diumenge, 26 de juny del 2011

Un cap de setmana farcit d'esdeveniments importants.




Este cap de setmana coincidien a la ciutat de València uns quants esdeveniments, que encara que pogueren semblar contradictoris, jo trobe que tenen molt en comú:
- El Gran Premi de la Formula 1. 
- La processó del Corpus.
- La nit de Sant Joan.
- La festa per la diversitat o cavalcada de l'orgull gai.

Dos d'aquests esdeveniments estan relacionats amb la tradició històrica i religiosa del nostre País, la nit de Sant Joan i la processó del Corpus (ja he aconseguit relacionar dos dels quatre).

Els altres dos són celebracions paganes que no tenen res a vore amb la nostra tradició històrica, sobretot perquè el seu origen no és tan antic, ja que els dos esdeveniments van nàixer al segle XX: La Formula 1 i la cavalcada de l'orgull gai o festa per la diversitat.

Per altra banda dues d'aquestes quatre celebracions són molt volgudes pels valencians més conservadors i per tant votants del PP: la processó del Corpus i la Formula 1.

Els altres dos són més apreciats per sectors més progressistes i gent jove en general, normalment votants d'opcions polítiques d'esquerra com la coalició Bloc-Compromís: la festa per la diversitat i la nit se Sant Joan.
Este cap de setmana he pogut participar a dos d'estos esdeveniments (no diré quins) i he de dir que ha sigut un cap de setmana molt intens i divertit.

El cap de setmana va començar la nit de dijous, quan anàrem al ple de l'Ajuntament de Catarroja, estos plens no solen decebre.

Els regidors del PP van donar la nota, com de costum, el fet que convoquen el primer ple de la legislatura la nit de Sant Joan ja demostra el seu estil de fer política. Per quina raó ho farien?
Segurament sense mala intenció, senzillament per que per a ells la nit de Sant Joan no es tracta d'una nit especial ni pensarien que molts ciutadans voldrien anar a les platges a botar les fogueres i les ones de la mar.

Durant el ple, la nostra alcaldessa ens va explicar la raó per la qual ella pensa que ha de guanyar aproximadament el doble que guanyava abans de dedicar-se professionalment a la política, la raó és molt senzilla, perquè ella és alcaldessa les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any.

Què volia dir? Que podem cridar-la al seu telèfon sempre que tinguem un problema, a qualsevol hora del dia?
Doncs no ens va facilitar el seu número de telèfon.

O és que ella està sempre alerta per si la policia local detecta alguna situació d'emergència? I si això passara què faria?
S'encarregaria ella de gestionar la situació d'emergència, si n’hi haguera una inundació, per exemple?
No seria la Delegació de Govern la que prendria el control en eixos casos?

Tampoc ens va explicar què faran els tres alliberats, personal de confiança del PP que entre tots ens costaran més de 200.000 euros a l'any als contribuents.

En fi, Catarroja és així, mentre moltes famílies tenen problemes per arribar a final de mes i passen necessitats per culpa de la crisi, els nostres polítics es dediquen a pujar-se el sou alegrement, sense donar explicacions coherents sobre a què es dediquen. Sense comentaris...

A continuació vos deixe un enllaç on podeu vore un moment del passat ple, quan l'alcaldessa intenta impedir que graven el ple.
Per què no voldran que es graven els plens?, serà perquè tenen por que la gent del poble sàpia la poca vergonya que tenen?

diumenge, 12 de juny del 2011

El cartell electoral





Com que ja fa molt de temps que no parle de la meua feina, hui faré una entrada per a posar al dia als meus lectors sobre les funcions de l'enginyer de PVT (Plant Vehicle Team), que és la profesió a la que em dedique des de fa uns vuit mesos.

L'enginyer de PVT és un enginyer de producte que s'encarrega de gestionar els canvis d'enginyeria que es fan als cotxes. No cal dir que un cotxe és un producte molt complex, que està format per milers de peces, per tant ser un enginyer de desenvolupament d'un producte tan complicat i de tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca fàcil, ja que es tracta d'un producte on viatgen persones i qualsevol canvi podria causar conseqüències imprevisibles que podrien provocar accidents i per tant lesions o fins i tot la mort a milers de persones.

Una altra complexitat afegida del nostre treball és que es tracta d'un producte del qual es fabriquen centenars d'unitats al dia i per tant qualsevol error podria causar pèrdues milionàries a l'empresa en qüestió d'hores, ja que si, a causa dels canvis que fem al producte, es produïra una ralentització o contratemps a la cadena de producció d'una fàbrica tan gran, en la qual treballen milers de persones, podria causar unes pèrdues milionàries.

Una vegada dit açò, també he de dir, que malgrat tot, la meua professió m'agrada molt, té un alt component de risc, emoció, de responsabilitat i requereix moltes vegades un esforç intel·lectual important, sobretot quan t'has de llegir totes les normes relatives als diferents components que formen part d'un cotxe, els quals han de complir normatives de seguretat, durabilitat, ecologia (reciclabilitat, contaminació), olors, sorolls, etc. Per això moltes vegades arribe a casa fet pols, més que res pel cansament intel·lectual i l'estrès al que estem sotmesos.

Una altra de les funcions de l'enginyer de PVT és vetllar per la qualitat del producte que fabriquem, no som enginyers de qualitat, però ens assemblem molt, per això, de tant en tant és convenient que ens passem per la cadena de producció per a assegurar-nos de que els operaris ensamblen bé les peces.

La cadena de producció per la que solc passar-me més sovint és la línia de portes, de fet tots els encarregats i molts dels treballadors em coneixen bé. Hi ha un encarregat que sempre que em veu passar per la seua zona em diu: “Quan et veig passar per ací, tremole”
Jo intente explicar-li: “Vicent, no digues açò, tu saps que jo vinc per ací per ajudar-vos a fer bé el vostre treball, qualsevol que et sentira parlar pensaria que sóc una espècie de guàrdia civil”
I ell sempre em contesta: “Jo sé perquè ho dic”

Efectivament, ell sap perquè ho diu, sap que si detectem que els operaris no estan muntant bé alguna peça no dubtarem en dir-ho i això els pot causar molts maldecaps.

D'entre totes les coses que es poden veure en una cadena de producció hi ha algunes que destaquen sobre unes altres, en el cas de la factoria valenciana hi ha una que ja hem esmentat a este blog: les xiques.

I com som éssers humans, no podem evitar tindre debilitat per algunes persones en funció de la seua aparença o el seu caràcter, encara que jo sempre intente mantindre una prudencial distància, és inevitable que n’hi hagen algunes d'aquestes xiques o xics que et criden més l'atenció i pels quals sents debilitat.

La qüestió és que un dia anava caminant per Catarroja i es va parar al meu costat un Ford Focus últim model amb la música a tope. Em vaig girar i vaig poder vore com dins hi havia algú que em cridava:
 “Ei, David! Què fas tu per ací?”

Dins del cotxe anava un dels operaris més simpàtics de tota la línia de portes, un xic d'uns 25 anys amb la seua nòvia, una de les xiques més boniques que treballen a la cadena de muntatge (recorde que vaig pensar: formen una bona parella).
Els vaig contestar:


- Res, que visc per ací, anava a comprar el diari. I vosaltres? No sabia que foreu de Catarroja?

- No, no som de Catarroja, ella és d'Alfafar i jo de Benifaió, però s'hem comprat un pis per ací i venim de quan en quan, perquè estem arreglant-lo per a casar-nos.
- Ah, molt bé, me n’alegre molt, doncs res, ja ens veurem per ahí.
- Au, adéu!
- Adéu.

Per això, quan un company de la candidatura del Bloc-Compromís per Catarroja em va dir que havia vingut una xica a la seu del partit a demanar un cartell electoral em vaig imaginar a qui es referia.
Fa uns dies anava caminant per la línia de portes i la mateixa xica em va dir mentre muntava peces als cotxes que passaven:

- T'he vist a un cartell electoral.
- Ah, sí?
- Sí, del Compromís per Catarroja.
- No seràs tu per casualitat la que va anar a la seu del partit a demanar un cartell?
- Sí.
No em vaig atrevir a preguntar-li per a què volia el cartell, no fóra cas que   l’estigueren utilitzant com a diana per a jugar als dards, així que li vaig dir:


- I t'agradà la foto?
- Sí, isqueres molt bé.
- Gràcies. Ens votaries, no?
- Sí, clar i el meu "novio" també.
- Gràcies - li vaig dir una altra vegada (no sabia ben bé com reaccionar).

I vaig continuar la meua visita a la cadena de muntatge.


dijous, 9 de juny del 2011

La Lluna té una caixa nova



És molt difícil saber què pensa un animal domèstic que viu a un pis de tamany mitjà i es passa la major part del temps dormint i tan sols s'alça del seu cabàs per a menjar, fer les seues necessitats i jugar una estona abans de tornar a gitar-se; encara així i tot, la meua dona i jo estem convençuts que la nostra gata Lluna és molt intel·ligent


Una de les proves més evidents de la seua intel·ligència és la seua capacitat de comunicar-se. Per exemple, quan li mostrem el sac del seu menjar, just abans d'omplir el seu plat, ella sempre ens diu: “miau”, que evidentment significa "meu" en el seu idioma. 
L'únic problema és que encara no hem segut capaços d’esbrinar el significat de la resta de paraules de la llengua dels gats, però estem convençuts que les seues expressions formen part d'un discurs molt profund, com no podria ser d'una altra manera, ja que es passa tot el dia reflexionant.

Una de les poques emocions que té la seua sedentària vida és, quan obrim armaris o calaixos, ficar-se dins, com si cercara alguna cosa, i al final sempre acaba trobant un raconet on amagar-se i arraulir-se, de fet alguna vegada ens la hem deixada oblidada dins d'un armari i tan sols hem aconseguit trobar-la després de moltes hores de cerca.

Un altre dels moments més emocionants de la seua vida és quan la meua dona o jo ens comprem sabates, normalment ella compra sabates més sovint que jo i com que ella té els peus més xicotets, les seues caixes són més xicotetes. Cada vegada que comprem un parell de sabates, deixem la caixa buida oberta al corredor, i a la Lluna li falta temps per a ficar-se dins, encara que la caixa siga tan xicoteta que a penes cap. Com va passar l'altre dia, estava contenta com un xiquet amb sabates noves, de fet li va agradar tant la seua nova caixa, encara que evidentment no era de la seua talla, que no volia eixir d'ella, a nosaltres ens va fer tanta gràcia que no vam poder evitar fer-li algunes fotos.



No sabem què trobarà a les caixes de cartó que tant li agraden, potser siga l'olor, el cas és que té deliri per elles, tant de bo els humans fórem tan fàcils d'acontentar.




dilluns, 6 de juny del 2011

Llavors sí que era possible.





Els que hem estudiat una carrera tècnica a una de les universitats del País Valencià sabem que els professors en general, solen ser de tot llevat de progressistes.

Una de les coses que menys m'agradava d'alguns dels meus professors (no tots, la majoria) és que eren bastant conservadors.

Una de les característiques que tenien els professors més conservadors era el seu menyspreu cap als ecologistes, consideraven les seues idees un llast per al desenvolupament, una altra de les característiques d’estos professors era que molt sovint presentaven les seues teories o hipòtesis com una veritat indiscutible.

Una bona mostra d'este comportament és quan ens deien que no podríem viure sense energia nuclear, que era imprescindible per a les societats més desenvolupades com la nostra, a causa de el nostre estil de vida i a l'energia necessària per a la producció industrial, el nostre consum d’energia era molt elevat i que per això mai tindríem prou amb els altres tipus d'energies més netes.

Alemanya té molta més població que Espanya i està molt més industrialitzada, per tant es pot dir que per als alemanys seria molt més complicat prescindir de l'energia nuclear que per a nosaltres, no obstant això, la primera ministra alemanya, Angela Merkel, ha anunciat un pla amb el qual Alemanya prescindirà de l'energia nuclear en deu anys. Per tant, si Alemanya pot, nosaltres també podríem, es tracta tan sols d'una qüestió de voluntat política.

Quan vivia a Alemanya, recorde que em va cridar molt l'atenció el fet que n'hi hagueren tantes plaques solars pertot arreu, mentre que al nostre estat, que tenim unes condicions molt més propícies per a generar energia solar (moltes més hores de sol a l'any), no n'hi havia tantes instal•lacions d'este tipo.

El govern socialista va retallar les subvencions per a les energies renovables com la solar. Este no és el camí que hauríem de seguir si volem apostar per les energies netes, el sector de les energies renovables és molt important per a la nostra economia, ja que podria crear molts llocs de treball.

Si volen retallar despeses podrien començar per retallar els cotxes oficials, com ha fet Joan Ribó, recentment elegit regidor de la ciutat de València per la Coalició Compromís, que ha renunciat al cotxe oficial, si tots els regidors de l'Ajuntament de València i de la resta d'ajuntaments i d'altres administracions seguiren el seu exemple, es podrien estalviar uns quants milions d'euros a l'any que podrien aprofitar per a fomentar les energies alternatives, per tal que en un termini de temps raonable poguérem prescindir de la energia nuclear que és tan contaminant i tan perillosa per al medi ambient i les persones com s'ha demostrat amb els accidents ocorreguts recentment al Japó.


dimecres, 1 de juny del 2011

I què farem amb l'altre u per cent?


Una de les primeres mesures que ha pres el recentment re-elegit govern de la Generalitat del PP ha segut eliminar la línia en valencià de les escoles, el Conseller d'Educació ha dit que implantaràn un sistema en el qual l'ensenyament serà un 33% en anglès, un 33% en castellà i un 33% en valencià.

És curiòs que no anunciaren esta mesura abans de les eleccions. Serà perque sabien que els podria llevar vots? O s'els hi haurà ocorregut després de vore els bons resultats electorals obtinguts per la coalició valencianista?

I jo em pregunte: a què pensen dedicar l'1 per cent del temps restant?
Podrien dedicar-lo a una assignatura anomenada trellat i així no prendrien eixe tipo de mesures que tan sols van encaminades a acabar definitivament amb la nostra llengua.

Després de més de 25 anys d'educació en valencià, intentant que la nostra llengua es normalitzara i tinguera la mateixa consideració que el castellà, ara resulta que el govern de la Generalitat Valenciana decideix donar un pas més en la direcció contrària.

És molt trist, es tracta d'una mala notícia per a tots els que estimem la nostra llengua i considerem que és un dels signes d'identitat més importants del poble valencià.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...