Trump i els SUV

 

Des de fa uns anys, hi ha un estil de cotxes que cada vegada triomfa més, es tracta dels SUV (Sport Utility Vehicle), són cotxes teòricament polivalents que aprofiten per a conduir per camins de terra, per carreteres secundaries i per tot tipus d'autovies, però que no són vehicles “tot-terreny” de veritat, tenen aparença de tot-terreny, però en realitat no ho són, de fet la majoria ni tan sols tenen tracció a les 4 rodes.

Els SUV normalment estan basats en un vehicle convencional similar, però amb algunes modificacions, com per exemple: unes suspensions més elevades, unes rodes més grans, una carrosseria més alta, però comparteixen la majoria d'elements dels seus germans dels quals deriven: motor, transmissió, plataforma, Caixa del canvi, etc. Són cotxes que en ser més alts consumeixen més combustible perquè tenen una pitjor aerodinàmica. D'altra banda, tenen el centre de gravetat més alt, raó per la qual no són tan àgils ni tenen tan bones qualitats per a conduir per carreteres ràpides o autovies, en general tenen molts desavantatges respecte als cotxes convencionals, al tindre unes rodes més grans, canviar els pneumàtics costa més car, en general no tenen més capacitat de maleter que els cotxes dels quals deriven i a més són més cars a l'hora de comprar-los.
No obstant això, els SUV es venen massivament, representen quasi el 40% de les vendes. Com és possible?
Quina és la raó per la qual es venen tant aquest tipus de cotxes si tenen tants desavantatges?
La resposta no és senzilla, sembla ser que la gent compra este tipo de cotxes per les aparences, ja que tenen una estètica de tot terreny amb passos de roda grans que sol agradar i aparenten ser més grans, més segurs, però en realitat no ho són i el sobre-preu que paguem no està justificat, contaminen més, consumeixen més, són pitjors en general que els seus equivalent de carrosseria convencional.

Una cosa semblant passa amb Donald Trump, es tracta d’un president que objectivament no ho ha fet bé, ha invertit molts diners en fer una tanca a la frontera amb Mèxic, s'ha esforçat a desmantellar la seguretat social que va iniciar el seu predecessor Barak Obama, va traure els EUA de l'acord de Paris per a reduir les emissions de CO₂ i parar el canvi climàtic, va iniciar una guerra comercial amb la Xina i Europa, etc.

Encara així té molts votants, al voltant d'un 40% de la població, té seguidors incondicionals que es creuen totes les seues mentides i que estan disposats a portar fins a les últimes conseqüències la fe cega en el seu líder, com vam poder vore anit, quan centenars de seguidors assaltaven el capitoli dels EUA, donant una imatge vergonyosa per a una de les democràcies més antigues del món.

Voldria que algun dia els votants de Trump s'adonaren que és un error fer costat a un personatge tan impresentable, espere que el temps els faça canviar d'idea i que el pròxim president dels EUA siga una persona més raonable i amb més trellat.

Per una altra banda, també m'agradaria que passara la moda dels SUV, però això no és tan important, perquè després de tot, cadascú és molt lliure de comprar-se el tipus de cotxe que vulga i si li agraden els SUV i té diners per a comprar-se un i mantindre’l, doncs que ho gaudisca amb salut, després de tot, els cotxes històricament sempre han sigut un objecte de luxe, un símbol d'estatus, encara que també són pràctics i una necessitat per a moltes persones que els necessiten com a mitjà de transport.

De totes maneres, este és un altre tema que mereix ser tractat en una altra ocasió…

Fins al barret.

He triat una foto de l'aeroport de Ciudad Real per a il·lustrar esta entrada, el qual va costar set vegades més que el de Castelló i també està tancat.

(Podéis encontrar la traducción al castellano al final de la entrada)

Fins al Barret, per no dir fins a una altra cosa. 
Darrerament trobe que la gent està cada vegada més cabrejada i no és per a menys, a més de les notícies que no paren d'eixir parlant sobre la corrupció dels polítics i els que no ho són (o almenys no deurien ser-ho, com la Infanta), ens assabentem que els polítics del PP encara continuen fent obres faraòniques que costen molts diners públics i que moltes vegades no són necessàries ni volgudes pels ciutadans, el cas del barri de Gamonal és un exemple molt clar, però podríem trobar casos semblats en la majoria de ciutats d'Espanya.

Ahir vaig entrar al Facebook, no solc entrar molt sovint, i vaig trobar una notícia que em va deixar de pasta de moniato: "El govern autonòmic Extremeny pagarà 1000 euros a cada jove que aprove el títol de l'ESO".

Això serà precís? (com diria una amiga meua), en plena època de crisi, quan més de la quarta part del pressupost de la Generalitat Valenciana es destina a pagar els interessos del deute (deute il·legítim, per cert), ens podem permetre el luxe de pagar 1000 euros als xavals que es traguen el títol de l'ESO?

Estic molt cremat, de debò, perquè veig com es retalla en necessitats bàsiques de la ciutadania com la llei de la dependència, es fa pagar les medicines a pensionistes, no es paga a les empreses proveïdores de molts ajuntaments ni Comunitats autònomes i açò està fent que moltes empreses hagen de tancar, etc. i al mateix temps es malbaraten diners públics d’una manera escandalosa.

A Catarroja, tenim molts exemples d'aquest malbaratament dels recursos públics, per exemple: l'Ajuntament de Catarroja paga més de 320.000 euros a l'any en sous als alts càrrecs de l'empresa municipal, mentre eixa empresa tan sols executa obres per un import de menys de 100.000 euros a l'any. Ens podem permetre este luxe? Serà precís?

Per no parlar de la gran quantitat d'assessors, càrrecs de confiança, xòfers, cotxes oficials, etc. que utilitzen els nostres polítics.

Ja està be senyors polítics dels PP i del PSOE, ja va sent hora que se n’adonen que estem en una època de crisi molt fotuda i que s'ha de prioritzar en què es gasten els diners públics que paguem tots els ciutadans i ciutadanes amb els nostres impostos.

En època de crisi hauríem de destinar més recursos a fomentar polítiques actives de d'ocupació, hauríem de destinar més diners a polítiques socials per a ajudar a les persones i famílies que pitjor ho estan passant i retallar d'eixes altres coses que no són tan urgents ni necessàries com les grans obres o els cotxes oficials, etc.

Hasta el gorro (por no decir hasta otra cosa)

Por no decir hasta otra cosa. Últimamente creo que la gente está cada vez más cabreada y no es para menos, además de las noticias que no paran de salir en los medios hablando sobre la corrupción de los políticos y los que no lo son (o al menos no deberían de serlo, como la Infanta), nos enteramos de que los políticos del PP todavía continúan haciendo obras faraónicas que cuestan mucho dinero público y que muchas veces no son necesarias ni queridas por los ciudadanos, el caso del barrio de Gamonal es un ejemplo muy claro, pero podríamos encontrar casos parecidos en la mayoría de ciudades de España.

Ayer entré al Facebook, no suelo entrar muy a menudo, y encontré una noticia que me dejó de pasta de moniato: "El gobierno autonómico Extremeño pagará 1000 euros a cada joven que apruebe el título de la ESO.

Esto será preciso? Cómo diría una amiga mía, en plena época de crisis, cuando más de la cuarta parte del presupuesto de la Generalitat Valenciana se destina a pagar los intereses de la deuda (deuda ilegítima, por cierto), nos podemos permitir el lujo de pagar 1000 euros a los chavales que se saquen el título de la ESO?

Estoy muy quemado, de verdad, porque veo como se recorta en necesidades básicas de la ciudadanía como la ley de la dependencia, se hace pagar las medicinas a pensionistas, no se paga a las empresas proveedores de muchos ayuntamientos ni Comunidades autónomas y esto está haciendo que muchas empresas tengan que cerrar, etc.

En Catarroja, tenemos muchos ejemplos de este derroche de los recursos públicos, por ejemplo, el TAC, el Ayuntamiento de Catarroja paga más de 320.000 euros al año en sueldos a los altos cargos de la empresa municipal, mientras esa empresa tan sólo ejecuta obras por un importe de menos de 100.000 euros al año. Nos podemos permitir ese lujo?
Por no hablar de la gran cantidad de asesores, cargos de confianza, choferes, coches oficiales, etc. que utilizan nuestros políticos.

Ya está bien señores políticos del PP y del PSOE, ya va siendo hora de que se den cuenta que estamos en una época de crisis muy jodida y que se tiene que priorizar en qué se gastan el dinero público.

En época de crisis tendríamos que destinar más recursos a fomentar políticas activas de ocupación, tendríamos que destinar más dinero a políticas sociales para ayudar a las personas y familias que peor lo están pasando y recortar de esas otras cosas que no son tan urgentes ni necesarias como las grandes obras o los coches oficiales, asesores, etc.

El finançament que patim.

(Podéis encontrar la traducción al castellano al final de la entrada)

Els que ens considerem valencianistes tenim alguns temes sobre els quals solem parlar sovint, un d'ells és el finançament, la raó és molt clara, el País Valencià o la Comunitat Valenciana (com vulgueu) està infra-finançada, té un finançament molt per sota del que li pertocaria en funció de la seua població i renda per càpita, a més es tracta d'un dèficit de finançament encara més greu si tenim en compte que som una de les comunitats que més aporta a l'estat amb els nostres impostos, impostos que després es destinen a altres comunitats autònomes que no aporten tant ni estan tan necessitades com la nostra. Per resumir, podríem dir que el sistema de finançament actual de l’Estat Espanyol és molt injust amb el País Valencià.

El problema del infra-finançament és més greu encara si considerem la situació de crisi que estem vivint i que moltes empreses estan tancant o acomiadant a treballadors precisament perquè les administracions públiques no paguen, a més de per el mal finançament, pel deute que han acumulat degut al mal finançament. Per exemple, més d'una quarta part dels pressupostos de la Generalitat Valenciana es destinen a pagar el deute, deute que hem anat adquirint a conseqüència del mal finançament que des de fa molts anys patim, igual que moltes altres institucions (ajuntaments, diputacions, etc.) han hagut de demanar préstecs per a atendre a les necessitats bàsiques de la població com la sanitat i l'educació, que des de fa molts anys estan transferides a les comunitats autònomes.

Per tant, la situació que patim a el País Valencià és com un peix que es mossega la cua: les administracions públiques no poden pagar a les empreses, moltes empreses han de tancar o d'acomiadar personal, estos treballadors passen a estar en l'atur, baixa la renda per càpita de les famílies, el consum privat de les famílies cau i per tant moltes empreses també perden ingressos, encara que no treballen per a l'administració, estes empreses han d’acomiadar personal, etc.

Tot açò fa que la renda per càpita dels valencians i valencianes haja baixat i hem passat de ser una comunitat que estava per sobre de la mitjana en renda per càpita a estar per sota, hem perdut 3 llocs en el rànquing.

L'excusa segons la qual la Comunitat Valenciana havia d'aportar més diners i rebre menys que altres comunitats autònomes era la solidaritat inter-territorial, els territoris rics, amb més renda per càpita havien de col·laborar amb els seus impostos al desenvolupament de les altres comunitats autònomes menys desenvolupades, però eixa excusa ara ja no és vàlida perquè ja no som una de les comunitats més riques sinó que estem per sota de la mitjana i encara així i tot som una de les que més aporta en l'estat. De fet som l'única comunitat autònoma que, tenint una renda per càpita inferior a la mitjana té una balança fiscal negativa, es dir aportem més del que rebem de l'estat.

Aquest fet causa que la nostra Comunitat autònoma es trobe en una situació crítica, sobretot des que va començar la crisi, s'ha parlat molt d'esta situació, sobre tot per part de polítics del PP, especialment mentre el PSOE governava a Madrid, però no es pot dir que hagen fet molt per tal de solucionar el problema.

Els polítics del PP han utilitzat el tema del finançament com un argument electoral, queixant-se de la situació de discriminació a la qual estem sotmesos per culpa per la llei del finançament que va aprovar el govern socialista de Zapatero. Açò és veritat, tenen raó, però el que també és cert és que la llei de finançament que va aprovar el govern socialista no era pitjor que la que va aprovar el PP quan governava Aznar a Madrid, de fet, la llei que va aprovar el govern de ZP es pot considerar pròrroga de la que va fer el govern d'Aznar, ja que no va canviar a penes el finançament del País Valencià. 

El que és més trist de tot és que este infra-finançament portem arrossegant-lo des de fa molt temps, fins i tot des d'abans de la democràcia, com explica el professor VicentSoler, la diferència és que aleshores el País Valencià era una comunitat rica en comparació de la resta de l'estat, ja que tenia molta indústria, exportava molts productes del camp (sobretot cítrics) que ens aportaven molts beneficis, teníem un sector turístic molt fort i moltes indústries capdavanteres, com la ceràmica, el moble, els joguets, el tèxtil, el calcer, etc. Eixa situació ha canviat, les exportacions de productes agraris ja no aporten tants beneficis com abans, de fet suposen una part mínima del PIB, les indústries han anant desmantellant-se en favor del sector de la construcció que durant uns anys va donar uns bons beneficis a uns quants, però que ara, una vegada que la bambolla immobiliària ha esclatat, només ens ha deixat atur, destrucció del medi ambient i del paisatge, un panorama desolador.

Per tant no podem parar de parlar del finançament, del mal finançament que patim els valencians i valencianes per culpa d'uns polítics corruptes i incompetents que ens han portat a la situació de fallida econòmica en la que ens trobem. Tant els de el PP com els de el PSOE que no han defensat com cal els interessos dels valencians i valencianes i han permès este espoli de la nostra economia. Per això hem de ser molt conscients que ni els polítics del PP ni els de el PSOE seran capaços de traure'ns de la situació de precarietat econòmica en la qual ens trobem, ha arribat el moment de pensar en altres opcions polítiques i mirar cap a altres partits com la Coalició Compromís que realment si que ha demostrat defensar els interessos del valencians i valencianes.


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Los que nos consideramos valencianistas tenemos algunos temas sobre los que solemos hablar a menudo, uno de ellos es la financiación, la razón es muy clara, el País Valenciano, la Comunidad Valenciana (cómo queráis) está infra-financiada, tiene una financiación muy por debajo de la que le correspondería en función de su población y renta per cápita, además se trata de un déficit de financiación todavía más grave si tenemos en cuenta que somos una de las comunidades que más aporta en el estado con nuestros impuestos, impuestos que después se destinan a otras comunidades autónomas que no aportan tanto ni están tan necesitadas como la nuestra. Para resumir, podríamos decir que el sistema de financiación que padecemos es muy injusto con el País Valenciano.

El problema de la infra-financiación es más grave todavía si consideramos la situación de crisis que estamos viviendo y que muchas empresas están cerrando o despidiendo a trabajadores precisamente porque las administraciones públicas no pueden pagar, además de por la mala financiación, por la deuda que han ido acumulado debido a la mala financiación o de su mala gestión y el despilfarro. Por ejemplo, más de una cuarta parte de los presupuestos de la Generalitat Valenciana se destinan a pagar la deuda, deuda que ha ido adquiriendo a consecuencia de la mala financiación que desde hace muchos años sufrimos, igual que otras muchas instituciones (ayuntamientos, diputaciones, etc.) han tenido que pedir préstamos para atender a las necesidades básicas de la población como sanidad o educación,servicios sociales, etc., que desde hace muchos años están transferidas a las comunidades autónomas.

Por lo tanto, la situación que sufrimos en el País Valenciano es como una pescadilla que se muerde la cola: las administraciones públicas no pueden pagar a las empresas, muchas empresas tienen que cerrar o de despedir a personal, estos trabajadores pasan a estar en el paro, baja la renta per cápita de las familias, el consumo privado de las familias cae y por lo tanto muchas empresas también pierden ingresos, aunque no trabajen para la administración, etc.

Todo esto hace que la renta per cápita de los valencianos y valencianas haya bajado y hemos pasado de ser una comunidad que estaba por encima de la media en renta per cápita a estar por debajo de la media, hemos perdido 3 lugares en el ranking.

La excusa según la cual la Comunidad Valenciana tenía que aportar más dinero y recibir menos que otras comunidades autónomas era la solidaridad inter-territorial, los territorios ricos, con más renta per cápita tenían que colaborar con sus impuestos al desarrollo de las otras comunidades autónomas menos desarrolladas, pero esa excusa ahora ya no vale porque ya no somos una de las comunidades más ricas sino que estamos por debajo de la media y todavía aun así somos una de las que más aporta en el estado. De hecho somos la única comunidad autónoma que, teniendo una renta per cápita inferior a la media tiene una balanza fiscal negativa, se decir aportamos más de lo que recibimos del estado.

Este hecho sobre el cual se ha hablado mucho, sobre todo por parte de políticos del PP mientras el PSOE gobernaba en Madrid, pero que no se puede decir que hayan hecho mucho para solucionar el problema, causa que nuestra Comunidad autónoma se encuentro en una situación tan crítica, sobre todo desde que empezó la crisis.

Los políticos del PP han utilizado el tema de la financiación como un argumento electoral, quejándose de la situación de discriminación a la cual estamos sometidos por culpa por la ley de la financiación que aprobó el gobierno socialista cuando Zapatero era el presidente. Esto es verdad, pero lo que también es cierto es que la ley de financiación que aprobó el gobierno socialista no era peor que la que aprobó el PP cuando Aznar gobernaba en Madrid, de hecho, la ley que aprobó ZP se puede considerar una prórroga de la que hizo el gobierno de Aznar, puesto que no cambió a penas la financiación del País Valenciano. Lo que es más triste de todo es que esta infra-financiación llevamos arrastrandola desde hace mucho tiempo, incluso desde antes de la democracia, como explica el profesor Vicent Soler, la diferencia es que entonces el País Valenciano era una comunidad rica en comparación con el resto del estado, puesto que tenía mucha industria, exportaba muchos productos del campo (sobre todo cítricos) que nos aportaban muchos beneficios en forma de divisas, teníamos un sector turístico muy fuerte y muchas industrias líderes, como la cerámica, el mueble, los juguetes, el textil, etc. Esa situación ha cambiado radicalmente, las exportaciones de productos agrarios ya no aportan tantos beneficios, de hecho suponen una parte mínima del PIB, las industrias han yendo desmantelandose en favor del sector de la construcción que durante unos años dio unos buenos beneficios a unos cuántos, pero que ahora, una vez la burbuja inmobiliaria ha estallado, sólo nos ha dejado paro, destrucción del medio ambiente y del paisaje, un panorama desolador.

Por lo tanto no podemos parar de hablar de la financiación, de la mala financiación que sufrimos los valencianos y valencianas por culpa de unos políticos corruptos e incompetentes que nos han llevado a la situación de quiebra económica en la que nos encontramos. Tanto los del PP como los del PSOE que no han defendido como es debido los intereses de los valencianos y valencianas y han permitido el expolio de nuestra economía. Por eso tenemos que ser muy conscientes que ni los políticos del PP ni los del PSOE serán capaces de sacarnos de la situación de precariedad económica en la que nos encontramos, ha llegado el momento de pensar en otras opciones políticas y mirar hacia otros partidos como la Coalició Compromís, la cual realmente sí que ha demostrado defender los intereses del valencianos y valencianas.

Darrer diumenge d'octubre: Tots i totes al Puig!

Hui, com tots els darrers diumenges d’octubre des de fa un bon grapat d’anys, associacions valencianistes i partits polítics estan convocats a la trobada del Puig, on, com tots els anys es farà una serie de parlaments i activitats per a celebrar este dia gran de festa per al valencianisme polític.

Esteu convidats a vindre i a gaudir d'un dia de festa amb molts valencianistes que s'ajuntem tots els any al Puig per a celebrar i recordar que som un poble amb una llengua i una cultura pròpia, amb moltes virtuts i també alguns defectes (com tots els pobles) i que volem lluitar per a continuar sent-ho.

De pas aprofitarem per a reivindicar un finançament més just per a el País Valencià, ja que som una  de les comunitats autònomes que més aporta en l'estat i la que menys diners rep en proporció a la població i la renda per càpita, som la comunitat més injustament tractada, tant pel finançament com per les inversions del govern central i no hem d'oblidar que una gran part dels diners que es destinen a altres comunitats autònomes provenen dels impostos que paguem els valencians i les valencianes, gràcies a les rendes que guanyem amb el nostre treball, ja que els diners dels pressupostos generals de l'estat no plouen del cel, provenen dels impostos que paguem els ciutadans i les ciutadanes.

A la imatge que hi ha al principi d'esta entrada teniu el programa d’actes.

Madrid, candidata a organitzar els Jocs Olímpics

Crec que no sóc l'únic que s'ha alegrat de que Madrid no aconseguira organitzar els Jocs Olímpics de 2020, almenys, ahir i despús-ahir, les xarxes socials estaven plenes de comentaris de gent que celebrava la notícia. El que no esperàvem (almenys jo) era que l'alcaldessa de Madrid anava a fer el ridícul d'una manera tan espantosa. La seua manera de parlar anglès, amb un accent horrible i els arguments que esgrimia per a defensar la candidatura de Madrid no han fet només que confirmar el que molts pensem des de fa temps: la nostra classe política és mediocre, especialment els polítics dels dos grans partits: PP i PSOE. A estos dos partits, la gran majoria dels que arriben a càrrecs de responsabilitat és per “enchufe”, per ser “amics de...”, “fills de...”, “nebots de no sé qui”, etc.

No hi ha dret a que els treballadors que volen accedir a un lloc de treball mínimament qualificat se'ls exigeix tindre una molt bona preparació acadèmica, 2 carreres, un màster, 5 anys d'experiència mínim i un excel·lent nivell d'anglès i en molts casos un altre idioma (alemany o francès, etc.) i mentrestant als nostres polítics no s’els hi exigeix res, quan estan ocupant llocs de molta més responsabilitat i en la majoria dels casos molt millor pagats.

Tots coneixem exemples del nostre entorn, a Catarroja tenim el nostre propi cas d'alcaldessa que sense preparació, ni formació, ni experiència, ha arribat a ser alcaldessa d'un dels pobles més importants de la Comarca i presidenta de la Mancomunitat de L'Horta Sud.

Com diu el refrany castellà “ací qui no té padrí no el bategen” i si en tens, ja no et fa falta tindre res més, et col·loquen i et posen tots els assessors que facen falta, Ana Botella, alcaldessa de Madrid, té més de 260 assessors i tots ells cobren més de 60.000 euros a l'any.
Si serà per diners...
Per a que després diguen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

Una autèntica vergonya, esperem que almenys este procés de presentació de la candidatura de Madrid haja aprofitat perquè molta gent que vota al PP òbriga els ulls i s'adone que són uns polítics mediocres, incompetents i corruptes i que és un error molt greu votar algun d’estos dos partits.

Això sí, almenys hem pogut passar unes bons moments durant este cap de setmana rient-nos amb els comentaris de la gent que es burlava de l'actuació tan patètica de la delegació espanyola a Buenos Aires.

Quart aniversari del blog.

Hui fa 4 anys i 29 dies que vaig escriure la primera entrada d'este blog. Hui, igual que el primer dia que vaig començar a escriure el blog, fa molta calor i per això no puc dormir. Des d’aleshores he publicat 191 entrades i s'han escrit 315 comentaris. No he escrit tantes entrades com m'haguera agradat ni amb la qualitat que jo haguera volgut, si calcule el promig m'ix una mitjana de vora 4 entrades per mes, no està malament després de tot, però també és veritat que els últims mesos este blog ha estat molt parat i per això volguera re-activar-lo, volia escriure una entrada ni que fóra curteta per a commemorar el quart aniversari “d'aquest humil blog”.

Ja sé que ho he dit moltes voltes, que m'agradaria escriure més sovint i que després no trobe mai el temps ni l’ocasió per fer-ho. La veritat és que temes sobre els quals escriure no falten, amb tot el que està passant a l'actualitat política del nostre País, els casos de corrupció, els abusos del govern central, la manca de lideratge del president de la Generalitat Valenciana, el qual no reivindica els drets dels valencians i valencianes com cal, etc. Per no parlar d’altres temes a nivell local, com l'estat en què es troba Catarroja, amb els carrers plens de clots per culpa de la falta de manteniment de l'asfalt, fanals que no funcionen, tots els equipaments municipals en un estat lamentable, mentre la senyora alcaldessa no sabem a que es dedica en compte de governar i tractar de solucionar els problemes que tenim els habitants de Catarroja.

Hi ha molts temes sobre els quals parlar per a dur a terme el principal objectiu pel qual es va crear este blog: lluitar contra la desinformació que patim gran part la ciutadania per culpa, sobre tot, d'uns polítics que atenen a uns interessos que tenen molt poc a veure amb els interessos dels ciutadans i ciutadanes que els han elegit i per als quals se suposa que haurien d'estar governant, el cas dels sobres de diners negres que pagaven alguns empresaris al tresorer del Partit Popular és un cas molt clar del que vull dir.

A partir d'ara intentaré escriure amb més regularitat, espere que els temes que tracte resulten interessants per als lectors o almenys entretinguts de llegir.

Només em queda agrair a tots els que heu estat acompanyant-me durant estos quatre anys, llegint el meu blog, molts de vosaltres heu deixat comentaris, els quals agraisc especialment.

Ací vos deixe l'enllaç de l'entrada que vaig escriure en commemoració del tercer aniversari del blog.

Moments de tensió durant la protesta del 18J

Durant tota esta setmana, les xarxes socials bullien d’activitat, amb l'etiqueta #18J es convocava una concentració en front de les seus del PP a les principals ciutats per a protestar contra els casos de corrupció recentment apareguts en premsa, que afecten el govern central i a alts càrrecs del partit que li dona suport, el PP.

Una bona amiga i jo vam quedar per anar junts a la concentració en front de la seu del PP a València, per circumstàncies vam arribar tard a la protesta, passaven ja quasi 3 quarts d'hora de l'inici de la concentració, però encara quedava molta gent concentrada en front de la seu del PP, unes 300 persones, diuen havien arribat a ser uns 800, molta gent ja se n’havia anat ja a casa.

La meua amiga i jo ens vam alegrar perquè encara arribàvem a temps de participar en la concentració, l’acte es desenvolupava d’una manera pacífica, els manifestants portaven pancartes criticant als polítics corruptes i no passava res fora del que sol ser habitual a este tipus de protestes, la gent cantava crits de protesta contra els polítics i els casos de corrupció, etc.

Les portes de la seu del PP estaven protegides per un grup prou nombrós de  de policies anti avalots equipats amb tot el equipatge propi que els caracteritza, portaven els cascs a la cintura i ens miraven amb cara de pocs amics amb els braços creuats com dient, qui s’atrevisca a intentar fer algun gest en contra de la seu del PP s'haurà d'enfrontar amb nosaltres, la gent intentava no fer cas, però la seua presència era amenaçant.

Aleshores, els organitzadors de l’acte ens van comunicar que la manifestació estava previst que acabara a les portes de les Corts, així que vam començar a fer camí cap allà per tal de protestar davant d’una de les moltes institucions governades pel PP amb majoria absoluta. Vam començar a caminar per la Gran Via cap al Passeig de la Petxina, serien les nou de la nit, molta gent anava anant-se ja a casa, cada vegada quedava menys gent, però com l’acte encara continuava, la meua amiga i jo vam decidir continuar participant, caminant pels carrers de València d’una manera festiva i pacífica.

Els policies anti avalots intentaven dirigir el grup dient-nos per on podíem o no caminar, intentant tallar-nos el pas, però el grup de gent d’una manera pacífica continuava el seu camí cap a les Corts. Vam passar al costat de l’antic col·legi de Jesuïtes que es troba al costat del Jardí Botànic i vam girar pel passeig de la Petxina cap a les Corts.

Quan es trobàvem al Passeig de la Petxina, a la alçada on comença el túnel que hi ha al mig de l’avinguda, ens vam trobar un grup prou nombrós de policies anti-avalots que ens tallàvem el pas, com no podíem girar ni cap a la dreta per que estava el mur del Jardí Botànic ni cap a l’esquerra perque estava el túnel, vam decidir tornar arrere, quan vam comprovar que n’hi havia un altre grup de policies que ens tallava el pas. Ens vam adonar que estàvem rodejats i no ens podíem moure, estàvem atrapats. La meua amiga, que té molta experiència d’haver participar en moltes manifestacions durant l’època de la transició, em va dir: “açò és una encerrona, ara voràs com no ens deixen avançar” i efectivament, així va ser, els policies tractaven d’evitar que pogueren exercir el nostre dret de manifestar-nos. La gent va començar a protestar, sempre de forma pacífica, intentant que els policies ens deixaren marxar pacíficament pels carrers en un acte perfectamente legítim de portesta democràtica.Vam intentar raonar amb els policies amb cara de pocs amics, però no atenien a raons, no ens deixaven parlar, es limitaven a donar ordre i a amenaçar-nos d’una manera subtil que si els feien cas ens hauríem d’enfrontar amb ells, dient-nos: “de aquí no se pueden mover, hagannos caso y no les pasará nada” amb un to de veu prou dur i amaneçant.

La meua amiga va intentar convencer-los de que ens deixaren marxar argumentant que havíem d’agafar l’últim tren que ens havia de dur a Catarroja, no hi havia manera, els policies no tenien intenció de deixar-nos anar, es notava que d’alguna manera ens volien castigar pel fet d'estar exercint el nostre dret a manifestar-nos.

Així que ens van obligar a caminar per damunt de la vorera i ens anaven dirigint com si forem un ramat de borregos, no sabíem ben bé cap a on.

Alguns deien: “Segur que ara ens voldran indentificar a tots per a fer-nos una fitxa policial com si forem delinqüents”

Jo no sé perquè, malgrat tot conservava la calma, pensava: no s’atreviran a colpejar-nos ni a fer-nos cap mal, després de tot no hem fet res mal, no els hem donat cap excusa”, pensava jo, segurament degut a la meua ingenuïtat, alguns dels manifestants amb més experiència se´ls notava prou nerviosos i preocupats.

Mentre tot açò passava, aprofitàvem per a traure fotos i telefonar o enviar missatges a familiars i amics per a avisar-los de la situació en la que ens trobàvem.

La gent que passava pel carrer ens mirava estranyada, érem com un grup de jueus durant la segona guerra mundial conduits per militars cap als camps de concentració.

Per fi passàrem al costat d’un bar i la meua amiga i jo vam aconseguir separar-nos del grup mesclant-nos entre la gent que prenia una copa asseguts al carrer. Igual que havíem fet nosaltres, molts altres aconseguiren escapar aprofitant el descuit dels policies.

Ens vam separar del grup a una prudencial distància però sense perdre’ls de vista, volíem saber com anava a acabar tot allò, no hi havia dret a que detingueren a tota eixa gent que no havia fet res mal.

Al cap d’una estona el cercle policial es va anar fent cada vegada més estret i començaren a amenaçar i espentejar als manifestants i als que intentaven resistir-se els colpejaven, els policies agafaren a un parell de joves i se’ls emportaren entre dos furgonetes per a poder colpejar-los amb total impunitat.

La gent cridava i protestava, la tensió anava en augment, cada vegada hi havia més gent al voltant del grup fent fotos i increpant als policies per a que pararen d’agredir als manifestants, de colp i de repent, alguns plolicies començaren a córrer amb la porra en la mà cap a la gent que els increpava.

La meua amiga i jo, ens vam ficar dins d’un bar i des de dins vam poder presenciar algunes escenes de violència policial absolutament injustificada contra els manifestants i la gent que els recolçava.

La gent des del balcons va començar a fer soroll amb caçoles de cuina en senyal de protesta contra els abusos dels policies i llançava aigua. Jo crec que açò va fer pensar als policies que encara que ho poguera pareixer, els que protestaven no eren tan sols quatre gats, n'hi havia molta més gent que els donava suport.

Nosaltres vam intentar eixir del bar per a continuar participant en la protesta, però els policies no ens van deixar, es podria dir que estàvem retinguts de forma il·legal.

Després d’una mitja hora de molta tensió i escenes molt violentes, els policies es van anar retirant. Més tard ens digueren que havien detingut a unes sis persones i identificat a molts més.

He escrit esta entrada per a que quede constància de la brutalitat policial que d’una manera absolutament injustificada va intentar reprimir uns manifestació pacífica i perfectament legal sense cap motiu ni argument. No és la primera vegada que açò passa, la policia ja ha actuat de la mateixa manera en altres ocasions, l'única diferència és que jo no ho havia viscut tant la violència policial en primera persona i he de dir que causa una sensació d'impotència i de sentir-te frustrat contra els poders públics que realment donen ganes de rebel·lar-se contra esta maleïda classe política que ens governa i el sistema en general.

Perquè no ens hem d’oblidar que els policies actuen conformen a les ordres que reben dels seus caps i estos reben les ordres dels delegats del govern que són polítics nomenats a dit pel govern central.

Se'ls hauria de caure la cara de vergonya de tractar d’eixa manera a ciutadans i ciutadanes  que no hem fet res mal i que tan sols intentàvem exercir el nostre dret a menifestar-nos pacíficament.

Les formes i el fons.

Fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de comentaris sobre l’acte de lliurament dels premis final de carrera als millors estudiants de tot l’estat, degut al fet que alguns estudiants havien evitat donar la mà al ministre d’educació en el moment de rebre el premi.

Els mitjans de comunicació afins al PP, no dubtaren en qualificar de falta d’educació el fet de que alguns dels millors estudiants es negaren a saludar al ministre, mentre que els mitjans de comunicació més progressistes ho van veure com una forma legítima de protestar contra la política educativa del PP i en concret contra la  llei d’educació recentment aprovada pel Consell de Ministres.

A mi esta polèmica em va recordar la intervenció del diputat de Compromís al Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, el qual, durant una de les poques intervencions de les que disposa al congrés (tan sols pot parlar tres vegades a l’any, durant uns 10 minuts aproximadament) es va despullar parcialment, llevant-se part de la roba que portava (americana, camisa i corbata) per tal de mostrar una samarreta de suport als afectats per les hipoteques, molts d'ells perden sa casa i encara així i tot es queden amb el deute i han de continuar pagant la hipoteca.

En este cas, els mitjans de comunicació afins al Partit Popular també van criticar la manera que el diputat de la Coalició valencianista havia mostrat el seu desacord amb la llei aprovada pel govern de Mariano Rajoy, argumentant que es tractava d’una falta d’educació i respecte a les institucions, etc.

És possible que els polítics del PP i els periodistes que els defensen tinguen raó, que estes no son les formes més correctes d’expressar-se, però quan un representant del poble no té una altra manera d’eixir als mitjans de comunicació i els polítics dels partits convencionals (que són els que més mitjans i més poder tenen) no permeten que els partits minoritaris disposen de temps per a parlar al parlament i expressar les seues idees, els polítics d’eixos partits minoritaris han de buscar la millor manera d’expressar-se, encara que a alguns els puguen semblar unes maneres poc “correctes”, però és l'única manera d'aconseguir que les seues idees siguen escoltades i els interessos dels col·lectius als quals representen tinguen veu a les institucions. 

En realitat el que passa és que els polítics del PP estan fent unes lleis que afavoreixen la privatització de l’educació i una altra llei, la de les hipoteques, que defensa els interessos dels bancs front a les persones i és molt més greu el fet d’aprovar eixes lleis (que afecten d’una manera tan directa a tota la ciutadania), que no fer un acte de llevar-se la camisa al Congrés o no donar la mà al ministre.

Per això des d’aquest humil blog volia dir als Senyors del  PP,  que les formes són importants, però el fons ho és més encara. Per tant, en compte de criticar als col·lectius o les persones que treballen per tal d’intentar aturar d’una manera legítima i pacífica eixes lleis tan injustes que vostès aproven, el que haurien de fer és escoltar una miqueta més eixes veus que els critiquen i no estar sempre pensant en afavorir tant els interessos de les empreses privades dels seus amics i de la banca i podrien començar a pensar una miqueta més en les persones.

25 d'abril, quan el mal ve d'Almansa...

Enguany, encara que amb retard (com sol ser habitual a este blog), volguera escriure unes línies en commemoració de la batalla d'Almansa.

Fa uns dies vaig rebre un missatge al whatsapp d'un amic que havia escrit una entrada al seu blog parlant d'esta data tan important per a tots els valencians i valencianes (encara que la majoria d'ells ja ni la recorde).

L'entrada del meu amic explicava d'una manera molt senzilla i clara les repercussions que va tindre i encara té a les nostres vides la derrota d'Almansa, va suposar la perduda dels Furs i per tant de les institucions d'auto-govern del País Valencià, la derogació de les nostres lleis pròpies i que passarem a regir-nos per les lleis castellanes. Els castellans van intentar exterminar-nos com a poble prohibint l'ús de la nostra llengua a les administracions i eradicant-la de les institucions educatives, de les universitats, dels ajuntaments, de les esglésies, etc.

Afortunadament, el poble valencià va mantindre la seua llengua, la seua identitat, el seu caràcter i els principals trets que ens caracteritzen com a poble (encara que molts valencians i valencianes no ho sàpien o no vulguen saber-ho), els valencians tenim un tarannà propi que ens fa diferents en altres pobles de la Península. Som més emprenedors i feiners, no ens rendim fàcilment davant les adversitats. Proves hi han moltes al llarg de la nostra història recent. 
No esperem que vinga ningú de fora a “traure'ns les castanyes del foc” com fan altres comunitats autònomes.

Quan estava estudiant a la universitat de Castelló, recorde que a la meua classe hi havien molts alumnes d'altres comunitats autònomes, ja que la UJI va ser la primera universitat de l'Estat en oferir la carrera d'Enginyeria Tècnica en Disseny Industrial. De tant en tant discutíem amb els estudiants que provenien d’altres comunitats autònomes sobre les diferències que havia entre les autonomies i recorde que els valencians solíem queixar-nos de les mancances i discriminacions que patíem els habitants del País Valencià enfront d'altres comunitats autònomes (encara no estava fet l'AVE ni l'autovia que uneix València amb Madrid, tan sols teníem l'A7 i era de peatge (igual que ara), etc.). Els companys d'altres comunitats autònomes sempre ens deien: “No vos queixeu, que a vosaltres Franco vos va posar moltes empreses”.

No cal dir com ens quedaven els valencians i valencianes quan escoltaven eixa “excusa” per a justificar la manca de finançament o d'infraestructures del País Valencià, resulta que les empreses que hi ha al País Valencià les tenim perquè ens les va muntar Franco.

Una de les raons per les quals a moltes comunitats autònomes els seus habitants no avancen, no prosperen perquè estan esperant que vinga algú de fora a muntar empreses o a solucionar els seus problemes.

Estos records em venen a la memòria estos dies que sembla ser que de sobte, tothom s'ha adonat del problema de finançament que patim els valencians i valencianes, com si fóra un problema nou.

Els partits que hui en dia formen part de la Coalició Compromís, com el Bloc, porten denunciant el problema del finançament des de fa més de vint anys i ara de colp i de repent, sembla com si altres partits polítics s’haguren adonat de que tenim un finançament injust.

Els castellans diuen que “Más vale tarde que nunca” i també diuen: “Obras son amores y no buenas razones”, els valencians diem: “molt de parlar, però de forment ni un gra”.

El que han de fer els dos partits responsables del finançament que patim, PP i PSOE, és demanar perdó al poble valencià per haver-nos portat a la situació en la qual ens trobem i mamprendre mesures eficaces per tal de solucionar el problema del mal finançament que patim els valencians i valencianes. Una bona mesura seria que els seus diputats votaren en contra de totes les lleis que s'aproven en el Congrés dels Diputats o a les Corts, al Senat o a qualsevol altra institució on tinguen representació fins que el govern de Mariano Rajoy rectifique i canvie la llei de finançament i ens pague el deute històric que puja a més de 11.000 milions d'euros al País Valencià.

Ja sé que estareu pensant, que no ho faran perquè són uns botiflers i molts d'ells estan en política per a “forrar-se” (com va dir Zaplana) i no els importa el patiment dels ciutadans i ciutadanes als quals representen.
Per això, els valencians i valencianes hem de deixar de votar a eixos dos partits i començar a pensar en votar a altres alternatives que defensen realment els interessos dels valencians i valencianes com la Coalició Compromís, ja està bé d’ofrenar “noves glòries a Espanya”.

Els fermions de Majorana

Este Nadal vaig tindre la sort de poder gaudir d’una setmana de vacances després d’un any de molta feina i molt d’estrès.

Ja que disposava de temps lliure, vaig llegir algunes de les típiques notícies que es publiquen tots els anys durant les festes nadalenques: resum de notícies destacades, personalitats que van morir durant l'any que acaba, etc. Vaig llegir una que parlava sobre els principals descobriments científics que, com tots els anys, publica la prestigiosa revista “Science”.

Esta notícia parlava del Bossó de Higgs, del descobriment d'una nova espècie d'homínids, de l'aterratge a Mart del “Curiosity”, etc.

D'entre tots els descobriments científics que esmentava la notícia va n’hi haure un que em va cridar especialment l'atenció: els fermions de Majorana, que són unes partícules que actuen com la seua pròpia antimatèria i s'aniquilen a si mateixes.

Em vaig dir a mi mateix: “Mira tu, com els valencians, que són l'únic poble que s'aniquila a si mateix”

És curiós, unes partícules que s'auto-destrueixen i que poden actuar com a matèria i anti-matèria en determinants moments, em recorda al principi d'incertesa de Heisenberg, que és un d'aqueixos principis de la física que la majoria dels mortals no acabem d'entendre, però que ens sonen tan bé, segurament perquè ens resulten misteriosos. Este principi diu: “No es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de certs observables com per exemple la posició i el moment d'una partícula.”

Vaig continuar indagant sobre estes misterioses partícules i resulta que els científics diuen que poden ser utilitzades en la computació quàntica per a fabricar equips més eficients: “Els científics veuen les partícules com els blocs de construcció fonamentals per a l'ordinador quàntic. Este ordinador seria molt més poderós que el més potent existent, però només existeix en teoria, fins al moment. Un ordinador quàntic basat en fermions de Majorana és excepcionalment estable i a penes  sensible a influències externes”.

Si continuem amb el símil entre els fermions de Majorana i el poble valencià, podem trobar algunes altres similituds, malgrat ser unes partícules que s'auto-destrueixen, diuen que poden ser molt útils. Açò si que és curiós, igualet que el poble valencià, un poble que ha anat auto-destruint-se a través dels temps i encara així i tot, resultem molt útils per a moltes altres zones de l'estat espanyol i per a la construcció de l'estat que ens intenta aniquilar com a poble. No debades som una de les comunitats autònomes que més aporta a la construcció de l'estat amb els diners dels nostres impostos i, al mateix temps, un poble que s'auto-destrueix per culpa d'un finançament injust al que ens han condemnat els successius governs del PP (i del PSOE) que des de fa massa anys ens governen gràcies als vots de milers de valencians i valencianes, els quals, d'esta manera, s'autodestrueixen.

En definitiva, que està molt bé disposar de temps lliure per a poder reflexionar i adonar-se de certes similituds entre els descobriments de la física quàntica i la sociologia, però com normalment passa, la majoria dels ciutadans no tenim temps ni ganes de dedicar el poc temps lliure que tenim a reflexionar sobre estos temes. El fet que molts ciutadans i ciutadanes no ens puguem dedicar a reflexionar sobre estos temes beneficia molt a alguns polítics que ens mal governen i s'omplen les butxaques gràcies als “meninfotisme” que ens caracteritza.

Tan de bo molts valencians i valencianes dedicaren una miqueta més de temps a reflexionar sobre estos temes i així s’adonarien de l’error que és votar a partits espanyols i espanyolistes com el PP i el PSOE que només que volen que traure’ns el suc, en compte de votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís.

El "Nou Mil·lenni" reviscola.

Una de les principals motivacions per les quals l’autor d’este blog va començar a participar activament en política van ser els fets ocorreguts al poble de Catarroja fa uns quants anys, quan la coalició de govern municipal es va trencar a conseqüència de l'acord entre Unió Valenciana i el PP. Este acord consistia en re-qualificar una gran extensió d'horta protegida per tal de dur a terme un macro-projecte urbanístic, del qual hem parlat en moltes ocasions: “El Nou Mil·lenni”.

Dos anys després del trencament del pacte format pels tres partits d'esquerres que tenien representació a l'Ajuntament més Unió Valenciana, van tornar a n’hi haure eleccions municipals. Els tres partits que s'havien oposat al macro-projecte,  portaven dins del seu programa electoral la promesa de tirar arrere el Nou Mil·lenni  com és lògic, i tornar a qualificar eixa gran zona d'horta com a terrenys d'horta de protecció especial i per tant que no es poguera urbanitzar.

Els tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni (PSOE, EU i Bloc-Compromís) van fer un xicotet resum del seu programa electoral, com normalment fan tots el partits polítics, resumint en 4 o 5 punts les idees més importants del seu programa, dos d'eixos tres partits van incloure la més ferma oposició front el macro-projecte, destacant d’eixa manera esta idea com una de les claus de la seua acció política si algun dia arribaven a governar i el seu compromís amb la defensa del medi ambient, del paisatge, de l'horta, del patrimoni cultural de tots els veïns.

Patrimoni ecològic i cultural representat per la seua horta i les alqueries que encara sobreviuen i que formen part de la nostra memòria col·lectiva, com un record de la nostra història i del nostre caràcter com a poble emprenedor i feiner. Alqueries que ens recorden la nostra cultura, la  nostra identitat, tot allò que ens fa diferents i únics, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

El cas és que dels tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni va haver un que no va destacar este punt al seu resum del programa electoral, eixe partit va ser el PSPV-PSOE, jo em vaig adonar d'eixe detall i em va fer pensar: "¿perquè no voldrien destacar un punt que des del meu punt de vista era fonamental per a qualsevol partit progressista que volguera la protecció del medi ambient i el patrimoni?".

Era com si ho portaren al seu programa per obligació, però que en realitat no estigueren molt convençuts, era com si ho digueren amb la boca xicoteta, tal vegada amb la intenció de captar un cert tipus de votants no tant d'esquerres o no tan compromesos amb el medi ambient i que per tant veurien amb bons ulls el macro-projecte  i no els importaria que les alqueries històriques del terme de Catarroja foren substituïdes per "Burger Kings" o "Mac Donalds".

Ara, eixa sospita s'ha fet realitat, el PSPV-PSOE ha retirat el recurs que en el seu moment va presentar contra el Nou Mi•lenni, deixant sense efecte per tant un dels principals obstacles que impedien l'inici de les obres. Estava clar que els dirigents del PSPV-PSOE no estaven molt convençuts de la seua oposició al macro-projecte. O tal vegada ara han canviat d'idea per alguna raó que se'ns escapa, ja que els arguments que utilitzen per a defensar el seu canvi d’actitud no tenen cap sentit, com per exemple la creació de nous llocs de treball.

A qui pretenen enganyar? Si tenim al costat del nostre poble un centre comercial (el MN4) que té la meitat dels locals buits?, construir un nou centre comercial tan sols serviria per a acabar amb el comerç local i les botigues del centre de Catarroja que ja estan prou “tocades” per la crisi.

A més, si volgueren construir un centre comercial per a crear llocs de treball, com diuen, ¿perquè no el fan a la zona del polígon industrial que està més prop de l'estació de tren i de la pista de Silla i que per tant tindria moltes més probabilitats d'èxit en estar millor comunicat?. No cal fer urbanitzable la zona d'horta del Nou Mil·lenni, en el polígon Industrial hi ha moltes parcel·les buides, com el solar on es trobava l'empresa Plastic Omnium, on podria anar perfectament un centre comercial.

Siguem sincers, senyors del PSOE, expliquen quines són les vertaderes raons que els animen a retirar el recurs contra el macro-projecte urbanístic. 

Bon Nadal, malgrat tot.

Com que ja fa temps que no escric res al meu blog, hui, vespra de nadal, volguera escriure unes línies encara que fora tan sols per a felicitar el Nadal als lectors d'este humil blog (si és que encara en queden)

Les festes nadalenques solen ser molt celebrades, sobre tot a les cases on hi ha xiquets, també hi ha molta gent que les odia, a mi en general no em desagraden, trobe que són unes festes que serveixen per a que la família es reunisca i es recorden vells temps de la infància, moments feliços, quan érem més pobres, però no necessitàvem tant per a viure. Hui en dia trobe que els xiquets tenen massa de tot i per tant no valoren tant totes les coses bones que tenen i sobre tot, les coses immaterials com l'estima, l'amistat, el compartir moments amb els familiars i amics amb pau i harmonia, tots junts asseguts al voltant d'una taula, encara que el menjar no fora tan bo com ara, però bé, no passa res. Els temps canvien.

Les festes de Nadal són sempre unes dates que aprofitem per a fer balanç de l'any que acaba, si mirem als fets ocorreguts durant el darrer any no tenim molts motius per a sentir-nos satisfets, al menys des del punt de vista de la política o l'economia, no cal repetir les dades, tot lo món les coneix de sobra, un desastre. 

Tinc uns quants amics anglesos que durant estes dates sempre solen pensar al voltant dels "new year's resolutions" o com diríem nosaltres: "propòsits de l'any nou". És una bona costum, jo intentaré fer-ho, pensaré sobre aquelles coses que podrien millorar de la meua vida i faré un llistat per tal d’esforçar-nos a millorar-les amb l'any que comença i així arribar a ser una miqueta millors.

La veritat és que l'any 2012 ha sigut un any molt dur per a moltes persones que ho estan passant malament per culpa de la crisi. Esperem que l'any que comença la situació millore, a vore si amb una miqueta de sort, els polítics són capaços de trobar solucions a esta maleïda crisi i si no ho són, al menys que tinguen la decència d'abandonar el càrrec i convocar eleccions anticipades per a que uns altres polítics millors els sustituisquen.

Bon Nadal i bon any nou a tot els lectors i lectores d'aquest blog !!!

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig!

Enguany, com tots els anys, el Bloc celebra la festa gran del valencianisme polític al Puig. 

Des d'este blog volem animar a tots els amics i simpatitzants de les idees valencianistes a acostar-se a l'Aplec a celebrar un dia de festa i de trobada entre totes les persones que formem part d'este gran moviment polític i social que és com una gran família que cada dia que passa es creix més.

A continuació vos deixe el programa d'actes:

Ací vos deixe les entrades publicades a este blog referents al "Darrer Diumenge d'Octubre" d'altres anys: 

• 2009
• 2010
• 2011

Il·legals

Tinc alguns companys de feina que, malgrat ser bones persones, són molt de dretes. No els culpe, si escoltes la majoria de mitjans de comunicació que patim últimament, no paren d'explicar-nos les bondats dels polítics del PP i de les seues polítiques de dretes, justificant-los contínuament amb frases de l'estil: “no hi ha una altra alternativa”, “és el que toca”, “hem de prendre estes mesures per culpa de l'herència rebuda de l'anterior govern”, etc. Amb tot este bombardeig no m'estranya que moltes persones pensen que un govern del PP és el millor que ens podria passar en estos moments de crisi o al menys el menys roí.

Una de les mesures que ha pres recentment el govern de Mariano Rajoy ha sigut la de retirar el dret a l'assistència sanitària als immigrants sense-papers, es dir, els que es troben a territori de l'Estat sense regularitzar.

A este tipus d'immigrants, alguns votants del PP els qualifiquen d'il·legals i se’ls ompli la boca quan ho diuen, sembla que ho diuen a consciència, com si hagueren comès algun delicte per a intentar fugir de la pobresa i de les precàries condicions de vida dels seus països d'origen.

Sempre que escolte esta paraula, intente convèncer-los que no és il·legal intentar emigrar, que no han comès cap delicte per anar a viure en un país per a buscar-se la vida, encara que no tinguen els papers en regla.

No hi ha manera, per a la mentalitat de molts votants del PP (molts d'ells persones molt respectables i correctes), sembla que no existeix cap un altre delicte més greu que ser pobre i intentar millorar les teues condicions de vida emigrant a un país estranger, quan en realitat, si ells estigueren en la mateixa situació, segurament farien el mateix.

Per tal d’explicar-los coses que sí que són il·legals, els vaig posar un exemple: il·legal és donar subvencions amb diners públics a col·legis privats que separen els alumnes per sexe, com ha declarat el Tribunal Suprem. Això sí que és il·legal i no obstant això, tots els governs autonòmics del PP, com el de la Comunitat Valenciana i de la Comunitat de Madrid estan fent-ho sense cap problema i el que és pitjor, diuen que van a continuar fent-ho com ha declarat Esperanza Aguirre.

No seria millor que, en compte de negar l'assistència sanitària als immigrants sense papers, destinaren a despeses socials els diners públics que estan destinant a finançar col·legis privats?

Ja està bé de tanta hipocresia i doble moral, per favor. No hi ha dret que s'els hi negue la assistència sanitària que és un dret fonamental a persones que vénen a buscar-se la vida, la immensa majoria dels quals ho fan d'una manera honrada i treballant molt, molts d'ells fent treballs que els espanyols no volen fer.

Al mateix temps, molts d'eixos polítics que donen suport a estes lleis discriminatòries per als drets dels immigrants estan involucrats en casos de corrupció.

Esperem que algun dia els ciutadans i ciutadanes s'adonen de la doble moral del PP i paren de voltar-los i pensen en altres opcions més respectuoses amb les persones i que no discriminen a ningú pel fet de ser estranger.