diumenge, 29 de gener del 2012

El carrer de les bombes.



A Catarroja, igual que a molts altres pobles, els veïns coneixen alguns dels seus carrers pel malnom més que pel seu nom real, igual que a les persones. No sé si esta és una característica pròpia dels pobles valencians o si passarà el mateix a altres llocs del món, perquè no he viscut mai a cap poble de fora del País Valencià, a ciutats d'altres països sí, però mai a un poble per a poder comparar. De totes maneres, no sé perquè, però tinc la impressió de que l'ús dels malnoms, tant per a les persones com per als carrers és un costum molt valencià.

El barri de Pilar de Catarroja, és un dels més antics del poble, es troba al costat del centre històric i antigament seria un barri de la perifèria del casc urbà, un barri de treballadors, de gent humil, ja que la gent amb més mitjans econòmics vivien als carrers més cèntrics, com el carrer Cervantes (de malnom carrer Major), el carrer de l'església o el carrer Nou. Tots estos carrers estan al voltant de la plaça de la Llotgeta, on es troba la parròquia més antiga del poble i l'antic ajuntament i això es nota, les cases són més grans i més luxoses, algunes d'elles molt boniques d'estil modernista, com algunes que de les que hi ha a l'antic Camí Reial.

El barri de Pilar és un barri xicotet, amb una densitat de població baixa si el comparem amb altres barris del poble, sobretot amb els barris nous, els quals, al estar formats per edificis de quatre o cinc plantes, tenen una densitat de població molt més alta. Al barri de Pilar no hi ha molts edificis de varies altures i els pocs que hi ha són xicotets, la immensa majoria d'habitatges són cases de poble i moltes d'elles estan deshabitades o viu molt poca gent i la gent que viu és gent gran, la gent jove se n'ha anat a viure en les zones més noves del poble o a altres pobles veïns.

Per totes les raons que acabe d'explicar és comprensible que l'Ajuntament de Catarroja històricament no haja prestat massa atenció en el barri de Pilar, no és un barri emblemàtic del poble com podria ser el barri de les Barraques, per exemple, ni té molta població i per tant no és un barri on interesse invertir, ja que el nombre de votants no és decisiu per a les eleccions municipals, els polítics prefereixen prestar més atenció a altres zones del poble amb més densitat de població, d'on poden traure més vots.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció quan començàrem a viure a Catarroja és que l'Ajuntament no construïa les voreres dels carrers, cada veí havia de fer-se el seu tros de vorera. Cada vegada que es construïa una casa nova o es reformava la façana, el propietari de la casa tenia l'obligació de fer-se la part de vorera que li corresponia, per a fer-ho havia d'anar a l'Ajuntament a demanar les rajoles, l'Ajuntament li facilitava les rajoles perquè no hi haguera un tros de vorera amb un tipus de rajola diferent, com passava antigament. Encara queden alguns carrers on les voreres es van fer fa molts anys on es nota que cada veí es feia la seua part de la vorera al seu gust i per açò estan fets a “trossos i mossos”.

Un d'estos carrers és el de les Bombes o carrer de Galícia. El carrer de les bombes es diu així perquè durant la guerra civil, els avions que venien a bombardejar la ciutat de València, al tornar, si encara els quedaven bombes, les amollaven pels pobles de la rodalia, entre ells Catarroja. Unes quantes d'estes bombes van caure al carrer Galícia, causant alguns morts i ferits i molts desperfectes a les cases del barri. Encara me'n recorde que els primers anys de viure a Catarroja solia vore pel carrer una senyora d'uns 70 anys que tenia un braç tallat, diuen que el va perdre a conseqüència de les bombes que caigueren a este carrer, ella era encara una xiqueta quan els avions atacaren el seu carrer, però estos fets la marcaren per a tota la vida. 
Ja fa temps que no la veig, no sé que haurà sigut d'ella.

Fa uns anys, quan la crisi que patim estava encara començant, el govern central va decidir mamprendre un pla per a reactivar l'economia, el famós “Pla E”, conegut popularment com pla Zapatero. Amb este pla, el govern de ZP intentava que les empreses del sector de la construcció que s'havien quedat sense feina per culpa de l'esclat de la bambolla immobiliària, tornaren a tindre feina i que d'eixa manera pogueren sobreviure mentre esperaven que tornara a "animar-se" el sector.

Gràcies a este pla, l'Ajuntament de Catarroja va rebre un bon grapat de milions del govern central i els veïns del barri de Pilar vam vore amb alegria com les voreres d'alguns dels nostres carrers eren renovades després de molts anys de reivindicacions dels veïns, encara que no totes, ja que a alguns carrers, com el de les Bombes, no va resultar agraciat amb el repartiment de les inversions i les seues voreres van romandre conforme estaven per culpa de la mala gestió dels polítics del PP que governaven i encara governen el poble.

Llàstima que el govern del PP de Catarroja decidira enterbolir la nostra alegria instal·lant uns pilons de ferro al llarg de totes les voreres que renovaven. Estos pilons que van instal·lar d'una manera absolutament exagerada, ja que 
posaren un cada metre i mig aproximadament, feien malbé els cotxes i dificultaven que les persones pogueren entrar o eixir dels seus vehicles. Estava clar que es tractava d'un malbaratament de diners públics absolutament innecessari, el preu de cada piló era d'uns 400 euros. L'Ajuntament de Catarroja no pretenia millorar la qualitat de vida dels habitants del barri del Pilar instal·lant eixos pilons, sinó més bé donar a guanyar diners a alguna empresa, segurament d'algun “amiguito del alma”, membre d'alguna trama corrupta amb les quals solen tindre “relacions comercials” els polítics del PP.

Ara, menys de dos anys després de la instal·lació dels pilons, molts d'ells han sigut tallats pel propi Ajuntament a conseqüència de les protestes dels veïns que van arribar fins i tot a recollir signatures per a protestar contra eixa mesura tan absurda com cara i innecessària que no ha causat només que molèsties als veïns.

Un exemple més de la mala gestió del govern municipal del PP i de malbaratament de diners públics.

I mentrestant, les voreres del carrer de les Bombes fetes un desastre, com si acabaren de caure les bombes dels avions de la Itàlia feixista de Mussolini.




dilluns, 16 de gener del 2012

Maniàtic.




Sóc un poc maniàtic, ho reconec. Tinc algunes manies que volguera no tindre, però no les puc evitar, per exemple no m’agraden les males olors (especialment les olors corporals de les persones per falta d’higiene), ni alguns defectes d’algunes persones, com la gent que té la costum de parlar amb la boca plena. Tinc algunes manies que tenen a vore amb el meu propi comportament, per exemple, no m’agrada apurar els dipòsits de gasolina perquè no és bo per al cotxe i pense que en qualsevol moment em puc quedar tirat. Tampoc m’agrada dur el mòbil amb molt poca bateria, sobre tot em molesta molt quan els aparells electrònics comencen a emetre sons avisant de que s'estan quedant sense bateria.


Un altra mania que tinc és ser massa perfeccionista escrivint, encara que estiga escrivint un correu electrònic sense importància o un “twit”, m’agrada escriure bé, tant si ho faig en anglès, en castellà o en valencià, no m’agraden les faltes d’ortografia. Tampoc tolere a la gent rata en el sentit de que no volen gastar-se els diners, considere que són persones egoistes, les típiques persones que tenint diners no se’ls volen gastar. Una altra cosa molt diferent són les persones que no es gasten els diners perque no els tenen o perque realment no poden perque no guanyen molt.

Hi ha un refrany popular que diu que les manies no les curen els metges. és possible, no ho sé.

Amb l'edat i la vida d'estrès que portem, m'estic adonant que cada vegada m'estic fent més impacient i per tant no m'agrada fer cua, em pose molt nerviós si per alguna raó he de fer cua, em sembla una pèrdua de temps inadmissible. Una altra de les manies que tinc és que m'agrada aparcar bé, no suporte deixar el cotxe mal aparcat i moltes vegades, després d'haver apagat el motor, el torne a engegar perque pense que no l'he deixat bé.

Segurament estareu pensant que no estic bé del cap i potser tingueu raó. Jo per tal de no sentir-me tan malament, de vegades pense que és normal que siga així, ja que els dissenyadors són un poc artistes i jo era dissenyador industrial, encara em queda una miqueta el caràcter d’artista i ja se sap, tots els artistes són un poc maniàtics...


Fa temps solia vore una serie televisiva protagonitzada per un detective que era obsessiu compulsiu i de vegades em sentia identificat, està clar que les meues manies no són tan greus, però sí, em recordava un poc a mi mateix.




dissabte, 7 de gener del 2012

La morta viva.






Els que estimem la cultura valenciana i tot el que representa solem trobar indicis de valencianisme on altres persones, no tan apassionades per estos temes, tan sols veuen anècdotes sense importància.

La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.

Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.

Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”

L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills de la Morta-Viva” (1879). Esta obra mostrava les excel·lències de la nostra llengua (la “morta-viva”), que ressuscitava a través dels escriptors valencians que tornaven a escriure en valencià. Un mostrari de literatura valenciana en els temps de la renaixença valenciana.

Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i  encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.

Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.

No hem de perdre mai el nostre caràcter de poble emprenedor, creatiu i feiner, que sap que no podem esperar molt dels que venen de fora a governar-nos, que si volem continuant prosperant hem de defensar-nos amb els nostres propis mitjans, ja que molts dels polítics que ens governen tan sols volen a aprofitar-se dels fruits del nostre treball i ens neguen les infraestructures i el finançament que ens pertoquen pel pes demogràfic i econòmic que representem a l'Estat, finançament del que disposen altres comunitats autònomes, gràcies en part als nostres impostos. Per això hem de deixar de votar a partits espanyolistes com el PP i PSOE i començar a pensar més en clau valenciana i votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís que no para de lluitar per la defensa dels nostres interessos com podeu comprovar a este enllaç.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...