Bones notícies de l'any 2010

Com ja hem comentat en més d'una ocasió, l'equip de redactors d'aquest blog té un cert esperit rebel i per tant li agrada anar una miqueta contra-corrent, per això tractem d'evitar parlar sobre els típics temes que es comenten a altres mitjans de comunicació.

Un dels temes que solen tractar tots els mitjans de comunicació a final d'any és un resum de les notícies més destacades de l'any que acaba. En este cas “unciutadaqualsevol.blogspot”, com no podia ser d'una altra manera, farà un resum destacant tan sols les notícies que considerem més positives d'enguany, encara que siga per dur la contrària, ja que volem ser un mitjà de comunicació que analitza la realitat amb una visió crítica, però intentem fer sempre crítica constructiva i plantejar la informació de la manera més positiva possible, sense oblidar-nos que hem de transmetre la informació amb veracitat, rigor i amb la màxima imparcialitat possible.

La primera notícia que jo destacaria és la destitució del senyor Ricardo Peralta com a delegat del Govern al País Valencià, este senyor ha deixat frases que passaran a la història com aquella que qualificava de “normalitat democràtica” les agressions de feixistes violents a pacífics manifestants. També tots recordareu com va manar a les forces de seguretat de l'estat que atacaren brutalment als manifestants que tractaven d'evitar els enderrocaments del barri del Cabanyal, enderrocaments que havien sigut considerats com espoli per part del Ministeri i del Tribunal constitucional. Per dir-ho d'una manera clara i senzilla: les forces de seguretat de l'estat al País Valencià estàven dirigides per un personatge que, encara que havia sigut nomenat pel PSOE, actuava com un simpatitzant de les idees més feixistes i antidemocràtiques que es poden trobar al nostre territori. Algunes associacions com Espanya 2000 o el GAV trobaran a faltar este personatge, nosaltres no. Esperem que la seua successora no continue amb la mateixa línia d'actuació i no tinga una “doble vara de medir” quan es tracte de manifestants pacífics o feixistes violents.

Un altra bona notícia que volem destacar és el canvi de titular del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, el senyor De la Rúa, que va arxivar la causa de suborn del “molt poc honorable” president de la Generalitat Valenciana per allò de que la seua relació era tan bona que no existia una paraula en el diccionari per a poder definir-la (a mi se m'acudeixen unes quantes).

Un detall que tenen en comú estes dues notícies és que les persones que substitueixen als dos alt càrrecs són dones, la qual cosa, sense ser garantia de res, considerem que és un fet positiu des del punt de vista de la igualtat de drets entre homens i dones. De totes maneres, seria molt difícil fer-ho pitjor que els dos homens als que succeiran, així que des d'aquest humil blog volem donar un vot de confiança a les noves titulars dels respectius càrrecs.


Un altra bona notícia és, sens dubte, l'arribada del tren d'alta velocitat al País Valencià, ja era hora. Semblava que totes les capitals de província, inclús les més xicotetes i insignificants anaven a tindre l'AVE abans que la tercera ciutat de l'estat, que no per casualitat té un dels ports més importants del Mediterrani i és la capital d'una de les comunitats autònomes més dinàmiques i que més diners aporta a l'Estat. Amb tots els inconvenients que comporta, com la muralla que s'ha creat pels municipis de l'Horta Sud, l'estació provisional de València, etc. Pensem que es tracta d'una bona notícia en general, encara calen moltes més infraestructures al nostre País, moltes més urgents i necessàries (i més barates) que l'AVE, com la variant de l'autovia entre València i Alacant al seu pas per la Font de la Figuera, però al menys, s'ha acomplit una de les grans reivindicacions del poble Valencià des de fa molts anys.


Com que ja fa temps em vaig proposar no fer entrades massa llargues, de moment ja tenim prou amb estes tres notícies per hui.

Volguera aprofitar per a desitjar a tots els lectors d’aquest humil blog una bona entrada d'any i un molt bon 2011, ple d'alegries i salut per a tots i totes.

(La foto que he triat per a il·lustrar esta entrada mostra l'estació provisional de l'AVE a València, al costat de l'antiga platja de vies on des de fa uns 40 anys deuria estar el Parc Central i les vies soterrades)

Vergonya aliena

Mai m'he sentit massa orgullós de ser espanyol (de fet no m'he sentit mai massa espanyol, encara que el meu DNI i passaport així ho afirmen), però encara així i tot, sempre que he parlat amb persones d'altres nacionalitats (anglesos, alemanys, portuguesos, francesos, etc.) amb les quals he tingut oportunitat de parlar sobre tòpics nacionals o costums propis de cada estat, sempre he intentat defensar els costums típics espanyols, considerant-los com propis d’un estat del que, ens agrade o no, formem part, ni que siga per imperatiu legal, per tant considerava la defensa de tot allò típicament espanyols, com la "siesta" o els estranys horaris, o la gastronomia, quasi com una obligació.

Els tòpics nacionals eren un dels temes favorits de conversa quan estàvem sopant a Anglaterra o Alemanya, asseguts a una taula on hi havien francesos, alemanys, anglesos i espanyols (açò encara que poguera semblar un acudit, és una situació molt habitual quan estàs treballant al sector de l'automòbil a un d'aquests països).

El cas és que un dels temes de conversa sobre els que solíem parlar era sobre la falta de rigor de les autoritats espanyoles a l'hora d'establir controls que evitaren que els esportistes es doparen. Jo sempre havia intentat defensar que el món de l'esport al nostre estat era tan net com el de qualsevol altre dels estats que ens envolten i amb els quals competim a les principals competicions internacionals (ciclisme, futbol, atletisme, bàsquet, etc.). Els fets ocorreguts fa unes setmanes demostren que ells tenien raó i que jo estava equivocat, el món de l'atletisme espanyol està embrutat per l'ombra del dubte i les actuacions de la Guàrdia Civil de les últimes setmanes així ho demostren.

Per descomptat podem dir que el tòpic de la picardia espanyola s'ha complit, no trobe una paraula millor per a definir la sensació que tinc com de vergonya aliena, em sent menys orgullós de ser espanyol que mai, no m’importa a qui li poguera molestar, pense que gran part de la mala fama que tenim a nivell internacional ens la mereixem. I que conste que sempre he odiat eixa frase que diu que "tenim el que ens mereixem", però en este cas he de reconèixer que els esportistes espanyols han llançat per terra tots els esforços dels que, a altres àmbits, hem anat pel món intentat defensar l’honradesa i les virtuts humanes tan importants com la humilitat, la feina ben feta, la capacitat d’esforç i de treball de les persones que habitem a l'estat que ocupa la major part de la Península Ibèrica.

La torre Macana

El dia de Nadal, anava conduint pel barri on vaig passar la major part de la meua joventut, quan, mentre buscava un lloc on aparcar, vaig vorer com alguns cotxes aparcaven a un solar on antigament s'alçava una torre mora, al costat de la Creu Coberta.

Jo no vaig conèixer la torre sencera (sóc major, però no tant), quan vivia allí tan sols quedaven unes ruïnes no massa ben conservades, però encara quedaven dos grans arcs  sencers i un parell de llenços de sillars en bones condicions, suficient per a fer-se una idea de la grandària de la torre. Jo calcule que seria pareguda a la de Silla. Esta torre fomaria part del sistema defensiu que envoltava la ciutat de València, recorde que també hi havia una sèquia que passava per sota la torre, era com si s'haguera utilitzat per a fer moure les pedres d’un molí. 

Hui tan sols queden quatre pedres formant un cantó, totes les restes de l'edifici han segut enderrocades, el solar està relativament net, al contrari que fa quinze anys, quan encara n’hi havia el magatzem d'un algepser que ho tenia envoltat d'una tanca i tot ple de materials de construcció. Es veu que l'Ajuntament de València ha fet una bona neteja, res faria pensar que sota la gespa es troben unes restes arqueològiques tan valuoses, tan sols el nom del carrer que hi ha al costat (Carrer Torre Macana) i la memòria d'alguns dels veïns més vells del barri ho dirien. 

Quan el meu germà i jo érem més jovens vam presenciar en directe (i vam tractar d'evitar) la demolició de les restes que quedaven quan encara vivíem allí. Ho recorde com si fora ahir, el meu germà ja  estava estudiant belles arts i jo disseny industrial, tal vegada gràcies als nostres estudis teníem una miqueta més de sensibilitat envers el nostre patrimoni que la majoria de veïns que vivien  a eixe barri de València, al menys, els fets que narraré a continuació així ho demostren. 

Un bon dia vam vorer com una retroexcavadora començava a enderrocar un dels dos grans arcs que encara es mantenien en peus a una de les bandes de l'antiga torre. Nosaltres li preguntarem als obrers com era possible que anaren a carregar-se unes restes arqueològiques tan valuoses. Evidentment els obrers no tenien ni idea ni de l'antiguitat ni del valor de les pedres que s'havien mantingut unides durant segles formant un edifici medieval, desafiant la llei de la gravetat.

En vorer que els obrers no tenien ni idea del valor de les restes i que, per descomptat no mostraven cap interès en parar la seua obra destructora, els preguntàrem qui els havia manat enderrocar-les i si tenien llicència d'obres, ens van dir que ells no ho sabien, que hauríem de parla amb el seu encarregat que en eixe moment no es trobava present.

Nosaltres no s’ho pensàrem dues vegades, vam telefonar la policia local que no va tardar molt a vindre i, després de demanar-los la preceptiva llicència d'obres i comprovar que no la tenien els va manar que pararen.

Al cap d'una mig hora aproximadament va aparèixer l'encarregat dient que eixa obra no tenia llicència perque es tractava d'una subcontracta d'una constructora que treballava per l'Ajuntament de València. Els policies els van dir que encara així i tot haurien de tindre llicència d'obres i que per tant no podrien continuar mentre no mostraren tots els permisos en regla.

En eixos moments (ja faria més d'un hora que els obrers estaven parats), ja n’hi havia un rotgle d'uns vuit o déu veïns xafardejant, tots estaven molt interessats pel fet de descobrir que al seu barri existien unes restes arqueològiques de les quals no tenien ni idea. De cop i de repent va aparèixer un veí molt exaltat queixant-se de perquè paraven una obra tan important i tan bona per al barri. Els policies li van demanar que es tranquilitzara, l'home que va causar prou de rebombori va explicar les raons per les quals estava tan a favor de l'enderrocament, era un veí que vivia en un dels pisos que donen al solar i deia que estava cansat de vorer eixe solar tan lleig tot ple de trastos que segons ell donava mala imatge al barri, (segons sembla ell havia segut un dels promotors de la idea de l'enderrocament). Al cap d'uns minuts ja n’hi havien dos grups de veïns enfrontats discutint sobre si era convenient o no l'enderrocament de les restes de l'antiga torre, el grup era prou nombrós, a banda dels típics iaios que s'entretenen mirant les obres n’hi havien prou veïns molt bel·ligerants contra el fet que aqueixes pedres es mantingueren en peus.

Mentrestant l'encarregat de l'obra ja havia perdut la calma i ens reclamava (al meu germà i a mi) els diners que costava tindre la retroexcavadora desocupada (no recorde el preu, però recorde que ens va semblar una quantitat prou elevada), la veritat és que ens vam sorprendre de les repercussions de la nostra acció en defensa del patrimoni. Els policies van cridar als tècnics de l'Ajuntament que van confirmar el valor de les restes i el meu germà i jo també es vam posar en contacte amb la Conselleria de Cultura que ens van donar la raó. Al final no sabem com va acabar la història, m'imagine que tornarien altre dia amb la llicència d'obres (o sense ella) i acabarien la seua tasca destructora, una llàstima. 

Des d'aleshores eixe solar encara continua sense un ús adequat com podria ser, per exemple, un jardí que posara en valor les restes arqueològiques o un local per a usos socials del barri que integrara les excavacions arqueològiques. Un exemple més de com l'Ajuntament de València, governat per Rita Barberà menysprea el patrimoni i la qualitat de vida dels veïns de la ciutat de València, un cas molt paregut al de l'Hort dels Mestres de Catarroja, on l'Ajuntament també governant pel PP, ha permès que s'enderrocara un dels edificis més emblemàtics i més ben conservats de l'Horta Sud.

Bon Nadal

Abans que començara, jo ja sabia que anava a ser una setmana molt dura, no debades era la primera vegada que enfrontava la setmana prèvia a les dates nadalenques sent enginyer d'una empresa tan gran.

He treballat per a moltes empreses grans, per això sabia que la setmana prèvia al dia de Nadal està farcida de sopars, dinars d'empresa, dolços de Nadal que la gent porta del seu poble per que diuen que són molt bons (polvorons, torrons, etc.). A mi les coses molt dolces no em solen agradar, però clar no li pots fer un lleig a una persona que t'ofereix las "yemas de Santa Teresa" o los "miguelitos de la Roda" (o com collons se diguen), sobre tot si es tracta d'una persona que treballa al teu departament i que tindràs que tracta amb ell o ella al llarg de tot l'any.

Més a banda calia afegir tots els soparots de Nadal de les associacions a les que pertany com la filà.

Afortunadament no m'havia convidat cap proveïdor a sopar com ha passat altres voltes que normalment solen convidar-te a un restaurant de categoria perque pensen que d'eixa manera seràs més benèvol amb ells.

El problema que tinc és que a mi em posen davnt un plat d'un menjar boníssim i no puc parar fins que no me l'acabe, com diu una de les meues cunyades: “tú eres de la ley del pobre, reventar antes de que sobre”

Però ahir a migdia ja va ser massa, anàrem a un restaurant de disseny de Massanassa (no diré el nom per a no fer-li propaganda) amb tota la gent del departament de enginyeria i em posaven els plats davant de les millors viandes: ibèrics, tortitas de camarón, etc. (la veritat és que la majoria de coses no sabia ni com se deien) i no podia menjar res. De fet anava trobant-me cada vegada pitjor, tan sols tenia ganes de vomitar, un dels meus companys s'adonà i m'ho digué: “que te passa David, no te trobes bé?”

Jo li vaig dir: “Sí, estic bé tan sols és que no tinc ganes de menjar ni de beure més”

Afortunadament el plat principal, arròs melòs amb cigales i carxofes, no m'agradà perque estava molt salat i vaig menjar tan sols un parell de cullerades. Una cambrera quan anava a retirar el meu plat em digué: “No li ha agradat? Vol que li porte un altra cosa?”

Jo vaig dir: “Estava molt bo, per favor no em porte res més, este era el segon plat”

(Moltes vegades una mentida piadosa et pot salvar d'una situació complicada)

Quan tragueren el cava, vaig beure un glopet, em vaig acomiadar molt amablement de tot lo món i em vaig anar correguents a casa a gitarme, ja no podia més de tan cansat i fart com estava

Tan sols de pensar que encara tinc que enfrontar-me a uns quants dinars i sopars familiars abans de que acaben estes festes em pose malalt.

Estic desitjant que passen estes dates per a poder menjar un bollidet de bledes.

Moltes vegades pense que si poguérem enviar als països més pobres tots els diners que ens gastem en menjar que llancem al fem, segurament s'acabaria la fam al món.

Res més tan sols volia desitjar un Bon Nadal i bones festes a tots, que no begueu massa i que el nou any que comença ens porte a tots molta felicitat i alegries i com diria la meua sogra: "salut i faena per a la joventut".

Quin nom li posem a la província de València?

Crec que va ser despús ahir quan estava mirant la tele i vaig trobar un debat molt interessant al canal del diari Levante, el debat tractava sobre la identitat dels valencians, hi participaven quatre tertulians i un moderador (i tots parlaven valencià!), una llàstima que estos debats no es facen en la Televisió Pública Valenciana a hores de màxima audiència perque els valencians pogueren reflexionar sobre la seua identitat com a poble. Està clar que al PP no l'interesa que la gent pense sobre estos temes identitaris, volen que la gent pense que som espanyols i ja està i que s'obliden de la seua història, dels seus trets característics, de la seua llengua, etc. Segurament pensaran que això convé més als interessos d'Espanya (o als del seu partit), jo pense que s'equivoquen perque al conjunt de l'estat Espanyol no l'interessa que el poble valencià deixe de tindre la seua pròpia personalitat, amb les seues virtuts i defectes, però bé eixa és la seua política, ells volen uniformitzar-nos amb la resta de pobles que composen l'estat i, per supost, volen que adoptem la cultura i la llengua castellana com a pròpies i que s'oblidem de la nostra identitat com a poble.

Entre tots els participants estava el Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, Vicent Soler i altres personalitats del món de la cultura. Com ja he dit abans va ser un debat molt interessant, es va parlar de moltes qüestions com per exemple de la importància de que la llengua siga un instrument de comunicació a tots els àmbits, no tan sols a nivell col·loquial o familiar perquè si no acabarà perdent-se; el problema del nom del País Valencià; la importància de superar el debat dels símbols com la bandera; la divisió provincial; etc.

D'entre totes les qüestions que es van debatre n'hi hagué una idea que em cridà especialment l'atenció, una proposta que, malgrat tots els anys que porte interessant-me per estos temes, no l’havia escoltat mai, la proposta consisteix en canviar-li el nom a la província de València, d'eixa manera s'evitaria el típic problema que sempre hi ha que molts habitants de les províncies de Castelló o Alacant diuen que no es senten valencians perque identifiquen com a valencià tan sols allò que és de la província de Valencia. A mi em sembla un proposta com a mínim curiosa, ja que no podem carregar-nos la divisió provincial i fer una divisió més acorde amb la realitat del nostre País, que per suposat implicaria l'eliminació de les Diputacions Provincials, al menys podem canviar-li el nom per tal que el nom de València faça referència tan sols a la comunitat autònoma, d'eixa manera tal vegada els habitants de les altres províncies tornarien a considerar-se valencians i valencianes com passava abans de la divisió provincial, la qual és molt recent, ja que es va fer a mitjan el segle XIX i encara així i tot hi ha molta gent que es pensa que el nostre país ha estat dividit en províncies de tota la vida.

Els tertulians també comentaren un altre detall del qual jo no m'havia adonat: el País Valencià és l'única comunitat autònoma de l'estat que no és uniprovincial i que el nom d'una de les seues províncies és el mateix que el de la comunitat autònoma (ja sé que molts pensareu que sóc un poc tòtil per no haver-me adonat abans, però bé, jo ho comente per si a algú li passava com a mi)

Esta és la raó de ser d’esta entrada: "Quin nom li posem a la província de València?"

Jo proposaria: Mediterrània, encara que també podriem agafar el nom d'alguna de les principals ciutats com Gandia, Xàtiva, Sagunt, Torrent, Alzira, etc.

Podeu fer les vostres pròpies propostes escrivint comentaris a esta entrada.

Normalitat

Una de les coses que més valora un ciutadà qualsevol de viure a Catarroja, a banda de la tranquil·litat (de vegades massa i tot, per això se n’ha d'anar de quan en quan a València) és que, quan arriba per la nit a casa, nota l'olor a foc de llenya de les cases de poble que encara queden. Ja sé que molts estareu pensant que això és una ximpleria, però per a una persona que es passa el dia treballant en una fàbrica, arribar a la població on viu i notar l'olor del foc de llenya de les llars dels veïns pot resultar una sensació molt agradable.

L’altre dia estava pensant sobre esta idea i em vaig adonar que realment una de les qualitats que més valoren els ciutadans en general és la normalitat, la rutina, segurament estareu pensant que es tracta de sentiments burgesos, de gent sense massa aspiracions. És possible, però jo pense que és un fet que la majoria de gent valora molt la normalitat, que les coses passen conforme està previst, que no es trenque l’ordre establert. 

I en realitat és així, cap esdeveniment hauria d’alterar la pau i l’ordre com ha passat aquest cap de setmana a causa de la vaga encoberta dels controladors aeris. Jo crec que este és un dels trets fonamentals dels estats democràtics, avançats i civilitzats com se suposa que és el nostre.

L’ordre i la pau social tan sols s’haurien de trencar per motius realment importants, com en el seu moment va ser la decisió del govern d’Aznar de participar en la guerra d'Iraq, que va provocar una contestació quasi unànime per part de la ciutadania o la recent vaga general, convocada per a protestar contra una retallada històrica dels drets dels treballadors, però encara així, inclús les manifestacions massives i les vagues generals han de sotmetre's a un ordre i unes normes i s’han de comunicar a la Delegació del Govern perquè prenga les mesures oportunes perquè la protesta es produïsca d’una manera ordenada i civilitzada i en el cas d'un servei públic com és el transport aeri s'han d'acordar uns serveis mínims.

Per això no estic d’acord amb la forma que han protestat els controladors aeris, paralitzant un estat el cap de setmana d’un pont molt important, els perjudicis que han causat a la imatge del nostre país i les pèrdues milionàries no estan justificades per les seues pretensions laborals, independentment que puguem considerar justes o no les seues reivindicacions, eixe és altre tema, sobre el qual es podria discutir, si de veritat els controladors aeris han de guanyar tant, en cap cas no tenen dret a aïllar un país, deixant a centenars de milers de persones sense la possibilitat de viatjar i causant un caos sense precedents que sobre tot perjudica la imatge internacional del nostre estat i fa molt de mal a un sector tan important per a la nostra economia com és el turístic en una època de crisi com la que estem travessant. Crec que els controladors han demostrat tindre molt poca consideració cap a la resta dels ciutadans i la societat en la que viuen i de la qual trauen tants beneficis.

Diferència entre economia productiva i especulativa.

(Podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

Durant els anys del boom de la construcció que va durar des del 2002 fins al 2008, el preu dels habitatges al País Valencià es duplicava cada tres anys aproximadament. Durant els últims anys d'eixe període, van aparèixer milers d'agències immobiliàries, la majoria de les quals eren xicotetes empreses que tractaven d'aprofitar la bona marxa del sector i traure uns quantiosos beneficis d'una manera fàcil i ràpida. A Catarroja, l'avinguda de la Rambleta es va omplir d'aquest tipus d'agències, jo diria que n’hi havien més de vint, hui dia, dos anys després del principi de la crisi, ja no queden ni la meitat.

Aquest seria un clar exemple d'economia especulativa. Es tractava d'empreses que no produïen res, ni aportaven valor afegit als productes que comercialitzaven, al contrari que les empreses industrials, de transformació o producció de productes, com les empreses agrícoles que obtenen productes de conrear la terra o criar ramat. Productes que després venen al mercat intern de l'estat espanyol o exporten a altres països, la diferència fonamental entre aquests dos tipus d'empreses és que les que es dediquen a l'economia productiva generen riquesa i creen molts llocs de treball, fan augmentar la renda de les persones que habiten a un territori i permeten finançar infraestructures, serveis públics, etc. amb els diners que aporten a la societat.

Un exemple d'aquest tipus d'empreses serien les industries del moble o la factoria de Ford a Almussafes, que fabrica milers de cotxes al dia, la majoria dels quals són per a l'exportació, és a dir produixen un producte amb un alt valor afegit, que dona treball a milers de famílies i damunt aporten milers de milions d'euros que provenen d'altres països a la fotuda economia de l'Estat, a més, aquestes empreses, almenys en teoria, tenen una major longevitat que les que naixen com fongs per aprofitar unes circumstàncies conjunturals, com les empreses que he esmentat al principi d’esta entrada.

Per totes les raons exposades, en més d’una ocasió s’ha proposat per part de partits progressistes, com per exemple la Coalició Bloc – Compromís (formada pel Bloc, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds), la possibilitat que els diferents governs de l’estat (Central i Autonòmic bàsicament) creen un diferent règim impositiu que d’alguna manera prime les empreses productives enfront de les especulatives, tenint una fiscalitat diferent, per exemple. Un altra manera de fomentar que n’hi haja més economia productiva seria fer reduccions a les quotes de la seguretat social a les empreses que formen part dels sectors productius com l’agricultura, la ramaderia o la indústria. Un altra manera seria donar subvencions o ajudes a la investigació i desenvolupament a les empreses productives.

Durant les passades eleccions catalanes vaig seguir els debats i les entrevistes dels representants dels diferents partits polítics, l'únic partit que vaig escoltar que parlara sobre la importància de diferenciar entre economia especulativa i productiva i per tant de fer polítiques que fomenten la segona, va ser el candidat de la coalició Iniciativa, no dic que altres partits no ho portaren als seus programes, però els altres partits van preferir utilitzar altres idees clau per a la seua campanya electoral, alguns, com ERC van fer de la independència la idea central de la seua campanya, uns altres el concert econòmic (CiU), uns altres la xenofòbia (PP), idees totes elles absurdes i sense sentit per la senzilla raó que no poden dur-se a la pràctica perque van en contra dels principis bàsics reconeguts en la Constitució i amb la situació actual, no sembla possible canviar la constitució amb un PP i PSOE com a forces hegemòniques de l’estat espanyol. De fet el líder de CiU, Artur Mas, una vegada guanyades les eleccions va començar a posar "excuses de mal pagaor" per a no reclamar el concert immediatament.

Per acabar aquesta entrada m’agradaria fer referència a les infraestructures que són tan importants per a que les empreses productives puguen exportar els seus productes i rebre les matèries primes necessàries per a la seua activitat d’una manera eficient i per tant són un factor molt important a tindre en compte per a que la nostra economia continue sent un dels principals motors de l'economia del conjunt de l'Estat. En aquest sentit mereix la pena recordar que ni el PP ni PSOE, han volgut que l’arc del mediterrani siga una infraestructura prioritària ni que reba subvencions de la Unió Europea en les successives legislatures, com diu Enric Morera, però aquest és un tema que mereix ser tractat en altra ocasió.

Fotos de la fàbrica de cotxes

Una de les faltes més greus que pot cometre un ciutadà qualsevol quan visita o treballa a una fàbrica de cotxes és portar un mòbil amb càmera de fotos, a no ser que tingues un permís especial per a traure fotos, no està permès fer fotos dins d'una d'estes instal·lacions. La raó (com segurament ja s’haureu imaginat) és per a evitar l’espionatge industrial.

Afortunadament, el que suscriu este línies té autorització per a fer fotos i porta sempre una càmara compacta damunt que trau fotos amb una qualitat prou bona, per això els lectors d’aquest blog podran gaudir en exclusiva d’unes imatges que d’una altra manera no haguereu pogut vorer mai. No patiu, no revelaré cap secret industrial ni mostraré les condicions dels treballadors, les quals per una altra banda he de dir que no estàn gens malament, en general.

A aquest blog ja vàrem parlar sobre la flora i la fauna de les pistes de proves de la factoria valenciana, hui parlarem d’una altra espècie també prou abundant a l’ecosistema fabril, a banda de les aus de l’abufera, també n’hi ha altres animals més comuns.

(com sempre, podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

Ja que estem parlant sobre el món de l’automòbil, aprofitaré per a comentar-vos que el cotxe que estem fabricant a la factoria valenciana ha obtingut la màxima qualificació en els tests de seguretat EuroNCAP.
Estic segur de que este bon resultat contribuirà a millorar l'economia valenciana, ja que farà que es venguen molts més cotxes, és una molt bona notícia i un motiu d'orgull per a tots els que, d'alguna manera, estem col·laborant a este projecte que  s'està desenvolupant a les nostres terres.

La tanca de la vergonya

Fa uns dies, els veïns del barri del Pilar de Catarroja vam rebre una fulla informativa del Col·lectiu Bloc - Compromís que explicava les propostes d’esta formació política per al nostre barri. Ja era hora de que algun partit polític se’n recordara d’este barri que és un dels més abandonats per l’actual equip de govern municipal format per PP i UV.

D’entre totes les idees que apareixien a l’escrit n’hi hagué una que em cridà especialment l’atenció, la que parla sobre el camí de les Corregudes.

El camí de les Corregudes, també anomenat camí de Torrent, o carretera del poliesportiu és una de les principals vies d'accés i eixida de Catarroja, especialment per als que vivim a la meitat Sud del poble.

Esta carretera ens permet entrar i eixir del poble d'una manera més ràpida i senzilla que si utilitzarem l'avinguda de la Diputació, la qual té passos sobre-elevats per als vianants  i molts més problemes de trànsit degut a que tan sols té un carril en cada sentit i hi han cotxes aparcats a les dos bandes, també a causa de la presència de xiquets i persones grans que ixen a passejar pel passeig que hi ha al mig de l'avinguda; la presència del Teatre Auditori; el parc de Paluzié, etc.

Per altra banda, també cal tenir en compte que el camí de les corregudes dona accés al poliesportiu, al campus de la universitat de La Florida i al Col·legi Jaume I. Per totes estes raons, els veïns que viuen en la zona Sud de Catarroja normalment prefereixen circular pel camí de les Corregudes, que és un dels camins històrics que arribaven a Catarroja, com per exemple el camí vell de Russafa, el camí del Fus, etc.

Un altra curiositat sobre este camí és que marca la frontera entre el nostre poble i Albal, ja que circulava paral·lelament a la Sèquia Reial de Favara (una de les huit sèquies principals que regaven l'horta de l'antic Regne de València), antigament les sèquies, barrancs o rius, s'utilitzaven per a delimitar els termes dels pobles.

Malgrat totes estes raons que posen en evidència la importància d'aquesta via d'accés per a tots els veïns i veïnes de Catarroja i especialment per als que viuen als barris del Sud del Poble (Barri del Pilar, les Barraques, la Rambleta, etc.), l'Ajuntament de Catarroja, governat per la coalició PP-UV, ha permès que es trobe en una situació lamentable.

Des de fa uns anys hi ha una tanca metàl·lica provisional, instal·lada al llarg de tot el camí per l'Ajuntament d'Albal que fa molt perillosa la conducció, quan fa molt de vent esta tanca es mou i amenaça de caure damunt dels cotxes que circulen per esta via, els quals, per tal d'evitar-la han d'envair el carril contrari amb el conseqüent perill per a la seguretat del trànsit.

Fa uns anys, quan l’Ajuntament de Catarroja estava governat pel Bloc, EU, PSOE i UV, es va arribar a un acord amb l'ajuntament d'Albal per a urbanitzar conjuntament aquesta carretera i que deixara de ser un camí en estat lamentable per a convertir-se en una avinguda digna per a l'ús de tots els ciutadans i ciutadanes de Catarroja.

Malauradament, UV va trencar el pacte amb els seus socis de govern i va pactar amb el PP, una de les conseqüències de que es trencara el pacte va ser l'incompliment de forma unilateral de l'acord per a urbanitzar aquesta carretera per part de  l'Ajuntament de Catarroja. Això va passar fa uns cinc anys, ja tindriem l'avinguda perfectament urbanitzada de no haver-se incomplit l'acord per part del PP de Catarroja. No entenem perquè no va voler urbanitzar l'avinguda conjuntament amb Albal, per això l'Ajuntament d'Albal va urbanitzar el seu costat de l'avinguda, instal·lant la tanca provisional que actualment hem de patir tots els que circulem diàriament pel camí de les Corregudes. 


A més a més, si la urbanització de l'avinguda s'haguera fet conjuntament hauria costat molt menys diners, ja que els costos d'urbanització són sempre inferiors si es fa tot en una obra. D'esta manera ens costarà més car als ciutadans de Catarroja i tardarem més temps en tindre l'obra feta, si és que algun dia l'Ajuntament de Catarroja governat per PP i UV es decideix a mamprendre l'obra.

Una altra de les conseqüències negatives de la urbanització d'una de les dues bandes del camí és que, quan plou molt, el costat del camí de Catarroja s'inunda, convertint-se en un llac pel qual no es pot circular o que fa més perillosa encara la circulació per esta carretera.

Per això pensem que esta reivindicació del Col·lectiu del Bloc - Compromís de Catarroja és molt oportuna i una vegada més posa en evidència que hi ha alguns partits polítics que treballen de valent per a millorar les condicions de vida dels habitants de Catarroja, mentre que altres formacions polítiques es dediquen a omplir-se les butxaques a costa dels diners públics, com és el cas de la coalició que ens governa, formada per PP i UV.

Esta tanca metàl·lica és un símbol del fracàs de la política d’estos dos partits que ens governen, d’una manera arbitrària i absurda, malbaratant els diners dels contribuents en compte de dedicar-los a millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans que vivim a este poble.

(Podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

A continuació, per a la vostra informació, reproduïm la reivindicació del Bloc – Compromís respecte al Camí de les Corregudes:

El Bloc de Catarroja a través del seu portaveu, Jesús Monzó, ha demanat a l'alcaldessa de la localitat, Soledad Ramón, que exercisca d'una vegada per sempre com alcaldessa de la localitat i arribe a un consens amb l'alcalde d'Albal, Ramón Marí, per a solucionar els problemes que actualment tenim els veïns de la localitat en la zona que limita amb el municipi d'Albal, espe­cialment en el conegut com camí dels corregudes.

Monzó denuncia que les discrepàncies dels dos municipis estan permetent que en l'actualitat existisca una tanca de ferro que envaeix part de la calça­da i que resulta molt perillosa, tant per a conductors com per a vianants. No entenem com pot existir tanta deixadesa per part dels dos municipis, tenint en compte que en la zona existeix un col•legi públic, la Universitat la Florida, el poliesportiu municipal de Catarroja i una escola infantil munici­pal, aquesta dins del terme municipal d'Albal.

El Bloc exigeix la retirada de la tanca, així com un acord definitiu que per­meta reurbanitzar la zona i dignificar-la, en benefici dels dos municipis.

Luís García Berlanga

Igual que m'ha passat altres vegades, tinc la sensació d'haver tardat molt a escriure una entrada per a retre homenatge al gran cineasta valencià mort recentment:  Luís García Berlanga, un dels més importants i representatius del cinema espanyol de la segona meitat del segle XX.

Queden gravades en la nostra memòria grans pel·lícules seues com: “Bienvenido Mr. Marshall”; “Plácido”; “La vaquilla”; “La escopeta nacional” i tantes altres. 

Què més podria dir jo que no s'haja dit ja sobre ell els darrers dies, se li han dedicat multitud de programes de ràdio, de televisió, s'ha parlat del seu sentit de l'humor, del seu estil de fer cinema un poc surrealista, dels plans seqüència, de les escenes corals amb multitud d'actors i extres, etc.

Un gran mestre del cinema que sens dubte que va saber retratar com ningú el caràcter de les gents que habiten la península Ibèrica, amb les seues misèries i grandeses. 

Tan sols em quedaria recordar una de les seues últimes obres mestres: la falla Mosell Sorell- Corona de l'any 2007 que representava una peineta mamella, una obra molt pròpia del gran geni, que representava molt bé dos de les seues grans passions, el món faller, amb la seua estètica barroca i tradicional, representat per la peineta i l'erotisme representat per la mamella d'una xica, una fusió en 3D molt interessant realitzada amb varetes de fusta.
L'única "pega" que jo li posaria és no haver fet cap pel·licula en valencià (al menys que jo sàpiga), encara que ha exercit de valencià pel món i no s'ha avergonyit mai de la seua "valenciania", però jo trobe a faltar algun homenatge, ni que fóra simbòlic, a la nostra llengua.

 Descanse en pau.

Frases útils per al món empresarial

Quan un ciutadà qualsevol entra al món de l'empresa, ha d'enfrontar-se a una sèrie de circumstàncies, moltes vegades adverses, per a les quals val la pena estar ben preparat, des d'aquest humil blog intentarem donar les claus perquè pugueu eixir airosos d'esta lluita diària si teniu que fer front al complicat món de l'empresa, per a aconseguir-lo, vos vindrà molt bé comptar amb una eina tan important com és el llenguatge i per això vos proposem algunes frases que sense dubte vos resultaràn d'utilitat.

La primera és tot un clàssic:“Hemos de reunirnos para intentar aprovechar las sinergias de grupo”
Esta és una re-formulació de la famosa: “Cuando quieras que un problema no tenga solución monta una comisión”, crec que no calen més paraules per a explicar quin és el seu sentit.

Un altra frase també molt útil: “Se trata de un documento vivo”
Esta s'utilitza quan has d'enviar un llistat o qualsevol document que conté informació important, però que saps que no està actualitzat o que la informació que conté no és acurada, com volent dir: si trobeu algun fallo, no s'estranyeu, no és que estiga malament, el problema és que no ha sigut actulitzat encara, com volent dir: "però molt aviat estarà bé".

“Deberiamos de estar todos alineados con el mismo nivel de información”
Esta és molt interessant quan no estàs segur de conèixer tota la informació sobre un assumpte i tens por de que algú poguera saber més que tu i per tant utilitzar eixa informació en contra teua o per a deixar-te en evidència davant de la resta dels companys.

“Tenemos que pensar en una estrategia global que nos permita externalizar la prestación de servicios”
Esta està molt de moda, bàsicament consisteix en sub-contractar empreses externes per tal de no augmentar els empleats fixes amb tots els beneficis que, al menys en teoria, comporta per a les empreses.

“Hemos de intentar trabajar todos en la misma dirección para la consecución de nuestro objetivo.”
Frase tan buida de contingut com eficaç a l'hora de quedar bé davant el cap de departament o de recursos humans.

“Hay que plantear nuevos escenarios que nos permitan abordar la situación desde otro punto de vista.”
Traduit significaria: anem a vorer com presentem la situació que està molt fotuda i no sabem per on tirar.

“Hemos de tratar de paliar el impacto de las posibles consecuencias de una decisión equivocada.”
Sense comentaris... 

Una frase que sempre ens solen dir els caps, sobre tot quan estem parlant d'un augment de sou: “Tú eres de los que trabajan por dinero o por objetivos?”
Esta és sense dubte una pregunta-trampa a la qual resulta molt difícil contestar, ja que, encara que treballem per objectius a tots ens agrada que reconeguen la nostra feina i per tant cal contestar:“Yo soy de los que trabajan por objetivos, pero creo que el esfuerzo ha de verse recompensado económicamente porque si no, la falta de incentivos puede provocar la falta de motivación y, por tanto, un descenso en la productividad.”

La que ve a continuació la solen dir en èpoques de crisi, encara que algunes empreses sembla que sempre estan en crisi:“Estamos haciendo frente a una coyuntura muy compleja que implica que todos hemos de estar más involucrados con los proyectos de la empresa”

Esta és molt típica, en poques paraules vindria a dir: hem d'arrimar el muscle, és dir treballar més i/o guanyar menys per tal que l'empresa tire endavant. Moltes vegades els gerents o responsables de les empreses tracten de compensar la seua mala gestió amb un esforç extra per part dels empleats.

Ara, ja per acabar, algunes parauletes que sempre va bé amollar de quan en quan al llarg d'una conversació o d'una reunió d'empresa:

- Trazabilidad.
- Retorno de la inversión.
- Amortización de bienes.
- Externalización.
- Búsqueda de nuevos mercados.
- Poka Yoke.
- 5 S.
- Involucrar al personal.
- Mentalización, motivación.
- Contextualizar.
- Cada crisis es una oportunidad.
- Liderar la resolución de un problema.
- Calidad somos todos, concepto de calidad total.

També n'hi han altres paraules, que encara que tenen la seua corresponent al castellà o valencià sempre se solen dir en anglès:

- Management.
- Cost reduction.
- Face lift.
- Restyling.
- Coaching.
- Training.
- Marketing.
- Brainstorming.
- Inputs.
- Feedback.

Segur que a molts dels lectors li s'acudeixen més frases o paraules d'este estil, vos convide a que feu les vostres pròpies aportacions fent comentaris a esta entrada.