El món dels blogs

 El fet de llegir blogs m'ha permès accedir a un món desconegut per a mi fins no fa molt de temps. Jo no solc llegir molts llibres, soc més de llegir articles a publicacions periòdiques (revistes, diaris) i açò dels blogs em recorda molt als articles d'opinió dels magazins dominicals dels diaris dels quals soc un seguidor habitual.

Arran del meu interès per la política i altres moviments socio-culturals o polític-socials als quals em vaig apuntar des de que visc a Catarroja, vaig descobrir el món dels blogs o, com se diu habitualment, la "blogosfera". Açò dels blogs em recorda una miqueta a una película que vaig vorer quan era un xiquet: "La història interminable", perque tots els blogs tenen links a altres blogs i així pots anar navegant per la xarxa descobrint un món molt curiós de gent que diu coses que de vegades poden ser molt interessants.

Un dels primers blogs que vaig descobrir va ser el de Jesús Monzó, regidor del Bloc a l'Ajuntament de Catarroja, del qual em considere seguidor, a banda de ser una gran persona i un bon amic. Aquest blog em dugué a un altre també molt bo: "Els núvols de l'àtic" de Xavi Bellot, un blog amb molt de nivell escrit per una excel·lent persona.
El problema de veritat va començar quan vaig descobrir un blog que vaig trobar al blog de Xavi i que me va enganxar, no diré quin (perquè l'autor vol mantindre’s en l’anonimat), sols diré que l'autor és un cabró perque escriu molt bé, i no puc evitar llegir-lo i damunt l'actualitza diàriament, en definitiva que aquest blog (i algun altre que té per ahi) em va enganxar des del primer moment i el tinc que llegir quasi tots els dies, és quasi com una droga per a mi, he de confessar que m'agrada quasi tant com conduir i escoltar bona música al mateix temps.
El cas és que per mig d'una de les famoses xarxes socials vaig rebre una invitació a la presentació d'un llibre que s'ha publicat amb les entrades d’aquest blog. I tot i no conèixer molt a este xic en persona, vaig anar a la presentació del seu llibre, no podia perdre’m eixe esdeveniment tan important per a l'autor d'un dels meus blogs preferits.

La presentació va estar molt bé i va comptar amb la presència de personatges de la vida pública valenciana que mai en m'haguera imaginat que me'ls trobaria al terrat del Centre Octubre de Cultura Contemporània. Passarem una vesprada molt agradable i emotiva, se riguerem molt. Tot plegat em semblava una mica estrany i alhora emocionant, afortunadament comptava amb la companyia d'un dels meus millors amics que va fer que no em sentira tan fora de lloc com podria haver-me sentit si haguera anat a soles. 

Em vaig tindre que anar ràpidament, només acabar l'acte, sense quasi ni acomiadar-me perquè havia quedat amb un altre amic per ajudar-li a transportar una televisió gegant que pessava molt i ell a soles no podia moure-la.

Anava conduint cap a casa del meu amic, i escoltant la ràdio, quan começà a sonar una cançó que m'emocionà, era del cantautor torrentí Pau Alabajos, una cançó que critica l'expeculació inmobiliaria salvatge que patim al País Valencià i em recordà un dels actes que varem organitzar la gent de Salvem Catarroja contra la construcció del maleït PAI "Nou Mil·lenni". De sobte me n'adoní de que la cançò estava sonant per una de les emissores que ja no podrem escoltar mai més quan tanquen el repetidor de TV3 de Serra Perenxisa i que per tant mai més podrem tornar a escoltar eixa cançò per la ràdio, ja que eixe catautor valencià, com tants altres, està vetat i no sona mai a les ràdios comercials ni a les públiques controlades pel govern de la Generalitat.

No sé si va ser per l' estrès, el cansanci, l'emoció del moment o simplement que amb l'edat anem fent-se cada vegada més sentimentals, se m'ompliren els ulls de llàgrimes. 

Com és lògic vaig tindre que parar, no haguera segut prudent continuar conduint amb llàgrimes als ulls que m’impedien veure bé.

UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ

Els demòcrates pensem que les manifestacions són una excel·lent manera d’expressar el nostre recolçament o rebuig a les accions dels polítics, ja que les eleccions es celebren cada quatre anys, quan un nombre important de ciutadans pensen que un determinat govern no està fent bé la seua tasca, o ha pres alguna decisió amb la qual no estan d'acord, aleshores ixen al carrer per tal de mostrar el seu descontent.

De totes maneres, encara que una manifestació aconseguisca reunir milers de manifestants, això no significa que els governants tinguen que fer cas de les reivindicacions dels ciutadans, que de fet és el que normalment passa, que no escolten als ciutadans, però al menys, els manifestants hauràn pogut expressar d’una forma pacífica i democràtica el seu descontent envers determinades actuacions dels polítics. A més a més, si els mitjans de comunicació fan bé la seua funció d'informar als ciutadans, el fet de celebrar una manifestació multitudinària pot servir per a que molta gent reflexione sobre els fets que han causat eixa mobilització dels ciutadans, per tant una manifestació amb molts participants pot tindre unes conseqüencies molt clares a l’hora d'inclinar el vot dels ciutadans cap a una o altra formació política.

Tot açò que acabe d’explicar en principi sona molt bé, però és així només en teoria, perque moltes vegades les manifestacions són manipulades pels mitjans de comunicació que les magnifiquen o les ignoren premeditadament. O, en altres ocasions, les manifestacions són manipulades pels organitzadors, ja que si es tracta de grans partits (PP-PSOE) o d'altres organitzacions amb molts diners o poder, poden fer que una manifestació siga molt més gran a força de dur gent amb autobusos, o donar qualsevol altre tipo de contraprestació a canvi de la presència dels asistents (paelles gegants, entrepans, actuacions de grups musicals famosos, etc. tot de bades).

A este blog ja s'ha parlat sobre diverses manifestacions que s'han celebrat recentment al nostre país i al seu entorn (les tres manifestacions del cap de setmana), fetes amb més o menys mitjans i amb diferent seguiment  (manifestacions del nou d'octubre).
 Hui voldria parlar sobre la manifestació d'ahir dissabte que se celebrà al centre de la ciutat de València (manifestació contra la corrupció a València)

La manifestació d’ahir és un magnífic exemple de com una manifestació que no havia segut convocada ni organitzada per grans partits polítics o altres organitzacions amb molt poder ni influència a la nostra societat (Esglesia, sindicats, etc.), sinò que havia estat convocada per internet, fent ús de les xarxes socials, amb molt pocs mitjans i anant cadascú dels participants pel seu compte, pot ser un gran èxit.

Com sempre, les xifres que donen les organitzacions que la convocaven i la polícia són molt diferents (2500 segons la Polícia Local i entre 40.000 i 70.000 segons els organitzadors). Jo vaig estar allí i puc assegurar que n’hi havia molta més gent de la que diu la polícia. 

Vaig arribar a la plaça de Sant Agustí al voltant de les sis en punt, quan el cap de la manifestació començava a avançar cap a la plaça de la Mare de Déu pel carrer Sant Vicent. Vaig estar esperant uns amics en mig del creuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Xàtiva, quan arribàren (al voltant de les sis i quart) varen decidir esperar a vorer quan de temps tardava la cua de la manifestació en començar a moure, varem tindre que esperar fins les 18:50h. Aproximadament, la gran quantitat de gent havia fet que la policia tallara el carrer Sant Vicent a l’alçada de la Plaça d'Espanya, el caos del trànsit era increíble, tots els cotxes feien sonar el claxon en senyal de protesta. El carrer era una festa estàvem al costat d’una de les bandes que tocava música de xaranga i la majoria de la gent no parava de ballar. 

Quan per fi començarem a caminar en direcció cap a la plaça de Manises, se trobaren a la gent del Bloc amb el seu líder Enric Morera i el secretari general del Bloc Jove encapçalant un grup de gent que portava banderes del Bloc.

Un detall que em va cridar l’atenció va ser la creativitat dels participants que havien fet samarretes i pancartes amb frases molt ingenioses com per exemple: “Yo me compro la ropa en Zara, Camps es más de Mango”

Continuaren caminant a presa perquè volíem ajuntar-se amb la  gent de Salvem Catarroja que també estava present, s'afegirem a aquest grup de catarrogins i catarrogines compromeses amb la societat i el medi ambient, que com sempre van acudir puntuals a una cita tan important per a la lluita pacífica dels ciutadans contra els polítics corruptes i les conseqüències de les seues polítiques basades en l'especulació i l'ambició desmesurada que ho embruta tot.

La veritat és que va ser una gran festa democràtica i una demostració de força de les associacions ciutadanes i els ciutadans en general que s’afegien espontàniament a la manifestació i altres aplaudien als manifestants al seu pas. Va ser impressionant, els carrers estaven plens de gom a gom.

Un altre detall que m’agradaria destacar de la manifestació és que darrere dels manifestants anava un regiment de camionets dels servicis de neteja de l’Ajuntament de València, escortats per la policia, netejant minuciosament els carrers per on passaven  com si volgueren no deixar ni rastre del nostre pas pels carrers de València, no fora cas que algú trobara algun pamflet dels manifestants que li fera canviar la seua opinió sobre el govern del PP a la Generalitat.

A l’endemà no quedava ni rastre de la manifestació als carrers de València ni apenes als quioscos, ja que la majoria de diaris ni televisions han mencionat la manifestació, tan sols el diari “El Pais” i el “Levante” parlaven d’ella a les seues portades, la resta de diaris a penes ni la mencionaven a les pàgines interiors. Un intent més de fer callar la veu del poble que es mobilitza contra uns polítics corruptes que abusen del poder que els ha donat el poble per a traure un benefici personal, enriquint-se a costa dels diners públics i per mig de pràctiques il·legals.

Luís Aguilé

Abans que res volguera demanar disculpes per haver tardat tant a escriure una entrada sobre el gran Luís Aguilé que va morir el dia 10 d’aquest complicat mes d’octubre d'enguany, farcit de notícies que no m'ha permés dedicar l'atenció que es mereix esta trista notícia (mor Luís Aguilé)

Luís Aguilé ha sigut una icona per a moltes generacions del nostre país i també per a molts altres països hispano-parlants.
Jo no conec tota la seua trajectòria artística, ni molt menys, va composar centenars de cançons, però tot allò que conec sobre ell és positiu. Sobre tot pense que era un cavaller dels que ja no n'hi han, amb un sentit de l'humor i una educació pròpies d'altres èpoques.

He de reconèixer que em vaig interessar per ell arran de l'entrevista que Pedro Ruiz li va fer a Santiago Segura a un programa pseudo-intel·lectual que l’ex-humorista presentava durant l’época quan televisió espanyola estava controlada pel PP d’Aznar, quasi res (l’entrevista no va tindre desperdici, sobre tot quan començaren a barallar-se entre ells), no he pogut trobar per Internet la part de l’entrevista quan Pedro Ruiz li demana a Santiago Segura que trie una cançó i Santiago Segura li diu: "Es una lata el trabajar de Luís Aguilé". De colp i de repent me vingué a la memòria este gran artista que ens havia acompanyat durant la infància.

Fa uns dies se n’assabentaren de la seua prematura mort, quan encara estava en actiu (tan sols tenia 73 anys), no fa molt el varen vorer actuant a un polèmic vídeo promocional del turisme a Castelló.
 
Era una gran músic que va viure entre Espanya i Amèrica, un personatge internacional, jo crec que la majoria de gent no sabia d’on era exactament, sabiem que era d’America Llatina, però no sabien si era argentí, cubà o d’algun altre país, tenia igual, la lletra i la música de les seues cançons eren internacionals, en eixe sentit em recorda un poc a Xavier Cugat, el qual, com molts altres artistes que havien vingut de l’altra banda del xarco, ens va sorprendre amb el seu talent.

No vull entrar a valorar les sues postures polítiques, no les conec ni m’interessen, m’agradaria quedar-me amb la imatge d’un home alegre, intel·ligent i genial que va viure una època molt difícil i que va dur un poc d’alegria a moltes persones que havien conegut les penúries de la post-guerra després d’una  terrible guerra civil.

Un bon músic i tot un cavaller, famós per les seues corbates cridaneres. Va dir aquella frase que hui en dia potser no tinga massa sentit, però que a mi em va cridar l’atenció el seu dia: “la corbata es la única prenda que un hombre se puede permitir llevar de colores vivos”

Era tot un senyor. Quan seré gran m'agradaria ser un cavaller com ell, simpàtic, alegre però educat i respectuós alhora. Ja no en queden d'homens amb el seu estil i la seua classe.

He pogut trobar una de les darreres entrevistes que li feren (entrevista a Luís Aguilé)

Descanse en pau. No t'oblidarem mai.

LA DEFENSA DELS INTERESSOS DELS VALENCIANS

El meu amic Ximo no ha destacat mai per la seua intel·ligència, és bon xic i treballador, fins i tot va aconseguir traure's una diplomatura universitària amb prou d'esforç i constància. És una d'estes persones que no se rebel·la contra el sistema, podríem dir que no se'n ix del camí marcat.

L'altre dia estava parlant amb Ximo, pocs dies després de l'aprovació de la llei del finançament autonòmic que deixava al País Valencià a la cua de les inversions de l'Estat, com de costum som l’última comunitat autònoma en totes les inversions, com ara els pressupostos de l’estat per a cultura, el País Valencià rep 1,2 euros per habitant (El coste de un café para Cultura).

Res de nou, ja sabem que els valencians estem a la cua de les inversions de l’estat, els exemples que podríem mencionar són innumerables, el tren d’alta velocitat no arriba soterrat a l’àrea metropolitana de València, mentre que a la resta d’àrees metropolitanes sí que ho fa, tenim un aeroport tercermundista en comparació amb altres de ciutats molt més xicotetes i amb una importància estratègica molt menor que la de la ciutat de València, varem ser l’última comunitat autònoma en tindre la autovia radial(la A3) de les sis que té l’estat que comuniquen amb la capital, etc. etc.

Doncs bé, malgrat esta situació tan clara de discriminació de la nostra comunitat autònoma respecte a la resta, al meu amic Ximo no se li acudeix un altra resposta que dir-me:

“No et preocupes David, que ara està governant el PP a la Comunitat Valenciana i ja voràs com la situació canvia, van a exigir al govern central i ens van a donar el que ens pertoca”

Jo no donava crèdit als meus oïts, no podia ser veritat que el meu amic Ximo per molt simple que siga, pensara això, l’única resposta que me vingué al cap va ser: “Ximo et recorde que el PP governa al País Valencià des de l’any 1995 (14 anys!) i la situació no es pot dir que haja millorat molt.

Ell me contestà: “Ja, tot és culpa dels socialistes que governen al govern central i ens tenen mania perque no els votem i per això ens discriminen”

Sense voler, quasi d’una manera automàtica, li vaig contestar: “és possible que tingues raó, però quan el PP estava governant a Madrid (i ací també) la situació era encara pitjor"

Però Ximo ja no m’escoltava, estava parlant amb la seua novia, riguent-se com si estiguera content i satisfet de tot lo que sap de política...

La primera oportunitat que tingueren els diputats valencians del PP per aconseguir un finançament més just per al País Valencià s'abstingueren (Todas las comunidades gobernadas por el PP se abstienen) i com se sol dir, les abstencions se sumen a la majoria (se aprueba el nuevo modelo de financiación autonómica con labstención del PP)

Però segurament encara n'hi hauran molts valencians que, al igual que el meu amic Ximo, pensen que el PP està lluitant per defensar els interessos dels valencians, quan en realitat el que estan fent és dir que fan però no fer res.

DE CATEGORIA

Com ja he comentat en més d'una ocasió, quan era un xiquet vaig viure a un poble xicotet de la Ribera Alta. Allà vaig passar la major part de la meua infància i va ser on, entre altres coses, vaig aprendre a parlar valencià.

La nostra llengua per desgràcia no està tan normalitzada com la majoria de les llengües modernes que es parlen a països suposadament desenvolupats i avançats com el nostre.
Açò, que en principi és un desavantatge i una limitació, pot ser causa d'anècdotes divertides, en determinades ocasions, ja que fa que a llocs diferents (moltes vegades molt propers) es diguen les mateixes coses de manera diferent.

Una de les expressions que solíem utilitzar al poble on jo em vaig criar per a dir que una cosa era molt bona era: "açò és de categoria" (amb l'última "a" molt oberta), esta expressió està molt estesa per tot arreu i per tant està prou normalitzada, ningú que parle valencià s'estranya al escoltar-la (al menys a les comarques del voltants de la ciutat de València, les "Hortes" i les "Riberes").

Quan començaren a viure a Catarroja, vaig descobrir una altra expressió que també em va agradar molt i enseguida vaig adoptar com a pròpia, quan una cosa és molt bona es diu que és "especial" (també amb la "a" final molt oberta i amb un marcat accent que potencia l'expressió), més endavant, me n'adoní que aquesta expressió no es diu exclusivament a Catarroja sinó també a molts altres pobles.

Darrerament, sobre tot des de que m'apuntí a la filà, he descobert noves maneres de dir que una cosa és o està molt bona. Quan un menjar és molt bo es diu que està "preciós", aquesta expressió sí que crec que és més pròpia de Catarroja o com a molt dels pobles del voltant (Massanassa, Albal, etc.)

La que vaig a dir ara m'agrada especialment (està a un altre nivell) i pense que té un ús encara més reduït. Quan una cosa és bona de veritat és diu: "açò està de champions league"
Esta m’agrada especialment perquè m'he enterat de que la "Champions League" de futbol ja no existeix, ara se diu d'un altra manera (no me pregunteu com, que no ho se), així que eixa frase a banda de ser genial té eixe gust característic de les coses antigues, "vintage" dirien alguns.

Les passades festes de moros i cristians ens plantejàrem utilitzar una contrasenya per a identificar als membres de la filà i els seus convidats i així evitar que algú espavilat se “colara" en la festa. Cosa que per descomptat al final no feren, perquè després de tot, a qui no li agradaria colar-se en una festa com diu la cançò?

Si l'any que vé es torna a plantejar eixa possibilitat, jo no m'ho pensaré dos voltes, votaré perque la paraula clau siga: "Açò està de Champions League" (amb accent molt obert a totes les vocals, com pronuncia el capità moro d’Alcoi interpretat per Xavi Castillo)

DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE: TOTS AL PUIG !

Aquest diumenge es celebra el "darrer diumenge d'octubre" (història de l'aplec), com tots els anys, acudirem al Puig per a reivindicar el País Valencià i tot el que comporta. Enguany, com tots els anys n'hi ha molt que reivindicar, però no sé perquè, em fa l'efecte que enguany la situació és més crítica que de costum.

Octubre és el mes valencià per excel·lència, perquè és el mes quan el nostre rei- fundador va entrar a la ciutat de València, cap i casal del regne (musulmà aleshores, cristià després, però en qualsevol cas capital d'un regne fèrtil i pròsper aleshores i encara ara, malgrat tot). Per això n'hi ha uns premis que se diuen els "octubre" (premis octubre) i per això també es celebra l'aplec del Puig, que com tothom sap és on varen acampar les tropes del Rei en Jaume i on es va lliurar una batalla decisiva que va decantar les forces definitivament cap el bàndol cristià gràcies, segons conta la llegenda, a l'ajuda de Sant Jordi que va lluitar al costat dels soldats que pretenien conquerir el regne musulmà de València (Balansiya)

Deia que el "darrer diumenge d'octubre" d'enguany em sembla més urgent que altres anys per varies raons, encara que la situació sembla que no ha canviat molt respecte als darrers anys (continua governant un partit nacionalista espanyol, el PP, amb majoria absoluta fent verema la nostra cultura i la resta d'aspectes importants del nostre País: l'economia, sanitat, medi ambient, educació, etc.) enguany la situació és una miqueta més crítica pels recents escàndols de corrupció del govern del "molt honorable" Francisco Camps; els atacs feixistes als manifestants del dia nou d'octubre i, per si tot això fora poc, la sentència del tribunal superior de Justícia que autoritza al tancament del repetidor de Serra Perenxisa que permet que la senyal de TV3 arribe a més d'un milió i mig de valencians (TV3 no es podrà veure a València)

Sembla que els astres s'han alineat per a fotre'ns una miqueta més als valencians que de costum. En compte d'anar avançant en matèria de drets i llibertats civils com hauria de ser normal a una societat moderna i avançada com la nostra, anem cap arrere com els carrancs  (menys dret a la llibertat d'expressió, menys dret d'informació, menys dret a manifestar-se de forma pacífica,...)

Què hem de fer, només ens queda el dret a protestar de la millor manera que sabem els valencians i valencianes: fent festa, i per això ens reunirem un any més tots al Puig i celebrarem una gran festa que enguany comptarà amb la presència de "Pep el Botifarra" i altres.

Segurament no aprofitarà de molt esta jornada revindicativa, però al menys s'ho passarem molt bé com tots els anys, per això vos recomane vindre a gaudir d'aquest dia de celebració i reivindicació valencianista.

Enguany uns quants amics hem decidit fer el camí a peu, des de les torres de Serrans a les nou del matí, així que si algú s'anima ja sap...

Si voleu saber tots els detalls seguiu el següent enllaç: pàgina web del Bloc

Les tres manifestacions del cap de setmana

El darrer cap de setmana, es celebraren tres manifestacions a diferents llocs de la Península Ibèrica per motius ben diferents. Una d'elles, de la que més s’ha parlat als mitjans de comunicació, era la menys important des del meu punt de vista, no perquè considere que protestar contra la nova llei del govern del PSOE (que dona moltes més facilitats a les dones per a poder avortar) siga poc important. Jo respecte totes les opinions, en especial aquelles que afecten a la moral i la consciència de les persones, però no crec que eixa llei justifique un desplegament de mitjans tan important, centenars d’autobusos portant gent des de tots els racons de l’Estat a Madrid, més de 130.000 € (més de 21 milions de les antigues pessetes) s’han gastat els organitzadors de la manifestació per a dur tota eixa gent a la manifestació i convidar-los al típic entrepà (si no haguera segut així, segurament no hauria anat tanta gent).

Jo sincerament no crec que eixa llei siga una de les prioritats ara mateixa, en compte de donar més facilitats per a que les dones avorten jo faria una llei que evitara els embaraços no desitjats. Però bé, sembla ser que eixa llei era una reivindicació d'associacions feministes i grups en defensa dels drets de les dones i d’esta manera el govern de Zapatero es trau de damunt  una bona part de les crítiques que rep per no estar complint amb un electorat més esquerrà que li reclama una postura menys tèbia envers aquest tipus de temes on tradicionalment la dreta espanyola ha estat completament d’acord amb l’Església Catòlica (al menys els seus líders en públic, després en privat la cosa canviava molt i si calia se n’anaven a Londres a avortar, serà per diners...)

En qualsevol cas, esta llei no obliga a ningú a avortar, tan sols despenalitza l’avortament, així que totes aquelles persones que anaren a manifestar-se no tenen perquè preocupar-se, ningú els podrà obligar a avortar si no volen.

El que volia dir amb aquesta introducció és que les altres dos manifestacions em semblen molt més importants i no han eixit tant als mitjans de comunicació, una d’elles es celebrà a Madrid el diumenge passat i era per a protestar contra la fam al món, aquest sí que és un tema important i urgent (diari El Mundo) i a penes s’ha parlat d’eixe tema, jo vaig dedicar una entrada al meu blog per a parlar-ne, però no he escoltat que a les tertúlies radiofòniques (al menys a les que jo escolte normalment, que són de les més importants) s’haja dedicat ni un minut a parlar sobre un tema tan important i que afecta a tantes persones al món.

La tercera, va ser a València, a la plaça Manises i fou convocada per la plataforma Salvem Catarroja per a protestar contra el Nou Mil·lenni, un macro-projecte urbanístic que pretén acabar amb les últimes fanecades d’horta que queden al terme de Catarroja per a construir un PAI que faria que la població de Catarroja es multiplicara per tres, passariem a tindre dos nuclis urbans, el antic, el de tota la vida, seria la meitat que la nova Catarroja que volen construir. Com sempre molts pocs mitjans de comunicació varen parlar d’aquesta manifestació (diari El Pais)

La primera pregunta que me ve al cap és: “per a què tant?”

Està realment justificada la destrucció d’una zona d’horta de vora dos milions de metres quadrats per a salvar a una empresa corrupta (Llanera) de la ruïna sols perque els seus principals accionistes siguen del mateix partit que l'alcalde de Catarroja?

El juez del caso Llanera cree que Nou Mil·lenni da "garantías de continuidad" a la empresa

Levante, 30/5/2008

Resumen:La macrourbanización de 12.000 viviendas aprobada por el Consell en Catarroja, Nou Mil·lenni, puede sacar de su crisis a Llanera, SL.Así lo manifestó ayer el juez Fernando Presencia, titular del Juzgado de lo Mercantil Número 2 de Valencia y encargado de tramitar el concurso voluntario del Grupo Llanera. La tesis de Presencia es muy simple. En la actual coyuntura inmobiliaria es preferible alcanzar un convenio entre empresa y acreedores que permita rebajar créditos y alargar pagos antes que vender todo los activos que posee la firma de los Gallego.

Jo pense que no,  que no està justificada eixa barbaritat urbanística és un atemptat contra el paisatge i el medi ambient perque, senzillament, no calen tantes vivendes a Catarroja.

En fí, ja continuarem parlant d’este tema en altres entrades, però així de repent, se m’acudeix una forma de paliar, al menys en part, la fam al món, que es destinen els 130000 euros que se gastaren en organitzar la macro-manifestació contra la nova llei de l’avortament en projectes de desenvolupament al tercer món, segur que d’eixa manera aconseguirien salvar més vides humanes les organitzacions pro-vida que convocant eixes manifestacions tan multitudinaries.

On vas mante?

N'hi ha una característica dels pobles xicotets on he viscut que sempre m'ha cridat l'atenció: tot lo món quan te saluda pel carrer sembla que vulguen saber cap a on vas.

Me'n recorde que quan vivia a un poble xicotet de la Ribera Alta, després de saludar-te, sempre te preguntaven: on vas?

M'entraven ganes de dir: "i a tu què t'importa?"

Ja no me'n recordava d'eixa costum perque he estat vivint durant molts anys a ciutats més o menys grans (Castelló de la Plana, València, Colònia) i feia molt de temps que no havia sentit eixa expressió i he tornat a escoltar-la des de de que vivim a Catarroja.

A mi m'agrada saludar i que me saluden pel carrer, pense que és una bona costum, és una manera de saber que te coneixen i que tens algú prop que si calguera te podria ajudar o tu els podries ajudar si fera falta, és una manera de sentir-se acompanyat que normalment només passa als pobles. Si me trobe a algú que conec pel carrer i no me saluda enseguida pense: "què li passarà? No m'haurà vist o es que està enfadat/da amb mi?"

No entenc a quin sant tenen tant d'interés per saber on va la gent?

Segurament algú dirà que no passa res, que ho diuen per dir alguna cosa, que realment no estan interessats en saber on vas. Però a mi m'estressa una miqueta i sempre me entren ganes de dir mentides, però després en la pràctica sempre conteste amb expressions vagues: "a pegar una volta", "a comprar" "al riu", "a pastar fang" (què sé jo!)

Algun dia em segrestaran o m'atropellarà un cotxe i algú li dirà a la policia: "jo el vaig vorer per ultima vegada poc abans de desaparèixer i em digué que anava a al kiosc a comprar el diari"

No em trobaran mai perque realment hauré anat a València a vorer una peli al cine i prendre una cervesa amb els amics.

LA SETMANA DELS DOS "RICARDOS"

La setmana del nou d'octubre d'enguany ha estat marcada per dos personatges que tenen molt en comú, una de les característiques més evidents que els uneix és el nom, els dos es diuen "Ricardo", els dos són, o eren (un d'ells ja no ho és) alts càrrecs dels dos partits amb més representació a les Corts Valencianes, i els dos han sigut protagonistes dels dies anteriors i posteriors a la celebració de la diada del País Valencià.

Els dos "Ricardos" encara que són valencians, utilitzen el seu nom en castellà, es veu que ja no "s'estila" valencianitzar els noms del polítics, una costum que se va estendre durant la transició (Ricard Perez Casado, Joan Lerma, Pere Solbes, ...), al menys entre els polítics d'esquerres, que d'eixa manera feien palesa la seua aposta per la nostra llengua, encara que després en la pràctica no la defensaren tant, al menys guardaven les aparences, cosa que els polítics valencians de hui en dia ja ni se molesten en fer (algú podria dir que els d'ara són més honestos, jo diria que són menys valencianistes encara que aquells)

No me'n recorde qui va dir la frase: "no hi ha res més paregut a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d'esquerres”

Doncs bé estos dos senyors, alts càrrecs dels seus respectius partits, un d'ells suposadament d'esquerres i l'altre no, però els dos nacionalistes espanyols destacats, s'han encarregat de monopolitzar les notícies relacionades amb les celebracions del Nou d'octubre d'enguany.

De "Richy ojos azules Costa" ja s'ha parlat molt en aquest bloc i en altres (i més que en parlarem), hui m'agradaria dedicar esta entrada a l'altre Ricardo, el delegat del govern central al País Valencià, màxim responsable controlar les forces de seguretat de l'estat (Policia Nacional i Guadia Civil)

Este senyor, que originariament va militar en el PCE (Carta de Pere Mayor a Peralta),
s'ha dedicat a permitir els atacs feixistes a militants i simpatitzants del Bloc i d'altres partits valencianistes durant els actes de celebració del dia del País Valencià. Els valencianistes intentaven manifestar-se de forma pacífica i absolutament normal en un estat de dret, però no podien perquè uns quants feixistes violents es dedicaven a agredir i atacar els manifestants davant de la inactivitat de la polícia que permitia les agresions, l'única mesura que varen prendre per a evitar els atacs dels violents va ser recomanar als manifestatnts que canviaren el recorregut de la manifestació (Vent de Cabylia)

Ricardo Peralta no content amb això, després de l'onada de violència feixista que havien patit els pacífics manifestants i la pallisa que va rebre un dels administradors de la pàgina web Valencianisme.com. No content amb permetre que uns quants anti-demòcrates violents atacaren impunement un grup de manifestants que estaven fent ús del seu dret fonamental (reconegut en la Constitució Espanyola), es va dedicar a fer unes declaracions que no tenen desperdici: "eixos atacs formen part de la normalitat democràtica" (Peralta no cree justificada una proposición para condenar ataques fascistas al Bloc (EUROPA PRESS))

(Peralta cree que estos hechos forman parte de una "determinada normalidad democrática")

No senyor, això no és normalitat democràtica, normal seria que la policia actuara per a impedir eixos atacs que no haurien de produir-se mai, no hi ha dret, no podem viure en un estat de d'indefensió.

No ens deurien de poder atacar pel fet de que no estiguen d'acord amb les nostres idees. Jo tampoc estic d'acord amb les idees dels feixistes d'Espanya 2000 i altres orgenitzacions xenòfobes i feixistes d'eixe estil, però no per això ataque als seus membres.

M'agradaria vorer que passaria si els demòcrates responguerem les agressions i ens defensarem utilitzant la violència igual que fan ells.

Això també seria normalitat democràtica senyor Peralta?

En eixe cas tampoc actuaria la policia?

Estaria bé que ens contestara a estes preguntes perque tal vegada això és el que hauriem de fer per tal d'aconseguir una "normalitat democràtica" a tope.

PASSAR FAM

Un dels pocs records que conserve de la meua àvia manxega (l'única que vaig conèixer, l'altra va morir molts anys abans de nàixer jo), és un dia que estava preparant-me el berenar i jo, que era un xiquet molt impacient (com tots els xiquets) li vaig dir: "venga iaia, date prisa que tengo hambre!"

Ella es va girar i mirant-me em va dir: "no digas eso, tú no tienes hambre, tú puedes decir que tienes apetito, pero no hambre, tú no sabes lo es pasar hambre".

Tenia raó, eixes paraules se me quedaren clavades en la consciència, ella sí que havia passat fam, com quasi tots els de la seua generació que patiren les terribles conseqüències de la guerra civil i la postguerra, ella sí que sabia com se passa de mal quan no se té res que menjar.

Ahir se celebrà el dia internacional de la lluita contra la fam i se donaren a conèixer les xifres de persones que passen fam al món, vora 1400 milions d'éssers humans patixen mal nutrició i una pobresa extrema, viuen en unes condicions molt precàries. Per moltes raons: la sequera, guerres, malalties, etc.

És una vergonya, i mentrestant què fem al primer món?

Doncs molt poc, la veritat, un dels objectius del mil·lenni que se van plantejar els governs va ser destinar el 0.7% del PIB a lluitar contra la pobresa al món (Diari Informació), diuen que destinant tan sols eixa quantitat se podria acabar la fam al món. Quasi 10 anys després no han complit un objectiu tan senzill com eixe. Tan difícil és?

No podrien deixar de malbaratar els diners dels nostres impostos en tantes tonteries com

se'ls gasten?

Podriem fer un llistat interminable de despeses inútils que fan les administracions públiques: ajuntaments, comunitats autònomes, govern central, etc. que destinen els diners que paguem els contribuents a les xorrades més absurdes que se podriem imaginar, però per a erradicar la pobresa al món no es pot destinar el 0,7%

Per favor, senyors polítics, hauria de caure-se'ls la cara de vergonya, segur que vostés tampoc han patit fam mai ni saben això què significa.