Neus

Esta matinada ha faltat una bona amiga, Neus, una gran persona, tenia tan sols 34 anys i moltes ganes de viure.

Una persona alegre, activa, molt positiva i feliç, encara que tinguera motius per a estar trista: no tenia una bona feina, no li pagaven molt, però encara així i tot, ella estava quasi sempre alegre i feliç o al menys això era el que ens transmetia a tots els que estàvem al seu costat.

Era una artista, a este enllaç podeu trobar algunes de les seues obres.

Volguera que esta entrada servira per a retre homenatge a una bellíssima persona, senzilla, alegre, humil i encantadora.

No t'oblidarem mai.

Els Enginyers som gent seriosa i dia de la dona treballadora.

Els enginyers som gent seriosa, o al menys això és el que s’espera de nosaltres, de la mateixa manera que dels professionals de molts altres camps: advocats, professors, metges, etc. En general es podria dir que ho som, al menys durant les hores de feina, fora d’eixes hores intentem ser divertits i passar-ho bé igual que la resta dels mortals. El problema que quan algú es passa huit (o nou, o deu, o més) hores al dia treballant, intentant mantindre una actitud seriosa i responsable, quan s’acaba la jornada laboral no saps ben bé com se fa això de ser simpàtic i graciós, en eixos moments és quan trobes a faltar una miqueta més d’empatia o d’intel·ligència emocional o com se diga.

A mi m’agradaria ser com alguns dels meus amics que es dediquen a altres professions no tan serioses, com obrers de la construcció, fruiters, operaris d’una cadena de producció, etc.  ells sí que saben dir coses gracioses i passar- s’ho bé.

Per això intente ajuntar-me amb ells sempre que puc, quan estic amb ells no cal fer comentaris molt brillants ni parlar de temes de cultural massa elevats, ni estar “al loro” sobre tots els temes d’actualitat (la qual cosa sense dubte no és un dels meus punts forts).

Quan estem amb estos amics em trobe còmode i relaxat, no tinc que pensar massa i sé que tots els comentaris i les bromes que fan són sense malícia ni segones intencions, són gent senzilla, igual que jo.

Quan estava estudiant enginyeria, farà uns vint anys aproximadament (que se diu molt ràpid),  començava a haver-ne cada vegada més dones que estudiaven carreres tècniques, antigament estos estudis els feien tan sols els homens i les dones que estudiaven este tipus de carreres eren una minoria. Hui en dia crec que el percentatge ja s’ha igualat. De la mateixa manera que cada vegada més n’hi ha homens que estudien infermeria, mestre de primària o altres carreres que antigament les estudiaven majoritàriament les dones.

Encara així i tot, al món de l’empresa, l’activitat de la enginyeria industrial és podria dir que és prou masclista encara, les dones enginyeres han demostrat ser tan competents o més que els homens però encara hi ha molts responsables dels departaments d’enginyeria que no les tracten amb igualtat, sembla que desconfien més d’elles i els exigeixen més. Si parlem d’altres professions on la força física és molt més important, les diferències són encara més grans entre homens i dones, per no parlar de les diferències salarials, normalment les dones guanyen de mitja un 22% menys que els homens, encara que diuen que estes diferències s’han retallat els darrers anys, el camí que ens queda per recórrer és encara molt llarg.

Des d’aquest humil blog volem, una vegada més, retre homenatge a les dones treballadores que ja han patit prou al llarg de la seua vida i apostar per la igualtat en tots els terrenys, però especialment en la vida laboral.

Reflexions al voltant de la vaga general.

No podria dir-se que sóc expert en molts temes, m'agraden molt els cotxes i les motos, podria passar-me hores parlant de motors, però sempre a nivell d'aficionat, no tinc prou coneixements de mecànica com per a intentar fer cap reparació, però m'encanta parlar de motors, de les seues prestacions del par motor del comportament dels diferents vehicles, etc. 

També m'agrada molt la fotografia, però sempre a nivell d'aficionat, no seria capaç d'utilitzar correctament una càmera reflex amb controls manuals, per exemple, entre altres raons perquè no ne tinc ni he tingut mai una càmera d'estes. 

Un altre tema del que em considere un apassionat és la llengua, de les llengües en general i de la valenciana en particular, m'agraden els refranys, les endivinalles, m'agrada escriure i llegir, però crec que no seria capaç d'escriure una novela o un poema correctament, es pot dir que sóc un aficionat.

Així podria continuar esmentant altres temes que també m'apassionen com la cuina, el dibuix, la música, la política, l'arquitectura, la natura, etc.

Però si n'hi ha un tema sobre el que sí que sóc un expert és en treballar, això ho poden corroborar tots els que em coneixen una miqueta , m'agrada el meu treball i m'agrada treballar de valent, se podria dir que en això sí que soc un expert, quasi un adicte al treball.

Porte més de setze anys treballant de molt diferents oficis i professions, he treballat de cambrer mentre estudiava, de fuster, d'ajudant de cuina, de repartidor de pizzes. Els darrers14 anys he treballat bàsicament d'enginyer de disseny, d'enginyer de producte, de NVH, etc.

Per això m'han afectat tant la manera com s'han desenvolupat els fets d'esta vaga general, les seues causes i les possibles conseqüències, m'ha molestat molt com han tractat el tema molts mitjans de comunicació, sobre tot els de dretes, però també alguns mitjans suposadament d'esquerres. El tema del treball és un tema que em toca molt la moral, perquè considere que els treballadors i treballadores hem anat perdent drets els darrers anys i que els empresaris i l'estat ho tenen més fàcil per explotar als treballadors ara que fa uns anys.

Més del 80 % dels treballadors del País Valencià treballen per a xicotetes i mitjanes empreses. Estos treballadors ho tenen molt difícil per a fer vaga, tots els que hem treballat en xicotetes i mitjanes empreses sabem com de difícil és dir al teu "jefe" que no aniràs a treballar perque vols secundar la vaga, especialment, tenint en compte les circumstàncies del mercat laboral, eixe fet sumat a la campanya que han fet la majoria de mitjans de comunicació donant arguments en contra de la vaga i dels sindicats, ha fet que la vaga no haja tingut el seguiment que hauria d'haver tingut.

Dient tot açò no vull dir que considere que tots els treballadors són uns sants, ni molt menys, n'hi ha de tot, n'hi ha molta gent que té molta cara, alguns que són molt gossos i que se passen el dia intentant escaquejar-se, etc.

En qualsevol cas, el que volia dir amb aquesta entrada (que sempre m'enrotlle més que una persiana) és que no hi estic d'acord amb els que han estat intentant dinamitar la convocatòria de vaga general. Se poden dir moltes coses en contra dels sindicats: que han convocat la vaga tard, que els sindicats han segut durant molt de temps còmplices d'un govern que d'alguna manera els ha utilitzat, etc. etc. Però el que sí que està clar és que la retallada de drets dels treballadors que s'ha fet amb la reforma laboral del govern de Rodriguez Zapatero és inacceptable i que per tant n'hi havien motius més que de sobra per a fer vaga, totes les altres consideracions són accessòries.

Com sempre, Ricardo Peralta ha fet de les seues, però això no té res de nou, ja ho hem comentat en moltes ocasions a aquest blog...

Ja no m'enrotlle més, ací vos deixe un article molt interessant sobre el tema. M'haguera agradat llegir este article abans de la vaga, però no l'he vist fins ara, no l'he pogut vorer abans perque estava molt ocupat treballant.

Viure a una casa de poble

Degut a circumstàncies personals, hem tingut que moure a la casa de la meua sogra. Ara vivim tota la família amb la mare de la meua dona i la meua cunyada a una casa de poble de planta baixa i dos altures. La casa no està mal, no és gran ni xicoteta, és relativament nova, se la feu farà uns 12 anys.

Feia molt de temps que no vivia en una casa de poble, des de que era un xiquet, ja no me’n recordava de com de gelades són les cases en comparació amb els pisos, especialment si, com en aquest cas, la casa no té calefacció i el pis sí.

La calefacció de la casa està confiada a una instal·lació centralitzada d’aire condicionat amb bomba de calor a les dos plantes principals, però, encara així i tot, no és el mateix, la calor que dona un sistema de radiadors d’aigua per tota la casa és molt més estable i confortable. A més a més, el nostre pis al ser tan xicotet és càlid com un niu.

La qüestió és que he agafat un refredat de por, he passat un cap de setmana horrible. Però com no puc quedar-me tot el cap de setmana tancat a casa a fer bondat (com deuria d'haver fet per a curar-me), ens anàrem el diumenge a Serra a fer una paella amb els amics, amb tan mala sort que pegava un sol de justícia i vaig agafar una insolació que s’ha sumat al malestar general que ja tenia, així que, per si foren poques les molèsties del trasllat, que quan no estàs a ta casa sempre trobes a faltar moltes coses. La sogra malalta, la dona atacada dels nervis i jo malalt de catarro i insolació. I damunt, per si tot això fora poc, sense connexió a Internet i vivint amb tres dones, dos de les quals no em deixen parar ni un moment.

Jo no tinc cap problema en col·laborar amb les tasques de la casa, ho faig sempre de bon grat, la meua dona i jo ens repartim la feina i cadascú s’encarrega d’unes coses, però ara, com que estem vivint en una casa que no és la nostra i amb la meua cunyada, i n'hi han noves obligacions com cuidar a la meua mare política, el repartiment de les tasques no està tan clar i, encara que se duguem molt bé i ens comportem com a bons germans, sempre n'hi ha tensió en l'ambient. Sincerament, no puc comprendre com alguns poden estar a favor de la poligàmia. 

Per si tot això fora poc, esta casa no està pensada per a tindre llibres, ni diaris, ni té un estudi amb una taula en condicions o poder posar el portàtil ni una prestatgeria on deixar els llibres o les revistes, i damunt sense accés a Internet, açò s’està convertint en un infern.

Les corrents d’aire m’estan matant i les visites i telefonades són constants, a més a més cadascú tenim com a mínim un telefon mòbil (alguns dos), més el fixe no para de sonar i la meua dona i la sa germana no són amigues de despenjar els telèfons, sinó que esperen que algú altre els despenge, encara que estiga sonant el seu, quan sona un telèfon és com si no anara amb elles, o bé diuen: “David el meu telèfon està sonant, busca-lo que deu d’estar en alguna butxaca del meu bolso”

Jo sempre dic: “Per què no l’agafes tu?”, però és inútil.

L’únic membre de la família que pareix que s’ha adaptat de perfectament a la nova situació és la nostra gata Lluna que gaudeix de la casa, buscant pels racons i descobrint tots els objectes de la nova casa amb tres plantes senceres on poder jugar, una terrassa i un corral on pot prendre el sol, ple de plantes, insectes i secrets que descobrir.

L'AMISTAT

No soc alt, ni molt guapo; no tinc els ulls blaus ni molts diners (els que em coneixen em persona poden corroborar tot això), no tinc una gran casa ni un bon cotxe.
Però sí que tinc una cosa de la qual em sent orgullós: un bon grapat de bons amics, alguns dels quals els conec des de fa més de 30 anys (quasi res) i altres des de fa tan sols uns mesos. Tinc amics de totes les edats i tots els origens, de diferents classes socials i amb un nivell cultural molt diferent.

Fa temps vaig escoltar per la ràdio que no sé quina universitat molt important havia fet un estudi per a descobrir quines eren les causes de la felicitat, feren moltes enquestes a gent que deia ser feliç i una de les coses que tenien en comú totes estes persones era que tenien un bon grup de bons amics. Jo hi estic d'acord amb eixe estudi.

L'amistat ha segut una de les constants de la meua vida, un tret característic del que em sent orgullòs, de fet he arribat a rebre crítiques d'alguns familiars i amics que em deien: "David és que te fas amic de tot lo món... Ja voràs com t'enduràs algun disgust"

Potser en part tenen raó, és veritat que de vegades m'he dut més d'un disgust de persones a les quals considerava amics o amigues i m'han fet alguna mala passada. Però encara així i tot, han segut moltes més les ocasions en les que els meus amics m'han ajudat, s'ho havem passat bé, hem rist, hem gaudit de la vida compartint les coses més senzilles de la vida com un sopar, prendre un cubata en un pub. Hem passat molts bons moments compartint bromes mentre treballavem de valent, etc.

He anat fent amics de tots els àmbits de ma vida, des del col·legi, l'institut, la universitat, la feina, de la plataforma Salvem Catarroja, del Bloc, la filà, etc. I de tots els llocs on he viscut: Real de Montroi, València, Castelló, Banbury, Colònia, Catarroja.

Tal vegada al final de la meua vida no podré dir que he arribat a ser regidor, ni un alt executiu, ni hauré segut capaç d'estalviar una gran fortuna, ni de tindre una gran casa, segurament tampoc podré dir que he segut pare. Però al menys espere poder dir que he tingut uns quants bons amics que m'han fet gaudir de les coses més senzilles de la vida com eixir a conduir les nostres motos o anar a pescar o a fer fotos de la posta de sol a l'Albufera.
Coses tan senzilles com quedar un diumenge a fer una paella i escoltar les crítiques de tots els teus amics diguent que així no se fa, perque, com tothom sap, n'hi han tantes maneres de cuinar la paella com valencians que diuen que saben cuinar-la.

Després de tot, què més se li pot demanar a la vida? 


Com diu un amic meu: "si no fora per estos moments..." de què ens serviria treballar tant, lluitar tant, afiliar-se  a un partit polític, participar en manifestacions, escriure un blog?  De què ens serviria tant d'esforç si no fora per eixos moments que passem amb els amics gaudint d'una cervesa en la barra d'un bar o visitant una exposició o anant al cine?

EIXIDES MOTERES

Darrerament he rebut algunes crítiques (constructives) d'amics que llegeixen aquest blog i diuen que els sembla avorrit, que estic tractant temes massa seriosos i faig entrades molt llargues i pesades de llegir. Segurament tenen raó i per això he decidit dedicar una entrada a una de les meues grans passions: les motos.

M'agraden tots els vehicles a motor, però en especial els cotxes i les motos. Sí, ja sé que algú em podria dir que eixes aficions no són molt ecologistes ni respectuoses amb el medi ambient. És veritat, però com tot, cal fer un ús responsable de les coses i en especial d'uns vehicles que, a banda de contaminar, són molt perillosos i poden causar accidents amb les conseqüències que tots coneguem de sobra (ja s'encarrega la DGT de recordar-nos-les tots els anys amb campanyes prou explícites)

Però una vegada dit això, he de dir que per a mi la moto significa una manera de fugir durant unes hores de la rutina diària, eixir a "fer curves" amb els amics per les carreteres de muntanya, anant a pobles com Dos Aigües, Cortes de Pallàs, Bejís, etc. és un plaer que m'ajuda a relaxar-me i sentir durant uns moments com puja l'adrenalina quan agafem una corba i intentem tombar al màxim per a gaudir amb la sensació de risc i de poder que s'experimenta quan eixes de la corba i acceleres i notes com el motor t'espenta i experimentes la força d'un centenar de cavalls llançant-te cap endavant. O quan gaudeixes del paisatge, conduint espai i sentint la olor del camp i l'aire fresc en la cara i el pit, la sensació de llibertat és indescriptible.

Ja sé que és una afició perillosa i cara, però com se sol dir, no tinc altres vicis. Tampoc canvie de moto molt sovint, l'actual la tinc des de fa més de cinc anys i me la vaig comprar de segona mà.

El cas és que el món de la moto, amb tot el que comporta, la camaraderia entre els motoristes, esmorzar amb els amics a pobles xicotets de muntanya i menjar eixos entrepans d'embotit tan bons, la conversa amb els amics, parlant de com hem negociat les corbes, etc. són moments molt agradables que ens ajuden a desconnectar i fugir de l’estrès i la rutina diària.

Una de les aficions dels motoristes és parlar de les motos i dels seus motors, de quin té més par o més potencia a altes revolucions, de com s'agarren els pneumàtics a la carretera, etc. etc.

De vegades pense que algú que ens sentira parlar tot el dia de les mateixes tonteries: valvules, pistons, el soroll del motor, de com s'escalfen, etc. pensaria que estem bojos, i tal vegada tinguen raó, bojos per les nostres màquines d'acer, alumini i plàstics que ens donen tantes satisfaccions i ens demanen tan poc a canvi.