La qualitat percebuda

Ja que he vist que les entrades que tracten sobre temes relacionats amb la meua experiència professional tenen prou d'èxit, hui parlaré sobre la qualitat percebuda, que és un concepte que s'utilitza sovint a molts sectors de la indústria, sobre tot a aquells que es dediquen a la fabricació de productes de consum massiu, com ara l'automòbil.
A continuació reproduesc una definició d'aquest concepte que he trobat per Internet i que m'ha agradat, ja que pense que s'ajusta molt a la realitat:

"En términos generales se pueden distinguir dos conceptos de calidad: la calidad objetiva y la calidad percibida. La primera se corresponde con la calidad real de los productos, que se puede medir y comparar desde un punto de vista técnico. Sin embargo muchas veces el consumidor no tiene la capacidad para juzgar la calidad objetiva, por lo que es la calidad percibida la que actúa como variable de decisión en la selección de una marca concreta. Según Zeithaml (1988) la calidad percibida es “la opinión del consumidor sobre la superioridad o excelencia de un producto”.

Hui dia, a cap fabricant de productes de consum massiu se li ocorreria menysprear aquesta qualitat tan important dels productes perquè podria donar-se el cas de fer un producte molt bo, emprant molt bons materials i uns processos de fabricació molt ajustats, i obtindre un producte segur, ben acabat, ben dissenyat, etc. amb molt bones prestacions i molt durador, si els productes no transmeten eixa sensació de qualitat percebuda (moltes vegades falsa), segurament es vendriem molt pocs ja que, encara que el productes fóren molt bons, si els potencials consumidors no ho perceben així, no es vendrien molts.

Per això molts fabricants dediquen una gran quantitat de temps i esforços a millorar detalls com per exemple l'harmonia del color, els acabats superficials (plàstics cromats, aluminitzats, acabats imitació a fibra de carbó, etc.) l'equipament extra moltes vegades innecessari que fa que els productes tinguen molts “gadgets” que ni tan sols sabem com funcionen. Un clar exemple de tot açò serien les càmeres fotogràfiques digitals, la majoria de potencials consumidors tan sols miren la quantitat de Megapíxels, el zoom, si tenen estabilitzador o no i tres o quatre detalls més que moltes vegades no determinen la vertadera qualitat d'una càmera fotogràfica, és possible que tinga molt de zoom o molts megapíxels, però que faça unes fotos molt roïns, açò pareix que no importa, quasi ningú valora tant el resultat que li dona la càmera una vegada que se l'ha comprat, tan sols miren que la seua té més megapíxels que la del veí.

Aquesta idea es podria aplicar a molts altres productes, com ara telèfons mòbils, cotxes, roba, etc. Hui dia triomfa més la qualitat percebuda que la real.

Jo no sé perquè però cada vegada que pense sobre aquests conceptes no puc evitar trobar similituds amb alguns partits polítics, especialment amb el PP, el qual és un partit que té molt poca qualitat, la majoria dels seus dirigents són corruptes (Camps, Fabra, Ripoll, Bárcenas, etc.) o altres que sense arribar a ser corruptes (al menys que se sàpia de moment) són persones amb molt poc nivell cultural o humà, com és el cas de Rita o d'Alfons Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València que va insultar els professors. Són pèssims gestors, no respecten el medi ambient ni el patrimoni, que malbaraten els diners públicas, etc. 


No obstant tots eixos fets tan greus que demostren que el PP és un partit molt xungo (amb molt poca qualitat, per dir-lo d'una manera més elegant), la majoria de gent continua votant al PP i les enquestes diuen que continuaràn fent-ho, ja que probablement tornaran a traure majoria absoluta al País Valencià, a les principals ciutats i la majoria de pobles on, si no trauen majoria absoluta almenys guanyaràn amb majoria simple (com en el cas de Catarroja).

És molt trist que la gent vote als partits de la mateixa manera que compra productes, guiant-se més per la qualitat percebuda que per la vertadera qualitat, perquè la qualitat d'un partit depèn sobretot de les persones que el formen, com, per exemple, el cas del Bloc, que és un partit amb molta qualitat real perquè està format per persones amb una gran qualitat humana, persones honrades, treballadores, cultes, de bon tros amb més nivell cultural i humà que la majoria de polítics del PP, però encara així i tot, molt poca gent és capaç d'apreciar la qualitat dels bons productes i es deixen dur per la qualitat percebuda i la imatge de marca com és el cas del PP, una llàstima 

UNA SORPRESA AGRADABLE

Quan algú porta vora quinze anys treballant a diferents sectors de la indústria, especialment al sector de l'automòbil (com és el meu cas) pot arribar a pensar que ja ha vist de tot, que és quasi impossible trobar-se amb alguna cosa que et sorprenga, no obstant això fa uns dies vaig viure una situació que em va sorprendre una miqueta i de manera molt agradable per cert.

Abans de contar l'anècdota faré una xicoteta introducció per als lectors que no sàpien quines funcions faig al meu treball.
Darrerament estic treballant d'enginyer de NVH, les sigles NVH signifiquen: Noise, Vibration and Harshness (traduït al valencià: Sorolls, Vibracions i Asprors ). Que és una funció que forma part del Departament d'Acústica de Ford, es dir els enginyers de NVH som els que ens encarreguem de que el cotxe sone bé, que no tinga sorolls extranys, ni vibracions, etc. els quals causarien una impressió molt pobra o de poca qualitat als conductors.

El cas és que fa uns dies estava provant un cotxe per una de les les pistes de proves que hi ha a la factoria d'Almussafes (la de velocitat per a ser més exactes), amb un dels meus companys, Friedhelm, un alemà del Nord amb molta experiència (té prop de 50 anys i porta més de vint treballant com expert en "Vehicle Integration"), quan de sobte ens trobàrem enmig de la pista una família d'ànecs travessant la carretera tranquil•lament "com Pere per sa casa", la mare pata portava darrere una família nombrosa d'almenys quatre o cinc aneguets, era una estampa commovedora.

Afortunadament vam poder esquivar-los i així es va evitar un a desgràcia que haguera segut inevitable conduint a més de 140 Km/h si no fora per l'habilitat del meu company i el bon comportament del cotxe que estàvem provant.

El meu company i jo ens vam quedar flipats, era una situació commovedora, li vaig explicar que la fàbrica de cotxes valenciana es troba enmig d'un parc natural. Els dos, aficionats a la fotografia, vam tindre la mateixa idea: podriem intentar fotografiar la família, ja que jo portava la meua càmera damunt. Així que vam reduir la velocitat i vam tornar al mateix punt del circuit on ens havien trobat la família d'ànecs, però ja no estaven, probablement s'havien amagat entre les males herbes que hi ha al mig del circuit.

Segurament estareu pensant que no és una gran anècdota per a contar als nets, però a mi em va fer pensar sobre el contrast que hi ha entre l'impacte de l'activitat dels humans sobre el medi ambient i la fragilitat del món animal salvatge i com d'important és que estem conscienciats amb la defensa de la natura.

Presentació de la candidatura de Compromís a les pròximes eleccions municipals de Catarroja

El col·lectiu de Compromís per Catarroja ha presentat esta setmana la seua llista a les eleccions municipals del 2011. La majoria d'integrants de la llista electoral són gent jove, d'entre 30 i 40 anys, i molt ben preparats, tots ells amb una llarga experiència professional, la majoria amb estudis universitaris, provenen de  diferents sectors professionals: de l'educació, l'agricultura i el medi ambient, la indústria; n'hi ha advocats, periodistes, economistes, enginyers, etc.

La candidatura de Compromís contrasta amb la resta de partits que tenen representació a l'Ajuntament de Catarroja i que previsiblement presentaràn una llista a les pròximes eleccions municipals. Diem que presumiblement es presentaràn perque a hores d'ara la majoria de partits (per no dir tots a excepció de Compromís) no tenen encara una llista electoral clara  ni saben qui sera el seu numero u i per tant el seu candidat a governar l'Ajuntament de Catarroja.

Un dels partits que està passant per una situació més complicada és el PP de Catarroja, que dona suport a l'actual alcaldessa, a menys d'un any de les eleccions i encara no saben qui serà el candidat a l'alcaldia ni qui anirà en llistes. De fet la lluita pel poder entre les diferents famílies del PP catarrogí és tan dura que no paren de produir-se dimissions de regidors que no estàn d'acord amb la gestió de l'actual equip de govern. Es troben immersos en una greu crisi.

La situació del PSPV-PSOE no es pot dir que siga molt millor, encara sense definir el candidat a ser alcalde, amb una llista relativament envellida, sembla que no acaben de trobar un substitut clar a Wilson Ferrús que evidentment no es presentarà com a cap de llista desprès d'haver intentat arribar a ser alcalde en quatre ocasions sense èxit.

La situació d'EU no és tan desastrosa com la del PP i PSOE, ja que tenen un equip de gent jove, ben preparada i amb ganes de treballar, però de moment encara no tenen una llista clara ni saben qui serà el seu candidat a liderar la formació política la pròxima legislatura (al menys que nosaltres sapiguem).


D'UV no mereix la pena ni parlar, ja que "ni está ni se le espera". Des que l'ex-alcaldessa i regidora d'UV, Maria Angeles López, va trair el pacte de govern amb els partits que li va permetre arribar a ser alcaldessa, ningú pensa que puga tornar a traure representació a no ser que es presente per les llistes del PP, ja que no fa res ni diu ni pruna als plens, situació que ens fa pensar que probablement UV ni tan sols presentarà llista a les pròximes eleccions.

En definitiva, la gent del Bloc-Compromís de Catarroja han fet bé els seus deures i presenten una llista renovada amb prou d'antelació, ajuntant candidats relativament joves amb altres candidats amb més edat i experiència, gent de Catarroja que coneixen bé la realitat del poble, amb ganes de treballar i de donar un nou impuls a Catarroja, des de l'honradesa i la feina ben feta, que bona falta li fa, desprès dels anys de desgovern del PP. Una llista molt sòlida i equilibrada.

Des d'aquest humil blog volem donar-los l'enhorabona i desitjar molt bona sort a l'equip de persones encapçalat per Jesús Monzó per a les pròximes eleccions municipals a Catarroja.

LA FUSIÓ DE LES CAIXES VALENCIANES, UNA CLAUDICACIÓ MÉS

La veritat és que darrerament els valencians no guanyem per a disgustos, després de perdre el control de la CAM, ara ens quedem sense Bancaixa, les dues grans caixes valencianes (la tercera i la quarta en grandària i importància de tot l'estat) han passat a tindre el centre de decisió fora del País Valencià, una claudicació més dels dos grans partits (PP i PSOE) que governen el nostre país sense tindre en compte els interessos dels valencians, pensant només en els interessos dels seus respectius partits a Madrid.

Encara que durant uns anys les dues caixes mantindràn la seua imatge de marca, les decisions ja no es prendràn al País Valencià, ni els polítics valencians podràn opinar sobre quines inversions estratègiques finançaran aquestes dues grans caixes que s'han anat formant amb el pas del temps i gràcies a molts anys d'esforços i de treball de valencians i valencianes que han anat dipositant els seus estalvis en aquestes dues caixes i han fet d'elles dues de les més grans de l'Estat.

Què passarà ara quan les noves entitats financeres hagen de decidir on inverteixen, com podem pensar que els dirigents de les noves caixes resultants invertiran en el nostre territori? Una vegada més el PP ha dut a terme la política “d'ofrenar noves glòries a Espanya” amb el vistiplau del PSOE. En quines mans estem?

Com és possible que els polítics valencians del PP i PSOE no puguen pensar ni per un moment en els interessos dels valencians i valencianes? o és que senzillament la decisió no s'ha pres pels òrgans de direcció de les respectives caixes sinó que ha sigut un intercanvi de croms entre Zapatero i Rajoy?

És molt trist, però sembla ser que és així.

I, com sempre, el nostre molt ex-honorable president de la Generalitat ens tracta si fòrem bobos, dient que no hem perdut res, que es mantenen les imatges corporatives, i les xarxes de les dues caixes. Com si això tinguera importància, això no val per a res, i més si tenim en compte que és una qüestió de temps, que més tard o més prompte no quedaran ni les marques ni les imatges corporatives ni res de res. D'ací uns anys, a penes es recordarà que els valencians i valencianes disposaven d'uns instruments financers valuosíssims que no depenien de ningú, només que de nosaltres mateixos i que podrien haver-se fusionat perfectament entre elles. Si ho hagueren fet, les dues caixes d'estalvis valencianes haurien tingut suficient entitat com per a mantindre la independència i ser un instrument molt important per al finançament de projectes que haguérem fet la nostra autonomia més productiva per a fer front a les reformes estructurals que necessita la nostra indústria i agricultura, els nostres sectors productius en general, per a plantar cara als reptes del segle XXI que suposen una major competitivitat, la globalització dels mercats, les noves tecnologies, infraestructures del transport, energies sostenibles, etc. etc.

Ara no sabem on aniran totes eixes inversions però segur que al País Valencià no.

Molts ciutadans i ciutadanes ja han decidit traure els seus estalvis d'aquestes dues caixes en senyal de protesta, jo també ho faré, una forma pacífica i democràtica de protestar contra eixa absurda política d'enriquir als que més tenen a costa d'empobrir el poble valencià. Ara ja tan sols ens queda una caixa d'estalvis valenciana, la d'Ontinyent, ja vorem quant de temps ens dura...

Ja poden estar contents els madrilenys, s'han emportat una de les joies de la corona del nostre País i poden sentir-se orgullosos dels polítics que tenen, nosaltres no podem dir el mateix. 


Aquest és el preu que hem tingut que pagar per la corrupció del govern de Camps, una més de les conseqüències de la seua feblesa dins del PP degut als nombrosos casos de corrupció en els que està involucrat, ell i els seus col·laboradors.

LA FLOTA DE LA LLIBERTAT

Ja fa més de quinze dies que no publique res al meu blog, una eternitat, sobretot si tenim en compte que em vaig proposar escriure dues entrades a la setmana com a mínim. Les raons d'aquesta absència són varies, però la principal és la feina, quan es treballa per al llançament d'un nou model de cotxe, com és la situació en la que em trobe ara, hi han moments de molt d'estrès i de molt treball que t'impedeixen dedicar més temps a altres coses. La veritat és que no em puc queixar perquè estic molt content amb el treball que estic fent, però m'agradaria poder dedicar més temps a les meues aficions, com aquesta d'escriure el meu blog. 

Durant aquests dies que he estat absent de la blogosfera han passat moltes coses, però n’hi ha una que m'ha impressionant especialment i que per tant no voldria deixar de comentar: la matança dels cooperants que intentaven dur ajuda humanitària a Gaza. 

No trobe paraules per a poder descriure el sentiment de rebuig que em produeixen aquests fets. És un acte de pirateria comès per l'exèrcit d'un estat suposadament democràtic i que forma part de l'ONU a unes persones que intentaven dur ajuda humanitària a uns èssers humans que estan passant necessitat per culpa d'un bloqueig absurd. 

Es tracta d’un cas clar de terrorisme d'estat. Si aquest atac l'haguera fet qualsevol altre estat hauria estat considerat un acte de guerra. Però com l’ha dut a terme l'estat d'Israel sembla que no passa res. Estats Units i l'ONU han fet unes febles declaracions de condemna i no han près cap mesura en contra de l'estat d'Israel.

Sense comentaris. 

Però si els fets són greus: la mort de nou persones innocents i desarmades, uns quaranta ferits que navegaven per aigües internacionals, intentant dur ajuda humanitària, més greus encara em semblen els arguments d'aquells que, des de països aliats d'Israel intenten justificar la massacre.

Són inadmissibles els arguments que alguns mitjans de comunicació espanyols de dretes han utilitzat per a defensar aquests fets. És increïble com s'esforcen per trobar arguments per a defensar la barbàrie, alguns diuen: “Israel no podia arriscar-es a que els vaixells portaren armes als palestins”. 

A banda que açò podria haver-se controlat d'una altra manera, jo pense que ells no són qui per a fer eixe control, com a molt podrien haver-lo fet els soldats de l'ONU.

En qualsevol cas, a mi se m'acudeix una pregunta: Qui controla que ningú porte armes a l'estat d'Israel? 
O és que hi ha dret a que l'estat israelià dispose un dels exèrcits millor equipats del món amb armes d'última generació subministrades pels Estats Units i el poble palestí tan sols pot disposar de pedres i pals per a defensar-se? Això quin sentit té? 

Per què l'estat d'Israel invadeix els territoris de Palestina?

A quin sant els Israelians tenen dret a fer un embargament als territoris palestins?

No entenc res.

Quina justificació es pot trobar al genocidi que estan duent a terme contra els palestins? 

Al menys tota aquesta crisi ha tingut algunes conseqüències positives, com que la majoria de l'opinió pública internacional sàpiga que el poble palestí està patint un bloqueig injust per part d'un estat que se suposa que és democràtic i que respecta la legalitat. 

I mentrestant que fa Obama? Com és possible que l'estat més poderós del món permeta tots els abusos d'Israel i no faça res per tal de evitar-los?

No és suficient l'excusa de que el lobby jueu controla gran part dels diners de Wall Street o que tenen molta influència en les decisions del govern dels EEUU. No hi ha dret, no es pot consentir que vulneren d'una manera tan flagrant la legalitat internacional i queden impunes.

LES MESURES DEL GOVERN CENTRAL CONTRA LA CRISI

Ja fa temps que vaig decidir no continuar intentant entendre la política econòmica del govern central, entre altres raons perquè ja n'hi havia massa gent opinant sobre aquest tema, la majoria sense tindre ni idea d'economia. Semblava que tot lo món es considerava amb suficients coneixements com per a dir la seua sobre la crisi econòmica, la millor manera d'eixir de la crisi, o com de malament ho estava fent el govern de Rodriguez Zapatero i com per culpa seua no eixiríem mai de la crisi, etc., etc. 

Mentrestant el govern socialista anava a la seua, passant de tot allò que deien els suposats experts en matèria econòmica i, per descomptat el principal partit de l'oposició, el qual, com és lògic, estava a favor de les tesis dels economistes més conservadors i no parava de criticar la política econòmica del govern de l'estat, com si el govern socialista fora l'únic culpable de la crisi i els polítics del PP tingueren la solució màgica al problema: aplicar les tesis més dels economistes liberals (és dir, de dretes) retallar el dèficit, deixar de fer tantes inversions amb diners públics, com el pla Zapatero que ha permès que es feren tantes obres a molts llocs del nostre país (com la reparació de les voreres de molts carrers de Catarroja).

Doncs bé, ara, de colp i de repent, el govern socialista ha pegat un gir a la dreta i, fent cas a les tesis dels economistes més conservadors, retalla la despesa social, congela les pensions, retalla els salaris dels funcionaris, paralitza totes les obres públiques per un any (!). 
I encara així i tot, els dirigents del PP diuen que no ho han fet bé, ara diuen que no era això exactament el que ells volien dir i de sobte resulta que els polítics del PP són els principals defensors dels pensionistes i jubilats i ataquen al govern socialista per haver fet una retallada històrica dels drets socials.


En què quedem? No era això el que volien? No hi ha qui els entenga, em fa l'efecte que els polítics del PP només que saben que queixar-se i criticar al govern socialista, sense representar una alternativa creïble.


Dient açò no vull dir que no tinguen part de raó, sobretot perquè si no haguera tardat tant el govern del PSOE en prendre aquestes mesures, segurament no hauria calgut que foren tan dràstiques i també perquè (encara que aquesta no és una crítica que fan els del PP) dins de les mesures del pla d'austeritat no han inclòs l'augment dels impostos a les rendes més altes i no hem d’oblidar que va ser aquest govern socialista el que va suprimir l'impost de patrimoni. 
Tampoc hem d'oblidar que no fa tant de temps que governava el PP i durant els vuit anys que va estar governant no es van pujar les pensions ni la meitat del que les ha pujat el govern de Zapatero en sis anys.

Tampoc caldria oblidar que el PP no pot donar moltes lliçons d'economia, ja que en aquelles comunitats governades pel PP (com la nostra, per exemple) no es pot dir que la lluita contra la crisi estiga sent molt més efectiva.

En definitiva, que els dos principals partits barallant-se, la granera per terra i la casa per agranar. I no passa res, perquè encara que PP i PSOE siguen un desastre i no tinguen ni idea de com traure el nostre país de la crisi ni d'aconseguir solucionar els principals problemes derivats d'ella, com l'atur, la gent seguirà votant-los, com si no n'hi haguera cap altra alternativa.

Per això ja vaig dir en el seu moment que sentia enveja de la situació d'altres països del nostre entorn, amb democràcies molt més antigues que la nostra i que,malgrat tindre sistemes que afavoreixen el bipartidisme (com el Regne Unit), els seus habitants han estat capaços de votar un tercer partit, el Liberal Demòcrata, que ha aconseguit trencar amb el bipartidisme i així canviar el destí d'una de les democràcies més antigues que semblava condemnada al bipartidisme.

Esperem que al nostre país la gent deixe de votar tant al PP i al PSOE i s'adonen que votant a altres partits, com el Bloc, es pot fer molt més per a ajudar a l'economia i a moltes persones i famílies que estan patint les conseqüències de la terrible crisi econòmica per la que estem passant.

Joan sense por

No es pot negar que els polítics dels PP en general, i els del País Valencià en particular, tenen molts defectes: són mentiders, uns pèssims gestors, malgasten els diners públics en grans esdeveniments de dubtosa rendibilitat, mentre destinen molt pocs diners a serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació; malvenen el patrimoni públic a empreses privades dels seus amics; molts d'ells són corruptes; etc.

Però també hem de reconèixer que tenen algunes virtuts, entre elles jo destacaria: la poca vergonya, el descaro i sobre tot el sentit de l'humor, "tenen la gràcia per arroves". Totes estes virtuts estan basades en un sentiment d'auto-estima exagerat, fonamentat en la seguretat que els dona saber que facen el que facen, la majoria d'habitants del País Valencià continuarà votant-los.

Un clar exemple d'aquest sentit de l'humor exagerat, l'han donat aquesta setmana els dirigents del PP del País Valencià quan es reuniren en un acte per a recolzar al seu líder, tots els alts càrrecs del partit i de les principals institucions acudiren a la cita, el dia després de que es coneguera la decisió del Tribunal Suprem de reobrir la causa contra Camps per la seua implicació en el cas “Gürtel”. En realitat no tots els dirigents del partit acudiren a la cita, els dirigents del PP de la província d'Alacant decidiren no anar i mostrar així la seua repulsa per uns fets inadmisibles per a un càrrec públic, en especial per a un càrrec tan important com és el president d'una comunitat autònoma.

Quan vaig escoltar les declaracions de Camps dient que no anava a dimitir mentre rebia el recolzament dels seus companys de partit, rient-se com hienes, vaig sentir vergonya aliena. Com se pot tindre la cara tan dura, com poden riure's d'eixa manera de la justícia, de l'estat de dret i de tots els ciutadans i ciutadanes, els que els han votat i els que no, perque encara que no ens agrade, ens representa a tots els valencians i valencianes. Enric Nomdedéu, al seu blog, ha expressat molt bé  el sentiment de indignació que sentim molts davant del comportament indamissible d'aquest personatge, resistint-se a dimitir, de la mateixa manera que altres alts càrrecs del seu partit, als quals més tard o més prompte els han fet dimitir, com el tresorer Bárcenas o Ricardo Costa.

Ja vorem com acaba aquesta història, el que sí que tenim clar és que, passe el que passe, els valencians i valencianes continuaràn votant al PP majoritàriament. Tan de bo, amb un miqueta de sort, al menys deixen de guanyar per majoria absoluta, situació altament improbable però que jo pense que seria molt desitjable per a la salut democràtica del nostre país i els drets i llibertats que deurien de presidir tot estat de dret com en el que se suposa que vivim.

Només que se m'acudeix dir una cosa: "Váyase señor Camps!"


Amb eixe somriure fals de hiena i tots els regals que li donaren, però no torne, per favor, que de xoriços ja en tenim prou!

EL CAS BRITÀNIC

Esta setmana s'han celebrat eleccions al Regne Unit. Una de les democràcies més antigues del món i per això també una de les més obsoletes. Tenen un sistema electoral molt injust que fa molt difícil que partits minoritaris obtinguem representació parlamentària, es tracta d'un sistema clarament bi-partidista. Tan sols s'elegeix un diputat per cada circumscripció i això fa que molts votants que voten per partits que no són cap dels dos grans partits es queden sense representació al parlament. Hi ha dos grans partits: el Conservador i el Laborista i un tercer partit, el Liberal, que és molt difícil que arribe a governar, ja que trau una representació molt més baixa que el percentatge de vots que obté a causa del peculiar i antic sistema electoral britànic. Hi han molts altres partits que trauen una representació molt xicoteta com els nacionalistes escocesos o els verds que han tret un escó per primera vegada en la seua història.


Aquesta vegada, no obstant, s'ha donat una situació molt interessant, cap dels dos gran partits ha tret majoria absoluta, això significa que no poden governar en solitari i per tant, que necessiten el recolzament del "tercer en discòrdia": el partit Liberal. Aquest partit ha dit que li correspon formar govern al partit conservador, ja que és el que ha tret una major representació i per tant han iniciat les converses per a tractar d'arribar a un govern de coalició. La principal condició que ha posat el partit Liberal per a pactar amb els conservadors ha sigut la reforma de la llei electoral, s'ha de canviar la llei per tal que no siga tan injusta i permeta que altres partits traguen una representació proporcional al nombre de vots obtinguts, la qual cosa jo pense que hauria de ser normal a tots els països democràtics.


Jo no puc evitar fer una analogia amb el País Valencià. La situació que vivim al nostre país és molt semblant, hi ha dos grans partits que són els que s'emporten la immensa majoria dels escons a les Corts Valencianes i altres partits que entren pels pèls (EU i Bloc), ja que el nostre sistema electoral no permet que partits amb menys d'un 5% traguen representació. El nostre cas no és exactament igual al britànic, ja que el nostre sistema electoral no és tan bi-partidista. 


El bi-partidisme al nostre país no està causat tant pel sistema electoral, ja que en principi els partits minoritaris tan sols haurien de superar la barrera del 5 % i una vegada superada obtindrien una representació més o menys proporcional als vots obtinguts. En el nostre cas el bi-partidisme està causat sobretot pel control que els dos principals partits tenen sobre els mitjans de comunicació, tant a nivell local com autonòmic i estatal, que fa que només es parle dels dos grans partits, ja que la immensa majoria d'aquests mitjans (la ràdio, televisió, premsa escrita, etc.) estan controlats per grups de poder afins als dos grans partits que tenen un gran sistema clientelar, és a dir moltes persones i empreses viuen del tracte de favor que reben de les diferents administracions públiques quan estan governades pel seu partit. 

És molt trist però és així, partits com el Bloc, amb un programa electoral molt bo i unes persones molt vàlides no trauen més representació perquè la immensa majoria de la població no coneix el seu missatge, les propostes que fa el Bloc no arriben a la població i les poques notícies que la majoria de ciutadans coneixen sobre el Bloc estan manipulades pels mitjans de comunicació afins a algun dels dos grans partits polítics, de manera que la imatge que la gent té del Bloc està distorsionada i això fa que els electors vegen al Bloc com un partit estrany, desconegut, fora de la realitat. Quan en realitat eixa imatge és completament falsa, ja que el Bloc és un partit amb els peus en terra, amb un programa electoral que conté unes propostes raonables i molt sensates que serien molt positives per al País Valencià si es dugueren a la pràctica.

El disseny industrial aplicat al món de l'automòbil.

Amb aquesta entrada comence una nova serie d'articles que parlen sobre un món que a mi em resulta molt familiar, ja que porte més de mitja vida dedicant-li gran part del meu temps i energies: el disseny industrial, especialment el disseny aplicat al món de l'automoció, una de les meues passions, espere que vos agrade.

De totes maneres, no deixaré de parlar dels altres temes que fins ara han segut el "leit motif" d'aquest blog: la crítica política, els temes d'actualitat, la reflexió valencianista i altres xorrades variades.

No hi ha cap dubte que un dels factors més importants que influeixen en la decisió de les persones quan van a comprar un cotxe és el disseny o, dit d'una altra manera, les formes exteriors o interiors del vehicle. Del disseny del cotxe depèn en bona mesura l'èxit d'un model davant d'altres, de fet és un dels factors que pot fer guanyar (o perdre) més diners a un fabricant d'automòbils, amb tot el que comporta que una planta de producció puga vendre o no els cotxes que fabrica (acomiadaments massius de treballadors, tancament de fàbriques, de proveïdors, etc.)

El disseny d'un producte tan complex i amb tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca senzilla, requereix el treball de moltes persones durant molt de temps. El procés de disseny i desenvolupament d'un nou model dura al voltant de 3 anys i la mitjana de vida d'un model de cotxe al mercat està entre sis i vuit anys. El disseny d'un model de cotxe sol canviar una miqueta al llarg de la seua vida, a eixos canvis que, no suposen dissenyar una carrosseria completament nova, els denominem "restyling" o "facelift" (perdoneu els anglicismes, però la paraula re-disseny no s'ajusta exactament al que vull dir).

Cada model de cotxe normalment experimenta com a mínim un o dos restylings al llarg de la seua vida, es dir cada dos o tres anys s'actualitza la seua apariència canviant menuts detalls, normalment exteriors (fars, graella, "spoilers", etc.), però també detalls interiors i d'equipament.

Els cotxes japonesos i coreans són els que més sovint canvien, mentre que els europeus solen durar mes temps al mercat. Respecte els cotxes americans (que és l'altre gran mercat) no puc dir res perquè no conec amb quina freqüència es renoven, m'imagine que aproximadament igual que els europeus.

Quan parle del disseny d'un nou model de cotxe estic referint-me bàsicament a la carrosseria, però n'hi han altres parts del cotxe que també canvien amb major o menor freqüència. Bàsicament són tres els altres elements que formen el cotxe i que també es renoven, encara que no amb tanta freqüència com la carrosseria, són els motors, la plataforma i el sistema de transmissió de la potència del motor a les rodes que normalment es denomina "Power Train" i que inclou el canvi de marxes (si és automàtic o manual, el nombre de marxes, les suspensions, etc.), la suspensió, etc.

Tornant al tema de la carrosseria (“body” en anglès) normalment es divideix en dos grans grups: BIW (Body in White), que són les peces metàl·liques, normalment de xapa d'acer i Trim (recobriment de les peces de xapa), normalment de materials plàstics, teixits, insercions de fibra de fusta o altres materials com espumes, etc. El Trim es divideix en Inner Trim i Outer trim, com és lògic per a referir-se a les peces de l'interior o exterior del cotxe.

El proces de disseny d'un cotxe comença quan la direcció de l'empresa dona l'ordre al departament de màrqueting perquè llance un nou model, aquest departament defineix el nou model en funció de les necessitats (imaginades o reals) dels potencials compradors del futur model.

Una vegada el concepte està clar, si serà un monovolumen o una berlina o un compacte, si estarà dirigit al públic més jove o als pares/mares de família o si serà un vehicle per a la ciutat o per al camp, per a llargues distàncies o curtes, més o menys confortable, etc. aleshores passen aquesta informació al departament d'estil, que és el que crea les primeres formes de la carrosseria, començant per les formes exteriors i continuant per l'interior.

Una vegada que el departament d'estil ha decidit unes formes exteriors i interiors del cotxe, comença el procés de desenvolupament del nou model, aquest procés dura al voltant de dos anys. Per tant, si sumem el temps total de creació d'un nou model de cotxe, es podria comparar al procés de creació d'una falla, ja que una vegada ha acabat de desenvolupar-se un nou model comença el proces de creació del següent o al menys de re-disseny d'un altre model, encara que els departaments de "restyling" i els de desenvolupament de nous models no són els mateixos normalment.

PRIMER DE MAIG, DIA DEL TREBALLADOR

Hui, primer de maig, és el dia del treballador, hui els sindicats celebren manifestacions i una jornada festiva per a reivindicar els drets dels treballadors i treballadores.

Com esta setmana no he parat, no he pogut trobar temps per a preparar una entrada com cal, acorde a aquesta data, per això he pensat fer com he fet altres vegades, escriure una entrada xicoteta per a sumar-me a la festa i les reivindicacions dels sindicats i demà o un altre dia faré una entrada més llarga sobre este tema tan important.

Moltes felicitats a tots els treballadors i treballadores del País Valencià i també a aquells que malauradament no tenen feina, que per desgràcia cada vegada n'hi més persones en esta situació al nostre país.


Hui és el dia de reivindicar unes millors condicions per als treballadors i polítiques per aconseguir que l'atur deixe de ser una plaga de la nostra societat.