Sobredosi de família i entrada número 100.

Una de les coses que més ha marcat la meua vida és el fet d'haver nascut i haver-me criat com a membre d'una família nombrosa, és un fet que jo pense que és molt positiu en general, sobre tot, si com en el meu cas, a banda de ser família nombrosa, no teníem molts recursos econòmics.

Encara me'n recorde quan, poc temps després de casar-me i per tant de començar a viure amb la meua dona, una de les coses que més em costava era la soledat, acostumat a compartir un pis amb sis germans i els pares, viure a soles amb la dona em semblava una prova difícil de superar, trobava a faltar el rebombori, la festa, l'alegria, les baralles entre germans, les discussions, mon pare intentant evitar que parlàrem de política mentre estàvem asseguts al voltant de la taula, etc.

Viure "a soles" amb la meua parella em va resultar molt dur al principi (considere que sóc una persona molt sociable), però amb el temps vaig arribar a acostumar-me i ara valore molt positivament la pau i la tranquil·litat de la vida en parella.

De quan en quan ens reunim tots els germans amb les respectives parelles, els nostres pares i els nebots, en total vora vint persones al pis dels meus pares, el qual encara que és prou gran, sembla xicotet quan ens reunim tots. El passat diumenge va ser un d'estos dies, amb la complicació afegida que després de dinar en casa dels meus pares anàrem a fer una visita a casa del meu germà menut que viu amb la seua novia a un pis vell que s'han reformat i volíen mostrar-nos la reforma que han fet.

Al final de la vesprada ja no podía més, tot el día tot el món cridant, fent fotos, jugant amb els nebodets, la cervesa, el ví, els acudits de sempre contats per enèsima volta, menjant, beguent sense parar, un desastre.

Quan tornàvem a casa li vaig dir a la meua dona: a mi no em convenen estes llargues visites a la meua família, hem de tindre en compte que els meus oïts són un instrument fonamental per a la meua feina i crec que hui he perdut més audició que tota una nit en la “Spook"

Però bé, no passa res, tot siga per la família i per mantindre el bon rotllo i l'harmonia amb els pares, germans, cunyats, cunyades, etc.

Per cert esta és l'entrada número 100 que publique i encara continue a la blogosfera, no sé si amb encert o no, passant el temps entretingut escrivint que, com ja he dit moltes voltes, és una manera com una altra qualsevol de passar el temps, segurament podria fer coses més profitoses com fer exercici, per exemple, però bé, ací estem fins que em canse o fins que se m'ocórrega alguna altra cosa millor que fer per a passar el poc temps lliure que tinc. Segurament se vos estaràn passant pel cap mil coses més profitoses o interessants que fer per a passar el temps lliure que escriure un blog.

Tot allò que ens ha ensenyat la crisi

Hi ha un refrany castellà que diu: "No hay mal que por bien no venga".

Els que no som economistes ni sociòlegs ni experts en política, però llegim diaris de quan en quan, mirem els telediaris, llegim blogs, etc. es dir intentem estar informats sobre tots estos temes, hem après molt gràcies a la crisi econòmica que estem patint des de fa uns anys.

Una de les principals coses que hem après és que la política econòmica dels estats no la decideixen els dirigents democràticament elegits pel poble, sinó els mercats internacionals, al menys durant les èpoques de recesió, en els estats d'economia capitalista o de "lliure mercat", com és el nostre cas.

Una altra cosa que hem après és que els drets bàsics consagrats en la constitució com el dret de vaga o el dret a manifestar-se pacíficament o a expressar les opinions lliurement o el dret que se suposa que tenim tots els ciutadans europeus de viatjar lliurement dins de les fronteres dels estats membres de la Unió europea, són drets que, malgrat estar reconeguts en la Constitució o en els acords de la Unió al més alt nivell, poden ser revocats sense cap problema per les forces de seguretat dels estats, de vegades amb violència, sempre i quan eixos drets atenten contra els interessos del sistema capitalista (que són bàsicament els interesos dels rics i poderosos).

No obstant n'hi han altres coses que no són noves per als que portem uns quants anys interessant-nos per la política, com per exemple el fet que el PSOE no és verdaderament un partit d'esquerres, sinò més bé un partit que té una imatge de social-demòcrata, però que a la hora de la veritat no dubta en fer polítiques tan de dretes que ni la pròpia dreta més cavernícola espanyola s'atreviria a fer, com la recent llei de reforma laboral.

Hem de reconèixer que durant la legislatura i mitja que portem de govern del PSOE s'han produit avanços com la llei de la dependència; la llei que agilitza els divorcis; etc. Lleis que un partit de dretes com el PP segurament no haguera aprovat mai.

No volguera fer una entrada pesimista o masa negativa sobre la situació socio-econòmica actual. Tan de bò aquesta reforma laboral servisca per a crear llocs de treball, després de tot, ja porten molts anys els economistes neo-liberals o conservadors queixant-se de que no se creaven llocs de treball degut a la poca flexibilitat del nostre mercat laboral, doncs ja ho tenen, ja han abaratit l'acomiadament, han ampliat les causes i han simplificat el procès per a poder acomiadar als treballadors. Ara vorem si és veritat això que deien de que eixa era la cuasa per la qual n'hi ha tan d'atur al nostre país.

Sempre ens queda el consol de que un govern del PP segurament hauria segut encara pitjor, perquè clar, com pareix que tot el món se creu que el nostre estat és un sistema bipartidista, ningú se planteja la possibilitat de que pugueren arribar a governar altres partits com la Coalició Bloc-Compromís, per exemple, ni tan sols arribar a obtindre una representació important que serviria per a parar els peus dels dos grans partits, els quals, en compte de buscar altres alternatives per a eixir de la crisi, com millorar la nostra competivitat per mig d'una millor formació dels treballadors o ajudar a les empreses a ser més competitives donant subvencions per a I+D o simplement lluitar d'una forma més eficient contra el frau fiscal i l'economia submergida,prefereixen retallar els drets dels treballadors, retallar les inversions en infraestructures bàsiques com la variant de la Font de la Figuera, per exemple o augmentar els impostos a la classe mitja.

Al remat, a mi em fa l'efecte de que als mercats internacionals, que són els que presten diners als estats, els interessa que continuem en crisi per així poder continuar cobrant-nos uns interessos més alts.

Catarroja, un poble singular.

Els que no vam nàixer a Catarroja, però portem molts anys vivint ací no parem de sorprendre'ns. M'imagine que els que han viscut ací tota la vida deuen d'estar acostumats.

Encara me'n recorde quan començàrem a viure ací, n'hi hagué un detall que em cridà l'atenció, el PSOE presentava un estranger com a candidat a l'alcaldia: Wilson Ferrús. Més endavant em vaig assabentar de que, malgrat el seu nom, era catarrogí, tal vegada en part per això no ha aconseguit mai guanyar les eleccions, no ho sé.

Ahir per la vesprada, alguns veïns del nostre barri estaven penjant unes banderetes de plàstic dels balcons perquè comencen les festes del Pilar, n'hi havien més banderetes d'Espanya que Senyeres de bon tros, però ningú volia que del seu balcó penjaren les banderetes d'Espanya, tots els veïns deien: "jo vull senyeres".

Això significa, al meu parer, que la morta encara està viva, la nació valenciana, suposadament morta, representada pels habitants de Catarroja, encara es resisteix a que li pengen banderes espanyoles del seu balcó. Al final les poques banderes espanyoles que pogueren penjar els festers, les penjaren totes a les cases on no viu ningú o de les plantes baixes dels edificis, on no n'hi havia ningú que poguera protestar. Sembla mentida que després totes estes persones voten majoritàriament al PP i PSOE, els dos partits més anti-valencianistes que s'han presentat mai a les eleccions a Catarroja.

Un dels moments que més m'agraden de l'estiu és quan para de fer tanta calor, ja vaig expressar esta idea fa un any aproximadament a este blog. Catarroja és molt especial, no és un poble ni una ciutat, especialment si vius a un dels barris antics, com és el nostre cas. Mentre hi ha carrers que tenen les voreres fetes pols, en el barri del Pilar, dos carrers més cap al centre tenen les voreres i el carrer coberts de marbre, com el carrer de Cervantes, antic carrer Major. Què passa que els veïns que viuen al carrer Cervantes tenen més drets que els que viuen al carrer de les "bombes"?

Fa uns dies un veí deia que li agradava viure a Catarroja perque quan vivia a València li costava molt trobar aparcament i ací li resulta més fàcil, és curiós que eixa siga la principal raó per la qual li agrada el poble on viu, no sé si és significatiu o no del tipus de persones que vivim a Catarroja, segurament sí, no sé si per sort o per desgràcia.

Reflexions al voltant de la vaga general.

No podria dir-se que sóc expert en molts temes, m'agraden molt els cotxes i les motos, podria passar-me hores parlant de motors, però sempre a nivell d'aficionat, no tinc prou coneixements de mecànica com per a intentar fer cap reparació, però m'encanta parlar de motors, de les seues prestacions del par motor del comportament dels diferents vehicles, etc. 

També m'agrada molt la fotografia, però sempre a nivell d'aficionat, no seria capaç d'utilitzar correctament una càmera reflex amb controls manuals, per exemple, entre altres raons perquè no ne tinc ni he tingut mai una càmera d'estes. 

Un altre tema del que em considere un apassionat és la llengua, de les llengües en general i de la valenciana en particular, m'agraden els refranys, les endivinalles, m'agrada escriure i llegir, però crec que no seria capaç d'escriure una novela o un poema correctament, es pot dir que sóc un aficionat.

Així podria continuar esmentant altres temes que també m'apassionen com la cuina, el dibuix, la música, la política, l'arquitectura, la natura, etc.

Però si n'hi ha un tema sobre el que sí que sóc un expert és en treballar, això ho poden corroborar tots els que em coneixen una miqueta , m'agrada el meu treball i m'agrada treballar de valent, se podria dir que en això sí que soc un expert, quasi un adicte al treball.

Porte més de setze anys treballant de molt diferents oficis i professions, he treballat de cambrer mentre estudiava, de fuster, d'ajudant de cuina, de repartidor de pizzes. Els darrers14 anys he treballat bàsicament d'enginyer de disseny, d'enginyer de producte, de NVH, etc.

Per això m'han afectat tant la manera com s'han desenvolupat els fets d'esta vaga general, les seues causes i les possibles conseqüències, m'ha molestat molt com han tractat el tema molts mitjans de comunicació, sobre tot els de dretes, però també alguns mitjans suposadament d'esquerres. El tema del treball és un tema que em toca molt la moral, perquè considere que els treballadors i treballadores hem anat perdent drets els darrers anys i que els empresaris i l'estat ho tenen més fàcil per explotar als treballadors ara que fa uns anys.

Més del 80 % dels treballadors del País Valencià treballen per a xicotetes i mitjanes empreses. Estos treballadors ho tenen molt difícil per a fer vaga, tots els que hem treballat en xicotetes i mitjanes empreses sabem com de difícil és dir al teu "jefe" que no aniràs a treballar perque vols secundar la vaga, especialment, tenint en compte les circumstàncies del mercat laboral, eixe fet sumat a la campanya que han fet la majoria de mitjans de comunicació donant arguments en contra de la vaga i dels sindicats, ha fet que la vaga no haja tingut el seguiment que hauria d'haver tingut.

Dient tot açò no vull dir que considere que tots els treballadors són uns sants, ni molt menys, n'hi ha de tot, n'hi ha molta gent que té molta cara, alguns que són molt gossos i que se passen el dia intentant escaquejar-se, etc.

En qualsevol cas, el que volia dir amb aquesta entrada (que sempre m'enrotlle més que una persiana) és que no hi estic d'acord amb els que han estat intentant dinamitar la convocatòria de vaga general. Se poden dir moltes coses en contra dels sindicats: que han convocat la vaga tard, que els sindicats han segut durant molt de temps còmplices d'un govern que d'alguna manera els ha utilitzat, etc. etc. Però el que sí que està clar és que la retallada de drets dels treballadors que s'ha fet amb la reforma laboral del govern de Rodriguez Zapatero és inacceptable i que per tant n'hi havien motius més que de sobra per a fer vaga, totes les altres consideracions són accessòries.

Com sempre, Ricardo Peralta ha fet de les seues, però això no té res de nou, ja ho hem comentat en moltes ocasions a aquest blog...

Ja no m'enrotlle més, ací vos deixe un article molt interessant sobre el tema. M'haguera agradat llegir este article abans de la vaga, però no l'he vist fins ara, no l'he pogut vorer abans perque estava molt ocupat treballant.

Encara ens queda dignitat

Este matí estava prou desanimat, no parava d'escoltar notícies per la radio dient que la vaga anava a ser un fracàs. Parlava amb persones que em deien que no havien fet vaga per les més variopintes raons, un amic per exemple em deia: "Es que no estoy dispuesto a que me descuenten un dia de sueldo". 
Jo li vaig contestar:
 - "Pero si te sobra el dinero, ganas un montón de pasta, estás forrado"
 - Sí, ya tienes razón, bueno, en realidad es que yo paso de esta huelga, no sirve para nada.
- Como que no? (le dije yo), si no hacemos huelga y nos manifestamos para protestar contra las políticas anti-sociales del gobierno que recortan los derechos de los trabajadores nos tomarán por el pito del sereno y no pararan de ir empeorando las condiciones de los trabajadores, no lo podemos consentir.
 - Sí, es verdad, tienes razón quizás debería haber hecho huelga, pero es que aquí no ha venido nadie a informarme de las razones por las se hacía esta huelga.
  - Pero como puedes decir eso, si está saliendo todos los días en todos los medios de comunicación, es que no tienes internet, no ves la tele, no lees periódicos?

Definitivament este xic no s'entera de res (i per degràcia representa a un gran percentatge de la població)

Un altre em va dir: "Jo passe de la vaga, si no val p'a res, ademés els sindicats estan venuts al govern. Per què no han fet res abans?".

Estava deprimint-me per moments al adonar-me de que quasi ningú dels meus amics i coneguts havíen fet vaga. Per una altra banda a la radio no paraven de explicar les raons per les quals molta gent no havia fet vaga, escoltava la Cadena Ser (PSOE) i Onda Cero (PP), com sempre raons peregrines i absurdes, sense masa trellat ni forrellat.

Per la vesprada vaig llegir una entrada d'un blog que expresava uns sentiments semblant als meus, una miqueta de decepció per la falta de resposta de la ciutadania davant les polítiques anti-socials del govern de Zapatero.

Encara així i tot em vaig adreçar a la manifestació que estava convocada al centre de València a les set de la vesprada, acudia sense massa il·lusió, pensant que seríem quatre gats. 

Em vaig sorprendre molt gratament quan encara no havía arribat a la plaça d'Espanya i ja n'hi havia un bon embús de trànsit, a penes se podia circular, amb prou feines vaig trobar aparcament i des d'allà vaig anar caminant fins a la Plaça de Sant Agustí, ja eren quasi les huit de la vesprada i encara no havia començat a moure la cua de la manifestació, n'hi havien milers de persones (90.000 segons els organitzadors), una manifestació de les més grans que he vist en València (i he viscut unes quantes), al vorer tanta gent manifestant-se m'ha pujat la moral, he pensat: encara queda molta gent amb dignitat.

He acabat el dia molt content, no tots els ciutadans es deixen manipular pels mitjans de comunicació afins al PP-PSOE, encara queda moltíssima gent amb criteri i un poc de sentit comú com per a adonar-se de que no podem renunciar a lluitar contra els abusos dels poderosos en contra del poble.

Una vegada ja dins del riu de gent que invadia els carrers de València, m'he trobat amb Enric Morera, Mònica Oltra i Joan Ribó, el quals anaven portant una pancarta amb altres líders de la coalició Bloc-Compromís i he pogut xarrar amb ells una bona estona. 
Enric encara recordava que la participació del Bloc de Catarroja al concurs d'allipebres, va ser un gran èxit. També he pogut xarrar amb Giuseppe Grezzi, portaveu del Verds-Esquerra ecologista, hem estat parlant sobre el Nou Mil·lenni i altres barbaritats com el Manhattan de Cullera, projectes que amenacen el paisatge i el medi ambient, per culpa de la política destructiva del PP.

Per sort encara queden persones que no es resignen i estan disposats a continuar treballant contra les polítiques que intenten acabar amb la qualitat de vida dels ciutadans que vivim a aquest país.

A favor de la vaga general

(Podeu ampliar la imatge clicant damunt)

La situació que estem vivint els habitants d'este País els darrers anys no es pot considerar bona, més aviat tot al contrari, estem travessant una greu crisi econòmica, però aquest no és l'únic problema de la nostra societat, per desgràcia estem patint altres problemes també molt greus com el descrèdit de la classe política. El govern central, amb José Luís Rodríguez Zapatero al capdavant no ha sabut gestionar bé la crisi que patim a tots els nivells i no ha parat de prendre mesures contradictòries i cometre errors, d'açò ja s'ha parlat molt en moltes ocasions. 

També és veritat que si mirem al principal partit de l'oposició, el panorama no es pot dir que siga molt esperançador. Uns polítics mediocres dirigits per un personatge gris que només es dediquen desqualificar sense aportar cap proposta interessant. No és responsabilitat seua dirigir el país i no sabem com ho farien si estigueren ells governant, segurament no ho farien molt millor, però aquest tampoc és el tema que ens ocupa.

Els mitjans de comunicació de dretes han intentat desprestigiar els sindicats, dient que tenen molts alliberats, que els representants sindicals viuen molt bé, que dinen tots els dies en restaurants de luxe, que compren caviar i moltes altres tonteries per l'estil. Tot això no és cert, però encara que ho fora, què té que vorer amb el fet que aquest govern es mereix una vaga general?

Una miqueta de serietat, per favor anem a intentar parar les polítiques absurdes del govern del senyor Zapatero i després, si volen, podrem discutir sobre si hi ha massa alliberats sindicals o molt pocs.

La qüestió és que els sindicats han plantejat una vaga general per a protestar contra una llei que retalla de forma significativa els drets dels treballadors i treballadores (retallada històrica diuen alguns), abarata i facilita l'acomiadament, però jo no recolze esta vaga només per eixa llei, sinó per moltes altres raons, perquè el govern socialista ha comès moltes més agressions contra la classe treballadora, la classe mitja que que som els que mantenim la societat. Va llevar l'impost de patrimoni, un impost que tan sols pagaven persones amb una renda prou elevada; va retirar l'ajuda per tindre fills. Va augmentar els impostos indirectes com l'I.V.A. que són els més injustos perquè els paguem tots per igual independentment del nivell de renda.

Per totes aquestes raons jo faré vaga contra les mesures del govern de Rodriguez Zapatero i la seua política econòmica en general i faig una crida a tots els treballadors i treballadores del País Valencià per a que la secunden.

Ací vos deixe un enllaç per si voleu saber més sobre les raons per a secundar la vaga general.

L'estrany cas de les fiambreres mutants

Segurament a quasi tots els que llegiu esta entrada vos haurà passat un cas paregut, si la vostra casa no és molt gran o viviu en un pis xicotet, com sol ser habitual hui en dia, és molt probable que tingueu un armari on guardeu les fiambreres (o portaviandes, alguns les anomenen pel nom del seu creador: Tupper). 

Des de fa un parell d'anys, sembla que s'ha posat de moda dur el menjar a la feina dins de fiambreres, les raons són moltes i variades: economia (es poden estalviar uns euros), salut (normalment és més saludable el menjar casolà), gustos, preferències per un determinat tipus de menjar que no podem trobar on treballem, etc. 
Jo encara continue dinant en la cantina de l'empresa on treballe, les cuineres no ho fan gens malament i és prou barat, a més a més, quan arribe a casa normalment no tinc ganes de posar-me a  cuinar per al dia següent.

La qüestió és que tenim un armari a casa on guardem totes les fiambreres, hem de tindre moltes perque la nostra nevera és "No Frost" de les primeres que van eixir i si no guardem tots els aliments encetats en fiambreres se ressequen molt, per això i per que el ex-novio de la meua cunyada solia demanar a la meua sogra que li guardara menjar quan cuinava, per emportar-se'l a la feina (hi ha gent que té molta cara). El cas és que tenim un armariet de la cuina tot ple de fiambreres de totes les formes, tamanys, tipus i colors possibles (este armari faria les delícies de la nostra gata Lluna si la deixàrem entrar dins a jugar). 

Com anava dient, ens passa una cosa molt curiosa amb estos objectes, cada vegada que traguem una fiambrera per utilitzar-la, ens costa molt de temps trobar la tapadora corresponent, de vegades resulta quasi impossible, s'han arribar a donar casos de fer tard a la feina per no trobar la combinació fiambrera - tapadora ideal per a emmagatzemar algunes restes d'aliments a la nevera. I clar, com que som ecologistes no volem llançar al fem les restes del menjar si encara queda prou quantitat per a sopar al dia següent o esmorzar si l'endemà és un dia festiu.

Jo estic convençut que que aquest armari té una quarta dimensió on s'amaguen les tapadores que no volen ser utilitzades, jo les comprenc, perquè,  a qui li agradaria ficar-se dins d'una nevera a passar fred durant uns dies i després que et fiquen dins d’un microones on t'escalfen a temperatures insuportables?

La meua dona m'ha dit que el que hem de fer és retirar algunes de les fiambreres de les que no trobem la tapadora corresponent, així és possible que eixiran d'eixe amagatall misteriós on es troben.

Jo tinc una idea millor, he pensat que podríem explicar el nostre cas a un programa d'estos de televisió que es dediquen a investigar fenòmens paranormals, a vorer si així aconseguim esclarir el misteri, o si no, al menys traure uns eurets per eixir en la tele exposant el nostre cas, estic segur que trobaríem moltes més persones afectades pel mateix fenomen i tal vegada podríem muntar una associació de damnificats de les fiambreres mutants i rebre subvencions de l'estat o de donacions particulars que ens ajudarien amb la nostra lluita contra estos fenòmens que passen tan sovint però que molta gent no s'atreveix a denunciar.

Amb una miqueta de sort, després d'un cert temps arribaríem a fer-nos famosos com la Belen Esteban i així podríem presentar-nos a les eleccions generals i traure un bon resultat electoral que ens permetria decidir qui governa en Espanya a canvi d’aconseguir un finançament més just per al País Valencià i altres reivindicacions històriques dels valencians que els partits convencionals sembla que no són capaços d'aconseguir.

La importància de parlar llengües

Els que hem tingut l'oportunitat de viatjar una miqueta pel món i conèixer altres cultures, així com aprendre altres llengües, sabem que moltes vegades és molt difícil emprar una altra llengua que no siga la pròpia per a dir certes coses, per exemple, en el meu cas, encara que parle un anglès més que acceptable, crec que em costaria molt escriure i dir les coses com les dic quan parle o escric en valencià, per això escric el meu blog en valencià, encara que podria fer-ho en anglès, però em costaria més i n'hi haurien moltes coses que sabria com dir-les exactament. Per eixa raó escric el meu blog en valencià, per això i per apostar per la nostra llengua que ja està prou minoritzada com per a desaprofitar  l'oportunitat com la de publicar alguna cosa en valencià, com diria un amic meu: "Si no parlem nosaltres valencià qui el té que parlar?". Encara que molt poca gent llija les meues entrades (de totes maneres, no crec que les llegiria molta més gent si les fera en castellà o en anglès, per exemple) 

Està clar que jo no sóc dels que pensen que cada llengua és més apropiada per a un ús, com solia dir-se antigament, per exemple es pensava que el francès era una llengua més apropiada per a l'amor, l’alemany per a la filosofia, etc. Jo crec que tot això son prejudicis que no tenen res que vorer amb la realitat, se pot parlar d'amor en francès, anglès o italià i no passa res.

Un dels arguments que utilitzen alguns per a emprar la llengua de Cervantes, la qual sense dubte és una de les més importants del món, és que l'entén més gent i per això si escrius o parles en castellà, d'alguna manera estàs sent més internacional perquè te pot llegir o entendre molta més gent. Segons aquest principi, tots hauriem de passar-nos a l'anglès o al xinès, ja que són llengües que les parla molta més gent.

El que sí està clar és que per a determinats usos el valencià és insubstituïble, al menys des del meu punt de vista, i mentre quede gent que prefereix parlar o que li parlen en valencià. A mi em passa, per exemple, quan vaig a la cadena de producció de Ford que si  he de dirigir-me a algú que sé que parla valencià, li parle en valencià perquè sempre li donarà més confiança escoltar a algú que parla la seua llengua, se sentirà més proper i confiarà més en ell. Un altre ús molt important de la nostra llengua és quan tractes de vendre alguna cosa (un producte, una idea, tan se val) a una audiència que majoritàriament parla valencià, sempre te creuran més, els inspiraràs més confiança si els parles en la seua pròpia llengua.

Un altre dels arguments que la gent utilitza per a desprestigiar el valencià i recomanar l'ús d'altres llengües és que molt poca gent el parla, sobre tot a les ciutats, que tan sols es parla als pobles, que el valencià és una llengua de poble, com exemple sempre parlen del cas de la ciutat de València, Elx o alacant. És cert, a estes tres ciutats, les més grans del País Valencià, es parla majoritàriament el castellà i ja queda molt poca gent que parle en valencià. Però per una altra banda, n'hi han altres ciutats com Castelló, Gandia, Alzira, Torrent, etc. on encara es parla prou en valencià. De totes maneres l'afirmació que diu que en València no es parla a penes en valencià és parcialment certa, ja que molta gent sap parlar valencià, però no el parla "per respecte" o "per educació", per això sempre es dirigeixen als demés parlant en castellà, pensant que l'interlocutor no parla valencià, però moltes vegades això no és cert i el que passa és que moltes vegades, valencians que parlen valencià perfectament parlen entre ells en castellà perque es pensen que l'altre no sap parlar valencià.
Jo tinc un amic que treballa a un forn de València, concretament a l'avinguda de Pérez Galdós, i ell sempre es dirigeix als clients en valencià, diu que la majoria li contesten en valencià i a més, que s'alegren molt quan troben una persona que parla la seua llengua i així poder parlar en valencià, ni que siga durant l'estona que tarden en fer un acte tan senzill i quotidià com comprar el pa del dia.

Per això des d'aquest humil blog volguera fer una vegada més una aposta per la nostra llengua, minoritaria i minoritzada, però encara molt viva, ací vos deixe uns quants exemples: Vent de Cabylia.

L'expressió valenciana: "Em porta com cagalló per sèquia" podriem traduir-la al castellà: "Me lleva como una caca por la acequia", però no sona tan bé, sembla que no té el mateix sentit.

No sé, jo pense que és molt important parlar moltes llengües, quantes més i d'una forma més acurada possible millor, però no hem d'oblidar-nos mai de la nostra llengua, sobre tot si, com en el nostre cas, es tracta quasi d'un miracle que es continue parlant, després de tants segles de persecució i discriminació.

José Antonio Labordeta

José Antonio Labordeta sempre m’ha caigut bé, crec que perquè tinc moltes coses en comú amb ell, m'agrada la seua filosofia de vida, el seu amor per l'estil de vida de les persones que viuen en les zones rurals. Era un amant de la seua terra i a més d'esquerres, una persona moderada, equilibrada i amb trellat.

Cantautor, professor, presentador de TV, escriptor, polític, però sobretot considere que va ser una bona persona, integra i coherent amb les seues idees, un bon home en definitiva.

Amb aquesta menuda entrada volguera rendir-li un homenatge, no hi ha molts com ell.

Vos deixe una entrevista que li van fer no fa molt temps.


Descanse en pau. 

Acte de presentació de les festes de moros i cristians de Catarroja

Enguany, degut a una sèrie de circumstàncies, no he pogut participar molt en les festes de moros i cristians de Catarroja, tan sols vaig participar el dia del “alardo” (estranya paraula que, no sé perquè, utilitza el president de la nostra filà per a referir-se a la ambaixada o presentació de “filaes”), aquest singular acte, va estar graciòs, poguérem gaudir d'una curiosa explicació històrica de la nostra regidora de Cultura i Festes de Catarroja (MAL) ens va deleitar als assistents amb una xicoteta introducció de l'acte abans de donar la paraula a l'alcaldessa que com sempre va dedicar unes emocionades paraules d'homenatge al difunt alcalde Francisco Xirivella ( a este home sembla que volen beatificar-lo, com si la gent no sabera com de mal alcalde i mala persona era).


El cas és que la regidora de Cultura i Festes, ens va donar una “lliçó” de història a tots els presents, va dir que enguany es donava la curiosa coincidència de que el nom de les “filaes” capitanes, coincideix amb els noms dels dos liders del bàndol moro i cristià quan la conquesta del Regne de València: Jaume I i Al-Azraq i que este acte serviria per a commemorar l'acord que hi va haver entre el rei musulmà i el cristià, en virtut del qual, el rei moro va rendir-se a canvi d'unes concessions que li va fer el rei cristià. Tot això seria molt bonic i molt curiós si no fora perque Al-Azraq no era el rei moro de València sinò un cabdill que mai va rendir-se davant els cristians fins que va morir lluitant contra les tropes del rei Jaume I, el rei moro de València era Abd Zayd Abad al-Rahman (Abú Zeid).

Ja que esta senyora no coneix la història del País Valencià i que tampoc sembla estar interssada en conèixer-la, perque no li haguera costat res buscar una miqueta per Internet i així no hauria dit eixa tonteria, podria deixar el càrrec de regidora de Cultura i Festes i que s'encarregara alguna altra persona amb més coneixements o, al menys amb més interés per la cultura que segur que a Catarroja n'hi han moltes persones molt més qualificades que ella per a eixe càrrec, l'únic problema és que segurament cap altre regidor de la coalició PP-UV que ens governa tindria eixe mínim d'interés per la cultura que cabria esperar d'un regidor/ra de cultura.