Bon Nadal, malgrat tot.

Com que ja fa temps que no escric res al meu blog, hui, vespra de nadal, volguera escriure unes línies encara que fora tan sols per a felicitar el Nadal als lectors d'este humil blog (si és que encara en queden)

Les festes nadalenques solen ser molt celebrades, sobre tot a les cases on hi ha xiquets, també hi ha molta gent que les odia, a mi en general no em desagraden, trobe que són unes festes que serveixen per a que la família es reunisca i es recorden vells temps de la infància, moments feliços, quan érem més pobres, però no necessitàvem tant per a viure. Hui en dia trobe que els xiquets tenen massa de tot i per tant no valoren tant totes les coses bones que tenen i sobre tot, les coses immaterials com l'estima, l'amistat, el compartir moments amb els familiars i amics amb pau i harmonia, tots junts asseguts al voltant d'una taula, encara que el menjar no fora tan bo com ara, però bé, no passa res. Els temps canvien.

Les festes de Nadal són sempre unes dates que aprofitem per a fer balanç de l'any que acaba, si mirem als fets ocorreguts durant el darrer any no tenim molts motius per a sentir-nos satisfets, al menys des del punt de vista de la política o l'economia, no cal repetir les dades, tot lo món les coneix de sobra, un desastre. 

Tinc uns quants amics anglesos que durant estes dates sempre solen pensar al voltant dels "new year's resolutions" o com diríem nosaltres: "propòsits de l'any nou". És una bona costum, jo intentaré fer-ho, pensaré sobre aquelles coses que podrien millorar de la meua vida i faré un llistat per tal d’esforçar-nos a millorar-les amb l'any que comença i així arribar a ser una miqueta millors.

La veritat és que l'any 2012 ha sigut un any molt dur per a moltes persones que ho estan passant malament per culpa de la crisi. Esperem que l'any que comença la situació millore, a vore si amb una miqueta de sort, els polítics són capaços de trobar solucions a esta maleïda crisi i si no ho són, al menys que tinguen la decència d'abandonar el càrrec i convocar eleccions anticipades per a que uns altres polítics millors els sustituisquen.

Bon Nadal i bon any nou a tot els lectors i lectores d'aquest blog !!!

Sobredosi de família i entrada número 100.

Una de les coses que més ha marcat la meua vida és el fet d'haver nascut i haver-me criat com a membre d'una família nombrosa, és un fet que jo pense que és molt positiu en general, sobre tot, si com en el meu cas, a banda de ser família nombrosa, no teníem molts recursos econòmics.

Encara me'n recorde quan, poc temps després de casar-me i per tant de començar a viure amb la meua dona, una de les coses que més em costava era la soledat, acostumat a compartir un pis amb sis germans i els pares, viure a soles amb la dona em semblava una prova difícil de superar, trobava a faltar el rebombori, la festa, l'alegria, les baralles entre germans, les discussions, mon pare intentant evitar que parlàrem de política mentre estàvem asseguts al voltant de la taula, etc.

Viure "a soles" amb la meua parella em va resultar molt dur al principi (considere que sóc una persona molt sociable), però amb el temps vaig arribar a acostumar-me i ara valore molt positivament la pau i la tranquil·litat de la vida en parella.

De quan en quan ens reunim tots els germans amb les respectives parelles, els nostres pares i els nebots, en total vora vint persones al pis dels meus pares, el qual encara que és prou gran, sembla xicotet quan ens reunim tots. El passat diumenge va ser un d'estos dies, amb la complicació afegida que després de dinar en casa dels meus pares anàrem a fer una visita a casa del meu germà menut que viu amb la seua novia a un pis vell que s'han reformat i volíen mostrar-nos la reforma que han fet.

Al final de la vesprada ja no podía més, tot el día tot el món cridant, fent fotos, jugant amb els nebodets, la cervesa, el ví, els acudits de sempre contats per enèsima volta, menjant, beguent sense parar, un desastre.

Quan tornàvem a casa li vaig dir a la meua dona: a mi no em convenen estes llargues visites a la meua família, hem de tindre en compte que els meus oïts són un instrument fonamental per a la meua feina i crec que hui he perdut més audició que tota una nit en la “Spook"

Però bé, no passa res, tot siga per la família i per mantindre el bon rotllo i l'harmonia amb els pares, germans, cunyats, cunyades, etc.

Per cert esta és l'entrada número 100 que publique i encara continue a la blogosfera, no sé si amb encert o no, passant el temps entretingut escrivint que, com ja he dit moltes voltes, és una manera com una altra qualsevol de passar el temps, segurament podria fer coses més profitoses com fer exercici, per exemple, però bé, ací estem fins que em canse o fins que se m'ocórrega alguna altra cosa millor que fer per a passar el poc temps lliure que tinc. Segurament se vos estaràn passant pel cap mil coses més profitoses o interessants que fer per a passar el temps lliure que escriure un blog.

Baiarris

La família de la meua dona es pot considerar un matriarcat, la majoria dels seus membres són dones i els pocs homes que hi formen part estan practicament anul·lats per les fortes personalitats de les dones.

La tia Inés, que és l'autèntica líder de la manada (es podria dir que és la femella alfa), té una paraula especial que utilitza per a referir-se als “novios”, marits, cunyats, gendres, homes en general que, com jo, no som membres de ple dret perque no hem nascut dins de la família, sinò que ens hem anat incorporant a ella a l'aparellar-nos amb algun dels membres femenins de la tribu. Com elles mateixes diuen, ens van trobar al carrer.

La paraula que utilitzen per a definir-nos és “baiarri”. Una d'eixes paraules que han anat perdent-se amb el pas del temps i que no apareix a la majoria de diccionaris, però que la gent valencià-parlant de tota la vida coneix el seu significat (almenys els de la comarca de l’Horta Sud).

Baiarri significa, literalment, animal mort que es troba en la carretera en avançat estat de descomposició, normalment un gos, és a dir un rebuig que ningú vol i que no val per res. També té altre significat més casolà, se diu baiarri  d'una persona quan és tramposa, cara dura, deshonrat, mal faener, almenys en un context col·loquial o famíliar, sempre dit afectuosament, clar.

La Tia Inés matisa: “No tots són igual, alguns són més baiarris que altres. Tu eres un dels menys baiarris de tots” - em diu (la tia Inés em vol molt)

Però la meua dona no està d'acord amb això: “Com que no, aquest és tan baiarri com el que més!”

Un dels moments quan millor m'ho passe és quan, a les reunions familiars de Nadal, totes les cosines comencen a criticar als seus marits, nuvis, etc. És com una catarsi col·lectiva, on el nivell d'alcohol en la sang, la glucosa dels dolços de nadal i la cafeina del cafe no contribueixen a crear un ambient relaxat sinó tot el contrari.

Jo faig front comú amb altres homens de la família per a defensar-nos, com el tio Paco (un dels bayarris més majors), el seu fill, i algú que altre marit o “novio” despistat, el qual, si no du molt temps eixint amb sa femella, no entén el joc i es troba un poc confús i desorientat, jo sempre li dic:

- “No et preocupes, no passa res, ja t'aniràs acostumant, en el fons no són tan males, tan sols tenen un poc d'excés d'estrògens (hormones sexuals femenines)”.

Viure a una casa de poble

Degut a circumstàncies personals, hem tingut que moure a la casa de la meua sogra. Ara vivim tota la família amb la mare de la meua dona i la meua cunyada a una casa de poble de planta baixa i dos altures. La casa no està mal, no és gran ni xicoteta, és relativament nova, se la feu farà uns 12 anys.

Feia molt de temps que no vivia en una casa de poble, des de que era un xiquet, ja no me’n recordava de com de gelades són les cases en comparació amb els pisos, especialment si, com en aquest cas, la casa no té calefacció i el pis sí.

La calefacció de la casa està confiada a una instal·lació centralitzada d’aire condicionat amb bomba de calor a les dos plantes principals, però, encara així i tot, no és el mateix, la calor que dona un sistema de radiadors d’aigua per tota la casa és molt més estable i confortable. A més a més, el nostre pis al ser tan xicotet és càlid com un niu.

La qüestió és que he agafat un refredat de por, he passat un cap de setmana horrible. Però com no puc quedar-me tot el cap de setmana tancat a casa a fer bondat (com deuria d'haver fet per a curar-me), ens anàrem el diumenge a Serra a fer una paella amb els amics, amb tan mala sort que pegava un sol de justícia i vaig agafar una insolació que s’ha sumat al malestar general que ja tenia, així que, per si foren poques les molèsties del trasllat, que quan no estàs a ta casa sempre trobes a faltar moltes coses. La sogra malalta, la dona atacada dels nervis i jo malalt de catarro i insolació. I damunt, per si tot això fora poc, sense connexió a Internet i vivint amb tres dones, dos de les quals no em deixen parar ni un moment.

Jo no tinc cap problema en col·laborar amb les tasques de la casa, ho faig sempre de bon grat, la meua dona i jo ens repartim la feina i cadascú s’encarrega d’unes coses, però ara, com que estem vivint en una casa que no és la nostra i amb la meua cunyada, i n'hi han noves obligacions com cuidar a la meua mare política, el repartiment de les tasques no està tan clar i, encara que se duguem molt bé i ens comportem com a bons germans, sempre n'hi ha tensió en l'ambient. Sincerament, no puc comprendre com alguns poden estar a favor de la poligàmia. 

Per si tot això fora poc, esta casa no està pensada per a tindre llibres, ni diaris, ni té un estudi amb una taula en condicions o poder posar el portàtil ni una prestatgeria on deixar els llibres o les revistes, i damunt sense accés a Internet, açò s’està convertint en un infern.

Les corrents d’aire m’estan matant i les visites i telefonades són constants, a més a més cadascú tenim com a mínim un telefon mòbil (alguns dos), més el fixe no para de sonar i la meua dona i la sa germana no són amigues de despenjar els telèfons, sinó que esperen que algú altre els despenge, encara que estiga sonant el seu, quan sona un telèfon és com si no anara amb elles, o bé diuen: “David el meu telèfon està sonant, busca-lo que deu d’estar en alguna butxaca del meu bolso”

Jo sempre dic: “Per què no l’agafes tu?”, però és inútil.

L’únic membre de la família que pareix que s’ha adaptat de perfectament a la nova situació és la nostra gata Lluna que gaudeix de la casa, buscant pels racons i descobrint tots els objectes de la nova casa amb tres plantes senceres on poder jugar, una terrassa i un corral on pot prendre el sol, ple de plantes, insectes i secrets que descobrir.

Obesitat mòrbida

Darrerament hem pogut vorer als telediaris moltes notícies relacionades amb una família que va perdre la custodia del seu fill degut a l'excés de pes del xiquet.

La mesura pot semblar excessiva perquè, desprès de tot, què pot haver més dur per a uns pares que perdre la custòdia del seu fill? 

A mi no m'estranya que els pares se negaren a que els Serveis Socials de la Xunta de Galícia s'emportaren el xiquet, puc arribar a entendre-ho. Però en aquest cas sembla que la mesura estava justificada, ja varen ser avisats a l'any 2005 (quan el xiquet tenia 5 anys i pesava 86 Kgs.)

La meua dona i jo estem preocupats, la nostra Lluna mostra símptomes evidents d'obesitat (no sé si mòrbida o no, a simple vista pareix que està molt sana, se diria que és una groseta feliç). Jo li ho he dit moltes vegades: "Empar, no et sembla que estem consentint massa a la nostra xiqueta?"

Però resulta molt difícil dir que no quan et demana una talladeta més de pernil dolç amb el formatge eixe que tant li agrada i te mira amb una careta de llàstima que sembla que si no li la dones començarà a plorar d'un moment a un altre.

A més a més, porta una vida molt sedentària, no aconseguim que faça exercici. Amb el ritme de vida que porta i tot lo que menja, no m'estranyaria que qualsevol dia ens llevaren la seua custòdia.

Jo he decidit intentar eixir a passejar amb ella tots els dies (a mi també me vindria bé fer un poc d'exercici pels matins per tal de perdre pes)

Ja sé que esteu pensant, que la nostra Lluna no és un gos, que no puc traure-la a passejar lligada amb una corretja i un collar al coll.


I és possible que tingueu raó, però m'han dit que els gats siamesos també poden eixir a passejar com els gossos i la nostra Lluna és la gata més pareguda a un gos que he vist en ma vida (és gosa com ella a soles). Així que intentaré traure-la a passejar pels matins, encara que no sé si a d'ella li farà molta gràcia, acostumada com està a anar sempre al braç mentre frega la seua careta contra el muscle o la cara de qui la porta.