Durant tota esta setmana, les xarxes socials
bullien d’activitat, amb l'etiqueta #18J es convocava una concentració en front de les seus del PP
a les principals ciutats per a protestar contra els casos de
corrupció recentment apareguts en premsa, que
afecten el govern central i a alts càrrecs del partit que li dona suport, el
PP.
Una bona amiga i jo vam quedar per anar junts
a la concentració en front de la seu del PP a València, per circumstàncies vam
arribar tard a la protesta, passaven ja quasi 3 quarts d'hora de l'inici de
la concentració, però encara quedava molta gent concentrada en front de la seu
del PP, unes 300 persones, diuen havien arribat a ser uns 800, molta gent ja
se n’havia anat ja a casa.
La meua amiga i jo ens vam alegrar perquè
encara arribàvem a temps de participar en la concentració, l’acte es desenvolupava
d’una manera pacífica, els manifestants portaven pancartes criticant als
polítics corruptes i no passava res fora del que sol ser habitual a este tipus de protestes, la gent cantava crits de
protesta contra els polítics i els casos de corrupció, etc.
Les portes de la seu del PP estaven protegides
per un grup prou nombrós de de policies
anti avalots equipats amb tot el equipatge propi que els caracteritza, portaven
els cascs a la cintura i ens miraven amb cara de pocs amics amb els braços
creuats com dient, qui s’atrevisca a intentar fer algun gest en contra de la
seu del PP s'haurà d'enfrontar amb nosaltres, la gent intentava no fer cas,
però la seua presència era amenaçant.
Aleshores, els organitzadors de l’acte ens van comunicar
que la manifestació estava previst que acabara a les portes de les Corts, així
que vam començar a fer camí cap allà per tal de protestar davant d’una de les
moltes institucions governades pel PP amb majoria absoluta. Vam
començar a caminar per la Gran Via cap al Passeig de la Petxina, serien les nou
de la nit, molta gent anava anant-se ja a casa, cada vegada quedava menys gent,
però com l’acte encara continuava, la meua amiga i jo vam decidir continuar
participant, caminant pels carrers de València d’una manera festiva i pacífica.
Els policies anti avalots intentaven dirigir
el grup dient-nos per on podíem o no caminar, intentant tallar-nos el pas,
però el grup de gent d’una manera pacífica continuava el seu camí
cap a les Corts. Vam passar al costat de l’antic col·legi de Jesuïtes que es troba
al costat del Jardí Botànic i vam girar pel passeig de la Petxina cap a les
Corts.
Quan es trobàvem al Passeig de la Petxina, a
la alçada on comença el túnel que hi ha al mig de l’avinguda, ens vam trobar
un grup prou nombrós de policies anti-avalots que ens tallàvem el pas, com no
podíem girar ni cap a la dreta per que estava el mur del Jardí Botànic ni cap a
l’esquerra perque estava el túnel, vam decidir tornar arrere, quan vam
comprovar que n’hi havia un altre grup de policies que ens tallava el pas. Ens
vam adonar que estàvem rodejats i no ens podíem moure, estàvem atrapats. La
meua amiga, que té molta experiència d’haver participar en moltes
manifestacions durant l’època de la transició, em va dir: “açò és una
encerrona, ara voràs com no ens deixen avançar” i efectivament, així va ser,
els policies tractaven d’evitar que pogueren exercir el nostre dret de
manifestar-nos. La gent va començar a protestar, sempre de forma pacífica,
intentant que els policies ens deixaren marxar pacíficament pels carrers en un
acte perfectamente legítim de portesta democràtica.Vam intentar raonar amb els policies
amb cara de pocs amics, però no atenien a raons, no ens deixaven parlar, es
limitaven a donar ordre i a amenaçar-nos d’una manera subtil que si els feien
cas ens hauríem d’enfrontar amb ells, dient-nos: “de aquí no se pueden mover,
hagannos caso y no les pasará nada” amb un to de veu prou dur i amaneçant.
La meua amiga va intentar convencer-los de que
ens deixaren marxar argumentant que havíem d’agafar l’últim tren que ens havia
de dur a Catarroja, no hi havia manera, els policies no tenien intenció de
deixar-nos anar, es notava que d’alguna manera ens volien castigar pel fet d'estar
exercint el nostre dret a manifestar-nos.
Així que ens van obligar a caminar per damunt
de la vorera i ens anaven dirigint com si forem un ramat de borregos, no sabíem
ben bé cap a on.
Alguns deien: “Segur que ara ens voldran
indentificar a tots per a fer-nos una fitxa policial com si forem delinqüents”
Jo no sé perquè, malgrat tot conservava la calma,
pensava: no s’atreviran a colpejar-nos ni a fer-nos cap mal, després de tot no
hem fet res mal, no els hem donat cap excusa”, pensava jo, segurament degut a la meua ingenuïtat, alguns dels manifestants amb més experiència se´ls notava prou nerviosos i preocupats.
Mentre tot açò passava, aprofitàvem per a
traure fotos i telefonar o enviar missatges a familiars i amics per a avisar-los
de la situació en la que ens trobàvem.
La gent que passava pel carrer ens mirava
estranyada, érem com un grup de jueus durant la segona guerra mundial conduits per militars cap als camps de concentració.
Per fi passàrem al costat d’un bar i la meua
amiga i jo vam aconseguir separar-nos del grup mesclant-nos entre la gent que
prenia una copa asseguts al carrer. Igual que havíem fet nosaltres, molts altres aconseguiren escapar aprofitant el descuit dels policies.
Ens vam separar del grup a una
prudencial distància però sense perdre’ls de vista, volíem saber com anava a
acabar tot allò, no hi havia dret a que detingueren a tota eixa gent que no
havia fet res mal.
Al cap d’una estona el cercle policial es va
anar fent cada vegada més estret i començaren a amenaçar i espentejar als
manifestants i als que intentaven resistir-se els colpejaven, els policies agafaren
a un parell de joves i se’ls emportaren entre dos furgonetes per a poder
colpejar-los amb total impunitat.
La gent cridava i protestava, la tensió anava
en augment, cada vegada hi havia més gent al voltant del grup fent fotos i
increpant als policies per a que pararen d’agredir als manifestants, de colp i
de repent, alguns plolicies començaren a córrer amb la porra en la mà cap a la
gent que els increpava.
La meua amiga i jo, ens vam ficar dins d’un
bar i des de dins vam poder presenciar algunes escenes de violència
policial absolutament injustificada contra els manifestants i la gent que els
recolçava.
La gent des del balcons va començar a fer
soroll amb caçoles de cuina en senyal de protesta contra els abusos dels
policies i llançava aigua. Jo crec que açò va fer pensar als policies que encara que ho poguera pareixer, els que protestaven no eren tan sols quatre gats, n'hi havia molta més gent que els donava suport.
Nosaltres vam intentar eixir del bar
per a continuar participant en la protesta, però els policies no ens van deixar, es podria dir que estàvem retinguts de forma il·legal.
Després d’una mitja hora de molta tensió i
escenes molt violentes, els policies es van anar retirant. Més tard ens digueren que havien detingut a unes sis persones i identificat a molts més.
He escrit esta entrada per a que quede
constància de la brutalitat policial que d’una manera absolutament
injustificada va intentar reprimir uns manifestació pacífica i perfectament
legal sense cap motiu ni argument. No és la primera vegada que açò passa, la policia ja ha actuat de la mateixa manera en altres ocasions, l'única diferència és que jo no ho havia viscut
tant la violència policial en primera persona i he de dir que causa una sensació d'impotència i de sentir-te frustrat contra els poders públics que realment donen ganes de rebel·lar-se
contra esta maleïda classe política que ens governa i el sistema en general.
Perquè no ens hem d’oblidar que els policies
actuen conformen a les ordres que reben dels seus caps i estos reben les ordres
dels delegats del govern que són polítics nomenats a dit pel govern central.
Se'ls hauria de
caure la cara de vergonya de tractar d’eixa manera a ciutadans i ciutadanes que no
hem fet res mal i que tan sols intentàvem exercir el nostre dret a
menifestar-nos pacíficament.
