Les senyes d'identitat del poble valencià. Segona part.

Fa uns dies vaig dedicar una entrada d'aquest blog a les senyes d'identitat del poble valencià, tema complex i delicat que vaig intentar tractar amb una certa dosi d'ironia, no perque considere que es tracta d'un tema poc seriós o sense transcendència (que per suposat, no ho és) sinò perquè volia abordar-lo des de una perspectiva diferent,  no volia fer el típic tractat polític/filosòfic més o menys transcendental, entre altres raons perquè no tinc prou nivell com per a fer-ho i hauria de dedicar moltes hores a informar-me, llegir llibres, articles d'opinió, parlar amb gent sabuda, etc. Afortunadament els valencians tenim molts autors consagrats (Joan F. Mira, Joan Fuster, etc.) que han escrit llibres i articles d'opinió molt interesants sobre aquest tema.

Hui voldria continuar tactant el tema en la mateixa línia, en l'entrada anterior vaig dir que els valencians, encara que tenim molts trets que ens defineixen com a poble o nació, hem malgastat molt de temps i moltes energies debatint d'una manera estèril sobre detalls que, al menys des del meu punt de vista, no tenen tanta importància, com per exemple: la bandera, el nom de la llengua, el nom del país, etc.

Mentre els valencians discutíem sobre tots eixos símbols que tota la resta de comunitats autònomes ja tenen clars des de fa molts anys, no se n'adonavem de que ens estaven furtant la cartera, especialment des del govern central i altres comunitats autònomes que s'aprofitaven dels diners dels nostres impostos per a tindre una financiació autonòmica molt més profitosa i s'emportaven la major part de les inversions de l'estat per a fer unes infraestructures molt millors que les nostres (autovies, tren d'alta velocitat, etc.).

Podriem dedicar una entrada sencera a parlar de la discriminació que pateix el País Valencià (i ho farem) en infraestructures i finançament de serveis bàsics com la sanitat, educació, cultura, etc. 

Hui volia plantejar esta entrada des d'un punt de vista més positiu, m'agradaria continuar parlant de les senyes d'identitat del nostre poble, de les quals encara queden algunes que no han estat posades en dubte, amb una clara intenció de despersonalitzar-nos, encara queden algunes que es podria dir s'han salvat de la crema, algunes tradicions o costums que s'han mantingut vives, malgrat tot, des del Sènia al Segura, des de Vinaròs fins Oriola. L'altre dia ja vaig mencionar unes quantes: la gastronomia tradicional valenciana amb plats típics de reconeguda fama internacional,  l'afició als bous de carrer, l'afició per la música (especialment a les bandes), els focs artificials i, com no, la pilota valenciana, el nostre esport nacional.

No conec cap valencià/na de més de trenta anys que no haja jugat a pilota o no haja assistit a alguna partida. Quan jo era un xiquet soliem jugar al carrer. Hui en dia està prohibit, és molt difícil trobar un carrer on se puga jugar a pilota sense demanar un permís especial a l'Ajuntament. I com que ja no en queden de trinquets (a Catarroja diuen que n'hi havien dos), hem de jugar als frontons dels poliesportius municipals. A mi el que més em molesta és que el poliesportiu municipal de Catarroja està molt lluny del poble i si no tens prou de temps per anar caminant (com sol ser habitual hui en dia) has d'anar amb cotxe. 

Del joc de pilota s'ha escrit molt, tothom sap que es juga des de temps immemorials a molts dels pobles que envoltaven el Mediterrani (Grècia, Egipte, etc.); que segurament el dugueren els romans a la Península Ibèrica; que al nostre país s'ha conservat amb un estil propi, mentre que a altres llocs de la Península ja no es juga des de fa molt de temps i a altres sí que es conserva, com al País Basc, però amb un estil i unes normes diferents. També s'ha parlat molt dels èxits internacionals dels nostres pilotaris. I, no podem deixar de mencionar la cançó del Tio Fredo sobre la pilota valenciana.

Jo, després d'haver jugat unes quantes partides recentment (feia més de vint i cinc anys que no hi jugava), m'he adonat de que es tracta d'un joc molt dur, que requereix estar molt en forma i tindre les mans molt fortes, mans típiques de llauradors i treballadors de l'obra. Mans  que algú com jo, acostumat a tasques d'oficina no les té, però que amb una bona protecció pot jugar, costa més de mig hora preparar-se les mans abans de jugar, és tot un ritual. 
Després d'haver superar algunes nits que me feia mal tot el cos (sobre tot  des de les cervicals fins a les mans, passant pels muscles), intentaré continuar practicant-lo, si més no, per a posar-me en forma i dur a la pràctica el valencianisme d'una manera positiva.