Presentació de la candidatura de Compromís a les pròximes eleccions municipals de Catarroja

El col·lectiu de Compromís per Catarroja ha presentat esta setmana la seua llista a les eleccions municipals del 2011. La majoria d'integrants de la llista electoral són gent jove, d'entre 30 i 40 anys, i molt ben preparats, tots ells amb una llarga experiència professional, la majoria amb estudis universitaris, provenen de  diferents sectors professionals: de l'educació, l'agricultura i el medi ambient, la indústria; n'hi ha advocats, periodistes, economistes, enginyers, etc.

La candidatura de Compromís contrasta amb la resta de partits que tenen representació a l'Ajuntament de Catarroja i que previsiblement presentaràn una llista a les pròximes eleccions municipals. Diem que presumiblement es presentaràn perque a hores d'ara la majoria de partits (per no dir tots a excepció de Compromís) no tenen encara una llista electoral clara  ni saben qui sera el seu numero u i per tant el seu candidat a governar l'Ajuntament de Catarroja.

Un dels partits que està passant per una situació més complicada és el PP de Catarroja, que dona suport a l'actual alcaldessa, a menys d'un any de les eleccions i encara no saben qui serà el candidat a l'alcaldia ni qui anirà en llistes. De fet la lluita pel poder entre les diferents famílies del PP catarrogí és tan dura que no paren de produir-se dimissions de regidors que no estàn d'acord amb la gestió de l'actual equip de govern. Es troben immersos en una greu crisi.

La situació del PSPV-PSOE no es pot dir que siga molt millor, encara sense definir el candidat a ser alcalde, amb una llista relativament envellida, sembla que no acaben de trobar un substitut clar a Wilson Ferrús que evidentment no es presentarà com a cap de llista desprès d'haver intentat arribar a ser alcalde en quatre ocasions sense èxit.

La situació d'EU no és tan desastrosa com la del PP i PSOE, ja que tenen un equip de gent jove, ben preparada i amb ganes de treballar, però de moment encara no tenen una llista clara ni saben qui serà el seu candidat a liderar la formació política la pròxima legislatura (al menys que nosaltres sapiguem).


D'UV no mereix la pena ni parlar, ja que "ni está ni se le espera". Des que l'ex-alcaldessa i regidora d'UV, Maria Angeles López, va trair el pacte de govern amb els partits que li va permetre arribar a ser alcaldessa, ningú pensa que puga tornar a traure representació a no ser que es presente per les llistes del PP, ja que no fa res ni diu ni pruna als plens, situació que ens fa pensar que probablement UV ni tan sols presentarà llista a les pròximes eleccions.

En definitiva, la gent del Bloc-Compromís de Catarroja han fet bé els seus deures i presenten una llista renovada amb prou d'antelació, ajuntant candidats relativament joves amb altres candidats amb més edat i experiència, gent de Catarroja que coneixen bé la realitat del poble, amb ganes de treballar i de donar un nou impuls a Catarroja, des de l'honradesa i la feina ben feta, que bona falta li fa, desprès dels anys de desgovern del PP. Una llista molt sòlida i equilibrada.

Des d'aquest humil blog volem donar-los l'enhorabona i desitjar molt bona sort a l'equip de persones encapçalat per Jesús Monzó per a les pròximes eleccions municipals a Catarroja.

LA FUSIÓ DE LES CAIXES VALENCIANES, UNA CLAUDICACIÓ MÉS

La veritat és que darrerament els valencians no guanyem per a disgustos, després de perdre el control de la CAM, ara ens quedem sense Bancaixa, les dues grans caixes valencianes (la tercera i la quarta en grandària i importància de tot l'estat) han passat a tindre el centre de decisió fora del País Valencià, una claudicació més dels dos grans partits (PP i PSOE) que governen el nostre país sense tindre en compte els interessos dels valencians, pensant només en els interessos dels seus respectius partits a Madrid.

Encara que durant uns anys les dues caixes mantindràn la seua imatge de marca, les decisions ja no es prendràn al País Valencià, ni els polítics valencians podràn opinar sobre quines inversions estratègiques finançaran aquestes dues grans caixes que s'han anat formant amb el pas del temps i gràcies a molts anys d'esforços i de treball de valencians i valencianes que han anat dipositant els seus estalvis en aquestes dues caixes i han fet d'elles dues de les més grans de l'Estat.

Què passarà ara quan les noves entitats financeres hagen de decidir on inverteixen, com podem pensar que els dirigents de les noves caixes resultants invertiran en el nostre territori? Una vegada més el PP ha dut a terme la política “d'ofrenar noves glòries a Espanya” amb el vistiplau del PSOE. En quines mans estem?

Com és possible que els polítics valencians del PP i PSOE no puguen pensar ni per un moment en els interessos dels valencians i valencianes? o és que senzillament la decisió no s'ha pres pels òrgans de direcció de les respectives caixes sinó que ha sigut un intercanvi de croms entre Zapatero i Rajoy?

És molt trist, però sembla ser que és així.

I, com sempre, el nostre molt ex-honorable president de la Generalitat ens tracta si fòrem bobos, dient que no hem perdut res, que es mantenen les imatges corporatives, i les xarxes de les dues caixes. Com si això tinguera importància, això no val per a res, i més si tenim en compte que és una qüestió de temps, que més tard o més prompte no quedaran ni les marques ni les imatges corporatives ni res de res. D'ací uns anys, a penes es recordarà que els valencians i valencianes disposaven d'uns instruments financers valuosíssims que no depenien de ningú, només que de nosaltres mateixos i que podrien haver-se fusionat perfectament entre elles. Si ho hagueren fet, les dues caixes d'estalvis valencianes haurien tingut suficient entitat com per a mantindre la independència i ser un instrument molt important per al finançament de projectes que haguérem fet la nostra autonomia més productiva per a fer front a les reformes estructurals que necessita la nostra indústria i agricultura, els nostres sectors productius en general, per a plantar cara als reptes del segle XXI que suposen una major competitivitat, la globalització dels mercats, les noves tecnologies, infraestructures del transport, energies sostenibles, etc. etc.

Ara no sabem on aniran totes eixes inversions però segur que al País Valencià no.

Molts ciutadans i ciutadanes ja han decidit traure els seus estalvis d'aquestes dues caixes en senyal de protesta, jo també ho faré, una forma pacífica i democràtica de protestar contra eixa absurda política d'enriquir als que més tenen a costa d'empobrir el poble valencià. Ara ja tan sols ens queda una caixa d'estalvis valenciana, la d'Ontinyent, ja vorem quant de temps ens dura...

Ja poden estar contents els madrilenys, s'han emportat una de les joies de la corona del nostre País i poden sentir-se orgullosos dels polítics que tenen, nosaltres no podem dir el mateix. 


Aquest és el preu que hem tingut que pagar per la corrupció del govern de Camps, una més de les conseqüències de la seua feblesa dins del PP degut als nombrosos casos de corrupció en els que està involucrat, ell i els seus col·laboradors.

LA FLOTA DE LA LLIBERTAT

Ja fa més de quinze dies que no publique res al meu blog, una eternitat, sobretot si tenim en compte que em vaig proposar escriure dues entrades a la setmana com a mínim. Les raons d'aquesta absència són varies, però la principal és la feina, quan es treballa per al llançament d'un nou model de cotxe, com és la situació en la que em trobe ara, hi han moments de molt d'estrès i de molt treball que t'impedeixen dedicar més temps a altres coses. La veritat és que no em puc queixar perquè estic molt content amb el treball que estic fent, però m'agradaria poder dedicar més temps a les meues aficions, com aquesta d'escriure el meu blog. 

Durant aquests dies que he estat absent de la blogosfera han passat moltes coses, però n’hi ha una que m'ha impressionant especialment i que per tant no voldria deixar de comentar: la matança dels cooperants que intentaven dur ajuda humanitària a Gaza. 

No trobe paraules per a poder descriure el sentiment de rebuig que em produeixen aquests fets. És un acte de pirateria comès per l'exèrcit d'un estat suposadament democràtic i que forma part de l'ONU a unes persones que intentaven dur ajuda humanitària a uns èssers humans que estan passant necessitat per culpa d'un bloqueig absurd. 

Es tracta d’un cas clar de terrorisme d'estat. Si aquest atac l'haguera fet qualsevol altre estat hauria estat considerat un acte de guerra. Però com l’ha dut a terme l'estat d'Israel sembla que no passa res. Estats Units i l'ONU han fet unes febles declaracions de condemna i no han près cap mesura en contra de l'estat d'Israel.

Sense comentaris. 

Però si els fets són greus: la mort de nou persones innocents i desarmades, uns quaranta ferits que navegaven per aigües internacionals, intentant dur ajuda humanitària, més greus encara em semblen els arguments d'aquells que, des de països aliats d'Israel intenten justificar la massacre.

Són inadmissibles els arguments que alguns mitjans de comunicació espanyols de dretes han utilitzat per a defensar aquests fets. És increïble com s'esforcen per trobar arguments per a defensar la barbàrie, alguns diuen: “Israel no podia arriscar-es a que els vaixells portaren armes als palestins”. 

A banda que açò podria haver-se controlat d'una altra manera, jo pense que ells no són qui per a fer eixe control, com a molt podrien haver-lo fet els soldats de l'ONU.

En qualsevol cas, a mi se m'acudeix una pregunta: Qui controla que ningú porte armes a l'estat d'Israel? 
O és que hi ha dret a que l'estat israelià dispose un dels exèrcits millor equipats del món amb armes d'última generació subministrades pels Estats Units i el poble palestí tan sols pot disposar de pedres i pals per a defensar-se? Això quin sentit té? 

Per què l'estat d'Israel invadeix els territoris de Palestina?

A quin sant els Israelians tenen dret a fer un embargament als territoris palestins?

No entenc res.

Quina justificació es pot trobar al genocidi que estan duent a terme contra els palestins? 

Al menys tota aquesta crisi ha tingut algunes conseqüències positives, com que la majoria de l'opinió pública internacional sàpiga que el poble palestí està patint un bloqueig injust per part d'un estat que se suposa que és democràtic i que respecta la legalitat. 

I mentrestant que fa Obama? Com és possible que l'estat més poderós del món permeta tots els abusos d'Israel i no faça res per tal de evitar-los?

No és suficient l'excusa de que el lobby jueu controla gran part dels diners de Wall Street o que tenen molta influència en les decisions del govern dels EEUU. No hi ha dret, no es pot consentir que vulneren d'una manera tan flagrant la legalitat internacional i queden impunes.

LES MESURES DEL GOVERN CENTRAL CONTRA LA CRISI

Ja fa temps que vaig decidir no continuar intentant entendre la política econòmica del govern central, entre altres raons perquè ja n'hi havia massa gent opinant sobre aquest tema, la majoria sense tindre ni idea d'economia. Semblava que tot lo món es considerava amb suficients coneixements com per a dir la seua sobre la crisi econòmica, la millor manera d'eixir de la crisi, o com de malament ho estava fent el govern de Rodriguez Zapatero i com per culpa seua no eixiríem mai de la crisi, etc., etc. 

Mentrestant el govern socialista anava a la seua, passant de tot allò que deien els suposats experts en matèria econòmica i, per descomptat el principal partit de l'oposició, el qual, com és lògic, estava a favor de les tesis dels economistes més conservadors i no parava de criticar la política econòmica del govern de l'estat, com si el govern socialista fora l'únic culpable de la crisi i els polítics del PP tingueren la solució màgica al problema: aplicar les tesis més dels economistes liberals (és dir, de dretes) retallar el dèficit, deixar de fer tantes inversions amb diners públics, com el pla Zapatero que ha permès que es feren tantes obres a molts llocs del nostre país (com la reparació de les voreres de molts carrers de Catarroja).

Doncs bé, ara, de colp i de repent, el govern socialista ha pegat un gir a la dreta i, fent cas a les tesis dels economistes més conservadors, retalla la despesa social, congela les pensions, retalla els salaris dels funcionaris, paralitza totes les obres públiques per un any (!). 
I encara així i tot, els dirigents del PP diuen que no ho han fet bé, ara diuen que no era això exactament el que ells volien dir i de sobte resulta que els polítics del PP són els principals defensors dels pensionistes i jubilats i ataquen al govern socialista per haver fet una retallada històrica dels drets socials.


En què quedem? No era això el que volien? No hi ha qui els entenga, em fa l'efecte que els polítics del PP només que saben que queixar-se i criticar al govern socialista, sense representar una alternativa creïble.


Dient açò no vull dir que no tinguen part de raó, sobretot perquè si no haguera tardat tant el govern del PSOE en prendre aquestes mesures, segurament no hauria calgut que foren tan dràstiques i també perquè (encara que aquesta no és una crítica que fan els del PP) dins de les mesures del pla d'austeritat no han inclòs l'augment dels impostos a les rendes més altes i no hem d’oblidar que va ser aquest govern socialista el que va suprimir l'impost de patrimoni. 
Tampoc hem d'oblidar que no fa tant de temps que governava el PP i durant els vuit anys que va estar governant no es van pujar les pensions ni la meitat del que les ha pujat el govern de Zapatero en sis anys.

Tampoc caldria oblidar que el PP no pot donar moltes lliçons d'economia, ja que en aquelles comunitats governades pel PP (com la nostra, per exemple) no es pot dir que la lluita contra la crisi estiga sent molt més efectiva.

En definitiva, que els dos principals partits barallant-se, la granera per terra i la casa per agranar. I no passa res, perquè encara que PP i PSOE siguen un desastre i no tinguen ni idea de com traure el nostre país de la crisi ni d'aconseguir solucionar els principals problemes derivats d'ella, com l'atur, la gent seguirà votant-los, com si no n'hi haguera cap altra alternativa.

Per això ja vaig dir en el seu moment que sentia enveja de la situació d'altres països del nostre entorn, amb democràcies molt més antigues que la nostra i que,malgrat tindre sistemes que afavoreixen el bipartidisme (com el Regne Unit), els seus habitants han estat capaços de votar un tercer partit, el Liberal Demòcrata, que ha aconseguit trencar amb el bipartidisme i així canviar el destí d'una de les democràcies més antigues que semblava condemnada al bipartidisme.

Esperem que al nostre país la gent deixe de votar tant al PP i al PSOE i s'adonen que votant a altres partits, com el Bloc, es pot fer molt més per a ajudar a l'economia i a moltes persones i famílies que estan patint les conseqüències de la terrible crisi econòmica per la que estem passant.

Joan sense por

No es pot negar que els polítics dels PP en general, i els del País Valencià en particular, tenen molts defectes: són mentiders, uns pèssims gestors, malgasten els diners públics en grans esdeveniments de dubtosa rendibilitat, mentre destinen molt pocs diners a serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació; malvenen el patrimoni públic a empreses privades dels seus amics; molts d'ells són corruptes; etc.

Però també hem de reconèixer que tenen algunes virtuts, entre elles jo destacaria: la poca vergonya, el descaro i sobre tot el sentit de l'humor, "tenen la gràcia per arroves". Totes estes virtuts estan basades en un sentiment d'auto-estima exagerat, fonamentat en la seguretat que els dona saber que facen el que facen, la majoria d'habitants del País Valencià continuarà votant-los.

Un clar exemple d'aquest sentit de l'humor exagerat, l'han donat aquesta setmana els dirigents del PP del País Valencià quan es reuniren en un acte per a recolzar al seu líder, tots els alts càrrecs del partit i de les principals institucions acudiren a la cita, el dia després de que es coneguera la decisió del Tribunal Suprem de reobrir la causa contra Camps per la seua implicació en el cas “Gürtel”. En realitat no tots els dirigents del partit acudiren a la cita, els dirigents del PP de la província d'Alacant decidiren no anar i mostrar així la seua repulsa per uns fets inadmisibles per a un càrrec públic, en especial per a un càrrec tan important com és el president d'una comunitat autònoma.

Quan vaig escoltar les declaracions de Camps dient que no anava a dimitir mentre rebia el recolzament dels seus companys de partit, rient-se com hienes, vaig sentir vergonya aliena. Com se pot tindre la cara tan dura, com poden riure's d'eixa manera de la justícia, de l'estat de dret i de tots els ciutadans i ciutadanes, els que els han votat i els que no, perque encara que no ens agrade, ens representa a tots els valencians i valencianes. Enric Nomdedéu, al seu blog, ha expressat molt bé  el sentiment de indignació que sentim molts davant del comportament indamissible d'aquest personatge, resistint-se a dimitir, de la mateixa manera que altres alts càrrecs del seu partit, als quals més tard o més prompte els han fet dimitir, com el tresorer Bárcenas o Ricardo Costa.

Ja vorem com acaba aquesta història, el que sí que tenim clar és que, passe el que passe, els valencians i valencianes continuaràn votant al PP majoritàriament. Tan de bo, amb un miqueta de sort, al menys deixen de guanyar per majoria absoluta, situació altament improbable però que jo pense que seria molt desitjable per a la salut democràtica del nostre país i els drets i llibertats que deurien de presidir tot estat de dret com en el que se suposa que vivim.

Només que se m'acudeix dir una cosa: "Váyase señor Camps!"


Amb eixe somriure fals de hiena i tots els regals que li donaren, però no torne, per favor, que de xoriços ja en tenim prou!

EL CAS BRITÀNIC

Esta setmana s'han celebrat eleccions al Regne Unit. Una de les democràcies més antigues del món i per això també una de les més obsoletes. Tenen un sistema electoral molt injust que fa molt difícil que partits minoritaris obtinguem representació parlamentària, es tracta d'un sistema clarament bi-partidista. Tan sols s'elegeix un diputat per cada circumscripció i això fa que molts votants que voten per partits que no són cap dels dos grans partits es queden sense representació al parlament. Hi ha dos grans partits: el Conservador i el Laborista i un tercer partit, el Liberal, que és molt difícil que arribe a governar, ja que trau una representació molt més baixa que el percentatge de vots que obté a causa del peculiar i antic sistema electoral britànic. Hi han molts altres partits que trauen una representació molt xicoteta com els nacionalistes escocesos o els verds que han tret un escó per primera vegada en la seua història.


Aquesta vegada, no obstant, s'ha donat una situació molt interessant, cap dels dos gran partits ha tret majoria absoluta, això significa que no poden governar en solitari i per tant, que necessiten el recolzament del "tercer en discòrdia": el partit Liberal. Aquest partit ha dit que li correspon formar govern al partit conservador, ja que és el que ha tret una major representació i per tant han iniciat les converses per a tractar d'arribar a un govern de coalició. La principal condició que ha posat el partit Liberal per a pactar amb els conservadors ha sigut la reforma de la llei electoral, s'ha de canviar la llei per tal que no siga tan injusta i permeta que altres partits traguen una representació proporcional al nombre de vots obtinguts, la qual cosa jo pense que hauria de ser normal a tots els països democràtics.


Jo no puc evitar fer una analogia amb el País Valencià. La situació que vivim al nostre país és molt semblant, hi ha dos grans partits que són els que s'emporten la immensa majoria dels escons a les Corts Valencianes i altres partits que entren pels pèls (EU i Bloc), ja que el nostre sistema electoral no permet que partits amb menys d'un 5% traguen representació. El nostre cas no és exactament igual al britànic, ja que el nostre sistema electoral no és tan bi-partidista. 


El bi-partidisme al nostre país no està causat tant pel sistema electoral, ja que en principi els partits minoritaris tan sols haurien de superar la barrera del 5 % i una vegada superada obtindrien una representació més o menys proporcional als vots obtinguts. En el nostre cas el bi-partidisme està causat sobretot pel control que els dos principals partits tenen sobre els mitjans de comunicació, tant a nivell local com autonòmic i estatal, que fa que només es parle dels dos grans partits, ja que la immensa majoria d'aquests mitjans (la ràdio, televisió, premsa escrita, etc.) estan controlats per grups de poder afins als dos grans partits que tenen un gran sistema clientelar, és a dir moltes persones i empreses viuen del tracte de favor que reben de les diferents administracions públiques quan estan governades pel seu partit. 

És molt trist però és així, partits com el Bloc, amb un programa electoral molt bo i unes persones molt vàlides no trauen més representació perquè la immensa majoria de la població no coneix el seu missatge, les propostes que fa el Bloc no arriben a la població i les poques notícies que la majoria de ciutadans coneixen sobre el Bloc estan manipulades pels mitjans de comunicació afins a algun dels dos grans partits polítics, de manera que la imatge que la gent té del Bloc està distorsionada i això fa que els electors vegen al Bloc com un partit estrany, desconegut, fora de la realitat. Quan en realitat eixa imatge és completament falsa, ja que el Bloc és un partit amb els peus en terra, amb un programa electoral que conté unes propostes raonables i molt sensates que serien molt positives per al País Valencià si es dugueren a la pràctica.

El disseny industrial aplicat al món de l'automòbil.

Amb aquesta entrada comence una nova serie d'articles que parlen sobre un món que a mi em resulta molt familiar, ja que porte més de mitja vida dedicant-li gran part del meu temps i energies: el disseny industrial, especialment el disseny aplicat al món de l'automoció, una de les meues passions, espere que vos agrade.

De totes maneres, no deixaré de parlar dels altres temes que fins ara han segut el "leit motif" d'aquest blog: la crítica política, els temes d'actualitat, la reflexió valencianista i altres xorrades variades.

No hi ha cap dubte que un dels factors més importants que influeixen en la decisió de les persones quan van a comprar un cotxe és el disseny o, dit d'una altra manera, les formes exteriors o interiors del vehicle. Del disseny del cotxe depèn en bona mesura l'èxit d'un model davant d'altres, de fet és un dels factors que pot fer guanyar (o perdre) més diners a un fabricant d'automòbils, amb tot el que comporta que una planta de producció puga vendre o no els cotxes que fabrica (acomiadaments massius de treballadors, tancament de fàbriques, de proveïdors, etc.)

El disseny d'un producte tan complex i amb tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca senzilla, requereix el treball de moltes persones durant molt de temps. El procés de disseny i desenvolupament d'un nou model dura al voltant de 3 anys i la mitjana de vida d'un model de cotxe al mercat està entre sis i vuit anys. El disseny d'un model de cotxe sol canviar una miqueta al llarg de la seua vida, a eixos canvis que, no suposen dissenyar una carrosseria completament nova, els denominem "restyling" o "facelift" (perdoneu els anglicismes, però la paraula re-disseny no s'ajusta exactament al que vull dir).

Cada model de cotxe normalment experimenta com a mínim un o dos restylings al llarg de la seua vida, es dir cada dos o tres anys s'actualitza la seua apariència canviant menuts detalls, normalment exteriors (fars, graella, "spoilers", etc.), però també detalls interiors i d'equipament.

Els cotxes japonesos i coreans són els que més sovint canvien, mentre que els europeus solen durar mes temps al mercat. Respecte els cotxes americans (que és l'altre gran mercat) no puc dir res perquè no conec amb quina freqüència es renoven, m'imagine que aproximadament igual que els europeus.

Quan parle del disseny d'un nou model de cotxe estic referint-me bàsicament a la carrosseria, però n'hi han altres parts del cotxe que també canvien amb major o menor freqüència. Bàsicament són tres els altres elements que formen el cotxe i que també es renoven, encara que no amb tanta freqüència com la carrosseria, són els motors, la plataforma i el sistema de transmissió de la potència del motor a les rodes que normalment es denomina "Power Train" i que inclou el canvi de marxes (si és automàtic o manual, el nombre de marxes, les suspensions, etc.), la suspensió, etc.

Tornant al tema de la carrosseria (“body” en anglès) normalment es divideix en dos grans grups: BIW (Body in White), que són les peces metàl·liques, normalment de xapa d'acer i Trim (recobriment de les peces de xapa), normalment de materials plàstics, teixits, insercions de fibra de fusta o altres materials com espumes, etc. El Trim es divideix en Inner Trim i Outer trim, com és lògic per a referir-se a les peces de l'interior o exterior del cotxe.

El proces de disseny d'un cotxe comença quan la direcció de l'empresa dona l'ordre al departament de màrqueting perquè llance un nou model, aquest departament defineix el nou model en funció de les necessitats (imaginades o reals) dels potencials compradors del futur model.

Una vegada el concepte està clar, si serà un monovolumen o una berlina o un compacte, si estarà dirigit al públic més jove o als pares/mares de família o si serà un vehicle per a la ciutat o per al camp, per a llargues distàncies o curtes, més o menys confortable, etc. aleshores passen aquesta informació al departament d'estil, que és el que crea les primeres formes de la carrosseria, començant per les formes exteriors i continuant per l'interior.

Una vegada que el departament d'estil ha decidit unes formes exteriors i interiors del cotxe, comença el procés de desenvolupament del nou model, aquest procés dura al voltant de dos anys. Per tant, si sumem el temps total de creació d'un nou model de cotxe, es podria comparar al procés de creació d'una falla, ja que una vegada ha acabat de desenvolupar-se un nou model comença el proces de creació del següent o al menys de re-disseny d'un altre model, encara que els departaments de "restyling" i els de desenvolupament de nous models no són els mateixos normalment.

PRIMER DE MAIG, DIA DEL TREBALLADOR

Hui, primer de maig, és el dia del treballador, hui els sindicats celebren manifestacions i una jornada festiva per a reivindicar els drets dels treballadors i treballadores.

Com esta setmana no he parat, no he pogut trobar temps per a preparar una entrada com cal, acorde a aquesta data, per això he pensat fer com he fet altres vegades, escriure una entrada xicoteta per a sumar-me a la festa i les reivindicacions dels sindicats i demà o un altre dia faré una entrada més llarga sobre este tema tan important.

Moltes felicitats a tots els treballadors i treballadores del País Valencià i també a aquells que malauradament no tenen feina, que per desgràcia cada vegada n'hi més persones en esta situació al nostre país.


Hui és el dia de reivindicar unes millors condicions per als treballadors i polítiques per aconseguir que l'atur deixe de ser una plaga de la nostra societat.

XARRADA SOBRE LA BLOGOSFERA A LA UNIVERSITAT

Fa uns dies vaig tindre la sort d'assistir a una xarrada sobre la comunicació 2.0 o sobre la blogosfera o com se diga açò que fem quatre pirats que escrivim blogs, la xarrada formava part de les jornades que organitza L'ACV Tirant lo Blanc: “Reptes de futur del valencià: els mitjans digitals de comunicació."

(Dic que vaig tindre la sort de poder assistir perque molts dies a eixes hores encara estic treballant)

Els tres conferenciants són experts en la blogosfera valenciana (he de dir que he trobat a faltar un boli i un paper on poder escriure totes les idees que me venien al cap mentre els escoltava parlar), tots tres molt diferents, però amb moltes coses en comú. La primera, una llarga experiència en la blogosfera; la segona que escriuen en valencià i la tercera (encara que no la menys important) que són blocaires valencianistes amb un cert prestigi, si tindre molts seguidors a la blogosfera es pot considerar una cosa de prestigi (jo pense que sí, però segur que n'hi haurà molta gent que pensarà que té més prestigi un escriptor que escriu llibres o articles que se publiquen impresos en paper, encara que tinguen un nombre de lectors inferior al d'aquests blogs).

Els tres conferenciants eren:

o    Pere Fuset: un dels creadors i administrador durant deu anys de "valencianisme.com"

o    Vicent Baydal: autor d'un dels blogs més importants de la blogosfera de parla valenciana que tracta sobre tot de història, però també de moltes altres coses com etimologia, crítica política, etc.

o    Xavi Bellot: un dels blocaires més antics de la blogosfera valenciana, catarrogí de pro, periodista amb molts anys d'experiència professional, secretari local del Bloc de Catarroja. El seu blog parla sobre tot de temes d'actualitat, però també d'altres temes com música, aficions, etc. (a més a més, un bon amic meu)

Entre els tres, ajudats per les opinions dels asistents, han fet una reflexió, molt interessant sobre la situació de les xarxes socials, de la comunicació 2.0, la blogosfera valenciana, de softvalencià, etc.

Per als que, com jo, som novençans en açò d'escriure blogs ens ha resultat molt interessant escoltar totes les idees i punts de vista de tres mestres com ells. Jo, si volguera fer un resum, destacaria les següents idees:

 - Els blogs hui en dia no serien res sense les xarxes socials (Twitter, Facebook, etc.), no importa si escrivim molt bé o diguem coses molt interessants o molt divertides, si no les comuniquem per les xarxes socials, les llig molt poca gent.

 - El nombre de blogs escrits en valencià ha augmentat considerablement des de l'any 2009.

 - Els que escrivim blogs en valencià som la majoria valencianistes, els valencians que escriuen blogs en castellà no són valencianistes. Açò podria semblar una obvietat, però jo pense que no ho és. Quina és la raó per la qual tan sols utilitzen la nostra llengua per a escriure blogs aquells que d'alguna manera volen defensar la nostra llengua i cultura, els que se mostren partidaris de partits valencianistes com el Bloc? Per què no escriuen blogs en valencià persones que no són valencianistes?

Vull dir, perquè tan sols utilitzen la nostra llengua aquells que parlen de temes relacionats amb la política, la societat o la cultura i que d'alguna manera volen apostar per la nostra llengua?

Podria donar-se el cas de que n'hi hagueren valencianistes que no saberen parlar o escriure en valencià però que escriviren blogs en castellà.
També podria donar-se el cas de persones que no estigueren interessades en defensar la nostra llengua i cultura, és dir que no foren valencianistes, però que encara així i tot escriviren en la nostra llengua (açò seria en un país normal on les dues llenües oficials estigueren normalitzades i tingueren la mateixa categoria, ja sé que no és el nostre cas)

 - Els blogs escrits en valencià (i que per tant són valencianistes, sinó no estarien escrits en valencià) parlen majoritàriament de temes d'identitat, cultura i llengua valenciana o de temes socio-polítics en general i en especial de temes de l'actualitat socio-política que ens afecten més als valencians (com els possibles pactes de partits polítics de cara a les pròximes eleccions, etc.)

 - Els valencians que escrivim i llegim blogs en valencià som endogàmics, es dir llegim i participem en blogs i xarxes socials amb gent que té unes idees molt paregudes a les nostres, ens costa molt llegir i partcipar a pàgines web que parlen sobre altres temes o que no estiguen escrits per valencianistes.


 - Un aspecte molt important de la comunicació 2.0 és la participació, els blogs sense els comentaris del lectors perdrien gran part de la seua eficàcia comunicativa. Els blogs permeten establir un diàleg entre l'autor i els lectors que no està present a altres mitjans de comunicació com els diaris o la televisió, per exemple (al menys no d'una manera tan clara i fluida).

Per totes aquestes raons, el mestre Vicent Baydal recomanava als que escrivim blogs en valencià que intentem escriure sobre temes generalistes o sobre aquells temes sobre els que tenim més experiència o coneixements (en el meu cas, jo deuria de parlar sobre enginyeria de l'automòbil, disseny industrial, etc.) i que no parlem tant sobre temes identitaris típicament valencianistes com la senyera, per exemple. 
Si ho férem així, és probable que el valencià deixara d'estar tan marginat a la xarxa, ja que no tan sols s'empraria per a parlar de temes valencianistes sinó de qualsevol altre tema i tal vegada, alguna persona interessada, per exemple, en disseny industrial llegiria aquest blog i no tan sols aquells que són valencianistes.

Ja sé que està tot molt mal explicat i que segurament he oblidat moltes idees més importants, però, d'alguna manera he intentat transmetre (dins de les meues limitacions) els conceptes que més em cridaren l'atenció durant la xarrada.


La imatge que he penjat mostra la distribució de blogs al País Valencià basat en dades estadístiques de fa uns anys, la situació hui en dia és un miqueta diferent, ja que ara n'hi han molts més, però ens pot servir per a fer-nos una idea del creixement i on es concentren la majoria de blogs al nostre País.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa

Hi ha dues dates molt significatives per a la història del poble valencià, una d'elles és el 9 d'octubre, l'altra el 25 d'abril, el dia que es conmemora la derrota de les tropes austracistes a la batalla d'Almansa. Com tothom sap, les conseqüències varen ser molt negatives per al poble valencià, per això hi ha una dita popular que diu: “Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”.

Aquestes dues dates marquen d'alguna manera el principi i la fi de l'antic Regne de València, a partir dels decrets de Nova Planta, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, la majoria de les lleis pròpies, varem perdre tots els drets que teniem com a poble i la nostra llengua va deixar de ser oficial, tan sols es parlava a nivell familiar i col·loquial, ja que estava prohibit utilitzar-la per a dirigir-se a l'administració, ni es podia utilitzar a les escoles ni a cap institució com l'església o la justícia, començà una persecució de la nostra llengua i cultura que ha durat segles. Per no fer-ho més llarg, tan sols diré que els valencians partidaris de la causa austracista varen ser castigats amb una duresa i crueltat que no es tornaria a vorer fins a les guerres del segle vint, es podria dir que es varen cometre milers de crims contra la humanitat, un vertader genocidi.

Per això diguem que els valencians no celebrem res el dia de hui, commemoren la derrota d'Almansa, no tenim res que celebrar, però sí molt que reivindicar, ja que després de més de 300 anys d'aquella fatídica data es pot dir que el País Valencià encara és un país ocupat i humiliat per un estat que ens explota i ens trau tot el suc. 

També és de veres que els darrers anys, a partir de la democràcia, moltes institucions d'autogovern s'han recuperat (com les Corts, la Generalitat o el Sindic de Greuges) i molts drets també, hui en dia el valencià gaudeix de la consideració de llengua oficial, amb la mateixa categoria que el castellà, al menys en teoria (la realitat és molt diferent, malauradament).

Un clar exemple de la situació en la que es troba el País Valencià és que despús-ahir, a la portada d'un dels diaris de més difusió al nostre territori apareixia la següent notícia: 

“Gobierno y Consell negociarán la paz en una cumbre sobre el Cabanyal, chiringuitos y parany”

“El vicepresidente Manuel Chaves anunció ayer en Alicante que en mayo convocara a la comisión Gobierno/Consell para buscar una salida negociada que permita retirar los recursos de inconstitucionalidad del Estado en relación al Plan del Cabanyal, la Ley de Costas, la Ley de Caza y el régimen económico matrimonial”

“Chaves revela contactos secretos con Camps y se declara dispuesto a retirar los recursos de inconstitucionalidad”

No m'agrada ser “agorero”, però cada vegada que el PP i el PSOE es reuneixen per a negociar assumptes relatius al País Valencià, els que sempre eixim perdent som els valencians, com ja va passar quan negociaren l'Estatut de la vergonya o la cessió dels drets històrics de l'aigua dels regants valencians a Castella- La Manxa.

 Ja està bé de que ens prenguen el pèl, per favor, que ja han passat més de 300 anys de la batalla d'Almansa i encara estem patint les conseqüències d'aquella derrota. El lema de la manifestació d'ahir a València era clar: “Ja n'hi ha prou” de tanta corrupció, de que que ens prenguen el pèl als valencians, hem de rebel·lar-nos i dir que ja està bé. Que ja ha arribat l'hora de que els valencians deixem de votar a partits que tenen la seua seu central a Madrid i que votem a partits valencians com el Bloc.