Els que estimem la cultura valenciana i tot el que representa solem trobar indicis de valencianisme on altres persones, no tan apassionades per estos temes, tan sols veuen anècdotes sense importància.
La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.
Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.
Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”
L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills dela Morta-Viva ” (1879). Esta obra mostrava les excel·lències de la nostra llengua (la “morta-viva”), que ressuscitava a través dels escriptors valencians que tornaven a escriure en valencià. Un mostrari de literatura valenciana en els temps de la renaixença valenciana.
Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.
Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.
La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.
Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.
Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”
L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills de
Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.
Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.
No hem de perdre mai el nostre caràcter de poble emprenedor, creatiu i feiner, que sap que no podem esperar molt dels que venen de fora a governar-nos, que si volem continuant prosperant hem de defensar-nos amb els nostres propis mitjans, ja que molts dels polítics que ens governen tan sols volen a aprofitar-se dels fruits del nostre treball i ens neguen les infraestructures i el finançament que ens pertoquen pel pes demogràfic i econòmic que representem a l'Estat, finançament del que disposen altres comunitats autònomes, gràcies en part als nostres impostos. Per això hem de deixar de votar a partits espanyolistes com el PP i PSOE i començar a pensar més en clau valenciana i votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís que no para de lluitar per la defensa dels nostres interessos com podeu comprovar a este enllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada