxes dels quals deriven i a més són més cars a l'hora de comprar-los.
No obstant això, els SUV es venen massivament, representen quasi el 40% de les vendes. Com és possible?
Quina és la raó per la qual es venen tant aquest tipus de cotxes si tenen tants desavantatges?
La resposta no és senzilla, sembla ser que la gent compra este tipo de cotxes per les aparences, ja que tenen una estètica de tot terreny amb passos de roda grans que sol agradar i aparenten ser més grans, més segurs, però en realitat no ho són i el sobre-preu que paguem no està justificat, contaminen més, consumeixen més, són pitjors en general que els seus equivalent de carrosseria convencional.

Una cosa semblant passa amb Donald Trump, es tracta d’un president que objectivament no ho ha fet bé, ha invertit molts diners en fer una tanca a la frontera amb Mèxic, s'ha esforçat a desmantellar la seguretat social que va iniciar el seu predecessor Barak Obama, va traure els EUA de l'acord de Paris per a reduir les emissions de CO₂ i parar el canvi climàtic, va iniciar una guerra comercial amb la Xina i Europa, etc.

Encara així té molts votants, al voltant d'un 40% de la població, té seguidors incondicionals que es creuen totes les seues mentides i que estan disposats a portar fins a les últimes conseqüències la fe cega en el seu líder, com vam poder vore anit, quan centenars de seguidors assaltaven el capitoli dels EUA, donant una imatge vergonyosa per a una de les democràcies més antigues del món.

Voldria que algun dia els votants de Trump s'adonaren que és un error fer costat a un personatge tan impresentable, espere que el temps els faça canviar d'idea i que el pròxim president dels EUA siga una persona més raonable i amb més trellat.

Per una altra banda, també m'agradaria que passara la moda dels SUV, però això no és tan important, perquè després de tot, cadascú és molt lliure de comprar-se el tipus de cotxe que vulga i si li agraden els SUV i té diners per a comprar-se un i mantindre’l, doncs que ho gaudisca amb salut, després de tot, els cotxes històricament sempre han sigut un objecte de luxe, un símbol d'estatus, encara que també són pràctics i una necessitat per a moltes persones que els necessiten com a mitjà de transport.

De totes maneres, este és un altre tema que mereix ser tractat en una altra ocasió…

L'expropiació d'YPF.

Ens agrade o no, vivim en un país que forma part d’un estat que es troba dins d’unes institucions internacionals com l'OCDE, l'OTAN, la Unió Europea, etc. que provenen d’una tradició d’economia de lliure mercat o capitalista i per tant formem part d'eixe sistema tan imperfecte, però que al mateix temps s'ha demostrat que funciona millor que altres sistemes per tal de garantir el benestar i les llibertats d'una major part de la població.

Els països que formem part d’estes institucions internacionals ens regim per unes normes bàsiques com són la propietat privada que tans sols poden ser vulnerades en casos d’extrema gravetat com podria ser una guerra, una situació d’emergència com un terratrèmol, un tsunami o una catàstrofe nuclear com la que va patir el Japó fa poc més d'un any.

Si ens botem estes normes bàsiques estem trencant les regles de joc que formen els pilars fonamentals de la immensa majoria de països que coneguem com el món occidental i del que formen part la majoria d’estats més rics i pròspers del món, el que solem anomenar el primer món, jo considere que els que vivim a esta part del món ens podem sentir afortunats, malgrat tots els seus defectes i mancances, per tindre este sistema econòmic.

Per totes estes raons que he exposat pense que el govern d’Argentina ha comés un greu error al nacionalitzar la petrolera YPF, si volem estar dins d’eixe món que es basa en les regles del joc capitalista no podem botar-nos eixes normes bàsiques "a la torera", especialment quan es tracta de posar en risc la bona relació entre dos estats amics i que tant tenen en comú com són l'Estat Espanyol i l'Argentina.

Una vegada dit tot açò, també volguera dir que la manera com ha actuat el govern de Rajoy no em sembla la manera més correcta d’actuar, el nostre flamant president del govern Mariano Rajoy que, per cert, “ni está si se le espera”, a diferència de Cristina Kichner que ha vist com la seua popularitat augmentava gràcies a este colp d'efecte tan populista i calculat, la presidenta ha eixit als mitjans de comunicació a explicar d'una manera espectacular l'expropiació, sense descuidar ni un detall de la posada en escena. es tracta d'un capítol més del seu estil de fer política, tan populista com perjudicial per als interessos de l'estat que representa. 

En definitiva que el nou govern del PP ja pot presumir del seu primer conflicte internacional. Esperem que esta volta sàpiguen traure’ns d’esta complicada situació d’una manera digna i sense que es causen mals majors.

Esta crisi internacional ha tingut dos elements que la fan diferent a les anteriors. La primera diferència és que el principal partit de l'oposició ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha donat suport sense fisures al govern de l’estat que és el que ha de fer quan es tracta d'assumptes de política internacional, cosa que no va fer el PP mentre el PSOE governava. Al menys mentre dure el conflicte, una vegada s’haja resolt ja vindrà el moment dels retrets.

L’altre element important que ha afegit més interès a este conflicte internacional és el fet que el rei es trobara a l’estranger caçant mentre tot açò passava. No haguera passat res, de fet ni ens hauríem enterat de que no es trobava en territori espanyol si no haguera sigut per que el "pobre" vellet ha tingut la mala sort de caure un bac i això ha causat que tota l’opinió pública s’enterara de que estava caçant (!) elefants (!!) en Botswana (!!!), la qual cosa ha donat peu a fer acudits de tot tipus a propis a totes les xarxes socials i programes de ràdio i televisió.

Tot este "afer" ens ha servit per recordar-nos que vivim en un país de pandereta, no es d'estranyar que ens prenguen el pèl a nivell internacional. I per una altra banda també ens ha servit per assabentar-nos que hi han altres estats suposadament moderns i desenvolupats com l'Argentina que estan encara pitjor que nosaltres, ja que actuen com repúbliques bananeres sense respectar els principis més bàsics de la legalitat internacional.

 

No a la guerra, sí a les intervencions per aturar-la.

Jo vaig ser una de les persones que més activament es va oposar a la intervenció de les tropes espanyoles a la guerra d’Irak, vaig participar a totes les manifestacions, vaig enviar cartes als diaris expresant la meua opsosició a una guerra que considerava innecesària, injusta i en contra dels principis més fonamentals i del dret internacional, no hi havia una resolució de les Nacions Unides que l’avalara ni una justificació clara, ja que el regim de Sadam no havia col·laborat amb els talibans ni amb Al Qaeda, ni poseia armes de destrucció massiva ni cap altra de les excuses que utilitzaren per atacar Irak era certa.

Darrerament estic llegint molts blogs i escoltant importants representants polítics de l’esquerra posicionar-se en contra de la intervenció en la guerra de Líbia, de la mateixa manera que molts mitjans de comunicació de dretes estan utilitzant este conflicte per a desgastar encara més al ja moribund govern de Zapatero.

No seré jo qui intente salvar el govern socialista de la crema, però en este cas, he de dir que no estic d'acord amb els que ataquen al PSOE per participar en esta guerra. Els que s'oposen a la intervenció de les tropes espanyoles, sobre tot alguns simpatitzants del PP, diuen que és una situació molt pareguda a la que es donava en Irak, quan George Bush, Aznar, Berlusconi, Blair i altres dirigents europeus decidiren atacar Irak. Jo pense que no és així, les diferències són molt clares:

-     - Primera: Hi ha una resolució del consell de Seguretat de l’ONU   que autoritza les intervencions.

-     - Segona: Líbia ja estava en guerra abans de que intervingueren les tropes de la coalició internàcional, no hem provocat una guerra, hem anat a intentar defensar els rebels i el poble libi, el quals, amb un armament molt inferior, intenten defensar-se dels atacs de les tropes del dictador i dels seus mercenaris.

-      - Tercera: No ha segut una invasió sinó atacs puntuals a objectius estratègics del dictador per tal d’intentar que es rendira i acabara la guerra i la represió contra el seu poble.

Encara que de tant en tant sorgeixen algunes veus que posen en dubte la legitimitat de les Nacions Unides, bàsicament perquè no els convé que n'hi haja una institució amb autoritat per damunt dels governs que puga intervindre en favor de la pau, l'ONU representa la legalitat internàcional i el consell de seguretat de les Nacions Unides es va crear després de la segona guerra mundial precisament per a intentar evitar que es tornaren a produir guerres, per això és tan difícil tots els països membres del consell de seguretat de l’ONU arriben a un acord perque estan representats un ampli ventall de països amb interesos i polítiques molt diferents, com la Xina, EEUU, Rússia, França, etc.

No, senyors simpatitzants del PP i líders de partits d’esquerres, no estic d’acord amb vostès, no es pot comparar la guerra d’Irak amb la de Líbia, són dos situacions molt diferents. Tan de bo haguèrem intervingut a altres guerres com la de Libèria, Congo, Somalia, etc, així hauriem pogut evitar moltes morts i el patiment de molts innocents.

Els que s'oposen a la intervenció preferirien que guanyara la guerra Muamar el Gadafi? Un dictador sanguinari que porta més de quaranta anys al poder i que ha finançat i organitzat el terrorisme internacional.

Putos covards

Encara me'n recorde de quan treballava a Anglaterra, farà uns huit anys, i es jugava el campionat del món de futbol, anaven a enfrontar-se la selecció argentina i l'anglesa, partit sempre de gran interés, no tan sols perque els habitants d'estos dos països són molt aficionats al futbol, sinò, sobre tot, per la rivalitat que hi ha entre ells degut a la guerra de les Malvines. Un partit d’especial trascendència (com diuen els periodistes esportius) si et trobes a Anglaterra treballant a una oficina on aproximadament la meitat de la gent és anglesa i tots ells molt aficionats al futbol i n’hi ha un argentí que més que aficionat, jo diria que era fanàtic.

Jo no sòc aficionat al futbol, però com estava vivint a Anglaterra i teníem un company argentí, existia un ambient de molta rivalitat entre els anglesos i la resta de persones que treballàvem a l'oficina: espanyols, francesos, alemanys i un portugués. La majoria dels aficionats de països mediterranis o llatins eren partidaris de la selecció argentina, els francesos pense que ho feien tan sols per dur-li la contrària als seus eterns rivals, els anglesos. Els alemanys estaven dividits, però no ho vivien amb tanta intensitat com la resta de companys d'altres països.

N'hi havia molta expectació, tots els dies podíem escoltar com l'argentí no parava de reptar als anglesos, d’una manera molt agressiva, els deia: "We are going to kick you guys in the ass!" i altres frases per l'estil.

Finalment la selecció anglesa va guanyar a l’Argentina, no cal que explique com de contents estaven els anglesos, encara que no ho exterioritzaven massa (forma part del seu caràcter: la famosa "flema" britànica), se’ls veia tranquils i feliços. Mentre que l’argentí, estava decaigut (com és lògic), més que trist jo diria que estava enfadat, suportava les burles dels companys anglesos amb dignitat i resignació, no intentava buscar excuses per tractar d’explicar les raons per les quals el seu equip havia perdut, es limitava a reconèixer la derrota i poc més.

Un dia vaig preguntar al company argentí: “¿Qué ha pasado, como es posible que la seleccion argentina haya perdido?”. 
Ell em va contestar: “Porque son unos putos”.

Jo com no estava segur d’haver entès completament el sentit de la frase, li vaig preguntar: “¿Qué quieres decir?”

I ell em contestà:  “Puto en argentina significa cobarde, los jugadores de la selección argentina son todos unos putos cobardes”.

Ja no em vaig atrevir a preguntar res més.

Durant les darreres setmanes, ni els governants de la Unió Europea ni els màxims responsables de les Nacions Unides han sigut capaços de possar-se d’acord per tal d'enviar tropes de pacificació a Líbia que podrien evitar la masacre de civils per part dels militars i mercenaris amb els que Gadafi ataca el seu poble.

Només puc dir una cosa: són uns putos covards que s’estimen més vorer com milers de ciutadans moren a mans d’un dicatador que enviar tropes internacionals sota la bandera de les Nacions Unides a evitar la mort i el sofriment de milers de persones amb totes les greus conseqüències que té una guerra.

LA FLOTA DE LA LLIBERTAT

Ja fa més de quinze dies que no publique res al meu blog, una eternitat, sobretot si tenim en compte que em vaig proposar escriure dues entrades a la setmana com a mínim. Les raons d'aquesta absència són varies, però la principal és la feina, quan es treballa per al llançament d'un nou model de cotxe, com és la situació en la que em trobe ara, hi han moments de molt d'estrès i de molt treball que t'impedeixen dedicar més temps a altres coses. La veritat és que no em puc queixar perquè estic molt content amb el treball que estic fent, però m'agradaria poder dedicar més temps a les meues aficions, com aquesta d'escriure el meu blog. 

Durant aquests dies que he estat absent de la blogosfera han passat moltes coses, però n’hi ha una que m'ha impressionant especialment i que per tant no voldria deixar de comentar: la matança dels cooperants que intentaven dur ajuda humanitària a Gaza. 

No trobe paraules per a poder descriure el sentiment de rebuig que em produeixen aquests fets. És un acte de pirateria comès per l'exèrcit d'un estat suposadament democràtic i que forma part de l'ONU a unes persones que intentaven dur ajuda humanitària a uns èssers humans que estan passant necessitat per culpa d'un bloqueig absurd. 

Es tracta d’un cas clar de terrorisme d'estat. Si aquest atac l'haguera fet qualsevol altre estat hauria estat considerat un acte de guerra. Però com l’ha dut a terme l'estat d'Israel sembla que no passa res. Estats Units i l'ONU han fet unes febles declaracions de condemna i no han près cap mesura en contra de l'estat d'Israel.

Sense comentaris. 

Però si els fets són greus: la mort de nou persones innocents i desarmades, uns quaranta ferits que navegaven per aigües internacionals, intentant dur ajuda humanitària, més greus encara em semblen els arguments d'aquells que, des de països aliats d'Israel intenten justificar la massacre.

Són inadmissibles els arguments que alguns mitjans de comunicació espanyols de dretes han utilitzat per a defensar aquests fets. És increïble com s'esforcen per trobar arguments per a defensar la barbàrie, alguns diuen: “Israel no podia arriscar-es a que els vaixells portaren armes als palestins”. 

A banda que açò podria haver-se controlat d'una altra manera, jo pense que ells no són qui per a fer eixe control, com a molt podrien haver-lo fet els soldats de l'ONU.

En qualsevol cas, a mi se m'acudeix una pregunta: Qui controla que ningú porte armes a l'estat d'Israel? 
O és que hi ha dret a que l'estat israelià dispose un dels exèrcits millor equipats del món amb armes d'última generació subministrades pels Estats Units i el poble palestí tan sols pot disposar de pedres i pals per a defensar-se? Això quin sentit té? 

Per què l'estat d'Israel invadeix els territoris de Palestina?

A quin sant els Israelians tenen dret a fer un embargament als territoris palestins?

No entenc res.

Quina justificació es pot trobar al genocidi que estan duent a terme contra els palestins? 

Al menys tota aquesta crisi ha tingut algunes conseqüències positives, com que la majoria de l'opinió pública internacional sàpiga que el poble palestí està patint un bloqueig injust per part d'un estat que se suposa que és democràtic i que respecta la legalitat. 

I mentrestant que fa Obama? Com és possible que l'estat més poderós del món permeta tots els abusos d'Israel i no faça res per tal de evitar-los?

No és suficient l'excusa de que el lobby jueu controla gran part dels diners de Wall Street o que tenen molta influència en les decisions del govern dels EEUU. No hi ha dret, no es pot consentir que vulneren d'una manera tan flagrant la legalitat internacional i queden impunes.

Aminetu Haidar

Normalment no m'agrada parlar al meu blog sobre temes que es tracten massivament a tots els mitjans de comunicació, al contrari m'estime més destacar notícies que han passat més desapercebudes i que, no obstant això, considere que són d’interès i per això les comente. En este cas faré una excepció, degut a que es tracta d'un tema que ha alçat una gran polseguera i pense que estaria bé explicar el meu punt de vista perquè considere que es tracta d'un tema molt delicat, un cas en el que es barretxen la política internacional, la situació humanitària de moltes persones, la represió d'un poble, etc.

És tot una miqueta complicat i molt confús.

Tothom que haja escoltat o llegit qualsevol mitjà de comunicació durant les darreres setmanes sabrà que Aminatu Haidar ha estat fent vaga de fam a un aeroport de les Illes Canaries durant 32 dies, no cal que done més detalls sobre esta notícia que ha estat present tots els dies i a totes hores. Molts col•lectius d'actors, directors de cine, cantants, ONGs, etc. han eixit en defensa de l'activista saharaui.

Jo en principi em considere simpatitzant de les idees d'esta senyora, primer perquè pense que qualsevol persona que tinga prou valor com per a fer una vaga de fam, posant en risc sa vida a causa dels seus ideals mereix tot el meu respecte.

En segon lloc perquè estic a favor del dret d'autodeterminació dels pobles.

En tercer lloc perque considere no hi ha dret a la persecució i tortura a la que ha sotmès el govern marroquí al poble saharaui.

Fins ací podria estar d'acord amb tots els simpatitzants d'esta vaga de fam que esta senyora ha estat fent.

Però n'hi ha una cosa amb la qual no estic d'acord. Jo no pense que l'Estat Espanyol tinga cap responsabilitat ni que siga moral, de tot allò que li està passant al poble Saharaui. Potser que en el seu dia el govern franquista d'Espanya va fugir, deixant eixe poble abandonat a la seua sort perquè no s'atreviren a iniciar una guerra contra Marroc mentre Franco romania al seu llit morint-se, ja tenien prou preparant-se per a una possible guerra civil com per a enfrontar-se a un estat veí.

També hi ha que reconèixer que el govern marroquí va ser molt hàbil aprofitant eixe moment de debilitat de l'estat espanyol i enviant uns quants milers de civils a invadir el Sahara Occidental.

Puc acceptar que fa 25 ó 30 anys encara teniem un deute moral amb aquest poble, però ara, hui en dia, ja no. No n'hi ha res que ens obligue a jugar un paper destacat en eixe conflicte. Jo pense que l'Estat Espanyol ja no hi té res a fer, ara és el moment de les Nacions Unides i, com a molt de la Unió Europea, ja no tenim res que dir perquè ni tenim sobirania sobre eixos territoris ni la reclamem.

De fet jo pense que El Sahara no hauria d'haver format part de l'estat espanyol mai. Nosaltres ja no tenim cap responsabilitat ni tenim perquè intervindre en eixe conflicte.

De totes maneres me n'alegre de que per fí esta senyora haja abandonat la vaga de fam, la qual cosa significa que segurament se recuperarà i podrà continuar la seua legítima lluita per aconseguir la independència del Sahara. També me n'alegre de que esta vaga que ha pogut fer a l'aeroport de Lanzarote (que segurament no haguera pogut fer al seu país o no haguera tingut la mateixa repercusió) haja servit per aconseguir que tot el món occidental mire cap a eixe conflicte que és un més dels molts conflictes que hi ha a l'Àfrica dels quals quasi ningú se'n recorda.

Hem de tindre en compte se que Espanya ja no és la potència colonial que va ser fa molts anys i que si ajudem a la causa de la indepència del Sahara, hem de fer-ho com si recolzarem la independència de Kosovo o la del Tibet, per exemple

Tenim altres temes més importants i que ens afecten més directamente que aquest conflicte que ens queda molt lluny, la veritat no entenc perquè tant de soroll a tots els mitjans de comunicació, pense que no està justificat. A no ser que se considere aquest cas com una manera de desgastar al govern socialista, que és el que sembla que estan fent els mitjans de comunicació afins al PP.