El pintor intolerant.

Ahir vingué a casa un pintor que ens va enviar la companyia d'assegurances a que reparara els efectes d'una fuga d’aigua.

No sé perquè la majoria de professionals que envien les companyies d’assegurances em semblen tan incompetents. Serà perque sóc aficionat a fer xicotetes reparacions en casa i per això pense que un professional hauria de fer-ho molt millor que jo, que sóc un simple aficionat?

O serà perque en realitat molts dels llanterners, electricistes, pintors, etc. que treballen per a les asseguradores no són realment bons professionals, ja que si ho foren no treballarien per a estes companyies sinó que serien autònoms i així  guanyarien molt més diners?

El cas és que el xic que vingué, jo diria que tenia uns 28 anys, va ser un cas paradigmàtic d’estos professionals que podríem qualificar com a “poc professionals”.

Al poc d’arribar a casa, començà a contarme una història que deia que li havia succeït mentre venia , esperant que un semàfor canviara a verd:

-         Pintor: Me ha pasado un caso viniendo hacia su casa...

-         Un ciutadà qualsevol: Qué ha pasado?

-         Pintor: He visto como unos chavales arañaban un coche que estaba parado en el semaforo en rojo, han pasado a su lado con las bicicletas a toda velocidad y han rayado un Nissan nuevecito, le han hecho una raya, vaya putada!

-         Un ciutadà qualsevol: Vaya, qué mal me sabe, pero los chicos han parado?

-         Pintor: Qué va, se han dado a la fuga los muy sinvergüenzas! Como saben que la ley del menor les protege...

-         UCQ:  Qué edad tenían?

-         P: Unos 15 ó 16 años, carne de cañón, eso es lo que son.

-         Hombre no diga eso, tampoco será para tanto, que eso le puede pasar a cualquiera.

-         P: Qué va, que no, que se lo digo yo, esos chavales acabarán en la cárcel, son delincuentes en potencia.

-         UCQ:  Bueno, eso nunca se sabe...

-         P: Cómo qué no! Esos chavales son basura! Porque Catarroja se ha llenado de basura!

(Com veia que el relat  s’anava animant, vaig provar a donar-li corda...)

-         UCQ: Sí, la verdad es que tienes razón, cada vez hay más gentuza aquí en Catarroja, se está volviendo insoportable vivir aquí (quan en realitat pense tot el contrari, però bé, tot siga pel “show”, vaig pensar) ¿Y tú de donde eres?

-         P: Yo? De Mislata.

(No vaig poder evitar pensar: en Mislata, tampoc es pot dir que la situació siga molt millor...)

-         P: Sí, ya sé lo que está pensado, que anda que en Mislata... Pues sí, tiene razón, Mislata también está llena de basura, es que no hay derecho...

-         UCQ: Sí, desde luego, cuanta gentuza anda por ahí suelta... (continuava amb la meua estratègia per provar fins a on voliar arribar...)

-          P: El problema es que aquí en España les protege la ley del menor, porque si no...

-         UCQ: Si no, qué haría?

-          P: Hombre, pues en otros paises, estas cosas se resuelven con un arma, les pegas cuatro tiros y ya está, se ha "acabao" el problema.

(Açò si que no m’ho esperava, segons el "pintor/expert en lleis", si no fora per la llei del menor, podríem disparar impunement a qualsevol xaval que per accident fera una ratlla al nostre cotxe!)

-          P: El problema es que ya no hay orden.

(Jo estava pensant: ara ve quan comença a parlar de Franco, que amb Franco açò no passava, etc. etc., però no, no va esmentar Franco)

Mentrestant anava treballant de mala gana i estava fent una destrossa a la paret que suposadament havia vingut a reparar, fins que no vaig poder aguantarme i li vaig dir:

-         UCQ: No le parece que eso no se está quedando bien? Ahí hay un desconchón, no lo ve?

-         P: Sí, es que esta pared és una mierda, no coge bien el Aguaplast

Quan evidentment el que estava passant és que no feia bé la seua feina, fins que em va dir:

-         P: Por aquí ya se ha salido el agua otras veces, no?

-         UCQ: Sí, pero nos lo arreglaron y quedó muy bien...

-         P: Ya, pero es que se nota que esto ya ha sido masillado antes y por eso el Aguaplast no coge bien 

Conforme parlava anava rascant el material que havia utilitzat per a tapar el clavill. Jo estava un poc preocupat perque no sabia com acabaria la cosa i no volia que em deixara la paret feta un desastre i que al final em tocara reparar-la a mi. Així que  vaig dir-li, parafrasejant la película “El milagro de P. Tinto”:

-         UCQ: Aquí es que lo que haría falta es sanear, no?

-        P: Sí, efectivamente, usted lo ha dicho, eso es lo que haría falta, sanear!

(Ho deia amb un to convençut, com si li haguera donat la clau del problema. Ja començava a acollonar-me, m’imaginava que tombaven tota la paret per tal de “sanejar” i que al final tindríem que fer una obra major per a poder reparar un desconxat en la paret sense importància)

-         UCQ: Entonces, ¿qué hacemos? (Li vaig dir, emprant un to conciliador, intentant negociar per tal d'evitar la desfeta)

-         P: Esto es que además no está bien seco del todo, se nota que no se agarra bien el material porque todavia rezuma humedad de dentro de la pred, habria que dejarlo secar por lo menos una semana o diez dias más...

("Menos mal", vaig pensar)

-         UCQ: Bueno, pues nada, vamos a hacer eso. Aunque me extraña que no esté seco todavía porque la fuga se reparó hace más de dos meses...

-         P: Sí, ya, pero a veces pasan estas cosas, que la pintura que habia antes no dejaba que se evaporara bien la humedad y por eso todavía está húmedo por dentro.

-         UCQ: Vale, no pasa nada, lo que usted diga, que es el experto...

En definitiva que el pintor que vingué era "més rar que un gos verd", i damunt mal professional, la veritat és que m’alegrí de que al final no acabara de fer la feina i se n’anara, a vore si, amb una miqueta de sort, la pròxima volta la companyia ens envia algú una miqueta més “assessorat”.

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig !

Este diumenge és el darrer d'octubre, com tots els anys, la coalició Bloc-Compromís, igual que altres organitzacions valencianistes, celebra la gran festa del valencianisme. Com quasi tots els anys des de fa ja un bon grapat, qui subscriu este humil blog anirà amb uns quants amics i amigues a passar un dia festiu alhora que reivindicatiu.


Enguany molts amics de Catarroja i València s'han decidit a fer el recorregut a peu, des de la porta de Serrans de València fins al Puig, si s'animeu ja sabeu, heu de matinar una miqueta per a estar allí a les nou del matí.

Enguany jo aniré amb el cotxe granera per a ajudar a la gent i per si algú es cansa de caminar o patira qualsevol incident.

Per tant ja sabeu, si voleu passar un dia de festa amb molta més gent valencianista, tots al Puig.

Ací vos deixe una imatge on podeu trobar tots els detalls de l’esdeveniment.

Vos esperem!

L'assignatura de dibuix de la universitat Jaume I

Una de les coses que he fet en esta vida, de les quals em sent més orgullós és d'haver estudiat la carrera que vaig estudiar: Enginyeria tècnica en disseny industrial. Encara me'n recorde de la frase que em va dir mon pare quan li vaig dir la carrera que volia estudiar i que per a estudiar-la havia d’anar-me’n a la recentment creada universitat de Castelló de la Plana. Em va dir: “Amb la quantitat de carreres que hi ha en les universitats de València has hagut de triar una que no hi és? Doncs que sàpies que tamare i jo no anem a pagar-te les despeses, si et vols anar a estudiar a Castelló t'ho hauràs de pagar tu”

I així va ser, vaig haver de treballar mentre estudiava per a poder pagar les despeses a conseqüència de la meua bogeria d'anar a estudiar a la universitat d'una altra ciutat: les matrícules, el lloguer del pis compartit, els apunt, llibres, material, etc.
Va ser dur, però vaig sobreviure després de tot i em va aprofitar per aprendre a buscar-me la vida i adonar-me que si ens ho proposem som capaços de fer molt més del que ens imaginem.
Pense que va valdre la pena, va ser una aventura molt interessant que em va servir per aprendre molt i no soalement de les matèries acadèmiques que s'impartien en les classes de la universitat, com és lògic.

La carrera d'Enginyeria tècnica en Disseny Industrial era una carrera molt completa, ja que estudiàvem assignatures de tot tipus, des de les típiques de qualsevol enginyeria tècnica com a Càlcul, Física, Àlgebra, Dibuix Tècnic, Elasticitat i Resistència de Materials, etc. fins a unes altres tan curioses com  “Teoria del gust”, informàtica gràfica, Dret Industrial, Economia, Taller de prototips, Expressió Artística, Història de l'art, Fotografia, etc.

No cal dir que a mi m'agradaven més les assignatures més artístiques i humanístiques com història del disseny, teoria del gust, expressió artística, etc. I per descomptat de les que més gaudia eren les assignatures de dibuix, recorde que teníem set assignatures de dibuix i expressió artística en total i cinc d'informàtica: disseny assistit per ordinador, informàtica gràfica, llenguatges de programació, etc.

La nostra carrera va ser una de les primeres que es van impartir per crèdits en compte de per cursos. Cada curs acadèmic tenia dos semestres i cada semestre unes 7 o 8 assignatures, en total unes 14 o 15 assignatures per curs aproximadament. Va ser un repte molt interessant traure's una carrera tan complicada havent de viure fora de casa i pagant les despeses amb els pocs diners que podia aconseguir treballant els caps de setmana.

Recorde que vaig aprendre moltes coses interessants sobre multitud de temes: ergonomia, medi ambient, mecànica, etc. però, sense dubte, una de les assignatures que més em va agradar i més em va sorprendre al mateix temps va ser l'assignatura de dibuix de primer, no la d'expressió gràfica de segon que era on apreníem les normes del dibuix industrial normalitzat (que també em va agradar, però no tant), sinó sobretot l'assignatura de dibuix general de primer, encara me’n recorde del nom del professor: Vicent Latre (nascut al barri del Carme de València, per cert) era una molt bona persona, ens va ensenyar moltes coses, entre elles una molt important: que no arribes a conèixer una cosa realment fins que no la dibuixes. I ho vam poder comprovar per nosaltres mateixos.

De tant en tant solíem eixir a dibuixar objectes del natural com les portes de la co-catedral de Castelló, per exemple, portes aparentment relativament senzilles, pertanyents a l'estil gòtic mediterrani. Quan et posaves a dibuixar-les descobries matisos i detalls que no hauries descobert mai per molt que les mirares. Podríem dir el mateix de qualsevol altra cosa que dibuixem: un gat, una persona, una planta, etc.

No sé perquè explique tot açò, en realitat no té massa sentit, fa uns dies em va vindre a la memòria i em va semblar bonic explicar-ho al meu blog sense més. A voltes no calen pretextos o excuses per a escriure alguna cosa que et ve al cap i et ve de gust explicar.

Test de valenciania.

Este cap de setmana anàrem al camp a fer una “torrà” amb uns amics, n'érem onze en total: set adults i quatre xiquets. Tots els adults aproximadament de la mateixa edat, nascuts a principis dels anys ’70.

Mentre bevíem i torràvem carn, vaig pensar que a eixa reunió hi havia una àmplia representació de valencians de “soca-rel”.
Els membres d'una de les famílies viuen a un poble xicotet de la Ribera Alta, per tant són valencians- parlants i a més a més, tots els seus avis i àvies, iaios i iaies valencians també, la majoria s'havien guanyat la vida de llauradors, de fet el pare i la mare hui dia encara viuen d'alguna manera dels productes de la terra, tenen una fruiteria i continuen conreant les terres dels seus avantpassats.

Una altra de les famílies estava formada per una parella que, encara que també són fills de valencians, no parlen valencià, però l’entenen i aprecien que es parle, a més són d'estos pares que volen que els amics parlen en valencià als seus fills, però ells són incapaços de parlar-ho (almenys amb fluïdesa). Les filles parlen un valencià après en una escola concertada de monges de la ciutat de València (ja vos podeu imaginar que el seu nivell no és ni de bon tros comparable amb el valencià que parlaven els fills dels altres amics). Els iaios d'estes xiquetes també parlen (o parlaven) valencià perfectament, però són d'estos pares que a finals dels anys 60 es van apuntar a la moda de parlar als fills en castellà per allò que d'eixa manera els seus fills tindrien més oportunitats de prosperar en la vida, raó absurda, però que va triomfar en l'Espanya franquista d'aquella època. El problema que tenen ara estes persones és que no són capaces de parlar, llegir ni escriure valencià amb normalitat i el seu castellà tampoc és molt bo, ja que el van aprendre d'uns pares que el parlaven amb moltes deficiències.

I finalment la meua dona i jo, que podríem dir que som una parella mixta, ja que ella parla valencià perfectament, filla i néta de valencians i jo també, però no tant, ja els meus pares no són valencians, però bé, trobe que tinc suficient nivell com per a poder mantindre una conversa normal.

El cas és que jo estava pensant, què curiós, al voltant d'esta taula es trobem persones de diferents orígens, amb un molt diferent nivell d'estudis, d'experiències professionals i vides molt diferents, però tots amb una cosa molt important en comú, que som valencians, i pertanyem a una determinada generació i classe social semblant.

Encara que el principal fet que ens havia reunit era la nostra amistat de molts anys i moltes experiències viscudes en comú, independentment del nostre origen, classe social, professió, etc, no vaig poder evitar pensar que un altre fet important que teníem en comú és la pertinença a un poble, el poble valencià, i que tots representàvem d'alguna manera diferents maneres de ser valencians. Totes vàlides i molt respectables. Des de els que viuen a un poble xicotet (podríem dir que són més rurals) als que viuen a la ciutat més gran del nostre país (més urbanites), tots teníem moltes coses en comú i jo em vaig parar a pensar: Quins són els trets que millor defineixen als valencians? a banda dels que normalment s'esmenten com la llengua, la gastronomia, la història comuna, els costums, les tradicions, el caràcter, etc.

A continuació passaré a descriure quins són els trets que vaig pensar que millor defineixen als valencians i valencianes i que per tant podrien formar part d'un test de valenciania que podríeu utilitzar per a comprovar la “valencianitat” dels vostres amics i familiars:

1.- Saber quina és l'autèntica "tomata" valenciana. Este és un debat que sempre es produeix quan estem asseguts al voltant d'una taula i hi ha una amanida pel mig. Tothom creu saber quines són les autèntiques tomaques valencianes. És més, quasi sempre hi ha algú que diu: ”jo encara conserve llavors de les que utilitzava el meu iaio, eixes sí que eren les autèntiques tomaques valencianes” Val a dir que estes converses sempre comencen de la mateixa manera: “Si és que ja no n’hi han tomaques com les d’abans...” (açò potser també és un símptoma de vellea)

2.- Saber com es cuina l'autèntica paella valenciana. Sobre açò ja s'ha escrit i parlat molt, no cal dir res més. Este principi també es pot aplicar a qualsevol un altre plat típic valencià: allipebre, allioli, arròs amb fesols i naps, etc.

3.- Trobar amenaces catalanistes per tot arreu. Per exemple, quan els preguntes: “votaràs a Compromís les pròximes eleccions generals?” Sempre et diuen: “Jo els votaria, però el problema és que no tinc clar que no siguen catalanistes”

No val la pena que intentes convèncer-los, no hi ha manera. Al final els vaig dir, si voleu quedem un dia i anem a un acte de Compromís a vore si parlen dels països catalans o d'alguna cosa pareguda. 
Et contesten: “Segur que no hi ha cap senyera amb blau”(!) Com si això fora la principal prova de valenciania o de defensa dels interesos dels valencians. 

Vaig pensar:  si parlem dels símbols convencionals del País, com la bandera, l’himne, etc. ningú té cap dubte: la senyera coronada, la mare de Déu dels Desemparats i l’himne: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. 

Això que no li ho toquen. Este és el nivell que malauradament tenen molts valencians i valencianes, perden les forces parlant de símbols, que si la bandera ha de ser amb blau o sense blau, que si el nom del nostre territori ha de ser comunitat i no país, etc. Perdem el temps parlant sobre els símbols, en compte de dedicar-nos a parlar dels problemes reals que tenen els ciutadans i ciutadanes i que ens afecten directament a la nostra vida diària com l’aplicació de la llei de dependència, el finançament autonòmic, la desaparició de l’economia productiva del nostre territori, la falta de competitivitat de les nostres empreses degut a la manca de infraestructures, etc. Temes que estan presents a les conversacions normals de la majoria dels habitants d’altres comunitats autònomes veïnes i així ens va...

La carretera de la vergonya.

Hi ha una frase, contra la que jo sempre m’he rebel·lat, que diu que els valencians tenim els polítics que ens mereixem. Tal vegada degut a l’estima que tinc cap al poble valencià, jo sempre he pensat que eixa frase era injusta.

Jo crec que els valencians no som millors ni pitjors que altres pobles com el castellà, l’italià, el portuguès o el francès, per exemple. Tenim virtuts i defectes que defineixen la nostra personalitat. Un dels nostres principals defectes jo diria que és la falta d’interès per la política, la qual cosa fa que, sovint, ens governen personatges que tenen molt poc a vorer amb el caràcter emprenedor i feiner del poble valencià. Un clar exemple d’esta situació és el poble de Catarroja.

Catarroja, igual que la resta de pobles del País Valencià està habitat per persones honrades i treballadores que s’alcen tots els dies per anar a treballar i no paren massa atenció als polítics que els governen, però que, per desgràcia pateixen les conseqüències de la seua gestió, una gestió que moltes vegades deixa molt que desitjar.

Un clar exemple de la mala gestió de l’equip de govern municipal de Catarroja és l’estat en que es troba la carretera del poliesportiu o camí de les Corregudes, des de fa uns sis anys que el PP va trencar l’acord per urbanitzar-lo conjuntament amb l’Ajuntament d’Albal, ja que es tracta d’un camí fronterer.

No sabem perquè l’equip de govern encapçalat per l’anterior alcalde del PP, Francsico Chirivella, va trencar l’acord en virtut del qual esta carretera s’hauria d’haver urbanitzat conjuntament pels dos ajuntaments. A conseqüència d’eixe incompliment, l’ajuntament d’Albal va mamprendre la urbanització del Camí de les Corregudes pel seu compte i des d’aleshores hi ha una tanca provisional que separa els dos pobles. Esta tanca és un símbol de la mala gestió d’uns polítics que, trencaren l’acord perque l’havia signat l’anterior equip de govern, una coalició formada per la resta de partits de l’opossició.

Tot el món sap que sempre resulta més car urbanitzar per separat una camí fronterer que fer-ho conjuntament i a més el resultat de la urbanització sol ser molt pitjor. Per tant, quina és la raó per la qual l’equip de govern format pel PP i UV trencarien l’acord per a urbanitzar conjuntament esta carretera?

No ho sabem, però segurament perquè d’eixa manera, podrien triar l’empresa constructora que s’encarregaria de fer les obres i així donar-li el negoci als seus amics.

El cas és que esta setmana un cotxe ha patit un accident de trànsit i s’ha estavellat contra un mur del col·legi que hi ha al costat, afortunadament no ha causat ferits, però podria haver sigut molt més greu.

A què espera l’Ajuntament de Catarroja per a reformar eixa carretera com reclama el grup municipal del Bloc-Compromís des de fa anys? Ha de morir algú?

Ja està bé, senyora alcaldessa, pare per un moment de pensar en sí mateixa i la manera d'apujar-se el sou (que ja guanya prou) i pense per un moment en la qualitat de vida i la seguretat dels habitants de Catarroja, que són els que l'han elegit per a que governe i no per a omplir-se les butxaques sense fer res. 

Des d'aquest humil blog, fem una crida una vegada més a l'equip de govern del PP que governa Catarroja perquè arregle eixa carretera com cal, no podem seguir corrent el risc que es produïsquen més accidents.

Senyors polítics del PP, els catattogins i catarrogines ens mereixem tindre millors polítics, ja està bé de malbaratar els diners públics mentre els ciutadans patim mancances bàsiques com la urbanització de les vies públiques.

Humilitat, esforç, constància.

Ja fa molt de temps que no escric res al meu blog, un mes exactament, podria dir que tinc el blog abandonat per moltes raons: excés de treball, un estat d'ànim baix, etc. Però preferisc no fer-ho, ja que com Pep Guardiola diu, les excuses i els retrets no serveixen de res. No es tracta d'una idea nova, jo ja fa molt temps que ho pense, no serveix de res lamentar-se ni mirar cap al passat per a cercar excuses o explicacions de per què no hem complit amb aquells objectius que ens havíem proposat, en el meu cas, actualitzar el blog almenys una vegada per setmana.
No passa res, tan sol volia escriure una entrada curta per a dir que seguisc viu i que bàsicament les meues idees, les meues passions continuen vives (el valencianisme, el País Valencià, la nostra llengua i cultura, els cotxes, les motos, la política, el pensament, la història, les nostres tradicions, la indústria, etc.).

Tal vegada haja arribat el moment de fer-li un restyling al blog, de canviar una miqueta l'estil, les formes, però mantenint el fons.

A continuació vos deixe un enllaç a un vídeo de Pep Guardiola que m'ha emocionat, per descomptat este xic és un crack, tant de bo tots nosaltres poguérem ser tan bons en la nostra feina com ho és ell i a més de ser un crack té una virtut que a mi personalment m'encanta, la humilitat, una virtut que sens dubte hui dia està molt devaluada i que jo crec que caldria reivindicar.

Un altra virtut que té este xic és la passió per la seua feina, un altre valor que hui en dia també està molt devaluat, i jo pense que res pot haver millor en la vida que poder dedicar-te a la professió que t’agrada i viure el desenvolupament de la teua activitat diària amb passió i alçar-te sense peresa per anar a treballar tots els dies. He de reconèixer que no és el meu cas, molts matins m’alce sense gens ni miqueta de ganes d’anar a la feina, però ahí estem, treballant com a campions, amb ganes de triomfar i continuar tirant endavant, ignorant les crítiques destructives i escoltant les crítiques negatives dels que te les fan de bona fe, perquè de tot es pot aprendre, però sobre tot dels errors, dels fracassos, com diu un refrany castellà: “Para aprender, perder”, però allò més important és alçar-se cada dia de bon matí, i anar a treballar amb ganes, sense excuses ni retrets, sense por, amb ganes de millorar cada dia i de continuar creixent encara que som conscients de que ja no som jòvens, però intentant mantindre la mateixa il·lusió, les mateixes ganes de viure de quan teníem 16 anys i anàvem a menjar-nos el món. Com diria aquell refrany que diuen moltes vegades les persones grans: “la vida és per a tu”, pensant que tot allò que ens proposem ho podrem aconseguir.

Els meus vehicles.

Alguns lectors d’este blog han comentat més d’una ocasió que hauria de parlar més sovint sobre cotxes. Està clar que tractant-se de la meua especialitat, podria dir moltes coses interessants sobre este món que a mi i a moltes altres persones ens sembla apassionant. Si no ho faig normalment és perquè mentre estic treballant, al final del dia acabe tan saturat que no tinc ganes de continuar parlant sobre cotxes. 
Hui, aprofitant que estic de vacances parlaré sobre estos animalets que tant m’emocionen.

Els cotxes són una de les meues grans passions, els he dedicat gran part de la meua vida. En realitat no tan sols els cotxes, també m’agraden molt les motos i, en general tots els vehicles a motor, la mecànica en general m’apassiona, pense que és una de les grans conquestes de la humanitat, una de les eines més importants que ens ha permès dominar el món.

Hui faré un resum de tots els vehicles que he tingut al llarg de ma vida.

El primer cotxe que vaig tindre va ser un Citroën Dyane 6. El recorde amb molt d'afecte. Em va durar un any, el vaig tindre que vendre perquè no podia pagar l’assegurança que em costava la mateixa quantitat de diners que m’havia costat el cotxe: 50.000 pessetes, uns 300 euros.

El Dyane 6 era un re-disseny del famós 2CV, el cotxe de "Sor Citroën". Una de les particularitats que tenia este cotxe és que es podia posar en marxa amb una palanca que es feia rodar amb la mà a la part de davant del motor, com els cotxes que eixien a les películes mudes. També tenia el típic motor d’ engegament elèctric com la resta de cotxes, però si algun dia et quedaves sense bateria, tenies l’opció d’engegar-lo amb la palanqueta com els cotxes antics.

El següent vehicle que vaig tindre va ser una moto, la Suzuki GS 500 E. Una gran moto. Els motors Suzuki, sobretot els antics, tenen fama de ser molt fiables i duradors, esta moto va fer honor a eixa bona fama. També la vaig comprar de segona ma i no em va causar cap problema mecànic. També és normal que el motor fora fiable, ja que era molt senzill, tan sols tenia dos cilindres i dos valvules per cilindre, refrigeració per aire (és curiós tot igual que el Dyane 6). 

La vaig tindre durant uns quatre anys, després la vaig vendre a un dels meus germans que encara la va utilitzar durant molts anys.

El segon cotxe que vaig tindre també el comprí de segona mà, un Citroën AX 11 TRE "gris grafito",molt xulo, també em donà molt bon resultat. En ma casa sempre hem sigut molt de cotxes francesos, especialment de Citroën i Renault. Quan el comprí tenia 8 anys i el vaig vendre amb 12, encara funcionava perfectament, a la persona que me’l comprà encara li va durar uns quants anys, aleshores els cotxes duraven més que hui en dia, en general.

El meu tercer cotxe va ser un Renault Megane 1.9 DTi Expression, estic en els procès de vendre’l. Va ser el primer cotxe que em comprí nou (i de moment l’últim). Tampoc em va donar mal resultat, l’he tingut durant 10 anys i al final, després d’uns 200.000 Kms se li ha trencat la corretja de distribució, una llàstima perquè el cotxe anava molt bé, encara que no tenia molta potència.

Després d’un any treballant en Alemanya, vaig estalviar uns diners i al tornar a València em comprí una altra moto, esta vegada una moto prou més potent que l’anterior: la Yamaha Fazer FZS 600 del 2002, quan la comprí tenia 2 anys i ja havia eixit el model nou, però a mi m’agradava més l’anterior (i de pas em costava prou més barata). Encara la tinc, no la conduïsc molt sovint, però quan l’agafe, gaudisc d’ella com un nano, conduir-la és un dels meus vicis.

Per últim, hui anirem a recollir el meu quart cotxe, un Ford Focus 2.0 TDCI 136 cv de l’any 2008, un cotxe preciòs, amb canvi Powershift. Malgrat tindre 3 anys, no té molts Kms, me contaren que pertanyia a un jugador de bàsquet, ja vos aniré contant com va.

El polític perfecte.

He de reconèixer que sempre m’ha seduït la idea de la perfecció, sé que és impossible, al menys segons els pensadors clàssics, els quals deien que ningú és perfecte llevat de Déu, però veient com d’imperfectes són la majoria dels polítics que ens governen (quasi tots del PP i del PSOE), no puc evitar pensar que m’atrau la utopia de ser governats per polítics perfectes o al menys molt millors que els que tenim hui en dia.

Quines serien les qualitats que definirien a un polític perfecte?

Per començar jo diria que ha d’estar net des del punt de vista de casos de corrupció, no hauria d’haver tingut mai relació amb cap del casos que esguiten la classe política al nostre país: Gürtel, Brugal, etc.

Un altra de les condicions que hauria de complir un polític que volguera presentar-se a ser elegit per a governar el poble valencià, és que no fora un polític professional, és dir que haguera treballat a l’empresa privada abans de dedicar-se a la política, durant al menys cinc anys, sense "enxufisme", que s’haguera guanyat la vida treballant honradament a una empresa a la qual no haguera accedit per mig d’un amic o familiar. Per descomptat no val una empresa pública ni molt menys si ha segut nomenat a dit pel seu partit, sense haver aprovat la corresponent oposició.

Altres condicions que hauria de complir són:

- Que fora just i reivindicatiu front al govern central, que no s’oblidara de reivindicar els nostres drets davant del govern central o les altres autonomies com fan la resta de presidents de comunitats autònomes.

 - Que estimara la seua terra, coneguera els costums i les tradicions dels seus habitants i per tant que estiguera disposat a defensar els interessos del seu poble on calga. En el cas del País Valencià, una de les principals mostres de l’afecte pel seu poble passaria per conèixer la nostra llengua. Ningú que no parle valencià pot dir que estima i defensa la nostra llengua i cultura, com és el cas del nostre president de la Generalitat, Alberto Fabra, el qual no oarla la nostra llengua habitualment.

 - Que coneguera la realitat socio-econòmica del seu país, les nostres febleses i els seus punts forts, que coneguera les nostres capacitats, la nostra indústria, economia, agricultura, comerç, etc. I la situació en la que es troba. Que no estiguera instal·lat en un discurs d'autocomplaença buit de contingut que es limita a dir com de bo és el poble valencià sense aportar res com fan els polítics del PP.

 - Que sabera quines són les relacions del nostre páis amb l’estat espanyol i la Unió Europea, les nostres carències en quant a infraestructures, finançament, etc.

 - Que tinguera carisma, bona presència, que parlara bé, que mirara als ulls quan parla, que tinguera una mirada clara, senzilla, sincera que representara al seu poble d’una manera honesta i honrada, sense por i sense complexos (tot el contrari que el líder dels socialistes valencians, Alarte que quan parla pareix que estiga demanant disculpes i mirant a terra perque no s’atreveix a mirar als ulls a la gent perque sap que moltes coses de les que diu li les dicten des de Madrid i no se les creu ni ell mateix).

 - Un bon polític per a tots els valencians i valencianes hauria d’estar disposat a defensar el medi ambient i les minories, hauria de ser ecologista, feminista, integrador. Hauria d’afavorir la integració de les minories i de les persones amb dependència. Hauria d’escoltar a tots els col·lectius i atendre a les seues reivindicacions en la mesura que fora possible. Hauria de rebre les víctimes de l'accident del Metro, per exemple.

Espere que esta entrada servisca de guia per al nostre nou president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, però com segur que se m’oblida algun punt important i per si encara li queda algun dubte sempre pot fixar-se en Enric Morera o Mònica Oltra que li serviràn de model per saber com ha d’actuar per tal d'arribar a ser un bon polític.

L'espectacle més gran del món.

Jo sempre dic que l’Ajuntament de Catarroja podria cobrar entrada per assistir als plens, ja que són tan entretinguts com l’actuació d’un grup de teatre o un espectacle de circ.

El ple de dijous passat va ser un bon exemple, molts dels regidors que formen la corporació municipal tingueren una actuació estelar, la millor de totes va ser la senyora alcaldessa, que no parava de repetir amb molta gràcia, sempre el mateix afegitó després de cada intervenció: “Vots a favor! Ui no, que  ara no toca...”

Cada vegada que feia la gràcia, una gran part del públic assistent no podia evitar riure.


Jo em pregunte: És realment precís que guanye tants diners una persona que ni tan sols sap quan toca votar a un ple municipal, després de vint anys sent regidora?

Un altre dels protagonistes de la nit va ser Pepe Mora, regidor del PSOE, que va dir algunes frases molt gracioses, com per exemple: “También podríamos debatir sobre la utilidad de repoblar los bosques de León con búfalos”

No me’n recorde a sant de què ho va dir, però sense dubte es tracta d’una cita molt apropiada i d’un tema que interessa molt als ciutadans i ciutadanes de Catarroja.

El portaveu del PP a l’Ajuntament tampoc es va quedar arrere, quan, al tractar de defensar el fet de que les institucions governades pel PP donaren tants diners en subvencions a l’esglesia i organitzaren i pagaren les visites del Papa, va dir: “Pues n’hi ha fundacions de CCOO que reben fons del govern de ZP per al finançament d’estudis sobre el clitoris” (o alguna frase pareguda).

Com es pot vore, la majoria dels temes sobre els que parlaren els regidors del PP i del PSOE tenen molt poc a vorer amb la realitat que ens toca viure diàriament als habitants de Catarroja. Es nota que no pensen massa en els problemes i les necessitats dels catarrogins i catarrogines.

Afortunadament els regidors de la coalició Bloc-Compromís varen plantejar temes que realment importen i afecten als habitants de Catarroja que després de tot és del que es tracta, o al menys això pense jo.

Una altra de les actuacions destacades de la nit va ser la de la portaveu d’EU, Rosa Pérez, que va presentar varies mocions sobre la pròxima visita del Papa a la Comunitat de Madrid, el finançament de l’esglesia i també va parlar dels drets que tenia l’esglesia heretats de l’època del franquisme, quan no exisitía una divisió clara entre esglesia i estat. Temes molt interessants, sense dubte, però no per a ser tractats a un ple municipal de Catarroja.

El que no va decebre va ser el portaveu del PP que va dir una altra de les seues frases amb la que va demostrar el seu sentit de l’humor: “EU vol que es tracte al Papa com a un terrorista qualsevol, investigant que fa amb els diners que rep de l’estat”

Sense comentaris. Està clar que el nivell anava pujant per moments...

En definitiva, un espectacle molt divertit, però que no és del que es tracta, els plens d’un ajuntament no són per a que quatre tipets es dediquen a dir bufonades i a riure’s dels ciutadans que els han elegit en compte de parlar dels temes que realment interessen i afecten als ciutadans i ciutadanes.

Afortunadament, al final del ple, quan començà el torn de paraula per al públic assistent, una persona va fer una pregunta sobre un dels temes que verdaderament afecten als habitants de Catarroja i sobre els que no se sol parlar al ple: la urbanització del camí de les Corregudes.

L’alcaldesa li va contestar que ja li ho havia dit al alcalde d’Albal “55.000 vegades” (què curiós, una per cada euro que cobra a l'any) i que no li feia cas, que això li correspon urbanitzar-ho a l’ajuntament d’Albal perque eixe camí és la frontera entre els dos pobles.

I jo em pregunte: “si eixe camí és la frontera entre els dos pobles a l’Ajuntament d’Albal li pertoca urbanitzar la seua vora de la carretera, però l’altra banda serà competència de Catarroja, no?

A més a més, per què no es posen d’acord amb Albal i urbanitzen el camí conjuntament?

I si no es posen d’acord sobre la manera d’urbanitzar-lo perquè no recurreixen a la Diputació que és "l’Ajuntament d’ajuntaments" per a que faça d’àrbitre?

O perquè no parlen amb la Conselleria d’Obres públiques per a que intervinga?

Després de tot, la Diputació i la Generalitat són institucions governades pel PP amb majoria absoluta, el mateix partit que governa a Catarroja, no deuria ser molt complicat per a ells aconseguir que el president de la Diputació intervinguera per a posar ordre entre els dos pobles en conflicte i aconseguira un pacte que permetera urbanitzar eixa carretera com cal. 

O serà que els regidors del PP prefereixen parlar sobre la repoblació de cocodrils de Filipines, en compte d’intentar resoldre els problemes dels ciutadans i ciutadanes que vivim a Catarroja?

Els que no vareu poder assistir al ple, molt prompte podreu vore’l per YouTube, gràcies a un simpatitzant de la Coalició Bloc-Compromís, que grava els plens d'una manera absolutament desinteressada per a que tots els ciutadans i ciutadanes puguem vore-los.