Amb Catarroja no s'especula!

Des d'aquest blog hem expressat en repetides ocasions el nostre rebuig a la política urbanística del PP, basada en l'especulació, un creixement desproporcionat i una total falta de respecte al medi ambient.

La política urbanística dels ajuntaments governats pel PP considera els espais naturals com a matèria primera de les empreses del sector de la construcció que tan sols volen guanyar diners d'una manera fàcil i ràpida, sense tindre en compte les més bàsiques consideracions de respecte al medi ambient, creixement sostenible i l'ecologia.

La política duta a terme per l'equip de govern municipal de Catarroja (format per PP i UV) no és una excepció, amb la complicitat de la constructora Llanera, van dissenyar el macro-projecte urbanístic anomenat Nou Mil•lenni.

Una de les associacions que més s'ha destacat per la defensa del medi ambient a Catarroja ha segut Salvem Catarroja, formada per veïns i veïnes del poble que no estan d'acord amb la política urbanística del PP.

Salvem Catarroja ha encetat una campanya per a contribuir a conscienciar als ciutadans de la importància de la protecció del medi ambient i perquè ens adonem que el macro-projecte urbanístic que el PP intenta construir a l'horta de Catarroja és una barbaritat.

Des d'aquest blog volem, una vegada més, aportar el nostre granet d'arena per a intentar evitar que la política destructura del medi ambient que pretenen dur a terme els senyors del PP no acabe amb un dels pocs terrenys d'horta que encara conservem i per això a continuació vos deixem un enllaç on podeu participar i votar el vídeo de la campanya que més vos agrade:

Concurs de vídeos de Salvem Catarroja.

(La veritat és que val la pena mirar els vídeos, estan molt ben fets, sobretot si tenim en compte que la majoria han estat realitzats per aficionats)

25 d'abril, la batalla d'Almansa.

Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança.

Hui fa 304 de la derrota de les tropes austriacistes a la batalla d'Almansa, una de les conseqüències d'aquesta derrota va ser la derogació dels Furs del Regne de València i la desaparició de les seues institucions d’autogovern, és dir la desaparició legal del Regne de València, es va prohibir l'ús de la nostra llengua i es van derogar les nostres lleis i institucions pròpies, però el que no van poder fer va ser fer desaparèixer el poble valencià, amb els seus costums, cultura i tradicions.

Hui, més de 300 anys després, encara continuem lluitant per defensar la nostra llengua i cultura, intentant no desaparèixer com a poble enmig de la globalització i el sistema d'economia de mercat que intenta que els pobles perden la seua personalitat per tal d'aconseguir que tots consumim els productes que ens volen vendre, els quals moltes vegades tenen molt poc a vorer amb la nostra cultura i les nostres tradicions, estan fets basant-se en les tradicions culturals d'altres pobles, en un intent unificador molt convenient per als interessos de determinats grups de poder.

Per això, hui tornem a dir que no, que no estem d'acord amb l'intent unificador i des-personalitzador del món actual, volem continuar sent un poble amb la nostra cultura pròpia, les nostres lleis i institucions d'autogovern i volem mantindre la nostra llengua, sense menysprear als demès, sabent que no som millors ni pitjors que els altres pobles, amb les nostres virtuts i els nostres defectes que intentarem millorar, però sense perdre la nostra personalitat.

Segurament molts diràn que això és impossible, que hui en dia no podem fugir de les tendències dels mercats que marquen les lleis i el comportament de les societats, que no hi ha res a fer, però jo pense que no, potser hem perdut moltes batalles, però la guerra no està perduda, al menys mentre quedem algunes persones decidides a continuar lluitant, som hereus d'una cultura que s'ha anat transmetent de pares a fills, generació rere generació i no tenim el dret a no continuar transmetent-la.

A més a més, hi han dades que demostren que mantindre viva la nostra llengua i cultura és possible, de fet és la vuitena llengua a la blogosfera i una de les més importants de Ia Wiquipèdia, la qual cosa no està gens malament, sobretot si tenim en compte que la nostra no és, ni de bon tros, una de les llengües més parlades al món.

No a la guerra, sí a les intervencions per aturar-la.

Jo vaig ser una de les persones que més activament es va oposar a la intervenció de les tropes espanyoles a la guerra d’Irak, vaig participar a totes les manifestacions, vaig enviar cartes als diaris expresant la meua opsosició a una guerra que considerava innecesària, injusta i en contra dels principis més fonamentals i del dret internacional, no hi havia una resolució de les Nacions Unides que l’avalara ni una justificació clara, ja que el regim de Sadam no havia col·laborat amb els talibans ni amb Al Qaeda, ni poseia armes de destrucció massiva ni cap altra de les excuses que utilitzaren per atacar Irak era certa.

Darrerament estic llegint molts blogs i escoltant importants representants polítics de l’esquerra posicionar-se en contra de la intervenció en la guerra de Líbia, de la mateixa manera que molts mitjans de comunicació de dretes estan utilitzant este conflicte per a desgastar encara més al ja moribund govern de Zapatero.

No seré jo qui intente salvar el govern socialista de la crema, però en este cas, he de dir que no estic d'acord amb els que ataquen al PSOE per participar en esta guerra. Els que s'oposen a la intervenció de les tropes espanyoles, sobre tot alguns simpatitzants del PP, diuen que és una situació molt pareguda a la que es donava en Irak, quan George Bush, Aznar, Berlusconi, Blair i altres dirigents europeus decidiren atacar Irak. Jo pense que no és així, les diferències són molt clares:

-     - Primera: Hi ha una resolució del consell de Seguretat de l’ONU   que autoritza les intervencions.

-     - Segona: Líbia ja estava en guerra abans de que intervingueren les tropes de la coalició internàcional, no hem provocat una guerra, hem anat a intentar defensar els rebels i el poble libi, el quals, amb un armament molt inferior, intenten defensar-se dels atacs de les tropes del dictador i dels seus mercenaris.

-      - Tercera: No ha segut una invasió sinó atacs puntuals a objectius estratègics del dictador per tal d’intentar que es rendira i acabara la guerra i la represió contra el seu poble.

Encara que de tant en tant sorgeixen algunes veus que posen en dubte la legitimitat de les Nacions Unides, bàsicament perquè no els convé que n'hi haja una institució amb autoritat per damunt dels governs que puga intervindre en favor de la pau, l'ONU representa la legalitat internàcional i el consell de seguretat de les Nacions Unides es va crear després de la segona guerra mundial precisament per a intentar evitar que es tornaren a produir guerres, per això és tan difícil tots els països membres del consell de seguretat de l’ONU arriben a un acord perque estan representats un ampli ventall de països amb interesos i polítiques molt diferents, com la Xina, EEUU, Rússia, França, etc.

No, senyors simpatitzants del PP i líders de partits d’esquerres, no estic d’acord amb vostès, no es pot comparar la guerra d’Irak amb la de Líbia, són dos situacions molt diferents. Tan de bo haguèrem intervingut a altres guerres com la de Libèria, Congo, Somalia, etc, així hauriem pogut evitar moltes morts i el patiment de molts innocents.

Els que s'oposen a la intervenció preferirien que guanyara la guerra Muamar el Gadafi? Un dictador sanguinari que porta més de quaranta anys al poder i que ha finançat i organitzat el terrorisme internacional.

Hores baixes

Totes les persones passem moments d’eufòria i d’altres de decaïment, són el que solem dir daltabaixos (no sé si esta paraula és correcta, però a mi m’agrada, seria una traducció directa de la paraula castellana “altibajos”, espere que els meus amics filòlegs no s’enfaden amb mi per inventar-me paraules)

Jo no sóc una persona malaltissa, normalment no em refrede mai, i tinc un estómac de ferro, sóc d'eixes persones que quan a tot lo món li cau malament un menjar, a mi no em passa res, serà segurament a causa de el meu origen humil i per això no tinc un estómac delicat ni em constipe casi mai.

El cas és que des de fa uns dies em trobe malament, no sé si serà un refredat o que tinc la grip (com de costum no he anat al metge). Tinc els símptomes típics de la grip: mal de cap, nàusees, em fan mal els músculs, malestar general, mocs, etc.

Al començament vaig intentant curar-me amb mètodes tradicionals: llet amb mel, suc de taronja, etc. Inclús vaig provar amb una recepta casolana que em va recomanar un company: brandy cremat amb sucre, em digué: "te prens això i segur que entres en calor i comences a suar, te fiques dins del llit i després de tres o quatre hores ja voràs com et trobes millor”, a banda de fer un gust horrible, no va millorar massa la situació.

No sé si haurà segut per culpa de la meua falta de fe en eixos mètodes tradicionals, però el ben cert és no vaig aconseguir curar-me, així que vaig passar per una farmàcia a vorer que em recomanaven (tot menys anar al metge, perque em sembla una perdùa de temps, tal vegada en part perque el meu avi era metge i ma mare no para de dir que els metges són tots uns “matasanos”), així que vaig començar a prendre els medicaments d’una coneguda marca comercial que s’anuncia per televisió amb l’esperança que serien mà de sant per a curar el refredat (conforme apareix en televisió) i encara així i tot no he aconseguit recuperar-me del tot, tan sol s’han paliat els símptomes, però res més.

Bé, el cas és que ja porte dos dies tancat a casa i estic perdent-me les falles, amb les ganes que tenia jo enguany d'eixir a vorer falles i participar en la festa com quan era un xiquet, recorrent els carrers de València amb uns quants amics que tenen nanos i anar llançant petards i menjant entrepans de calamars amb allioli i cervesa, devorar bunyols amb xocolate, etc. 

Hi han coses molt importants que no les apreciem fins que no les perdem, com ara la salut, quan la tens no te n'adones de com de important és, però quan no la tens, la trobes a faltar com si fora un dels més apreciats tresors.

Total, que m'ha tocat quedar-me a casa a fer bondat com se sol dir. Al menys estic aprofitant per posar-me al dia, llegint blogs i diaris per Internet i intentant llegir totes les actualitzacions de les xarxes socials, encara que són tantes que crec que no serà possible. 

Així que aprofitaré per a llegir llibres i navegar per Internet, no és el meu cap de setmana ideal, però al menys espere descansar.

Putos covards

Encara me'n recorde de quan treballava a Anglaterra, farà uns huit anys, i es jugava el campionat del món de futbol, anaven a enfrontar-se la selecció argentina i l'anglesa, partit sempre de gran interés, no tan sols perque els habitants d'estos dos països són molt aficionats al futbol, sinò, sobre tot, per la rivalitat que hi ha entre ells degut a la guerra de les Malvines. Un partit d’especial trascendència (com diuen els periodistes esportius) si et trobes a Anglaterra treballant a una oficina on aproximadament la meitat de la gent és anglesa i tots ells molt aficionats al futbol i n’hi ha un argentí que més que aficionat, jo diria que era fanàtic.

Jo no sòc aficionat al futbol, però com estava vivint a Anglaterra i teníem un company argentí, existia un ambient de molta rivalitat entre els anglesos i la resta de persones que treballàvem a l'oficina: espanyols, francesos, alemanys i un portugués. La majoria dels aficionats de països mediterranis o llatins eren partidaris de la selecció argentina, els francesos pense que ho feien tan sols per dur-li la contrària als seus eterns rivals, els anglesos. Els alemanys estaven dividits, però no ho vivien amb tanta intensitat com la resta de companys d'altres països.

N'hi havia molta expectació, tots els dies podíem escoltar com l'argentí no parava de reptar als anglesos, d’una manera molt agressiva, els deia: "We are going to kick you guys in the ass!" i altres frases per l'estil.

Finalment la selecció anglesa va guanyar a l’Argentina, no cal que explique com de contents estaven els anglesos, encara que no ho exterioritzaven massa (forma part del seu caràcter: la famosa "flema" britànica), se’ls veia tranquils i feliços. Mentre que l’argentí, estava decaigut (com és lògic), més que trist jo diria que estava enfadat, suportava les burles dels companys anglesos amb dignitat i resignació, no intentava buscar excuses per tractar d’explicar les raons per les quals el seu equip havia perdut, es limitava a reconèixer la derrota i poc més.

Un dia vaig preguntar al company argentí: “¿Qué ha pasado, como es posible que la seleccion argentina haya perdido?”. 
Ell em va contestar: “Porque son unos putos”.

Jo com no estava segur d’haver entès completament el sentit de la frase, li vaig preguntar: “¿Qué quieres decir?”

I ell em contestà:  “Puto en argentina significa cobarde, los jugadores de la selección argentina son todos unos putos cobardes”.

Ja no em vaig atrevir a preguntar res més.

Durant les darreres setmanes, ni els governants de la Unió Europea ni els màxims responsables de les Nacions Unides han sigut capaços de possar-se d’acord per tal d'enviar tropes de pacificació a Líbia que podrien evitar la masacre de civils per part dels militars i mercenaris amb els que Gadafi ataca el seu poble.

Només puc dir una cosa: són uns putos covards que s’estimen més vorer com milers de ciutadans moren a mans d’un dicatador que enviar tropes internacionals sota la bandera de les Nacions Unides a evitar la mort i el sofriment de milers de persones amb totes les greus conseqüències que té una guerra.

Els Enginyers som gent seriosa i dia de la dona treballadora.

Els enginyers som gent seriosa, o al menys això és el que s’espera de nosaltres, de la mateixa manera que dels professionals de molts altres camps: advocats, professors, metges, etc. En general es podria dir que ho som, al menys durant les hores de feina, fora d’eixes hores intentem ser divertits i passar-ho bé igual que la resta dels mortals. El problema que quan algú es passa huit (o nou, o deu, o més) hores al dia treballant, intentant mantindre una actitud seriosa i responsable, quan s’acaba la jornada laboral no saps ben bé com se fa això de ser simpàtic i graciós, en eixos moments és quan trobes a faltar una miqueta més d’empatia o d’intel·ligència emocional o com se diga.

A mi m’agradaria ser com alguns dels meus amics que es dediquen a altres professions no tan serioses, com obrers de la construcció, fruiters, operaris d’una cadena de producció, etc.  ells sí que saben dir coses gracioses i passar- s’ho bé.

Per això intente ajuntar-me amb ells sempre que puc, quan estic amb ells no cal fer comentaris molt brillants ni parlar de temes de cultural massa elevats, ni estar “al loro” sobre tots els temes d’actualitat (la qual cosa sense dubte no és un dels meus punts forts).

Quan estem amb estos amics em trobe còmode i relaxat, no tinc que pensar massa i sé que tots els comentaris i les bromes que fan són sense malícia ni segones intencions, són gent senzilla, igual que jo.

Quan estava estudiant enginyeria, farà uns vint anys aproximadament (que se diu molt ràpid),  començava a haver-ne cada vegada més dones que estudiaven carreres tècniques, antigament estos estudis els feien tan sols els homens i les dones que estudiaven este tipus de carreres eren una minoria. Hui en dia crec que el percentatge ja s’ha igualat. De la mateixa manera que cada vegada més n’hi ha homens que estudien infermeria, mestre de primària o altres carreres que antigament les estudiaven majoritàriament les dones.

Encara així i tot, al món de l’empresa, l’activitat de la enginyeria industrial és podria dir que és prou masclista encara, les dones enginyeres han demostrat ser tan competents o més que els homens però encara hi ha molts responsables dels departaments d’enginyeria que no les tracten amb igualtat, sembla que desconfien més d’elles i els exigeixen més. Si parlem d’altres professions on la força física és molt més important, les diferències són encara més grans entre homens i dones, per no parlar de les diferències salarials, normalment les dones guanyen de mitja un 22% menys que els homens, encara que diuen que estes diferències s’han retallat els darrers anys, el camí que ens queda per recórrer és encara molt llarg.

Des d’aquest humil blog volem, una vegada més, retre homenatge a les dones treballadores que ja han patit prou al llarg de la seua vida i apostar per la igualtat en tots els terrenys, però especialment en la vida laboral.

HISTÒRIA-FICCIÓ: València, any 2112.

València, any 2112, dos xiquets d’entre 12 i 13 anys entren a la cuina corrent i cridant :

-         Abuela, abuela, cuentanos otra vez esa historia de cuando la Región de Levante se llamaba de otra manera, cuál era ese nombre tan raro?

La iaia para de ficar els plats dins del rentaplats, es gira cap als xiquets i els diu:

-         Se llamaba Comunitat Valenciana y no corráis tanto, no vaya a ser que os hagais daño.

-         Qué risa, vaya nombre más raro... Ja, ja, ja (els xiquets riuen) Cuentanos esa leyenda que dice que los levantinos teniamos una lengua propia y todo eso.

-         No es una leyenda, es verdad, los valencianos, que era como se nos llamaba entonces a los habitantes de la región de Levante, teniamos una lengua propia que se llamaba valenciano, de hecho mi madre todavía sabía algunas palabras y mi abuela la hablaba perfectamente.

-         Qué curioso. La profesora de historia nos ha contado que antes había muchos partidos politicos, 3 ó 4 por lo menos...

-         Sí, antes de que el PP ganara 10 elecciones seguidas por mayoria absoluta, existían otros partidos: el PSPV-PSOE, Esquerra Unida, el Bloc-Compromís...

  

-         Sí, es verdad, también nos han hablado de ese partido que tú has dicho. Cómo dices que se llamaba?

  -         Bloc-Compromís.

-         Cuentanos, ¿ por qué fue ilegalizado ?

-         Porque se resistian a que desaparecieran la lengua y la cultura de los valencianos y encima pretendían que la Comunitat Valenciana tuviera los mismos derechos y las mismas oportunidades que el resto de territorios del Estado

-         Qué fuerte, ¿no? No me extraña que todos sus partidarios acabaran en la cárcel. ¿Como se les pudo ocurrir semejante barbaridad?

  

-         Ellos creian que los valencianos no tenian porqué tener unas infraestructuras peores que el resto de regiones del Estado, también pensaban que no habia ninguna razón objetiva para que servicios públicos como la educación o la sanidad estuvieran en peores condiciones en la Región de Levante que en el resto de territorios del Estado.

  

-         Qué ideas más extrañas. ¿Como se les podria pasar eso por la cabeza? ¿Como puede ser que no entendieran que los levantinos y todos los que vienen a vivir a esta región somos personas que hemos de trabajar para la prosperidad y el desarrollo de las otras regiones y que no tenemos derecho a reclamar las mismas condiciones de vida que los demás?

-         Eran unos románticos, se negaban a aceptar la realidad...

-         Pobrecitos, ¿no?

-         Sí, afortunadamente ya no existe ningún otro partido aparte del PP y todos los políticos que nos gobiernan saben que los levantinos hemos nacido para engrandecer España y hacer más ricas a las otras regiones del Estado y que hemos de aceptar el destino y las condiciones que nos impone el gobierno central, aunque eso signifique unas peores condiciones de vida.

  

-         Nos vamos a jugar abuela!

-         Tened cuidado no os vayáis a caer y os hagais daño...

-         Cual era esa palabra que nos dijiste una vez que se usaba para llamar a la abuela en tu época?

-         Iaia.

-         Eso, yaya, qué risa: yaya. Ja, ja, ja !

Els xiquets se’n van corrent i al cap d’una estona parlen entre ells:

-         Qué historias más curiosas se inventa la abuela, eh?

  

-         Sí, ¿de donde sacará esas historias?      

-         Igual es verdad lo que dice y existió un pueblo que se llamaba valenciano y que tenian una cultura y una lengua propias y todo el rollo ese...

-         Qué va, eso no puede ser, es imposible, ¿no has oido lo que dice nuestro líder Francisco Campos? Que la región de Levante ha sido, es y será siempre la región más española de todas y que por eso tenemos que trabajar mucho más que el resto de regiones y tener unas condiciones de vida mucho peores para así poder contribuir de una forma más eficaz al desarrollo y la prosperidad de las otras regiones del estado.

  

-         Si, es verdad, tienes razón, si lo dice nuestro líder no hay duda. Además pensar de una manera diferente a como nos dicen nuestros líderes está prohibido, así que no merece la pena perder más el tiempo con esta conversación, no sea que nos descubra la profesora y nos castigue por hablar de política.

Tertúlies republicanes

Farà un parell d'anys, el meu amic Xavi i jo parlàrem sobre una idea que ens rondava pel cap des de feia molt de temps: organitzar amb certa regularitat (una vegada al mes, per exemple) unes tertúlies per debatre sobre temes d'actualitat i política entre persones que teniem una serie d'afinitats (valencianistes progressistes, bàsicament), on podriem tractar sobre els temes d’actualitat que més ens preocupen o afecten als ciutadans, els temes sobre els que parlaríem podrien ser molt variats: polítics, econòmics, sociològics, mediambientals, etc. Per aquella època vam pensar en anomenar estes tertúlies republicanes en honor a un programa de ràdio, ara jo les anomenaria valencianistes o progressistes.


Ahir pel matí, pensat i fet (que és com millor ixen les coses), havíem quedat per un altre motiu, estàvem esmorçant Xavi i jo amb altres amics i vam començar a discutir sobre les mesures del govern central contra la crisi, la situació econòmica del nostre país, la crisi de la indústria i del model de creixement basat en l'especulació immobiliària i com el govern central hauria d’haver gastat millor els diners per tal de redreçar la malmesa situació econòmica i les seues conseqüències, etc.


És dir, hem organitzat, sense pretendre-ho, una tertúlia de les que feia tant de temps que parlàvem. Ha segut molt interessant. Sempre és una bona experiència poder debatre amb altres persones sobre els temes més variats ja que sempre aporten un punt de vista diferent que pot resultar molt enriquidor.


La improvisada tertúlia m’ha recordat als bons temps de la Plataforma Salvem Catarroja, quan ens reuníem un grup de veïns interessats per temes mediambientals, urbanisme, etc. Entre els assistents a les reunions n'hi havia de tot: profesionals del sector de la construcció, ames de casa, llauradors, enginyers, representants dels diferents partits polítics. Es tractava d'un fòrum de debat ciutadà on reflexionàvem sobre el model de ciutat que volem i què podíem fer per aconseguir-ho.

Ara que ja quasi ningú creu que el macro-projecte Nou Mil·lenni es durà a terme degut a la greu crisi que pateix el sector immobiliari, encara queden molts temes sobre els que parlar. 
L’amenaça del macro-projecte sembla que no acabarà amb eixa gran zona de l’horta de Catarroja, però cal pensar que passarà amb eixes terres, valdría la pena que es tornaren a conrear o haurien d’abandonar-se amb el conseqüent perill d’incendi si no tenen un manteniment adeqüat? Hauríem de convertir-les en zones verdes?, dedicar-les a l'agricultura ecològica?, horts escolars per a que els xiquets aprengueren a conrear la terra?, ... una reflexió que ha de fer-se des del poble.
Qui hauria de pagar les despeses derivades d'este fracasat projecte: l'empresa constructora, l'Ajuntament, la Generalitat?

També caldria preguntar-se de quina manera pensen assumir la responsabilitat els polítics dels partits que que recolzaren eixe projecte (PP i UV) i que ens han dut a la situació en la que es trobem: un Ajuntament paralitzat, arruïnat, sense diners per a fer front a les despeses més bàsiques com pagar la seguretat social dels empleats de l’Ajuntament. També mereixiria la pena que rendiren comptes a la ciutadania, reconegueren el seu error i es decidiren d'una vegada per totes a retirar del seu programa electoral eixa aberració que significaria la construcció del Nou Mil·lenni.

Totes estes qüestions i moltes altres podrien ser tractades en un fòrum ciutadà que es reunira regularment per tal d'avaluar les tasques dels polítics que ens governen i elaborar propostes per a que la nostra societat avançara de forma decidida cap endavant, en compte de funcionar a colp de talonari, mamprenent mesures per a comprar vots, com les de les ajudes de la nostra alcaldesa que no solucionen el problema de la crisi i que tan sols aprofiten per a poder assegurar-se la continuïtat en el poder, uns pocs mesos abans de les eleccions.

A conseqüència d'esta experiència, he pensat que podriem organitzar un debat entre els blocaires de la blogosfera catarrogina. Per això, des d'aquest blog llance la idea de fer una trobada de blocaires  per a parlar dels diferents temes d'actualitat que ens afecten als ciutadans de Catarroja i del País Valencià en general. Per això llance una crida a tots els lectors d'aquest blog per a es pronuncien sobre la idea d'organitzar este debat fent comentaris a esta entrada.

La supremacia castellana

Que els partits nacionalistes espanyols com el PP consideren la llengua castellana superior a la resta de llengües de l'estat no és cap novetat, tampoc ho és que no els moleste que els valencians contribuim proporcionalment molt més a la hisenda pública que la majoria de comunitats autònomes de l'estat. Està clar que els polítics valencians del PP han patit sempre un sentiment d'inferioritat respecte als seus companys de partit del centre de la península, no de bades no es cansen mai de repetir la famosa frase que diu "de Madrid al cielo". 

El que no sabíem és que el “molt poc honorable” president de la Generalitat Valenciana s'atreviria a plantar cara a la direcció "nacional" del seu partit, celebrant la proclamació del candidat a president "regional" del Partit Popular de la "Regió Valenciana", (perdó, volia dir de la "Comunitat") sense comptar amb el suport de la direcció del seu partit.

No content amb eixa mostra de rebel·lia, el nostre president ha decidit donar un pas més en l'enfrontament que manté amb la direcció "nacional" del PP i ha decidit no assistir a la proclamació de candidata a la presidència de Castella-la Manxa i secretària general del seu partit: Maria Dolores de Cospedal. 

La veritat és que cal reconèixer que ha estat valent. També és veritat que nomès queden uns tres mesos per a les eleccions autonòmiques i municipals i a estes alçades posar-se a buscar un nou candidat per a la presidència de la Generalitat Valenciana seria una tasca molt complicada. 

Hem de reconèixer que la direcció del PP s'enfronta a una situació com a mínim incòmoda, encara que les enquestes diuen que als votants de dretes normalment no els afecta molt que els polítics del seu partit estiguen involucrats en casos de corrupció, també està clar que no seria beneficiós per a les aspiracions del PP que el candidat a la presidència d'una de les comunitats autònomes que més vots podria aportar a la hipotètica victòria de Mariano Rajoy, s'asseguera al banc dels acusats unes setmanes abans de les eleccions. 

Així que des d'aquest humil blog volem reconèixer la valentia del nostre president d'enfrontar-se a la seua "jefa" Castellana Manchega i plantar-li cara a la direcció "nacional" del seu partit, encara que siga per una raó tan deshonesta com la de negar-se a dimitir per la seua implicació en el malbaratament dels diners públics comesa per ell o els seus més directes col·laboradors. Està clar que no ens sentim orgullosos en absolut que el nostre president isca tots els dies als mitjans de comunicació per la seua col·laboració amb una xarxa d'empreses corruptes que es dedicaven a omplir-se les butxaques furtant els diners dels contribuents, però almenys, per una vegada en la vida, ha mostrat el valor d'enfrontar-se als mateixos que des de fa molts segles estan fotent als valencians. Tan de bò continuara amb eixa actitud rebel i continuara plantant-li cara al la direcció del seu partit i deixara de costat els interessos del seu partit a altres comunitats autònomes i començara a defensar els interessos dels valencians, abandonant d'una vegada per sempre eixa actitud servil i el complex d'inferioritat respecte a la seu central del seu partit a Madrid. 

Podria començar reivindicant infraestructures tan necessàries per al nostre país com la autovia de València a Alacant al seu pas per la Font de la Figuera o el tren de rodalia que hauria de comunicar Gandia i Dènia, per exemple.

La taula redona de Salvem Catarroja.

Divendres passat es va celebrar a la casa de la Cultura de Catarroja una taula redona organitzada per l'associació Salvem Catarroja, les bases de la convocatòria eren les següents:

Debat i taula redona: "Catarroja: el poble que volem", on Salvem Catarroja exposarà les seues propostes, i convidarà als representants de cada partit polític a fer el mateix, de manera que tots puguem intercanviar idees i millorar els programes electorals en qüestions com educació, horta, cultura, sanitat, urbanisme, Nou Mil·lenni, etc. L'acte estarà obert al públic en general i aquelles associacions del poble que vulguen assistir. S'obrirà per a tots un torn de paraula.

La veritat és que l'acte prometia, llàstima que no estigueren presents tots els partits amb representació a l'Ajuntament de Catarroja, PP i UV no van acudir a la cita, ni tampoc altres partits que, encara que no tenen representació, han anunciat que es presentaran a les pròximes eleccions municipals. El debat hauria estat molt més interessant si haguérem pogut escoltar els arguments de tots els partits, com per exemple els del ASÍ (i més divertit també).

L'acte va començar amb un considerable retard, els representants de Salvem Catarroja van fer una presentació primer i una introducció després, la introducció va ser massa llarga des del meu punt de vista, tant que va avorrir als assistents a l'acte que volien conèixer les postures dels partits polítics respecte als diferents temes que afecten al futur dels habitants de Catarroja.

Després van intervindre els representants de cadascuna de les formacions polítiques que participaven, primer Rosa Pérez en representació d’EU, a continuació Jesús Monzó en representació de la coalició Bloc – Compromís i finalment Alberto Gradolí en representació del PSPV-PSOE.

Tots els portaveus dels partits participants van agrair l'oportunitat que l'associació Salvem Catarroja els brindava per a explicar les seues propostes al poble, la representant d’EU va esmentar que des que ella és regidora, (fa vora huit anys) ningú ha organitzat un debat d’este estil al poble, fet que posa en evidència que la salut democràtica d’aquesta població no és, ni de bon tros, envejable.

La intervenció d’EU va ser més llarga dels vint minuts establerts per a cada partit, la portaveu d’aquest partit feu un recorregut pel seu programa electoral, explicant les propostes d’EU per a Catarroja i posant exemples de la política que la seua formació està duent a terme a altres poblacions. Sobre el P.A.I. Nou Mil·lenni va expressar la radical oposició de la formació política que representa.

A continuació, el portaveu del Bloc-Compromís va exposar d'una manera molt amena i entenedora les propostes del seu partit respecte als temes sobre els quals tractava el debat, durant la seua intervenció va deixar clara la postura de la formació que representa cap al macro-projecte urbanístic Nou Mil•lenni, que des del primer dia ha segut d'oposició total, ja que el model de creixement que la coalició Bloc- Compromís defensa per al poble de Catarroja no té res que vore amb construir un nova ciutat apartada del nucli urbà actual del poble, sinó que consisteix en un creixement sostenible i respectuós amb el medi ambient que millore la qualitat de vida de les persones, no pensant tant en els interessos de les grans empreses constructores, que és el model que estàn duent a terme el PP i UV.

El portaveu del PSPV-PSOE, Alberto Gradolí va dir que no parlaria del seu programa electoral perque el seu partit no el té encara acabat de definir i no volia dir res que després no pogueren complir, es va dedicar a fer referències als temes que havien tractat els altres dos candidats.

La falta d'experiència com a líder de la seua formació va quedar en evidència, parlava d'una manera insegura, encara ha de millorar un poc per a poder liderar una formació com la que representa. Esperem que amb el temps anirà acostumant-se al nou rol que li ha tocat ocupar des que l'anterior candidat del PSPV-PSOE, Wilson Ferrús (que per cert no va acudir a l’acte) va decidir passar a un segon pla de la política municipal.

Després el públic assistent va fer preguntes als diferents candidats a l’alcaldia.

Des d’aquest blog volem felicitar a l’Associació Salvem Catarroja per l’organització d’un acte que ha servit perquè tots els ciutadans i ciutadanes que vivim a Catarroja puguem escoltar les propostes dels polítics que integren les formacions polítiques que aspiren a governar el nostre poble, tan de bo se celebraren més actes com este, pensem que serien molt útils per a que la gent del poble coneguera les propostes dels seus polítics, almenys les dels partits que es prengueren la molèstia d'acudir, ja que uns altres es veu que estan molt ocupats per a explicar les seues idees o la seua manera de governar als seus electors.