Testimoni d'una persona afectada pels enderrocaments del Cabanyal

A continuació reproduisc el testimoni d'una veïna que ha viscut i ha patit els enderrocaments del barri del Cabanyal en directe, les seues paraules mostren clarament l'angoixa dels veïns que veuen com es carreguen el seu barri:

Reenvío el testimonio de una vecina, del Cabanyal derruido...

Luisa

En vivo y en directo lo hemos vivido.
Delante de nuestra casa.

Hemos visto cómo nuestros vecinos de enfrente se asomaban a sus balcones viendo cómo iban derribando algunas casas  alrededor de sus fincas.
Había que verles las caras de rabia e impotencia.
Puede que dentro de nada les toque a ellos ver cómo tiran sus casas, donde muchos llevan viviendo ahí más de 50 años.

El despliegue policial tremendo. Frente a mi casa he contado unos 9 coches de policía.
El barrio estaba acordonado por la Nacional.
Increible que nunca estén por aquí por el trapicheo de drogas.
Al fin y al cabo los del trapicheo han recibido pisos por parte del ayuntamiento...que ya conocemos la estrategia...

Bueno, pero se supone que yo debo estar contenta, como unas castañuelas...que guay...me van a hacer un bulevar delante...y mi casa valdrá muchhhho más....Qué bochorno, la de gente que piensa así...

A esos que encima han colgado en sus balcones el "nosotros sí queremos la prolongación de la cutreavenida blasco ibañez", sin ningún miramiento por sus vecinos expoliados (los tienen delante y no se les cae la cara de vergüenza de poner semejante cartel delante de las victimas) les diría yo que fueran al ayuntamiento y contribuyeran a la causa de la cutreavenida, donando sus propias casas ya que todo es tan estupendísimo, veríamos si les picara a ellos el asunto lo que dirían.
A ver si a estos horteras que derriban un barrio modernista para hacer adosados les ocurre alguna vez lo mismo.
Lástima que la vida no sea justa.

Bueno, perdonen todos vds. por el desahogo pero es que no me puedo contener. Era ésto o ir al ayuntamiento y preparar la nit del foc usando de ninot a la rita barbaritat.

Ahí os mando un enlace de los de "salvem el cabanyal".
http://www.cabanyal.com/nou/?lang=es

Pasadlo porfa. 

Indignados desde "Cabanyal City, ciudad sin ley ni orden".

Espere que aquest testimoni contribuisca a paralitzar els enderrocaments del barri del Cabanyal.

Elitistes

Una de les principals crítiques que rebem els simpatitzants del Bloc és que som un grup de gent elitista, allunyat de la realitat quotidiana dels nostres co-ciutadans. Potser els que diuen això tenen part de raó.

Fa unes setmanes, estàvem celebrant la inauguració de la nova seu del Bloc a Catarroja amb un bon grapat d'amics i amigues i mentre beviem i menjaven una paella (molt bona, per cert) la nit de la cremà, començàrem a parlar de la llista que el Bloc presentarà a les eleccions municipals de Cataroja. Vaig dir amb orgull: “anem a presentar una llista de gent relativament jove, la majoria entre els 30 i 40 anys, i molt ben preparada, quasi tots amb carrera universtària, n'hi ha llicenciats en dret, periodisme, filòlegs, enginyers, etc. Ademés la majoria són gent del poble de tota la vida. Una llista molt bona en definitiva.”

De sobte una amiga em digué: “ i quants obrers n'hi han a la llista del Bloc?”

Jo em vaig quedar una miqueta parat, no sabia qué contestar. La veritat és que d'obrers no n'hi han molts.

Situacions com aquesta les he viscudes en més d'una ocasió. No passa res, ja que a l'Ajuntament de Catarroja no es pot dir que n'hi hagen pocs de regidors sense estudis, la majoria d'ells no en tenen, (a més a més la majoria són prou incultes) així que si n'hi haguera una llista tota sencera de persones amb carrera universitària i aquesta llista traguera cinc regidors (per exemple), la quantitat de regidors sense carrera encara superaria amb molta diferència als que en tenen.

De totes maneres sí que he de dir que estic d'acord amb moltes de les crítiques que es  fan als militants del Bloc sobre el fet de que estan allunyats de la realitat del carrer. El problema que jo trobe és que són persones que d'alguna manera han intentat refugiar-se de la castellanització de la societat valenciana i han trobat refugi al món de la cultura, que és on es troben més a gust perque tot lo món parla valencià correctament, tot lo món coneix molt bé la nostra història, tothom és molt culte i ha llegit als nostres clàssics, ningú posa en dubte la unitat de la llengua, etc.

Però la veritat és que la societat valenciana, malauradament, ja no parla valencià apenes, la majoria de gent no ha llegit els nostres clàssics i ja quasi ningú diu País Valencià quan parla de la “Comunitat Valenciana”. Això és un fet, ens agrade o no.

La inmensa majoria dels valencians estàn més preocupats pels resultats del partit de fubol del Madrid - Barça que per si el finançament de la nostra comunitat autònoma és just o no. La immensa majoria de la nostra societat ja s'ha oblidat que fa unes setmanes el Bloc va demanar a les Corts Valencines la gratuitat de l'AP7 i els dos principals partits (PP i PSOE) es dedicaren a discutir sobre quin dels dos havia fet més per aconseguir l'alliberament de l'autopista. Al remat, els valencians continuarem pagant peatge cada vegada que tinguem que utilitzar-la.


Els ciutadans valencians estan més preocupats per saber quin és l'origen dels diners de Bono (ja que segons diuen els mitjans de comunicació afins al PP, si Bono té diners és perquè és un corrupte, com és lògic, no pot ser que s'els haja guanyat honradament) o de si Garzón va cometre prevaricació quan va intentar investigar els crims del franquisme o no.

Ja sé que estareu pensant que és molt trist, però és així. La gent parla i sap d'allò que sent i veu a la televisió i poc els importa que el País Valencià siga la comunitat autònoma de tot l'estat amb menys places hospitalàries o que la renda per càpita estiga per baix de la mitjana de l'estat o que tinguem una taxa d'atur molt per damunt de la mitjana o que som una de les comunitats autònomes que més contribuix a l'Estat i que menys diners rep de l'estat.

No passa res, els valencians som així, meninfots i feliços, independentment de que ens estiguen fotent per totes les bandes, complim el paper que “España” ens ha asignat, som el “Levante Feliz”, hem de pagar i callar. 

(I si n'hi ha algú que pensa el contrari és perque és un "friky" que es dedica a llegir blogs com este en compte de mirar "Canal Bou", una de les televisions més manipulades pels polítics del PP).

Ricardo Peralta, candidat del PSOE a l'alcaldia de València

Ja fa molts anys que el PSPV-PSOE es manté allunyat del poder a les principals institucions de govern del País Valencià; la Generalitat, les Diputacions Provincials i els principals ajuntaments estan sota el control del PP.

A més a més, la nostra és una de les comunitats autònomes que més vots aporta al PP a nivell de l'estat en totes les eleccions, especialment, a les europees, on tots els vots tenen el mateix pes perque no s'aplica la llei D'Hont per províncies i per tant, els vots dels habitants del nostre país compten tant com els de qualsevol altra comunitat autònoma (cosa que no passa amb la resta d'eleccions). Es pot dir que el País Valencià és un dels principals feus del PP i, si fem cas a les darreres enquestes, això pareix que no té pinta de canviar ja que, malgrat els nombrosos casos de corrupció protagonitzats per polítics del PP, les enquestes continuen dient que mantindran l'hegemonia al menys durant quatre anys més.

Davant d'aquest panorama, el príncipal partit de l'oposició al País Valencià ha de fer alguna cosa per tal que eixa situació canvie, en part és responsabilitat seua que el PP porte tants anys governant al nostre País, no han sabut transmetre un missatge que anime a la gent a votar-los.

(També és responsabilitat dels altres partits partits polítics que estan en l'oposició: Bloc, EU, IPV, etc. però ho és més seua perquè tenen molta més representació a les institucions i més mitjans al seu abast per a poder fer front a l'omnipresent poder del PP al País Valecià)

No fa molt de temps que els socialistes valencians celebraren un congrés i canviaren el seu secretari general, feren dimitir a un senyor que passà sense pena ni glòria (Joan Ignasi Pla) i posaren al seu lloc a un altre que no es pot dir que destaque en res, tan poca gràcia té que ni Xavi Castillo sap com imitar-lo als seus espectacles.

El cas és que recentment se n'assabentaren de que el pròxim "fixatge estrela" del PSPV-PSOE per a intentar apartar a Rita de l'alcaldia de València és Ricardo Peralta, al menys això deien els mitjans afins a aquest partit polític. No sabem si llançaren la notícia com un "globo-sonda" o realment eixa és la seua intenció. De totes maneres no deu de ser un plat de bon gust per a ningú del PSOE enfrontar-se a la invencible Rita, així que no crec que la lluita interna per ocupar eixe lloc siga molt dura.

A aquest blog i a altres ja s'ha parlat sobre aquest personatge, un ex-diputat d'EU que es "reciclà" a socialista i que sembla que el seu procés de "dretizació" no ha acabat encara, ja que darrerament es podria dir que s'ha fet simpatitzant de grups feixistes, als quals deixa actuar amb total impunitat.

Si mirem els fets dels darrers dies des d'aquest punt de vista tot té més sentit, ja que si policies anti-disturbis del cos nacional de policia colpejaven sense pietat veïns que intentaven oposar-se de manera pacífica als enderrocaments del Cabanyal era perquè havien rebut ordres del seu cap (Ricardo Peralta) per a que carregaren contra ells, defensant les excavadores que feien cas omís de l'ordre del Ministeri de Cultura de parar els enderrocaments.

M'imagine quin haurà segut el raonament dels dirigents del PSPV: “Si tots els mitjans de comunició trauen a Ricardo Peralta com el principal responsable de la violència policial en defensa dels enderrocaments del Cabanyal, això ens pot servir de propaganda gratuïta per al nostre futur candidat a l'alcaldia de València i de pas, ens pot permetre guanyar les simpaties dels votants més de dretes que veuen amb bons ulls la prolongació de l'Avinguda Blasco Ibañez.”

Ja sé que estareu pensant que son uns raonaments una miqeta complicats, però quan un partit com el PSOE porta tant de temps sense “tocar bola” a les principals institucions de govern, han de fer alguna maniobra, encara que puga semblar “maquiavèl·lica” per tal d'aconseguir recuperar el poder.

Baiarris

La família de la meua dona es pot considerar un matriarcat, la majoria dels seus membres són dones i els pocs homes que hi formen part estan practicament anul·lats per les fortes personalitats de les dones.

La tia Inés, que és l'autèntica líder de la manada (es podria dir que és la femella alfa), té una paraula especial que utilitza per a referir-se als “novios”, marits, cunyats, gendres, homes en general que, com jo, no som membres de ple dret perque no hem nascut dins de la família, sinò que ens hem anat incorporant a ella a l'aparellar-nos amb algun dels membres femenins de la tribu. Com elles mateixes diuen, ens van trobar al carrer.

La paraula que utilitzen per a definir-nos és “baiarri”. Una d'eixes paraules que han anat perdent-se amb el pas del temps i que no apareix a la majoria de diccionaris, però que la gent valencià-parlant de tota la vida coneix el seu significat (almenys els de la comarca de l’Horta Sud).

Baiarri significa, literalment, animal mort que es troba en la carretera en avançat estat de descomposició, normalment un gos, és a dir un rebuig que ningú vol i que no val per res. També té altre significat més casolà, se diu baiarri  d'una persona quan és tramposa, cara dura, deshonrat, mal faener, almenys en un context col·loquial o famíliar, sempre dit afectuosament, clar.

La Tia Inés matisa: “No tots són igual, alguns són més baiarris que altres. Tu eres un dels menys baiarris de tots” - em diu (la tia Inés em vol molt)

Però la meua dona no està d'acord amb això: “Com que no, aquest és tan baiarri com el que més!”

Un dels moments quan millor m'ho passe és quan, a les reunions familiars de Nadal, totes les cosines comencen a criticar als seus marits, nuvis, etc. És com una catarsi col·lectiva, on el nivell d'alcohol en la sang, la glucosa dels dolços de nadal i la cafeina del cafe no contribueixen a crear un ambient relaxat sinó tot el contrari.

Jo faig front comú amb altres homens de la família per a defensar-nos, com el tio Paco (un dels bayarris més majors), el seu fill, i algú que altre marit o “novio” despistat, el qual, si no du molt temps eixint amb sa femella, no entén el joc i es troba un poc confús i desorientat, jo sempre li dic:

- “No et preocupes, no passa res, ja t'aniràs acostumant, en el fons no són tan males, tan sols tenen un poc d'excés d'estrògens (hormones sexuals femenines)”.

Viure a una casa de poble

Degut a circumstàncies personals, hem tingut que moure a la casa de la meua sogra. Ara vivim tota la família amb la mare de la meua dona i la meua cunyada a una casa de poble de planta baixa i dos altures. La casa no està mal, no és gran ni xicoteta, és relativament nova, se la feu farà uns 12 anys.

Feia molt de temps que no vivia en una casa de poble, des de que era un xiquet, ja no me’n recordava de com de gelades són les cases en comparació amb els pisos, especialment si, com en aquest cas, la casa no té calefacció i el pis sí.

La calefacció de la casa està confiada a una instal·lació centralitzada d’aire condicionat amb bomba de calor a les dos plantes principals, però, encara així i tot, no és el mateix, la calor que dona un sistema de radiadors d’aigua per tota la casa és molt més estable i confortable. A més a més, el nostre pis al ser tan xicotet és càlid com un niu.

La qüestió és que he agafat un refredat de por, he passat un cap de setmana horrible. Però com no puc quedar-me tot el cap de setmana tancat a casa a fer bondat (com deuria d'haver fet per a curar-me), ens anàrem el diumenge a Serra a fer una paella amb els amics, amb tan mala sort que pegava un sol de justícia i vaig agafar una insolació que s’ha sumat al malestar general que ja tenia, així que, per si foren poques les molèsties del trasllat, que quan no estàs a ta casa sempre trobes a faltar moltes coses. La sogra malalta, la dona atacada dels nervis i jo malalt de catarro i insolació. I damunt, per si tot això fora poc, sense connexió a Internet i vivint amb tres dones, dos de les quals no em deixen parar ni un moment.

Jo no tinc cap problema en col·laborar amb les tasques de la casa, ho faig sempre de bon grat, la meua dona i jo ens repartim la feina i cadascú s’encarrega d’unes coses, però ara, com que estem vivint en una casa que no és la nostra i amb la meua cunyada, i n'hi han noves obligacions com cuidar a la meua mare política, el repartiment de les tasques no està tan clar i, encara que se duguem molt bé i ens comportem com a bons germans, sempre n'hi ha tensió en l'ambient. Sincerament, no puc comprendre com alguns poden estar a favor de la poligàmia. 

Per si tot això fora poc, esta casa no està pensada per a tindre llibres, ni diaris, ni té un estudi amb una taula en condicions o poder posar el portàtil ni una prestatgeria on deixar els llibres o les revistes, i damunt sense accés a Internet, açò s’està convertint en un infern.

Les corrents d’aire m’estan matant i les visites i telefonades són constants, a més a més cadascú tenim com a mínim un telefon mòbil (alguns dos), més el fixe no para de sonar i la meua dona i la sa germana no són amigues de despenjar els telèfons, sinó que esperen que algú altre els despenge, encara que estiga sonant el seu, quan sona un telèfon és com si no anara amb elles, o bé diuen: “David el meu telèfon està sonant, busca-lo que deu d’estar en alguna butxaca del meu bolso”

Jo sempre dic: “Per què no l’agafes tu?”, però és inútil.

L’únic membre de la família que pareix que s’ha adaptat de perfectament a la nova situació és la nostra gata Lluna que gaudeix de la casa, buscant pels racons i descobrint tots els objectes de la nova casa amb tres plantes senceres on poder jugar, una terrassa i un corral on pot prendre el sol, ple de plantes, insectes i secrets que descobrir.

Paradoxes quotidianes

A continuació podeu llegir el conte que va obtindre el segon premi del concurs "Conta'm Dona", organitzat per l'Ajuntament de Catarroja, en commemoració del Dia Internacional de la Dona.

L'autora és membre de l'associació Salvem Catarroja i per això no la varen deixar parlar durant l'acte de lliurament de premis, el passat huit de març.

Amb la publicació d'aquest conte volem rendir un homenatge a totes les dones i als membres de Salvem Catarroja que tant han treballat i continuen treballant de valent per a impedir la barbàrie urbanística que suposaria la construcció del macro-projecte urbanístic amb el que l'equip de govern municipal (format per PP i UV) pretén acabar amb l'última zona d'horta que ens queda al terme de Catarroja, contribuint d'eixa manera a la destrucció del medi ambient, el paisatge i la pèrdua de qualitat de vida dels que vivim a esta població.

Des de aquest humil blog volem donar l'enhorabona a la seua autora pel premi obtingut i animar-la a que continue escrivint, perquè està clar que ho fa molt bé. Ànim i endavant.

Paradoxes quotidianes

Setembre. Eixe mes odiat, sense identitat ni aspiracions, on l'estiu segueix colpejant amb la seua presència però queda desbancat per la publicitat, que ens ven abrics, jaquetes de llana i banalitats

que omplen la nostra vida per fascicles. Un dia d'aquest mes, d'algun any proper, futur o passat, caminava Neus pel carrer, suant, camuflant el cansament del seu ulls amb unes ulleres de sol, cap al col·legi de la seua filla, cap a les afores del poble, cap a uns barracons on s'acumulaven xiquets i xiquetes com nombres en els comptes d'un polític més preocupat per la seua butxaca que pel seu municipi. Neus es va assegurar que no passaven cotxes per la calçada, mirant de banda a banda per un carrer sense senyalitzar en un poble amb ànima de ciutat, en una zona recentment urbanitzada, deserta, encara en construcció, obeint a eixa absurda moda de créixer sense necessitat i sense sentit.

Va baixar de la vorera barrada, sobre la qual s'amuntonaven centenars de rajoles i tones d'arena. El silenci i l'asfalt baix els seus peus abocaven sobre ella una sensació de solitud que sempre l'esglaiava quan caminava per eixe barri, al costat dels cartells publicitaris que anunciaven talons i rebaixes, que eclipsaven el poc terreny d'horta que sobrevivia tristament tancat entre ciment i condemnat a desaparèixer. Observava el paisatge i recordava la seua infantesa.

Teresa i Aminah, encara enyorant les seues vacances, seguien, després de deu dies de classe, contant-se anècdotes de l'estiu, aferrant-se a eixos moments per a evadir-se d'una realitat que els recordava, mitjançant taules de multiplicar, dictats i exercicis en la pissarra, que la vida no és un etern agost. No, ni tan sols la infància. "I aquell dia el meu iaio em va comprar el gelat més gran que he menjat mai. Segur que ací no els fan tan grans, i tenia deu sabors, i..."

- Aminah!

Aminah va oblidar el seu gelat de deu sabors i va clavar la mirada en el professor. Els seus enormes ulls desprenien por i superba, competint entre si per forjar el caràcter d'una xiqueta de set anys. La

seua imaginació va ser ofegada per un crit que va arribar a ella com un tir en la seua consciència. El seu orgull es rebel·lava, però el seu conformisme el va silenciar.

- Va, presteu atenció.

El professor va seguir amb la seua explicació. Les dues xiquetes es van mirar, còmplices, avergonyides, somrients. Darrere d'elles, un xiquet mirava a través d'una finestra, tancada per a evitar el vent de ponent. I un ventilador creava aire prefabricat en un aula prefabricada.

Deu minuts després, els xiquets van trencar el silenci de la xafogor del migdia, convertint el pati del col·legi en una massa de colors i veuetes alegres. Teresa es ventava amb un dibuix que la seua amiga li havia fet, mentre repetia mentalment la dedicatòria escrita en un cantó arrugat del paper.

"M'estima" pensava. "Ella m'estima. Ací ho posa, m'estima. Serem sempre amigues, i quan ella siga futbolista i jo infermera, si es fa una ferida, la curaré". Tan simple i tan tendre, el pensament de Teresa volava i abraçava cada paraula de la seua amiga, cada color del dibuix, que representava a les dues xiquetes passejant, de la mà, per un camp ple de flors. Aliena a les presses adultes i a les conductes imposades, es va acostar a Aminah, la va besar en els llavis i li va preguntar "Ara som

núvies?". Però ella la va mirar perplexa. "No podem" va dir "Som dues xiques. El meu nuvi ha de ser un xic. A més, m'agrada Joan". La innocència de Teresa es va desfer en trossos al xocar contra terra. La veu de la seua amiga li va semblar el paradigma del menyspreu i es va convertir en un nus en l'estómac que la va acompanyar fins a veure sa mare, amb la seua mascota, un gosset de tres quilos capaç de retornar la il·lusió al més trist dels xiquets. Cinc minuts dura el desengany amorós dels vuit anys.

Aquella vesprada, Aminah va anar a la platja amb els seus pares. Es va llevar els pantalons i les sandàlies i es va acostar corrent arran de mar. Li agradava donar patades a l'aigua i mirar emocionada les gotes que es dispersaven per l'aire. De vegades s'imaginava a si mateixa de major,

en eixa mateixa platja, jugant amb les ones. Li espantava el futur però s'ensenyoriria d'ell, no anava a deixar que ell l'espentara en l'adreça que uns altres decidiren, era l'única convicció moral que tenia

i desitjava tindre. Però de vegades sentia, alienada, que els seus desitjos no eren seus, ni eren desitjos imposats, sinó assumits, sense coaccions, sense violència, inconscientment... No obstant això, no entenia aquesta sensació i preferia oblidar-la i distraure's, i dibuixar a Teresa, envoltada de flors.

Octubre. Els arbres ploren fulles, però la calor encara es resisteix a marxar-se. Neus camina un dia més cap al col·legi de la seua filla. Un obrer diu floretes des de l’andami. Ella no pot dissimular el

seu somriure, però es mostra ofesa. A l'entrada del col·legi, l'avalot diari. Xiquets, pares, iaios, professors, cotxes... Un parell de  salutacions superficials a desgana. Neus cerca amb la mirada a la

seua filla després de les reixes del pati del col·legi, la troba i espera que isca. Es mira les cames.

Això és una variu? Alguns pèls desobedients segueixen ací, just baix el genoll. Sens dubte, està més grossa. Hauria de fer exercici. Sospira i s'entristeix. Les seues aspiracions són cada vegada més modestes. Els seus pensaments, trivials. Els seus anys s'escapen i ella segueix sense eixir del seu poble. Amb un bon sou, una família... sent el jou social en la seua esquena. Ella, com l'amiga de la seua filla, també volia ser futbolista.

-Hola!

Una veu femenina, com l'esclafit d'uns dits, l'obliga a girar-se.

Teresa i Aminah caminen juntes, comentant un capítol de la sèrie dels dimarts. Passegen pel pati del col·legi. Es dirigeixen cap a l'eixida, es detenen en la font. En eixir veuen a les seues mares. Estan juntes, discutint.

- Va, dona. No sigues ximple, com pots consentir tant de masclisme? Com permets que eixe tio et domine així? Fes-te valdre, demostra-li que pots fer el que vols i vestir com et done la gana.

Les dues xiquetes es miren. L'eterna discussió.

- Però, Neus, és que jo sóc així, em comporte com crec que dec. Vull viure així i vestir-me així.

- Que tu vols? Amb la calor que fa? No, no vols, el que passa és que tens por, no t'atreveixes a pronunciar-te, no t'adaptes perquè ell té la mentalitat d'eixe país de retrògrads i et té en el puny.

Però ací tens llibertat, la llibertat que les dones que has deixat arrere no tenen. No la desperdicies!

- Mamà.

Teresa, amb veu impacient, va interrompre el discurs feminista de la seua mare.

- Anem-nos. Recorda que hem de fer el dinar. Si papà arriba a casa abans que nosaltres i no el té fet, haurà d'esperar-nos, i farà tard al treball per culpa nostra.

Autora: Piedatxu.

Setmana fallera

La meua relació amb les falles es podria considerar com una relació d'amor-odi, pense que aquest és el sentiment que tenim la majoria de valencians que hem viscut durant molts anys a la ciutat de València i hem gaudit de la festa i hem patit les seues conseqüències: els embusos de trànsits, carrers tallats, problemes per a trobar aparcament, soroll, etc.

Per una altra banda, també he de dir que les he viscudes molt, sobre tot quan era un xiquet i m'agradaven tant els petards que inclús vaig buscar la fórmula de com se feia la pólvora, m'encisaven les "despertaes", la "cremà", els carrers plens de gent i les bandes de música. Encara me'n recorde quan feiem falles a l'escola, des de ben menuts ens ensenyaren que les falles eren una manera de protestar de forma pacífica contra aquelles coses que no ens agradàven de la nostra societat: la contaminació, la corrupció dels polítics, els problemes econòmics dels ciutadans, etc.

Eixe és exactament el sentit de la falla de l'associació Salvem Catarroja: protestar d'una forma creativa i pacífica contra la política urbanística de l'actual equip de govern de l'Ajuntament de Catarroja. Despús ahir muntaren la seua falleta a la plaça Major com fan tots els anys. La intenció de l'Associació no és cremar la falla ni causar molesties als veïns, ja que no llancen traques ni fan soroll, tan sols planten la seua falleta i es limiten a xarrar amb tots aquells veïns que s'acosten interessats i pregunten pel xicotet monument, fet amb tant enginy i gràcia com falles de molt més pressupost. Es tracta d'una falla feta de manera completament artesanal pels membres de la plataforma amb materials reciclats: cartó, paper, fusta. Una falla de les autèntiques, com es feien antigament, sense plàstics d'ultima generació ni ordinadors ni màquines de control numèric.

No obstant això l'ajuntament de Catarroja, governat per membres del mateix partit que Alfonso Rús, el president de la Diputació que va censurar les fotos de l'exposició del MUVIM, no ho veuen d'eixa manera, no poden tolerar que un grup de ciutadans i ciutadanes que té una opinió diferent a la seua expresse les seues idees, per això, igual que altres anys, enviaren quatre agents de la polícia local per a obligar als membres de l'Associació a desmuntar la falleta.

Una mostra més d'intolerància i menyspreu a la ciutadania i a la cultura i la democràcia al que ja ens tenen acostumats els polítics del PP.

Els membres de Salvem Catarroja continuarem lluitant de forma pacífica amb tots els mitjans que la democràcia i l'estat de dret ens permeten contra la política urbanística d'aquest govern que destrueix el medi ambient i contra el seu comportament anti-democràtic, autoritari i intolerant, malgrat que alguns partits i institucions ens donen l'esquena.


No voldria finalitzar aquesta entrada sense dedicar unes paraules d'agraïment al Casal Jaume I de Catarroja que ens va cedir el seu local per a poder muntar la falleta abans de traure-la a la Plaça.

Els obstacles de la vida

Encara que pogueren semblar inventades, totes les històries que narraré a continuació estan basades en fets reals.

La vida d'un ciutadà qualsevol  està plena d'obstacles, moments en els quals s'han prendre decisions que poden resultar mes o menys encertades i que per tant poden determinar d'una manera o  altra els esdeveniments posteriors, a conseqüència de la decisió presa.

En els tres casos que contaré, vaig tindre la mala sort de entrar en contacte amb empreses que posteriorment han estat presents als mitjans de comunicació per diferents motius, però en cap cas de manera positiva.

La primera història parla d'uns xalets que s'estaven construint al costat del poble on em vaig criar. Un dia que estàvem fent una paella, un bon amic meu em va dir: “Estan construint uns xalets en Montroi que estan molt bé i els venen molt barats, per uns 8 milions de pessetes” (estem parlant de farà uns huit o deu anys, just abans de que se dispararen els preus a conseqüència de la bambolla immobiliària).

Jo li vaig contestar molt interessat: “De veres? Com és possible que siguen tan barats?”.

Ell em digué: “Perque els entreguen sense acabar, després s'han de lluir per dins, no tenen parets que separen les habitacions, cadascú se les pot fer al seu gust, però estan molt bé, són construccions de molta qualitat. Si vols quedem un dia i anem a vore-los perque conec a l'encarregat de l'obra i ens els pot mostrar”

Quan anàrem, vàrem vorer que allò no estava tan bé com el meu amic m'havia dit, les cases eren efectivament molt boniques i per fora semblaven ben construïdes, però el preu no era tan bo com el meu amic havia dit, ja l'havien pujat un vint per cent,  encara així i tot eren barats, el principal problema que vaig vorer és que estàven construint-los a la vora d'un barranc, no complien amb la llei i li ho vaig dir: “Estos xalets tenen llicència d'obres?”

L'encarregat de l'obra em digué que no, però que tot era una qüestió burocràtica sense importància  i que en molt poc de temps el problema estaria solucionat.

Jo no vaig vorer clar eixe negoci i vaig decidir no comprar, tot plegat feia pudor a estafa immobiliària: cases construides sense llicència d'obres al costat d'un barranc en una zona que segurament s'inundaria quan ploguera, sense acabar i segurament sense electricitat ni aigua corrent, massa barates, tot una miqueta fosc. 

Efectivament amb el temps es va confirmar que es tractava de xalets il·legals i l'alcalde d'eixe poble i uns quants més ara està tancat a la presó. En este cas crec que vaig prendre la decisió correcta.

Uns anys després, un altre amic em va contar que havia descobert un negoci boníssim per a invertir els nostres estalvis, em digué: “Se trata de inventir en sellos, dan una rentabilidad muy alta y no hay ningún riesgo, en quince años nos podremos comprar un Ferrari”

-    “Cómo se llama la empresa?”, li vaig preguntar jo

-   “Forum Filatélico”, em va dir…

En este cas no vaig tindre tanta sort i li vaig fer cas, afortunadament no tenia molts diners per a invertir i tan sols vaig perdre uns 1500 euros (podria haver segut molt pitjor)

Per últim, fa uns mesos, em tocaren de la correduria “on-line” d'assegurances per a dir-me que havien trobat una companyia molt més barata per assegurar la meua moto: “Mercurio Seguros” em digueren.


Espere no tindre que fer un part amistós d'accident perquè no sé si aquesta companyia em cobriria...

(Serà que soc gafe?)

De Madrid al cielo.

L'admiració que els polítics de dretes del País Valencià senten per Madrid i tot allò que ve del centre de la Península és tan gran que tan sols és comparable amb la fascinació que els polítics espanyols de dretes senten pels EE.UU. (especialment quan aquest país estava governat pels “neo-cons” amb George Bush al cap).

La política “d'ofrenar noves glòries a Espanya” ha segut una constant dels diferents governs del PP al front de la Generalitat Valenciana, la seua actitud servil i llepona s'ha posat en evidència en multitud d'ocasions, l'última mostra ha segut declarar les corregudes de bous com Bens d'Interès Cultural per decret, tal i com havia fet la presidenta de la Comunitat “Atòmica” de Madrid.

Sembla ser que el següent pas d'aquest trist comportament sucursalista dels polítics conservadors valencians serà secundar la rebel·lió contra l'augment de l'IVA. 

Què passa? És que no tenen criteri propi? És que no tenen un programa? Amb la quantitat d'assessors que tenen ja podrien pensar alguna idea més original i positiva.

Està clar que l'augment de l'IVA és una mesura de dubtosa utilitat, ja que pujar els impostos indirectes, que són els que paguen tots els consumidors per igual, sense diferència de renda, no pareix que vaja a ajudar a eixir de la crisi, sinó més bé al contrari, ja que frenarà el consum. Però encara així i tot, pensem que declarar-se en rebel·lia contra eixa mesura no és la millor manera d'oposar-se, ens sembla una manera anti-democràtica i contra l'estat de dret, les lleis s'han de complir i si s'ha aprovat al Congrés dels Diputats amb majoria dels diputats elegits pel poble es tracta d'una llei legítima i amb plena validesa. Considerem que és una irresponsabilitat cridar a la insubmissió fiscal als ciutadans.

Jo des d'aquest humil blog faig una crida al “Molt Honorable” President de la Generalitat Valenciana per a que no es deixe dur per eixa admiració cega i tinga criteri propi i una miqueta més de trellat i de responsabilitat que la presidenta de la Comunitat de Madrid i no es crega eixa dita que diu: “De Madrid al cielo”.

No, per Madrid no se'n va al cel, per Madrid més bé se'n va a l'infern. I si no que li ho pregunten als valencians que coneixen bé la seua història, que quan el mal ve d'Almansa...

Visita a la fàbrica de mobiliari urbà.

Segurament molts dels que llegiran aquesta entrada pensaran que l'anècdota que contaré a continuació no té molt d'interès, però a mi em va resultar, si més no, xocant en el seu moment.


Hem de situar-se en el temps per a comprendre el que vull dir, estic parlant de fa més de quinze anys, quan jo encara estava estudiant Enginyeria Tècnica en Disseny Indústrial.

Una part de la formació dels futurs enginyers en disseny industrial consistia en fer pràctiques, n'hi havien pràctiques de diferents tipus: de taller de "Soldadura i Unió de Materials”, de "Taller de Prototips", "Expressió Artística”, etc. A banda de totes eixes pràctiques més o menys interessants, també visitàvem empreses que es dedicaven a la fabricació d'objectes de disseny industrial, el qual anava a ser el nostre quefer durant la nostra vida laboral.

Una de les empreses que vam visitar fou Escofet, una empresa que es dedica a fabricar mobiliari urbà, especialment alguns models amb un gran valor afegit, ja que molts dels objectes que fabriquen han sigut creats per dissenyadors consagrats, són molt admirats i han rebut molts premis de disseny. La visita era molt interessant perque utilitzen una gran varietat de materials i de processos industrials diferents.

La situació que tant em va sorprendre en aquella època va ser que el gerent de l'empresa que ens mostrava la fàbrica, es dirigira a nosaltres parlant català, com és lògic i normal, ja que es tractava d'una empresa catalana i la majoria dels estudiants érem valencià parlants i els que no parlaven valencià l'entenien perfectament, però quan es dirigiria als treballadors de la cadena de producció els parlava en castellà, perque segurament la majoria d'ells serien d'altres comunitats autònomes que havien anat allà a buscar-se la vida i per trobar una feina que no podien aconseguir als seu lloc d'origen.

I dic que em va sorprendre tant la situació perque fins a aleshores jo considerava que el castellà era una llengua més culta o al menys una llengua més pròpia per als enginyers i gerents d'empreses (per dir-ho d'alguna manera), mentre que el valencià era una llengua més pròpia de les classes populars. No debades eixa era la situació que jo havia viscut tota ma vida al País Valencià, la gent que parlava valencià era considerada “de poble”, inculta, sense estudis, etc. i els que tenien estudis, o una posició més “acomodada”, els rics, parlaven castellà perque era més cult i elegant. 

Heu de tindre en compte que jo vaig estudiar l'EGB (ara diuen primària) quan feia poc temps que Franco havia mort i vaig començar a estudiar valencià a cinquè curs, quan l'assignatura de valencià era una “maria”, com religió o gimnàstica.

De fet encara me'n recorde que, al meu butlletí de notes, l'assignatura de valencià es deia “lengua vernácula” que segons algunes definicions vol dir: 

"LLengua vernacla: També denominada aborigen o indígena, és la llengua pròpia de les poblacions natives previes a la colonització. Són llengües minoritàries ja que estan en relació de desigualtat social amb les majoritàries"


Segurament, per als responsables franquistes del Ministeri d'Educació d'aquella època, els valencians seriem una població aborigen prèvia a la colonització castellana que necessitava ser civilitzada i per això tota l'educació era en castellà.