Els fermions de Majorana

Este Nadal vaig tindre la sort de poder gaudir d’una setmana de vacances després d’un any de molta feina i molt d’estrès.

Ja que disposava de temps lliure, vaig llegir algunes de les típiques notícies que es publiquen tots els anys durant les festes nadalenques: resum de notícies destacades, personalitats que van morir durant l'any que acaba, etc. Vaig llegir una que parlava sobre els principals descobriments científics que, com tots els anys, publica la prestigiosa revista “Science”.

Esta notícia parlava del Bossó de Higgs, del descobriment d'una nova espècie d'homínids, de l'aterratge a Mart del “Curiosity”, etc.

D'entre tots els descobriments científics que esmentava la notícia va n’hi haure un que em va cridar especialment l'atenció: els fermions de Majorana, que són unes partícules que actuen com la seua pròpia antimatèria i s'aniquilen a si mateixes.

Em vaig dir a mi mateix: “Mira tu, com els valencians, que són l'únic poble que s'aniquila a si mateix”

És curiós, unes partícules que s'auto-destrueixen i que poden actuar com a matèria i anti-matèria en determinants moments, em recorda al principi d'incertesa de Heisenberg, que és un d'aqueixos principis de la física que la majoria dels mortals no acabem d'entendre, però que ens sonen tan bé, segurament perquè ens resulten misteriosos. Este principi diu: “No es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de certs observables com per exemple la posició i el moment d'una partícula.”

Vaig continuar indagant sobre estes misterioses partícules i resulta que els científics diuen que poden ser utilitzades en la computació quàntica per a fabricar equips més eficients: “Els científics veuen les partícules com els blocs de construcció fonamentals per a l'ordinador quàntic. Este ordinador seria molt més poderós que el més potent existent, però només existeix en teoria, fins al moment. Un ordinador quàntic basat en fermions de Majorana és excepcionalment estable i a penes  sensible a influències externes”.

Si continuem amb el símil entre els fermions de Majorana i el poble valencià, podem trobar algunes altres similituds, malgrat ser unes partícules que s'auto-destrueixen, diuen que poden ser molt útils. Açò si que és curiós, igualet que el poble valencià, un poble que ha anat auto-destruint-se a través dels temps i encara així i tot, resultem molt útils per a moltes altres zones de l'estat espanyol i per a la construcció de l'estat que ens intenta aniquilar com a poble. No debades som una de les comunitats autònomes que més aporta a la construcció de l'estat amb els diners dels nostres impostos i, al mateix temps, un poble que s'auto-destrueix per culpa d'un finançament injust al que ens han condemnat els successius governs del PP (i del PSOE) que des de fa massa anys ens governen gràcies als vots de milers de valencians i valencianes, els quals, d'esta manera, s'autodestrueixen.

En definitiva, que està molt bé disposar de temps lliure per a poder reflexionar i adonar-se de certes similituds entre els descobriments de la física quàntica i la sociologia, però com normalment passa, la majoria dels ciutadans no tenim temps ni ganes de dedicar el poc temps lliure que tenim a reflexionar sobre estos temes. El fet que molts ciutadans i ciutadanes no ens puguem dedicar a reflexionar sobre estos temes beneficia molt a alguns polítics que ens mal governen i s'omplen les butxaques gràcies als “meninfotisme” que ens caracteritza.

Tan de bo molts valencians i valencianes dedicaren una miqueta més de temps a reflexionar sobre estos temes i així s’adonarien de l’error que és votar a partits espanyols i espanyolistes com el PP i el PSOE que només que volen que traure’ns el suc, en compte de votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís.

La palla de l'arròs i l'Albufera de València

Ahir, un grup d'afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís per l'Horta Sud vam participar a les primeres Jornades sobre l'Albufera que va organitzar esta formació política.

No cal esmentar la importància del Parc Natural de l'Albufera, que és una de les reserves humides més importants de la Península Ibèrica i està inclosa en el catàleg de zones de la Unió Europea per a la protecció d'aus migratòries, a este espai viuen moltes espècies protegides, algunes d'elles en perill d'extinció i és un dels principals atractius turístics del País Valencià. Atrau tots els anys milers de turistes interessats pel seu valor ecològic i paisatgístic, així com per la cultura gastronòmica  dels pobles que l'envolten.

Les jornades van començar amb una xarrada del professor de la Universitat de València Rafael Boluda, la xarrada va estar molt interessant, el professor ens va explicar amb diapositives i de manera molt didàctica la problemàtica mediambiental de l'Albufera, així com l'evolució històrica de la llacuna des del punt de vista de l'ecologia, la biologia, etc. Jo destacaria les següents dades:

  

- L'Albufera està molt degrada a conseqüència de molts factors, però el més important seria l'abocament  d'aigües residuals procedents dels pobles que envolten la llacuna, sobretot residus urbans, industrials i agrícoles.

- També, encara que no tan greus, cal esmentar els contaminants procedents altres activitats que es realitzen al llac com la cacera, l'agricultura i el turisme.

- La degradació de l'ecosistema de l'Albufera va patir una acceleració molt forta a partir dels anys ’60 del segle XX a conseqüència de l’augment de la població i de l’activitat industrial dels pobles que l’envolten. Des de llavors, encara que s'han pres algunes mesures per a protegir-la, com la declaració de Parc Natural, l'Albufera es troba en una situació molt degradada i faria falta un esforç molt gran de totes les administracions i de les empreses i activitats que es desenvolupen en l'entorn del Parc si volguérem recuperar-la.

- Un altre dels factors que afecten de forma decisiva a l'estat del parc natural és la pèrdua de cabal del Xúquer a causa de la sobreexplotació dels recursos hídrics que es fa en la Comunitat de Castella La Manxa, on proliferen els pous il·legals que s'utilitzen per a transformar en regadiu grans extensions que històricament han estat sempre de secà, en molts casos l'aigua s'utilitza per a regar cultius que són deficitaris i que tan sols es mantenen per a rebre subvencions.

- L'ecosistema de l'Albufera és molt fràgil i reacciona d'una manera relativament ràpida a les actuacions que es fan al seu voltant, tant en sentit positiu com negatiu, la qual cosa ens dóna una esperança que algun dia es podria recuperar.

Una vegada que vam tindre una visió general de la situació del parc natural, vam començar a parlar sobre un dels principals problemes que té en l'actualitat i que més mals de cap causa tant als llauradors com als pescadors i les persones que vivim al voltant del llac: la palla de l'arròs.

La palla de l'arròs és un subproducte del cultiu de l'arròs que es podria utilitzar de moltes maneres per a treure-li un rendiment, com per exemple:

- Fabricació de materials de construcció per a vivendes bio-climàtiques.

- Fabricació de paper.

- Bio-compost per a abonar els camps.

- Combustible per a produir energia.

- Material d'embalatge.

Sobre tots estos usos s'ha parlat al llarg dels anys, però la realitat és que fins fa uns anys la palla es cremava, causant un greu problema mediambiental per al parc natural, així com a les persones que vivim al seu entorn. La crema de la palla de l'arròs causa afeccions pulmonars i a les vies respiratòries i diversos estudis han demostrat que és un dels factors que pot causar asma a les persones.

Per estes raons, des de fa uns anys, la legislació europea va prohibir la crema de la palla, de manera que s’abandona als camps, on es descompon i causa altres problemes per al llac com la contaminació de les aigües i l'agreujament del procés de eutrofització de les aigües que fa que l'aigua es quede sense oxigen i causa la mort de peixos, plantes, aus, etc.

Esta problemàtica de la palla de l'arròs és la que va dur als afiliats i simpatitzants de la Coalició Compromís a reunir-se per tal de trobar solucions. Després de la xerrada es va produir un debat molt interessant del que van sorgir moltes idees per a donar una eixida ecològicament sostenible i rendible per a la utilització de la palla de l'arròs. Arran d'estes idees els representants de la coalició prepararan un document amb el qual presentaran a la societat les seues propostes per a millorar esta situació i que la palla de l'arròs deixe de ser un problema per a convertir-se en una oportunitat. Una oportunitat d'aprofitament d'un recurs natural que actualment estem llançant a perdre i que podria tindre molts usos pràctics i per tant ser una font de riquesa per a la comarca i una bona manera de crear uns quants llocs de treball que tanta falta fan.

Tampoc hem d'oblidar que a tots ens interessa tindre una albufera neta, sana i plena de vida, a banda de perquè és bo per a la nostra pròpia salut i la supervivència de la multitud d'espècies animals i vegetals que l’habiten, també perquè una albufera en bon estat de conservació és una font d'ingressos molt important gràcies al turisme i a totes les activitats que es desenvolupen en el llac: agricultura, pesca, etc.

El "Nou Mil·lenni" reviscola.

Una de les principals motivacions per les quals l’autor d’este blog va començar a participar activament en política van ser els fets ocorreguts al poble de Catarroja fa uns quants anys, quan la coalició de govern municipal es va trencar a conseqüència de l'acord entre Unió Valenciana i el PP. Este acord consistia en re-qualificar una gran extensió d'horta protegida per tal de dur a terme un macro-projecte urbanístic, del qual hem parlat en moltes ocasions: “El Nou Mil·lenni”.

Dos anys després del trencament del pacte format pels tres partits d'esquerres que tenien representació a l'Ajuntament més Unió Valenciana, van tornar a n’hi haure eleccions municipals. Els tres partits que s'havien oposat al macro-projecte,  portaven dins del seu programa electoral la promesa de tirar arrere el Nou Mil·lenni  com és lògic, i tornar a qualificar eixa gran zona d'horta com a terrenys d'horta de protecció especial i per tant que no es poguera urbanitzar.

Els tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni (PSOE, EU i Bloc-Compromís) van fer un xicotet resum del seu programa electoral, com normalment fan tots el partits polítics, resumint en 4 o 5 punts les idees més importants del seu programa, dos d'eixos tres partits van incloure la més ferma oposició front el macro-projecte, destacant d’eixa manera esta idea com una de les claus de la seua acció política si algun dia arribaven a governar i el seu compromís amb la defensa del medi ambient, del paisatge, de l'horta, del patrimoni cultural de tots els veïns.

Patrimoni ecològic i cultural representat per la seua horta i les alqueries que encara sobreviuen i que formen part de la nostra memòria col·lectiva, com un record de la nostra història i del nostre caràcter com a poble emprenedor i feiner. Alqueries que ens recorden la nostra cultura, la  nostra identitat, tot allò que ens fa diferents i únics, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

El cas és que dels tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni va haver un que no va destacar este punt al seu resum del programa electoral, eixe partit va ser el PSPV-PSOE, jo em vaig adonar d'eixe detall i em va fer pensar: "¿perquè no voldrien destacar un punt que des del meu punt de vista era fonamental per a qualsevol partit progressista que volguera la protecció del medi ambient i el patrimoni?".

Era com si ho portaren al seu programa per obligació, però que en realitat no estigueren molt convençuts, era com si ho digueren amb la boca xicoteta, tal vegada amb la intenció de captar un cert tipus de votants no tant d'esquerres o no tan compromesos amb el medi ambient i que per tant veurien amb bons ulls el macro-projecte  i no els importaria que les alqueries històriques del terme de Catarroja foren substituïdes per "Burger Kings" o "Mac Donalds".

Ara, eixa sospita s'ha fet realitat, el PSPV-PSOE ha retirat el recurs que en el seu moment va presentar contra el Nou Mi•lenni, deixant sense efecte per tant un dels principals obstacles que impedien l'inici de les obres. Estava clar que els dirigents del PSPV-PSOE no estaven molt convençuts de la seua oposició al macro-projecte. O tal vegada ara han canviat d'idea per alguna raó que se'ns escapa, ja que els arguments que utilitzen per a defensar el seu canvi d’actitud no tenen cap sentit, com per exemple la creació de nous llocs de treball.

A qui pretenen enganyar? Si tenim al costat del nostre poble un centre comercial (el MN4) que té la meitat dels locals buits?, construir un nou centre comercial tan sols serviria per a acabar amb el comerç local i les botigues del centre de Catarroja que ja estan prou “tocades” per la crisi.

A més, si volgueren construir un centre comercial per a crear llocs de treball, com diuen, ¿perquè no el fan a la zona del polígon industrial que està més prop de l'estació de tren i de la pista de Silla i que per tant tindria moltes més probabilitats d'èxit en estar millor comunicat?. No cal fer urbanitzable la zona d'horta del Nou Mil·lenni, en el polígon Industrial hi ha moltes parcel·les buides, com el solar on es trobava l'empresa Plastic Omnium, on podria anar perfectament un centre comercial.

Siguem sincers, senyors del PSOE, expliquen quines són les vertaderes raons que els animen a retirar el recurs contra el macro-projecte urbanístic. 

Bon Nadal, malgrat tot.

Com que ja fa temps que no escric res al meu blog, hui, vespra de nadal, volguera escriure unes línies encara que fora tan sols per a felicitar el Nadal als lectors d'este humil blog (si és que encara en queden)

Les festes nadalenques solen ser molt celebrades, sobre tot a les cases on hi ha xiquets, també hi ha molta gent que les odia, a mi en general no em desagraden, trobe que són unes festes que serveixen per a que la família es reunisca i es recorden vells temps de la infància, moments feliços, quan érem més pobres, però no necessitàvem tant per a viure. Hui en dia trobe que els xiquets tenen massa de tot i per tant no valoren tant totes les coses bones que tenen i sobre tot, les coses immaterials com l'estima, l'amistat, el compartir moments amb els familiars i amics amb pau i harmonia, tots junts asseguts al voltant d'una taula, encara que el menjar no fora tan bo com ara, però bé, no passa res. Els temps canvien.

Les festes de Nadal són sempre unes dates que aprofitem per a fer balanç de l'any que acaba, si mirem als fets ocorreguts durant el darrer any no tenim molts motius per a sentir-nos satisfets, al menys des del punt de vista de la política o l'economia, no cal repetir les dades, tot lo món les coneix de sobra, un desastre. 

Tinc uns quants amics anglesos que durant estes dates sempre solen pensar al voltant dels "new year's resolutions" o com diríem nosaltres: "propòsits de l'any nou". És una bona costum, jo intentaré fer-ho, pensaré sobre aquelles coses que podrien millorar de la meua vida i faré un llistat per tal d’esforçar-nos a millorar-les amb l'any que comença i així arribar a ser una miqueta millors.

La veritat és que l'any 2012 ha sigut un any molt dur per a moltes persones que ho estan passant malament per culpa de la crisi. Esperem que l'any que comença la situació millore, a vore si amb una miqueta de sort, els polítics són capaços de trobar solucions a esta maleïda crisi i si no ho són, al menys que tinguen la decència d'abandonar el càrrec i convocar eleccions anticipades per a que uns altres polítics millors els sustituisquen.

Bon Nadal i bon any nou a tot els lectors i lectores d'aquest blog !!!

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig!

Enguany, com tots els anys, el Bloc celebra la festa gran del valencianisme polític al Puig. 

Des d'este blog volem animar a tots els amics i simpatitzants de les idees valencianistes a acostar-se a l'Aplec a celebrar un dia de festa i de trobada entre totes les persones que formem part d'este gran moviment polític i social que és com una gran família que cada dia que passa es creix més.

A continuació vos deixe el programa d'actes:

Ací vos deixe les entrades publicades a este blog referents al "Darrer Diumenge d'Octubre" d'altres anys: 

• 2009
• 2010
• 2011

Il·legals

Tinc alguns companys de feina que, malgrat ser bones persones, són molt de dretes. No els culpe, si escoltes la majoria de mitjans de comunicació que patim últimament, no paren d'explicar-nos les bondats dels polítics del PP i de les seues polítiques de dretes, justificant-los contínuament amb frases de l'estil: “no hi ha una altra alternativa”, “és el que toca”, “hem de prendre estes mesures per culpa de l'herència rebuda de l'anterior govern”, etc. Amb tot este bombardeig no m'estranya que moltes persones pensen que un govern del PP és el millor que ens podria passar en estos moments de crisi o al menys el menys roí.

Una de les mesures que ha pres recentment el govern de Mariano Rajoy ha sigut la de retirar el dret a l'assistència sanitària als immigrants sense-papers, es dir, els que es troben a territori de l'Estat sense regularitzar.

A este tipus d'immigrants, alguns votants del PP els qualifiquen d'il·legals i se’ls ompli la boca quan ho diuen, sembla que ho diuen a consciència, com si hagueren comès algun delicte per a intentar fugir de la pobresa i de les precàries condicions de vida dels seus països d'origen.

Sempre que escolte esta paraula, intente convèncer-los que no és il·legal intentar emigrar, que no han comès cap delicte per anar a viure en un país per a buscar-se la vida, encara que no tinguen els papers en regla.

No hi ha manera, per a la mentalitat de molts votants del PP (molts d'ells persones molt respectables i correctes), sembla que no existeix cap un altre delicte més greu que ser pobre i intentar millorar les teues condicions de vida emigrant a un país estranger, quan en realitat, si ells estigueren en la mateixa situació, segurament farien el mateix.

Per tal d’explicar-los coses que sí que són il·legals, els vaig posar un exemple: il·legal és donar subvencions amb diners públics a col·legis privats que separen els alumnes per sexe, com ha declarat el Tribunal Suprem. Això sí que és il·legal i no obstant això, tots els governs autonòmics del PP, com el de la Comunitat Valenciana i de la Comunitat de Madrid estan fent-ho sense cap problema i el que és pitjor, diuen que van a continuar fent-ho com ha declarat Esperanza Aguirre.

No seria millor que, en compte de negar l'assistència sanitària als immigrants sense papers, destinaren a despeses socials els diners públics que estan destinant a finançar col·legis privats?

Ja està bé de tanta hipocresia i doble moral, per favor. No hi ha dret que s'els hi negue la assistència sanitària que és un dret fonamental a persones que vénen a buscar-se la vida, la immensa majoria dels quals ho fan d'una manera honrada i treballant molt, molts d'ells fent treballs que els espanyols no volen fer.

Al mateix temps, molts d'eixos polítics que donen suport a estes lleis discriminatòries per als drets dels immigrants estan involucrats en casos de corrupció.

Esperem que algun dia els ciutadans i ciutadanes s'adonen de la doble moral del PP i paren de voltar-los i pensen en altres opcions més respectuoses amb les persones i que no discriminen a ningú pel fet de ser estranger.

Tercer aniversari del blog.

El dia 24 de juliol, este blog va fer tres anys. Fa uns tres mesos que no publique res degut a circumstàncies alienes a la meua voluntat (excés de feina, falta de temps, la necessitat d’atendre altres compromisos, ...).

Ara, quan torne a tindre temps per escriure, me n’adone que ja ha passat el tercer aniversari del blog i no he escrit una entrada per a celebrar-ho, com solia ser costum meua, així que, encara que amb retard (com quasi sempre), publique esta entrada per a celebrar que este blog ha arribat al tercer any de vida, amb alguns períodes de inactivitat i altres temporades de molta activitat, encara continua reviscolant de tant en tant, malgrat les circumstàncies adverses.

La darrera entrada que vaig escriure abans d’esta pausa estiuenca parlava d’una campanya que es va llançar a les xarxes socials per a protestar d’una manera pacífica contra els peatges de les nostres autopistes, ara, dos mesos després ens assabentem que han apujat el preu del peatge de l’AP7 un 7.5%, l’amenaça s’ha fet realitat. A més a més, al setembre, quan apuje l’IVA, tornarà a apujar el preu dels peatges, fins un 10%, quasi res, per això continua tenint sentit parlar sobre este tema, perquè no hi ha dret a que els valencians i valencianes continuem pagant un peatge que fa a les nostres empreses menys competitives, per circular per una autovia que ja està amortitzada des de fa molts anys.

Una mostra més de com ens tracten els nostres governants elegits pel poble.

Durant este període de temps que he estat sense escriure han passat moltes més coses: la Generalitat Valenciana ha hagut de demanar el rescat financer al govern central. També ens hem assabentat de que el deute històric del País Valencià, és dir els diners que ens deu l’estat, és el més alt de totes les comunitats autònomes (9000 milions) i mentre la resta d’autonomies el reivindiquen (i moltes ja han aconseguit cobrar-lo), els polítics del PP que ens governen, en compte de reivindicar el que ens pertoca, demanen un rescat financer de 3500 milions d’euros, el qual no resol el problema de mal finançament i damunt ens crea una mala imatge en front de la resta de comunitats autònomes per haver segut la primera autonomia en demanar el rescat.

I mentrestant, com sempre, els polítics del PP miren cap a un altre costat. En compte de reivindicar els diners que ens pertoquen es dediquen a fer retallades al nostre auto-govern. I així ens va, anem cada dia a pitjor per culpa dels incompetents que ens governen, no es podia esperar res més d’una classe política com la que ens ha estat governant els darrers anys, com a mostra tenim a Andrea Fabra, filla de l’ex-president de la Diputació de Castelló que ni tan sols parla valencià, des de ben joveneta se n’anà a estudiar a Madrid, no ha treballat en sa vida, només acabar la carrera, va fer un màster i la colocaren d'assessora d'un altre polític incompetent i corrupte: Ricardo Costa. Això sí, viu a Madrid des de fa molts anys i està casada amb un ex-conseller de la Comunitat de Madrid, però encara així i tot, cobra dietes de desplaçament com si visquera a Castelló, la província per la qual va ser elegida diputada.

Gràcies al bon castellà que parla (que com diuen els del PP, és una llengua que l'entén molta més gent que el valencià) tothom va poder entendre clarament com deia: “que se jodan” al Congrés dels Diputats mentre aprovaven les retallades de les ajudes per als aturats.

Afortunadament este mes de juliol no tot anaven a ser males notícies, les enquestes donen a la Coalició Compromís una expectativa de vot del 20 % a les eleccions autonòmiques, una molt bona notícia, ja que si es confirma esta tendencia, els valencians i valencianes disposaríem d’un bon grapat de diputats que lluitarien de debò pels nostres interessos i defensarien els nostres drets allà on calga, com és el cas del diputat Baldoví al Congrés dels Diputats a Madrid.

Tan sols em resta desitjar unes bones vacances d’estiu als lectors d’este blog i acomiadar-me fins a després de les vacances que enguany seran més curtes, tan sols dues setmanes. Esperem tornar amb les piles ben carregades i amb ganes de continuar informant als que pogueren estar interessats en llegir els nostres raonaments.

A continuació vos deixe els enllaços de les entrades que vaig escriure el primer i el segon aniversari del blog:

·         1^er aniversari

·         2^on aniversari

Campanya #novullpagar contra el peatge de l'AP7

Durant els anys de bonança econòmica, els successius governs del PP i del PSOE van donar llicències a empreses per a que construïren autopistes de peatge, la majoria d'elles al voltant de Madrid i la seua àrea metropolitana que ja abasta ciutats veïnes com Toledo o Guadalajara. Estes noves autopistes les van fer de peatge perquè empresaris afins pogueren guanyar uns bons diners a costa de les necessitats de mobilitat dels ciutadans.

Ara, a causa de la crisi i que estes autopistes tenen autovies alternatives gratuïtes que circulen paral·lelament, molts usuaris han decidit deixar d'utilitzar-les. Com és lògic, els beneficis que estan obtenint les empreses concessionàries no són els que esperaven traure i per tant ja estan dient que no poden continuar amb el negoci en marxa, que necessiten un rescat. Els polítics del PP no s’ho han pensat dos voltes, van a rescatar-les amb diners públics, subvencionant els peatges perquè la gent que viu a les proximitats de Madrid puga continuar utilitzant-les, baixant el preu del peatge (que ja és prou baixet si el comparem amb altres autopistes de peatge com l’AP7) o fent-les gratuïtes si fóra necessari.

¿I d'on pensen traure els diners per a pagar les despeses que suposaria rescatar les autopistes deficitàries de Madrid? Doncs molt fàcil, prorrogant el peatge d’altres autopistes com la AP7, que sí són rendibles perquè els conductors que les utilitzen no tenen una altra alternativa.

L'autopista AP7 recorre l'arc mediterrani des de la costa mediterrània andalusa fins a França, passant per Múrcia i travessant tot el País Valencià, va Ser construïda als anys ’60 seguint les recomanacions del Banc Mundial. Per a sufragar la seua construcció se li va concedir a l'empresa promotora una concessió per a cobrar peatge durant un període de temps, este període que acabava el 31 de desembre de 1996 i va ser prorrogat fins al 31 de desembre del 2019. El PP va prorrogar el període d'explotació com abans havia fet el PSOE quan Joan Lerma governava la Generalitat Valenciana i Felipe Gonzalez al govern central.

L'alliberament del peatge d'esta autopista és una reivindicació històrica dels valencianistes, ja que consideren que permetria créixer a les empreses del País Valencià gràcies a l'augment de competitivitat que suposaria el fet que les mercaderies que fabriquen i exporten les nostres empreses, així com les matèries primeres (tant agrícoles com industrials) es podrien transportar d'una manera més econòmica.

Sobretot si tenim en compte els empresaris valencians no tenen una alternativa per a transportar els seus productes com podria ser el corredor mediterrani per ferrocarril, tan llargament reivindicat. Si s'alliberara el peatge de la AP7, les empreses valencianes podrien ser més competitives i per tant augmentaria la seua producció i probablement necessitarien més treballadors, fet que faria disminuir les xifres d'atur.

Per totes estes raons, s'ha iniciat una campanya a les xarxes socials anomenada #novullpagar que pretén protestar d'una manera pacífica contra l'abús que significa que els ciutadans que vivim o circulem per la Comunitat Valenciana continuem pagant peatge per circular per una infraestructura que ja està més que amortitzada, mentre que a altres comunitats autònomes s’ha rescatat o es rescatarà el peatge de les autopistes perquè ja no són rendibles per a les empreses que les exploten, una vergonya i mentrestant els ciutadans i ciutadanes a pagar i callar, com sempre.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa.

Ja s'està convertint quasi en una tradició d'este blog publicar les entrades que parlen sobre dates assenyalades amb retard, en este cas ho faré amb més de retard del que és habitual.

Enguany, igual que els darrers 305 anys, els valencians no hem d'oblidar que a conseqüència de la derrota d'Almansa, el 25 d'abril, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, les seues lleis pròpies, els furs i l'oficialitat de la nostra llengua, es podria dir que vam ser legalment eliminats com a nació i passàrem a estar regits per les lleis castellanes i les nostres institucions serien substituïdes per les pròpies de Castella.

En realitat el poble valencià no va desaparèixer a conseqüència del decret de nova planta, tan sols es va tractar d'una abolició legal dels drets i privilegis que el Rei Jaume I ens va concedir com a poble, però la gent continuava parlant valencià a casa, al carrer, a la feina, etc. I els costums i tradicions no les vam perdre ni de bon tros, la prova més evident és que hui en dia, més de tres segles més tard, encara es continua parlant valencià, encara conservem la nostra gastronomia pròpia, molt diferent de la castellana, el nostre caràcter emprenedor i feiner, les nostres festes i tradicions, etc.

Sempre que parlem d'este tema m'agrada recordar que gràcies a l'arribada de la democràcia i l'estatut d'autonomia, els valencians recuperàrem en part les nostres institucions d’autogovern (encara que sotmeses a les del govern central) i altres drets importants com l'oficialitat de la llengua o l'educació en valencià, els topònims valencians, etc.

Per una altra banda, també cal reconèixer que l'ús que han fet els polítics elegits pel poble valencià d'estes lleis i institucions d'autogovern no es pot dir que haja sigut molt profitós per al nostre poble, sinó més aviat tot al contrari. Per desgràcia els electors han votat majoritàriament a polítics del PP i PSOE, polítics que, malgrat ser valencians la majoria,  han posat els interessos del seus respectius partits a Madrid per davant dels interessos del poble valencià.

Sempre ens queda el consol de pensar que si algun dia els valencians i valencianes es decideixen per votar majoritàriament a un partit valencianista, com la Coalició Compromís, els polítics valencianistes sabran fer un bon ús de les institucions i aconseguiran que el nostre País torne a tindre el pes i la importància que va tindre en el passat (i que ens pertoca per pes demogràfic i activitat econòmica al conjunt de l'Estat) i deixem de ser posats com a exemple d'una autonomia mal gestionada.

Volguera que esta entrada servira per a contribuir d'alguna manera a la recuperació dels nostres drets com a poble, encara que sóc conscient de que es tracta d'una contribució molt xicoteta, però com se sol dir: "Tota pedra fa paret"

L'expropiació d'YPF.

Ens agrade o no, vivim en un país que forma part d’un estat que es troba dins d’unes institucions internacionals com l'OCDE, l'OTAN, la Unió Europea, etc. que provenen d’una tradició d’economia de lliure mercat o capitalista i per tant formem part d'eixe sistema tan imperfecte, però que al mateix temps s'ha demostrat que funciona millor que altres sistemes per tal de garantir el benestar i les llibertats d'una major part de la població.

Els països que formem part d’estes institucions internacionals ens regim per unes normes bàsiques com són la propietat privada que tans sols poden ser vulnerades en casos d’extrema gravetat com podria ser una guerra, una situació d’emergència com un terratrèmol, un tsunami o una catàstrofe nuclear com la que va patir el Japó fa poc més d'un any.

Si ens botem estes normes bàsiques estem trencant les regles de joc que formen els pilars fonamentals de la immensa majoria de països que coneguem com el món occidental i del que formen part la majoria d’estats més rics i pròspers del món, el que solem anomenar el primer món, jo considere que els que vivim a esta part del món ens podem sentir afortunats, malgrat tots els seus defectes i mancances, per tindre este sistema econòmic.

Per totes estes raons que he exposat pense que el govern d’Argentina ha comés un greu error al nacionalitzar la petrolera YPF, si volem estar dins d’eixe món que es basa en les regles del joc capitalista no podem botar-nos eixes normes bàsiques "a la torera", especialment quan es tracta de posar en risc la bona relació entre dos estats amics i que tant tenen en comú com són l'Estat Espanyol i l'Argentina.

Una vegada dit tot açò, també volguera dir que la manera com ha actuat el govern de Rajoy no em sembla la manera més correcta d’actuar, el nostre flamant president del govern Mariano Rajoy que, per cert, “ni está si se le espera”, a diferència de Cristina Kichner que ha vist com la seua popularitat augmentava gràcies a este colp d'efecte tan populista i calculat, la presidenta ha eixit als mitjans de comunicació a explicar d'una manera espectacular l'expropiació, sense descuidar ni un detall de la posada en escena. es tracta d'un capítol més del seu estil de fer política, tan populista com perjudicial per als interessos de l'estat que representa. 

En definitiva que el nou govern del PP ja pot presumir del seu primer conflicte internacional. Esperem que esta volta sàpiguen traure’ns d’esta complicada situació d’una manera digna i sense que es causen mals majors.

Esta crisi internacional ha tingut dos elements que la fan diferent a les anteriors. La primera diferència és que el principal partit de l'oposició ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha donat suport sense fisures al govern de l’estat que és el que ha de fer quan es tracta d'assumptes de política internacional, cosa que no va fer el PP mentre el PSOE governava. Al menys mentre dure el conflicte, una vegada s’haja resolt ja vindrà el moment dels retrets.

L’altre element important que ha afegit més interès a este conflicte internacional és el fet que el rei es trobara a l’estranger caçant mentre tot açò passava. No haguera passat res, de fet ni ens hauríem enterat de que no es trobava en territori espanyol si no haguera sigut per que el "pobre" vellet ha tingut la mala sort de caure un bac i això ha causat que tota l’opinió pública s’enterara de que estava caçant (!) elefants (!!) en Botswana (!!!), la qual cosa ha donat peu a fer acudits de tot tipus a propis a totes les xarxes socials i programes de ràdio i televisió.

Tot este "afer" ens ha servit per recordar-nos que vivim en un país de pandereta, no es d'estranyar que ens prenguen el pèl a nivell internacional. I per una altra banda també ens ha servit per assabentar-nos que hi han altres estats suposadament moderns i desenvolupats com l'Argentina que estan encara pitjor que nosaltres, ja que actuen com repúbliques bananeres sense respectar els principis més bàsics de la legalitat internacional.